Belize is different

Com dèiem en el nostre últim post Belize es diferent de tot el que hem vist. En les etiquetes d’una marca d’aigua local hi ha l’eslògan “Belize: melting pot of races” (Belize pot on es barregen les races) I no només les races, també les cultures, les religions, els menjars, el idiomes... Encara no tenim clar si es un “melting pot” del tot o és com deia en James Bond quan demanava un Martini: “agitado, no revuelto”. En qualsevol cas dexeiu-nos fer-vos cinc cèntims de la història d’aquest petit país caribeny, selvàtic, muntanyós, negre, maia, llatinoamericà, i unes quantes coses més.



El país està ple d’antigues ciutats Maies que comerciaven pels rius i la costa del carib unint les ciutats estat maies de les planures del Yucatàn amb les de les muntanyes de Guatemala i Hondures. Cap a finals del segle XVI van arribar els pirates. La costa està envoltada de petits cayos i per la barrera de corall centreamericana, per això va ser refugi de pirates escocesos i irlandesos, que saquejaven els galeons espanyols carregats de l’or de les amèriques i s’amagaven entre el laberint d’illetes i esculls coral•lins. Més tard la pirateria va deixar de ser un negoci i molts d’aquests pirates es van quedar a treballar a la industria de la fusta. Aquests es van barrejar amb els esclaus negres que portaren per treballar i altres menesters (els pirates eren casi tots homes) i van donar lloc a la majoria ètnica del país, els criolls. Al segle XVII uns esclaus africans es van revoltar contra els anglesos a St. Vincent i aquests els van abandonar a l’illa de Roatàn on es van barrejar amb indis Caribs i Arawaks donant lloc als Garífunes. D’allà van saltar a Hondures i Guatemala arribant al sud de Belize cap al 1830. A principis del segle XX van arribar llatinoamericans per treballar a les plantacions de bananeres i d’altres ,més tard, fugint de les guerres civils d’Hondures i Guatemala. Els anglesos també van portar Xinesos i Hindús per treballar en les feines més dures i també si van quedar. Més tard arribaren Libanesos, gent de l’Europa de l’est així com alguns nord-americans i canadencs. Menció a part mereixen els Menonites una secta cristiana ultra conservadora procedent d’alemanya que després de voltar tres segles per Amèrica arribaren a Belize cap al 1950 per quedar-s’hi. Aquests parlen un alemany arcaic, rebutgen qualsevol mena de progrés i es dediquen a l’agricultura vivint com fa tres-cents anys , inclús en la manera de vestir, y només es casen entre ells. En fí un enorme poti-poti com podeu veure. Perdoneu pel rollo però així us podrem explicar moltes més coses i potser podreu fer-vos una idea de com és aquesta enorme escudella barrejada americana anomenada Belize.



Per on anàvem... a sí des de Orange Walk anem a l’antiga capital Belize City. Hi arribem a la tarda i quant sortim a fer un volt ja es fosc. La ciutat de nit fa por. No ens hi hem quedat prou temps per comprovar si és perillosa o només són prejudicis de turista occidental però a les 6 de la tarda ja no hi ha gairebé rés obert ni ningú pels carrers foscos i masegats. Les botigues que queden obertes estan totes enreixades i les cases envoltades de filferros amb punxes. Cap al matí sortim en una barca cap a Cayo Caulker. Al cap de 40 minuts arribem al lloc més oposat a la llòbrega ciutat que hem deixat enrera que ens podíem imaginar. Molls amb barquetes de pesca, cocoters al voltant de la costa i gent de tota mena passejant despreocupadament, Rastafaris mulatos i rossos amb ulls clars, negres amb faccions de blanc, llatinoamericans amb ulls d’indígenes maies, xinesos de pell fosca, un Menonita vermell com una gamba amb pantalons i camisa llargues, tirants i un barret de palla venent fruita i turistes de tot arreu del món mirant-s’ho tot amb expressió relaxada fins i tot una mica amb cara de babaus. Si a Belize City no hi havia absolutament rés pels turistes, aquí gairebé tot està fet pels turistes. Totes les cases de bora el mar son botiguetes o hostals o restaurants i hi ha paradetes d’artesania de fruites i de menjar. Però cap fa més d’un pis d’alçada i la illa es tan estreta que al final dels carrers de sorra que formen el poble s’hi pot veure un altre cop el carib.




Cayo Caulker era una illeta de pescadors on ara gairebé tothom viu del turisme. Tot i això no està gens massificada i el tipus de turisme no és el de la veïna Ambergris (La “Isla Bonita” de la cançó de la Madonna) que ara es plena d’hotelassos i edificis enormes. Les platges no són però les típiques de sorra blanca i aigües turqueses ja que tota la costa està plena d’algues i la gent es banya des dels molls o des de l’Split, la única platja per turistes de la illa provocada per un huracà que va partir la illa en dos fa uns 10 anys. El ritme caribeny de la illa es contagiós i els dies passen a poc a poc sense fer gaire res. Sense adonar-nos ens hi estem 6 dies en comptes dels 2 previstos.



Els 2 primers dies en un allotjament tipus “backpackers” on tothom és molt “guay” i compartim-ho tot i tota la pesca... però a nosaltres no ens convenç el soroll, l’ambient i les “normes de la casa” (com entrar descalç al labavo!) i ens instal•lem en unes cabanes de l’altre extrem de l’illa, al final del poble, on només se sent la remor del mar i els ocells. Aprofitem per a fer una excursió en canoa i arribar a la part despoblada de l’illa passant l’Split. Trobem una petita platja i ens hi quedem una estona. Fent snorkel gairebé aconseguim llagosta per dinar! Però no anem preparats per a pescar i els punyeterus crustacis no es deixen dur a la cassola. Al tornar una aleta creua per davant la canoