Bye Belize, Bye

Després de les caminades i la pluja de Cockscomb necessitàvem un petit descans. San Ignacio és una petita ciutat molt tranquil•la molt a prop de la frontera amb Guatemala. Des d’allà es poden fer moltes excursions a runes maies, al parc natural de Pine Ridge Mountain, al de Tapir Reserve, a rius on hi ha cascades o a algunes grutes. Nosaltres no tenim gaire ganes de caminar i ens decidim per una gruta que ens han recomanat una parella d’Holandesos que vam conèixer a Placencia. Les grutes d’Actun Tunichil Muknal fa poc que es van obrir i només s’hi pot anar en un tour i amb un guia autoritzat. Preguntem per San Ignacio i ens informem a Mayawalk, l’agència més gran del poble, on un dels embaucadors més grans que ens hem trobat ens fa la pilota i ens intenta colar unes quantes boles: Que si és el millor tour del món (com si ell fes pinta d’haver sortit mai del seu país), que si només hi ha dues agències amb permís per entrar-hi i la seva es la més barata (totes dues mentida), i finalment quant li diem que ens ho pensarem ens diu que precisament hi ha un preu especial per a espanyols i ens rebaixa 5$ el preu. Li diem adéu aguantant-nos el riure i anem a una altra agència on pel mateix preu, amb descompte per a espanyols inclòs, l’Elías, un guia mig belizenc mig guatemaltec, ens farà el tour per a només 4 persones.

L’Hem encertada de ple. L’Elías és un crack en sap molt però no es fa pesat i és simpàtic sense fer-se el graciós. De camí cap a les coves aprenem molt sobre els maies i la seva visió del món. Per a ells hi ha també tres mons: el terrenal, el cel i el infern i aquesta cova és una entrada a aquest inframón on habiten alguns dels seus Déus i on els maies anaven per a comunicar-s’hi. A moltes altres coves del país i de Guatemala encara hi van per a realitzar ofrenes i demanar per la collita abans de sembrar.

Entrem a la cova nedant, més endavant en plena foscor hi ha passatges secs i després alguns més amb aigua. Després de mitja hora de nedar, caminar i gatejar per unes coves totalment verges i realment impressionants l’Elías apaga el seu llum i ens fa apagar els nostres. En la foscor total ens demana que intentem imaginar que som un sacerdot o un noble Maia que veu com la seva gran civilització s’esvaeix: no hi ha menjar per tothom i les masses estan a punt de revelar-se contra els governants. La gent ha començat a abandonar les grans ciutat i tota l’esplendor de la ciència, l’art i la cultura dels seus avantpassats està apunt d’apagar-se per sempre. L’última oportunitat que té és entrar per aquesta porta del infern amb una torxa i donar la seva sang com a sacrifici per a que l’escoltin els Déus o si això no funciona donar alguna cosa més.


Després de casi una hora de camí s’arriba a unes cambres enormes on hi ha restes de sacrificis i ofrenes maies datades des de uns quants anys abans de Crist fins al 900 d.c. quant, misteriosament, la gran civilització maia va començar a desaparèixer.
Algunes de les guerres d’ofrenes així com l’esquelet d’una noia sacrificada d’uns vint anys, probablement filla d’algun noble, ja estan calcificades, és a dir que el mateix procés que forma les estalactites i estalagmites ha fet que el calci de l’aigua hagi recobert totalment els ossos i les terrisses com si la gruta se’ls hagués empassat a força d’anys de degoteig constant.

No cal dir gaire més suposem que amb les fotos us podeu fer una idea de lo acollonant del lloc.




Després de l’excursió a la cova ens prenem un dia de descans abans de deixar Belize. Escrivim per al blog, llegim, descansem i fem un volt per San Ignacio.

Aquesta petita ciutat ens deixa algunes impressions divertides com per exemple l’expressió Yes Sir! Que fan servir els seus habitant com a salutació o la manera més original d’oferir marihuana que hem sentit mai: How much do you need from the bush? Ens deia un rastafari mentre arrencava la seva moto com dient: va que me’n vaig a buscar-t’ho quant posem? Un altre detall divertit de San Ignacio és la quantitat de restaurant xinesos que hi ha. Només als quatre carrers que formen el centre n’hem comptat sis. Per a una població de 15.000 habitants deu ser una de les densitat de “xino” per habitant més altes fora de xina.


Deixem Belize amb una mica de nostàlgia. Segur que enyorarem moltes coses, la gent de tots colors i mides, la música, el carib i a saber quantes coses més. El que segur que no trobarem a faltar són els seus autobusos escolars amb seients minúsculs d’escai. Demà agafarem l’últim per marxar cap a la frontera amb Guatemala. Anirem directament cap a les runes de Tikal, a la plana del Petén i després cap al sud a les muntanyes de l’Alta Verapaz. Amb més il•lusió que nostàlgia ens acomiadem de Belize fins... fins a una altra segurament. Ens deixem alguna cosa per veure en aquest petit i sorprenent país de barreges i contrastos, de maies, d’africans, d’hispanos, criolls i menonites; de muntanyes, de planes, de rius, de platges i d’illetes paradisíaques i sobretot ens quedem amb la sensació que ens han faltat unes quantes setmanes per acabar d’entendre una mica, si és que es pot, aquesta olla barrejada que tantes sorpreses ens ha regalat.
Ben mirat aquestes línies sonen a conclusió de les nostres impressions de Belize i ,francament, intentar resumir el que ens queda d’aquest vint i tants dies en aquest país tant... tant diferent no deixa de ser una supina collonada. Només us podem dir que ens ha encantat i que el recomanaríem a tothom sense dubtar ni un instant, per paisatges, per cultura, per platges, per aventura, per la gent, per tot allò que es pot buscar en un viatge, Belize val mooooolt la pena.

After our adventure in the jungle, we arrived to our last stop in Belize, San Ignacio. There are a lot of things to do there but we just choosed one, a very famous cave know as ATM. Everyone talked us about that cave which apparently was recently open for the tourism. The only way to go there is joining a tour, so we did. We went with an American couple and our Belizian guide who was great. Once in the cave, the first few meters we had to swim, and after that it was a walk tour. The main thing of that cave remains in the fact that the ancient Mayan people used to go to the cave to give some gifts to their Gods to help them in their issues. Today there are still some remainings of those gifts such as pots and also bones from the ones who gave themselves as an offer to the Gods. The cave was very impressive in itself and it worth the money and the trip.
One day later, we leave Belize with nostalgia but happy as we really liked that little country. We’ll miss the people, the music and the landscapes but for sure we won’t miss at all the buses which were such a nightmare to travel with.

Aventuras en la jungla

DÍA 1 Mediodía.
Dejamos nuestras maletas y las provisiones. Preparamos fideos chinos instantáneos y nos disponemos a caminar por primera vez por uno de los senderos del parque natural.
Aquí se pueden ver Tapires y otros grandes roedores, ciervos, monos, serpientes, gran variedad de pájaros y la estrella de la reserva, el jaguar junto con otros muchos felinos como el puma, el ocelote o el margay.



Para empezar nos recomiendan el sendero que lleva al río, por el que puedes bajar con un neumático hasta otro sendero que te lleva otra vez al centro de visitantes donde están los dormitorios.
El encargado del parque nos comenta que si el agua está turbia no podemos bajar por el río y tendremos que dar la vuelta. Después de caminar más de media hora con el neumático al cuello llegamos al río, el agua es de color marrón así que volvemos sobre nuestros pasos y nos disponemos a hacer otro sendero a ver si conseguimos ver algún animal. Cogemos el sendero de la Cascada de Bluff, donde nos podremos bañar, para después subir una montaña desde la que se domina todo el parque natural.

DÍA 1 Tarde.
El camino de la cascada ya es otra cosa. Caminamos solos casi una hora por la selva despacio y en silencio. La sensación es genial, los sonidos y los olores son impresionantes pero no conseguimos ver ningún animal. La cascada no es tan impresionante como nos la habían descrito y el agua es más bien oscura por las lluvias recientes, por lo menos está bien fría y nos refrescamos después de la caminata.




Subimos a la montaña, es un camino corto pero muy empinado, llegamos bastante cansados pero la vista desde arriba merece la pena. Frente a nosotros y cubierto de nubes se alza el Victoria Peak, la segunda montaña más alta del país y extendiéndose a sus pies todo el parque nacional.



Empezamos el descenso, ya falta poco para que oscurezca y esta empezando a llover así que apretamos el paso. Por fin un animal, un buitre enorme nos sobrevuela a poca distancia, que majete… estamos cansados pero no tanto.



Bajamos la montaña y volvemos a entrar en la jungla, de pronto los ojos nos empiezan a hacer chiribitas, nos miramos -¿Tu también lo ves? Joder si que estamos cansados.- Al poco rato nos damos cuenta de que no es el cansancio, son luciérnagas que chisporrotean entre los árboles. Empieza a llover de verdad pero la vegetación es tan densa que apenas nos mojamos. Casi llegando al final vemos un pájaro enorme con una papada roja posado en un árbol cerca de nosotros, es un pavo salvaje, enseguida se asusta y sale volando El paaavo….



Llegamos a “casa” cuando empieza a oscurecer, estamos hechos polvo por el viaje y la caminata, el cielo empieza a llenarse de insectos voladores y cuando llegamos al dormitorio vemos esto.



Es el techo de nuestro dormitorio donde hay un espacio sin mosquitera así que los bichitos están por todas partes. Son unos bichos que salen a millones al atardecer, con las primeras lluvias de la estación húmeda para reproducirse en el aire. Después se desprenden de sus alas para volver al suelo en busca de comida. Nuestras camas están llenas de alas y el suelo repleto de bichitos moviéndose por todas partes. Por lo menos los bichos de las 6 de la tarde no pican. Al cabo de un par de horas desaparecen casi por completo, solo quedan algunos en el suelo y millones de alas por todas partes.
Intentamos cocinar algo con toda la cocina recubierta de alas y comemos deprisa para que nos de tiempo a hacer una caminata nocturna. Junto con el amanecer es la mejor hora para ver animales, así que aunque estamos hechos polvo recorremos un sendero circular de un par de horas a paso lento y en silencio solos con nuestras linternas, con bastante emoción y un pelín de cague.



El sendero esta cubierto de gotas de lluvia que brillan con nuestra luz, los sonidos son espectaculares y de vez en cuando vemos los ojos brillantes de algún insecto que cruza el camino o de alguna mariposa posada en alguna hoja.





A parte de insectos solo conseguimos ver un animal que no identificamos que nos mira desde una rama de un árbol. Ver unos ojos brillantes que te miran desde arriba es una sensación bastante impresionante si cualquiera de los dos fuésemos solos saldríamos corriendo en dirección a “casa”.



A pesar de no ver ningún animal la caminata nocturna es toda una experiencia. Mañana nos levantaremos pronto para intentar ver algún animal a ver si hay suerte y aparece el jaguar.

DÍA 2 Mañana.
Nos despertamos a las 5 después de dormir mal y a ratitos. Nos pica todo el cuerpo y todavía estamos bastante cansados del día anterior. Ha llovido toda la noche y ahora lo hace con todavía más fuerza, el ruido de la lluvia sobre el techo metálico es ensordecedor y no nos ha dejado dormir demasiado, por si fuera poco uno de nuestros compañeros de dormitorio ronca como un cerdo de 150 quilos y no ha parado en toda la noche. Decidimos dormir un poco más a ver si deja de llover. Hacia las 7 ya no llueve.
Decidimos salir. Emprendemos otro sendero circular de unas tres horas. Seguro que hoy hay más suerte y vemos algo. Ojala al puñetero jaguar le apetezca darse una vuelta por aquí aunque nos conformaríamos con algún tapir, un mono o un ciervo.
Empezamos a andar por uno de los senderos más largos del parque natural en silencio y con los ojos y las orejas bien abiertos. Al poco rato empieza a llover, llevamos chubasquero y dentro de la selva el agua apenas llega al suelo. De momento hoy tampoco hay suerte.



Llueve cada vez con más fuerza y la teoría de que dentro de la selva no te mojas empieza a fallar. Después de casi una hora de camino empieza a llover de verdad, se oyen truenos sin parar y el ruido de las gotas apenas nos deja oír lo que dice el otro. Seguimos andando sin demasiadas esperanzas de ver nada solo intentando disfrutar un poco de la aventura.



Esto es el diluvio universal, el ruido es ensordecedor y el camino parece más un río que un sendero, de cintura para abajo estamos totalmente calados. Si hay algún animal por ahí seguro que está bien escondido intentando no ahogarse. Apretamos el paso para llegar al dormitorio cuanto antes pero todavía nos queda un buen trecho. De pronto la cosa se pone todavía más interesante: me estoy cagando. Se lo digo a Moni que me mira con cara de “si hombre y que más” El café soluble con leche en polvo del desayuno empieza a hacer de las suyas y no puedo más. Así bajo el diluvio universal me dispongo a hacer mi pequeña, mejor dicho mi gran contribución a la riqueza de este maravilloso ecosistema. Por lo menos las hojas mojadas son de una suavidad excelsa comparadas con el papel de lija de la mayoría de lavabos del país.
Cuando estamos a punto de llegar deja de llover. Es un descanso después de tres horas de ruido ensordecedor, ahora solo se oye el frrsssttt de cada paso que damos con los calcetines y las botas empapados. De pronto en medio del camino una piedra empieza a moverse. –¡Coño una tortuga! Al menos no podemos decir que no hemos visto ningún animal.



DÍA 2 Tarde.
Llegamos al dormitorio hechos polvo. Escurrimos la ropa y la dejamos tendida en la habitación sin ninguna esperanza de que se seque. Las súper botas impermeables de montañero están más mojadas que la lengua de un rape. Me cago en la madre que parió al inventor del Gore-Tex. Descansamos un poco y comemos. Intentaremos salir por última vez esta tarde a ver si por fin podemos ver algún jodido bicho.
Parece que no va a llover, metemos nuestros pies secos con calcetines limpios dentro de las botas absolutamente empapadas y con más moral que el Alcoyano volvemos al mapa de la entrada a ver que camino podemos hacer. El encargado nos recomienda el camino a una segunda cascada que según él es –maravillosa es de agua azul cristalina. El camino es un poquito empinado pero no es muy difícil. Primero se llega a un mirador desde el que la vista es espectacular y muchas veces por ahí anda el jaguar, en una horita llegáis- No nos creemos nada pero estamos dispuestos a intentarlo por última vez. También nos comenta que los días de lluvia es difícil ver algún animal. –No jodas, vols dir?- Dice que la temporada de lluvias se ha avanzado unas semanas pero que esta tarde ya no va a llover y es posible que los animales salgan a buscar comida después de tanta lluvia. Frrssst,frrssst,frrsssst… volvemos a andar despacito y en silencio a ver si algún bicho caritativo le da la gana de aparecer o más bien de aparecerse porque a estas alturas solo nos queda el milagro.
Como no podía ser de otra manera durante la subida al mirador no vemos ni un puñetero animal. La subida no solo es dura de cojones, además es súper resbaladiza, menos mal que después de lo de esta mañana ya somos expertos en andar sobre el barro y no nos caemos. Incluso nos echamos unas risas de esas de cansancio y de tontería, cuando el otro empieza a hacer aspavientos intentando recuperar el equilibrio. Llegamos al mirador que es otra señora montaña desde la que vemos exactamente la misma vista que en el sendero del día anterior. Llevamos más de una hora y media andando, estamos hechos polvo y todavía nos queda un trocito hasta la cascada y volver por donde hemos venido, además son casi las 5 y pronto anochecerá.



Después del mirador seguimos por el sendero y de pronto aparece un cartel: A la cascada 30 minutos. Me cago en la madre que parió al encargado. En “una horita” no llega a la cascada ni el puto Tarzán de los Monos volando de liana en liana.
Más que cabrearnos nos entra la risa floja y empezamos a bajar por un sendero estrechísimo y súper resbaladizo con un precipicio al lado.
Nos lo tomamos con calma. A medio camino una barandilla de madera facilita la bajada. Después de un rato cuando ya casi llegamos a la cascada vemos un cartel No apoyarse en la barandilla, no es segura. ¡¿Comooooo?! Nos vuelve a entrar la risa tonta hasta que nos damos cuenta de que tendremos que subir otra vez todo lo que hemos bajado.



Por fin llegamos a la cascada. El agua es más bien tirando a negra pero después del caminito nos hubiéramos bañado incluso sin agua. Está fría y sienta más que bien. Encontramos un neumático y al intentar subirme encima me tuerzo el meñique. Tiene su gracia que después del caminito infernal me haga daño al intentar subirme a un puñetero flotador. Moni se sube como si nada y navega por el laguito la mar de divina.




Nos vestimos a toda prisa ya que enseguida empezará a oscurecer. El camino es largo y peligroso así que nos lo tomamos con calma, además llevamos una linterna así que no tenemos prisa. En el camino de vuelta, como no, ni rastro de ningún puñetero animal. Cuando ya estamos llegando al centro de visitantes donde están los dormitorios de pronto se produce el milagro. Un enorme jaguar tan cerca de nosotros que por poco morimos devorados bajo sus tremendas fauces. Terror, pavor, ríos de adrenalina. Para ver la tremenda imagen que nos conmocionó y que jamás olvidaremos pincha aquí.

http://picasaweb.google.com/monicafarguell/Jaguar#5338795253023537394

Conseguimos preparar la cena con las últimas energías que nos quedan y nos vamos a nuestra cama llena de alitas de bichos de las 6 completamente destrozados. Gregorio nuestro taxista nos recogerá mañana a las ocho –Moni, ens llevem a les 5 per veure animals no?- Recibo un tremendo cojinazo en la cara, ni siquiera nos quedan fuerzas para reírnos.
Gregorio llega a las siete y media. Todavía no hemos hecho la maleta. Recogemos nuestra ropa todavía más mojada que el día anterior y nos llevamos de regalo algunas docenas de alitas entre la ropa, los sacos y en el pelo. Nos calzamos las botas frrssst,frrssst, frrssst… y subimos al coche. En el corto camino de regreso al pueblo nos encontramos de frente, en medio del camino a una cierva con su cervatillo que nos miran extrañados. Paramos el coche y nos quedamos unos instantes disfrutando del único animal como Dios manda que hemos visto después de dos días de mierda caminando por la puñetera selva. No podía ser de otra manera, tenían que estar exactamente en medio del camino justo en el preciso momento en que nos vamos. ¡Me cago en la madre que parió a Bambi!

Hacia el Norte otra vez

Dejamos el distrito de Toledo y sus pueblecitos Mayas para dirigirnos otra vez al norte. Placencia era prácticamente un Cayo más de los muchos que salpican el Caribe Beliceño hasta que hace unos años se construyó una carretea que atraviesa las zonas pantanosas de manglares que lo unen a la costa. Debió ser entonces cuando llegaron los Estadounidenses y lo compraron todo. El pequeño pueblecito de pescadores con el caribe a un lado y “la laguna” al otro pasó a ser un destino de primer nivel para las segundas residencias de los gringos de primerísimo nivel. Muchos de ellos llegan hasta las puertas de sus tranquilas casas de veraneo en sus catamaranes de 20 metros. Algunas de estas casas se construyen sobre lenguas de tierra artificiales ganadas a las tranquilas aguas de la laguna con sus muelles privados y sus jardines llenos de flores y frutales.



Al antiguo núcleo de casitas de madera esparcidas sin orden ni concierto por la gruesa arena de esta pequeña península sin calles de ningún tipo, solo una carretera y dos caminos de cemento que atraviesan el pueblo de norte a sur, se le van sumando edificios monísimos de madera pintados de colores pastel que acogen a centenares de turistas de menor nivel adquisitivo.



Las playas son bastante decentes aunque el agua no es tan clara como en los verdaderos cayos y la arena es tan gruesa y hay tanta que los habitantes de Placencia deben tener los gemelos más desarrollados de todo el mundo. A pesar de todo esto todavía hay alojamientos baratos en el pueblo y también queda algo de auténtico en los callejones del antiguo núcleo que dan a la laguna. Aquí puedes ver a los viejos pescadores sentados a la sombra fumando marihuana o a las abuelas pescando a mano en la laguna mientras vigilan a sus nietos que juegan entre los escombros de alguna casa medio jardín.




Como decimos la playa no está mal pero en sus aguas se oculta un secreto inescrutable que nos hiela la sangreeeee….: ¡LA COOOSA DE PLASSSENSSSIAAA! La primera vez que nos bañamos me pongo la careta para bucear, no se ve un pimiento, el agua está turbia y en el fondo solo hay algas, pero cuando estoy a punto de quitármela algo viscoso me agarra la pierna. Me doy la vuelta pensando que Mónica me está haciendo una broma y detrás mío….¡No hay nada de nada! Salgo del agua a toda hostia intentando no parecer asustado aunque estamos solos en la playa, es lunes de temporada baja y los pocos turistas que quedan deben estar durmiendo la mona. ¿Solos? ¡No! Un irreductible ratsafari le está dando la brasa a Mónica que intenta quitárselo de encima con monosílabos. -Hey man! Me ofrece su puño y nos saludamos chocándolos y llevándolo luego al corazón a lo rastafari.-Are you a Bob Marley Friend? –Yes. Contesto algo turbado y pensando para mí: aunque no tengo el gusto vamos. –Do you want some Ganja man? Al cabo de unas pocas preguntas poco inocentes y de sus correspondientes respuestas voluntariamente inocentes el Bob Marley Friend se marcha caminando por la playa solitaria buscando algún otro turista que le dé de fumar o tal vez solo algo de conversación. Le comento a Moni que algo viscoso me ha agarrado la pierna en el agua y se ríe de mí. –Serán las algas. Al cabo de un rato ella entra en el agua. Observo como va nadando hacia adentro con su estilazo. Llega hasta la línea de las boyas y sigue nadando hacia adentro. Dejo de mirarla y cojo la guía para leer algo de… de pronto un grito llega del agua, Mónica nada hacia fuera mirando hacia atrás de vez en cuando, me sonrío pensando: -serán las algas eh… De pronto otro grito, Mónica nada deprisa hacia fuera ya no mira hacia atrás solo hacia la orilla. Dejo de sonreír y me levanto dirigiéndome hacia ella. Otro grito –¡Ahhh me ha tocado la mano!. Ahora ya nada a toda leche, bate los pies como una turmix de 1000 vatios. Enseguida llega a la orilla. – Qué cague, me ha tocado un pie, luego el brazo y después la mano. No nos volvemos a meter en el agua aunque no dejamos de escrutarla pereguntándonos, ¡¿Qué demonios se oculta en las turbias aguas de Plasssenssssiaaa?! Nunca lo sabremos, aunque probablemente algún bicho marino hasta los mismísimos de tanto turista intentando recobrar un poco de la tranquilidad perdida.
En vista de que la playa no se nos hace muy apetecible y que las actividades como el buceo en el arrecife de coral o entre los enormes tiburones ballena son demasiado caras para nuestro presupuesto decidimos seguir camino hacia el norte al día siguiente. Nos quedamos por segunda vez después de Holbox sin nadar con los tiburones ballena, pero podemos decir que nos bañamos con la cosa de Placencia. Otra vez será. Después de dos días en éste semi-cayo nos dirigimos al interior, a Maya Center, el pueblo más cercano a la reserva natural de Cockscom Basin Wildlife Sanctuary, o como le llaman los Beliceños, la reserva del jaguar.



Maya Center es un pueblecito tranquilo al lado de la carretera que como nos cuenta Gregorio, el “taxista” que nos lleva a la reserva se creó en 1996 para realojar a las 9 familias Mayas que vivían en la selva que ahora es parte de la reserva. El gobierno les obligó a desalojar su selva sin pagarles ninguna compensación, prometiéndoles que los puestos de trabajo que se creasen en el parque natural serían para ellos. Luego le cedió la gestión de la reserva a una fundación privada y se quedaron sin nada. Solo un par de “taxistas” como él llevan a los turistas que vienen por libre y sin coche alquilado en sus viejos turismos destartalados y dos mujeres del pueblo recaudan el dinero en la entrada, dinero que va para el gobierno y la fundación privada, y aprovechan para vender artesanía hecha por la gente del pueblo. Gregorio habla de ello sin un ápice de rabia. Nos comenta que entiende que la reserva y los antiguos habitantes de la selva no son compatibles, cosa que nos deja un poco desconcertados ya que nos cuenta que vivían de plantar frijoles y maíz y de la caza y la pesca, aprovechando los recursos de la montaña sin consumirlos. Del Cohune o Corozal, la palmera de estos bosques tropicales húmedos, aprovechaban las hojas para hacer sus casas, las nueces para comer y hacer el aceite para cocinar y a veces el corazón de los troncos jóvenes para comer. Gregorio nos cuenta sin acritud, si acaso con un ligero cabreo cargado de paciencia y resignación, como las familias acostumbradas a vivir de la selva, sin dinero y sin recursos tuvieron que espabilarse para no morir de hambre. De estas 9 familias, algunas de las cuales habían llegado de Guatemala huyendo de la persecución de su gobierno, solo 5 seguían en el pueblo, las otras habían emigrado a la ciudad buscando alguna manera de ganarse la vida, probablemente sin mucha suerte ya que muchos eran analfabetos y solo sabían vivir como lo habían hecho su padres y los padres de sus padres.

Llegamos a las estancias de la reserva cargados con nuestras 4 mochilas y las bolsas de los suministros, agua para cocinar incluida, que necesitaremos para los dos días que pensamos estar. Aquí no hay ninguna tienda ni restaurante, solo habitaciones rústicas y una cocina con cuatro platos, dos sartenes y una olla de cuando abrieron la reserva hace 15 años. No hay electricidad y los lavabos están a más de trescientos metros de las habitaciones, ideal para un apretón. Las duchas sí están cerca de las habitaciones y todas las ventanas están recubiertas de mosquiteras así que dentro de lo rústico el sitio parece relativamente confortable. Quedamos con Gregorio para que nos vuelva a buscar en dos días y nos preparamos para nuestra primera excursión por los senderos de la reserva del jaguar.

Y en el próximo episodio elpauilamonimarxen les presentan: ¡Aventuras en la jungla!
No nos fallen, les espeeeraaamos…


We went to Placencia, which used to be a proper caye until they built a road to get it from land. Then it became the favorite American holiday destination and far from being the old fisherman village, became a cute and stylish sea village.
We just got there because we wanted to do the whale-shark snorkel tour but it was too expensive for us, so we just chilled out for a couple of days.
The main thing that happened to us was in the sea… Pau was having a bath and suddenly he got off from the water saying that something touched his knee. To stat with, he thought it was me but when he realized I was on the sand he just run off. I thought it may just be a sea grass but later on I checked by myself that something else was in the water with me… it first touched my leg, I got scared so I started to swam back to the shore, meanwhile something touched me again in my arm. By then I was absolutely frighten so I started to swim as fast as I could and when I almost was in the shore it touched me again in my hand. I got off in a sec looking around but I couldn’t see anything as the water wasn’t transparent that day. For sure something was hidden in the water…we won’t never know.
After Placencia, we moved up to the jungle where we were supposed to spend a couple of days in the middle of the Jaguar reserve. The room was just a rustic wood cabin, the kitchen was a bit far away and the bathrooms… well they were like 10 minutes walk form the room. You’ll have to wait a couple of days to know more about our jungle adventures!

Belize Negre – Belize Maia

Després de sis dies de relax ja ens ve de gust una mica de carretera. Des de Belize City un autobús ens porta cap al sud a Dangriga. És el poble més gran del sud de Belize amb poc més de deu mil habitants, tot i això no deixa de ser un típic poble Garífuna amb casetes de fusta escampades al costat del mar. De quasi totes les cases surt música de Bob Marley a tot volum amb uns greus tant potents que sembla que els equips de so valguin més que les atrotinades casetes que els contenen. Aquí la gran majoria de població és negra quasi tots garífunes.
Després d’esperar unes hores a l’estació i de menjar un immens plat de fideus Chow-Mien en un restaurant xinès, agafem un altre autobús cap a Hopkins, un petit poblet d’uns mil habitans. A l’autobús que ens porta per camins de terra vermellosa cap al sud sona música Garífuna, ens diuen que es Punta, un dels estils musicals d’aquesta música barreja d’Àfrica i del Carib amb instruments moderns i ritmes antics. El Punta, originari de Punta Gorda és la música nacional de Belize. Tot i que els garífunes representen menys del deu per cent de la població han aportat gran part de la cultura genuïnament belicenca, un país on la barreja és la senya d’identitat però que alhora, o potser precisament per això, no li sobren manifestacions culturals pròpies.
A mida que ens apropem a Hopkins, el paisatge també sembla africanitzar-se, no només per les cares i les cases fetes només de palma, també per la terra vermella i la vegetació igual de verda però menys densa i escampada per planures formant una mena de sabana tropical.



Les casetes de palma estan tant espaiades que el poblet s’estén un parell de quilòmetres a la bora del mar. De camí cap a l’hostal la gent ens saluda, ens pregunten d’on venim i ens dóna la benvinguda al seu poble, els nens ens miren mig d’amagatotis i riuen, sembla que aquí no estan gaire acostumats als turistes.
L’hostal on ens estem també fa d’escola de percussió Garífuna i assistim a un concert força interessant al principi però on acaben fent ballar als turistes i acabem sentim una miqueta de vergonya aliena . L’Hostal és de la Dorothy, una Canadenca que es va enamorar del país i s’hi va establir ara fa set anys i el seu marit Jabbar, un Garífuna que és mestre de percussió i que ha obert una escola per a habitants del poble i turistes, on de tant en tant fan concerts més per als turistes que per a la gent del poble. Tot i que la Dorothy és encantadora i que el poble es molt autèntic, a Hopkins no hi ha gaire a fer a part de descansar i la platja no té res a veure amb les aigües transparents de Caulker d’on nosaltres ja veníem massa descansats. Per això marxem al cap de dos dies.





El millor ha estat l’excursió en bici al poblet del costat, Sittee River, on les cases de fusta voregen un riu tranquil envoltat de selva, la gent et saluda al passar, i on una parella de vellets encantadora ens venen una bosseta de petites prunes verdes que ens alleugen de la considerable pedalada per camins plens de pedres. Els paisatge aquí és molt diferent i ens recorda bastant a Costa Rica amb flors de colors i bosc tropical al voltant del riu tranquil.





A L’autobús que ens allunya de Hopkins torna a sonar música Garífuna, però de cop un noi que viatja just darrere nostre engega un aparell de música que vomita un reggae-pop romàntic, que podria haver estat prefabricat a qualsevol part del món, tant fort que distorsiona i ens acaba agafant malt de cap als pocs minuts. Vint dies en un país no donen per fer un anàlisi de res, ho sabem, però no podem deixar de pensar que el noi rastafari atronant amb una música amb tant poca personalitat per sobre els ritmes garífunes de l’autobús es una metàfora bastant evident del que sembla que pot passar al sud de Belize. Els Garífunes més joves, i no tant joves, prefereixen el reggae i la cultura rastafari a la dels seus avis. Seria una enorme ironia que la cultura rastafari, destinada a unir a tots el negres del món acabi silenciant a una de les cultures més autèntiques i úniques de Centre Amèrica barreja d’indígenes del carib ja desapareguts com a poble i esclaus que es revelaren contra els amos i aconseguiren trobar una nova pàtria a milers de quilòmetres de la seva Àfrica natal.



Deixem Hopkins i arribem fins a Punta Gorda. És el poble més al sud de Belize que visitarem. Els paisatge aquí és espatarrant. Les muntanyes rodones i simètriques semblen les que dibuixàvem de petits i el bosc humit tropical que les cobreix ja es mereix del tot el nom de selva. Camps de tarongers voregen la carretera i ens separen de les muntanyes frondoses envoltades de boira. Com més als sud, més lianes i plantes paràsites ofeguen els tarongers, la selva sembla reclamar poc a poc el que és seu.
L’enmbadaliment produït pel paisatge bucòlic es trenca de cop. A la vora del camí de terra dos adolescents vestits amb gorres de beisbol, samarretes immenses i pantalons caiguts surten d’una caseta maia feta de palma i pugen a l’autobús. Saluden a uns altres nois al mes pur estil del Bronx, l’autobús arrenca, s’asseuen i es posen a parlar en maia. Se’ns fa molt estrany però en un país petit i pobre de parla anglesa tant a prop dels Estats Units on hi arriben tots els seus canals per cable, suposem que és normal que els adolescents, inclosos els del poblet més remot siguin assimilats per la cultura nord-americana. Tot i això no deixa de ser molt estrany. Igual que la barreja de Rastafari i Gansta’ (rapero xungo d’un barri xungo del E.U.A) que hem vist a Cayo Caulker i sobretot a Belize City. Les rastes amagades en una petita malla pel cap típica de rapero són una imatge bastant il•lustrativa de la barreja cultural en la que es mouen els adolescents negres del país. Perdoneu, intentarem deixar els anàlisis sociològics de “todo a cien” d’aquí en endavant però algunes imatges realment valen més que un milió de paraules. Lamentem no tenir fotos d’aquestes imatges però, com comprendreu, no podem anar amb la càmera penjada al coll sempre i fer fotos al paios que se’ns acosten i ens pregunten a cau d’orella: You want some ganja man?



Els habitants de Punta Gorda, del seu poble, en diuen PG. [Pi-gei] Segurament hi fa una calor i una humitat massa sufocants com per a dir el nom complert del seu poble. És un poblet tranquil i relaxat, aquí tot va una mica més lent que a la resta del país. Tot i que va ser fundada pels Garífunes provinents d’Hondures al 1832 és un del llocs amb més barreja racial del país i això a Belize és dir molt. Els Maies dels poblets de muntanya del voltant, baixen a vendre els seus productes al mercat o pels carrers. La principal atracció de la zona són aquests petits poblets envoltats de muntanyes selvàtiques foradades per rius subterranis que quant surten a fora formen petites cascades.



Per això també es un poble turístic i de nit hi ha una mica d’ambient. Segurament també per això és el poble on més vividors, carotes i “gorrons” ens hem trobat. Tot i que no arriba a ser del tot molest no deixa de ser peculiar que en un poble de cinc mil habitants on només hi hem estat dos dies ens hagin intentat vendre des de estàtues maies “autèntiques” a la recurrent ganja (marihuana en rastafari) o simplement demanar unes monedes per a l’autobús per a visitar a la família o per la pobra esposa que està a l’hospital. Tot però sense males maneres i sense arribar a molestar de debò.
A l’hotel on ens estem, després de veure com el Barça guanya al Chelsea a l’últim minut (Déu beneeixi l’inventor de la tele per cable i la mare que va parir l’Iniesta) li demanem a l’amo si ens pot recomanar algú del poble per dur-nos als poblets de la zona i a la cova de Blue Creek. A les agències de Tours que hem visitat els preus no són pel nostre pressupost i totes són d’estrangers vestits com el mateix Coronel Tapioca en persona. L’altra opció és anar amb el bus de les dotze del migdia però no hi ha bus de tornada, així que ens hauríem d’espavilar a buscar algú que ens torni o que ens deixi dormir a casa seva, i la idea de quedar-nos penjats on Cristo va perdre l’espardenya no ens sedueix gaire. El nostre amfitrió, un ex sergent retirat de l’exèrcit de Belize, ens diu que ell mateix ens hi portarà per uns 45$ americans i quedem per l’endemà, però la mestressa, l’autèntic “sargento” de la casa, li fot la bronca i l’endemà el preu ha pujat fins als 60$. Tot i això ens en anem amb ell cap a Blue Creek. De camí el Sargento Bastante (Quan puguem inaugurarem una secció de personatges on us explicarem el perquè d’aquest sobrenom així com les històries d’alguns altres que hem anat coneixent) ens explica la seva vida. És d’Orange Walk i parla un Castellà macarrònic molt divertit, ens intenta colar algunes mentides però és tant innocent i bon paio que se li nota quant menteix d’una hora lluny. Entre les històries del Sargento i el paisatge el viatge d’una hora se’ns fa força divertit.
El poblet de Blue Creek és gairebé inexistent. Unes poques cases de palma al voltant del camí i una escola força gran on estudien els nens de tot els poblets i les cases del voltant. Al final del poblet hi ha l’entrada al camí d’un quilòmetre i mig que porta a la cova. Ens haurien de cobrar els 5$ d’entrada i obligar-nos a pagar a un guia local si volem entrar dins la cova però fins la una del migdia no hi ha ningú, així que entrem i anem caminant cap a la cova mentre el Sargento ens explica que es pot menjar i com treure aigua de la jungla. L’entrada de la cova és espectacular. És la sortida a l’exterior d’un riu subterrani que travessa tota la muntanya. Al voltant hi ha tot de coves més petites envoltades de roques plenes de molsa i aigua transparent. (No us perdeu les fotos de la secció fotos a la dreta del text)





La cova fa uns quants quilòmetres tots per dins el riu i a l’hora d’entrar-hi el Sargento ens pregunta: “¿la cámara se puede mojar?”. La resposta és que no, així que el convencem perquè es quedi a fora vigilant les coses explicant-li que som experts espeleòlegs i la Moni i jo solets amb els nostres frontals de llum, que acabem de descobrir que es poden mullar, ens endinsem nedant en la foscor més absoluta. Quina passada! La sensació és impressionant, no tant perquè la cova sigui espectacular, la veritat és que el poc que veiem amb les nostres llums no ho és gaire, sinó per entrar-hi sols i nedar durant una mitja hora cap a dins de la muntanya. En un punt apaguem els llums uns segons i la sensació no té preu. Mai havíem sentit un silenci tant intens ni vist una foscor tant densa. Impressionant de collons. Al cap de la mitja hora tornem a sortir, el Sargento ens espera una mica emprenyat perquè li havíem dit que no trigaríem gaire però se li passa de seguida. Sortim de la cova i de camí al cotxe ens trobem al Coronel Tapioca d’una de les agències on havíem preguntat amb un guia local i una parella de Gringos, ell, vermell com un titot per la caminada, no pot dir ni fava, ella va cridant mentre fa fotos a totes les pedres del camí: Oh Wonderfull! Més enllà trobem un altre guia amb quatre turistes més igual de cridaners que la Sra Wonderfull. Ara ens n’adonem del tot de la sort que hem tingut. El Sargento els hi explica als guies locals que no hem entrat a la cova, que només ens hem banyat per fora i al final del camí paguem els 5$ a la noia que tot just comença a muntar la paradeta al costat del cartell d’entrada.



Tornant cap a P.G. fem un tomb per un altre poblet Maia on les dones renten la roba al riu i els homes tot just tornen de treballar a la milpa, el troç que li han demanat en préstec a la jungla per poder plantar blat de moro, frijoles i arròs que porten en sacs als lloms del pacients cavalls.

Belize is different

Com dèiem en el nostre últim post Belize es diferent de tot el que hem vist. En les etiquetes d’una marca d’aigua local hi ha l’eslògan “Belize: melting pot of races” (Belize pot on es barregen les races) I no només les races, també les cultures, les religions, els menjars, el idiomes... Encara no tenim clar si es un “melting pot” del tot o és com deia en James Bond quan demanava un Martini: “agitado, no revuelto”. En qualsevol cas dexeiu-nos fer-vos cinc cèntims de la història d’aquest petit país caribeny, selvàtic, muntanyós, negre, maia, llatinoamericà, i unes quantes coses més.



El país està ple d’antigues ciutats Maies que comerciaven pels rius i la costa del carib unint les ciutats estat maies de les planures del Yucatàn amb les de les muntanyes de Guatemala i Hondures. Cap a finals del segle XVI van arribar els pirates. La costa està envoltada de petits cayos i per la barrera de corall centreamericana, per això va ser refugi de pirates escocesos i irlandesos, que saquejaven els galeons espanyols carregats de l’or de les amèriques i s’amagaven entre el laberint d’illetes i esculls coral•lins. Més tard la pirateria va deixar de ser un negoci i molts d’aquests pirates es van quedar a treballar a la industria de la fusta. Aquests es van barrejar amb els esclaus negres que portaren per treballar i altres menesters (els pirates eren casi tots homes) i van donar lloc a la majoria ètnica del país, els criolls. Al segle XVII uns esclaus africans es van revoltar contra els anglesos a St. Vincent i aquests els van abandonar a l’illa de Roatàn on es van barrejar amb indis Caribs i Arawaks donant lloc als Garífunes. D’allà van saltar a Hondures i Guatemala arribant al sud de Belize cap al 1830. A principis del segle XX van arribar llatinoamericans per treballar a les plantacions de bananeres i d’altres ,més tard, fugint de les guerres civils d’Hondures i Guatemala. Els anglesos també van portar Xinesos i Hindús per treballar en les feines més dures i també si van quedar. Més tard arribaren Libanesos, gent de l’Europa de l’est així com alguns nord-americans i canadencs. Menció a part mereixen els Menonites una secta cristiana ultra conservadora procedent d’alemanya que després de voltar tres segles per Amèrica arribaren a Belize cap al 1950 per quedar-s’hi. Aquests parlen un alemany arcaic, rebutgen qualsevol mena de progrés i es dediquen a l’agricultura vivint com fa tres-cents anys , inclús en la manera de vestir, y només es casen entre ells. En fí un enorme poti-poti com podeu veure. Perdoneu pel rollo però així us podrem explicar moltes més coses i potser podreu fer-vos una idea de com és aquesta enorme escudella barrejada americana anomenada Belize.



Per on anàvem... a sí des de Orange Walk anem a l’antiga capital Belize City. Hi arribem a la tarda i quant sortim a fer un volt ja es fosc. La ciutat de nit fa por. No ens hi hem quedat prou temps per comprovar si és perillosa o només són prejudicis de turista occidental però a les 6 de la tarda ja no hi ha gairebé rés obert ni ningú pels carrers foscos i masegats. Les botigues que queden obertes estan totes enreixades i les cases envoltades de filferros amb punxes. Cap al matí sortim en una barca cap a Cayo Caulker. Al cap de 40 minuts arribem al lloc més oposat a la llòbrega ciutat que hem deixat enrera que ens podíem imaginar. Molls amb barquetes de pesca, cocoters al voltant de la costa i gent de tota mena passejant despreocupadament, Rastafaris mulatos i rossos amb ulls clars, negres amb faccions de blanc, llatinoamericans amb ulls d’indígenes maies, xinesos de pell fosca, un Menonita vermell com una gamba amb pantalons i camisa llargues, tirants i un barret de palla venent fruita i turistes de tot arreu del món mirant-s’ho tot amb expressió relaxada fins i tot una mica amb cara de babaus. Si a Belize City no hi havia absolutament rés pels turistes, aquí gairebé tot està fet pels turistes. Totes les cases de bora el mar son botiguetes o hostals o restaurants i hi ha paradetes d’artesania de fruites i de menjar. Però cap fa més d’un pis d’alçada i la illa es tan estreta que al final dels carrers de sorra que formen el poble s’hi pot veure un altre cop el carib.




Cayo Caulker era una illeta de pescadors on ara gairebé tothom viu del turisme. Tot i això no està gens massificada i el tipus de turisme no és el de la veïna Ambergris (La “Isla Bonita” de la cançó de la Madonna) que ara es plena d’hotelassos i edificis enormes. Les platges no són però les típiques de sorra blanca i aigües turqueses ja que tota la costa està plena d’algues i la gent es banya des dels molls o des de l’Split, la única platja per turistes de la illa provocada per un huracà que va partir la illa en dos fa uns 10 anys. El ritme caribeny de la illa es contagiós i els dies passen a poc a poc sense fer gaire res. Sense adonar-nos ens hi estem 6 dies en comptes dels 2 previstos.



Els 2 primers dies en un allotjament tipus “backpackers” on tothom és molt “guay” i compartim-ho tot i tota la pesca... però a nosaltres no ens convenç el soroll, l’ambient i les “normes de la casa” (com entrar descalç al labavo!) i ens instal•lem en unes cabanes de l’altre extrem de l’illa, al final del poble, on només se sent la remor del mar i els ocells. Aprofitem per a fer una excursió en canoa i arribar a la part despoblada de l’illa passant l’Split. Trobem una petita platja i ens hi quedem una estona. Fent snorkel gairebé aconseguim llagosta per dinar! Però no anem preparats per a pescar i els punyeterus crustacis no es deixen dur a la cassola. Al tornar una aleta creua per davant la canoa i el culet se’ns posa ben dur fins que ens adonem que son tres dofins juganers que salten molt a prop nostre i ens quedem tant meravellats mirant-los i fent fotos que quant ens n’adonem estem força lluny de la costa i sen’s torna a posar el culet d’aquella manera fins que després d’un bon esforç arribem a la costa sense problemes.



També hem aprofitat per a fer snorkel a la barrera de corall i banyar-nos amb tortugues marines, ratjades descomunals (que per cert, tenen tacte de llenega) i uns taurons tan inofensius i bona gent que aquí en diuen tauró bebè. L’excursió la fem en un veler i tornem cap a Caulker navegant a poc a poc, prenent unes copes i xerrant tranquil•lament mentre el sol es pon com a l’anunci de Bacardi.



Després dels contrastos que ens en trobat aquests dies en aquest “melting pot” ens morim de ganes de veure que ens espera cap al sud. Els nostres dies de relax a Cayo Caulker acaben i marxem cap a Hopkins, un petit poblet de pescadors típicament Garífuna.

As the Belizian water bottle label says, this country is a "Melting pot of races": black people with blue eyes, chinese people with dark skin, maya people, hindu, asian... all kind of people and cultures. For the last 6 days we have been in Caye Caulker. We have been chilling out but also enjoying a trip in kanoes where we saw dolphins playing around us, and a great barrier reef where we swam between tourttles, sharks and rays.
After these very realxing days we are moving to Hopkins, a little Garifuna village which seems to be very authentic.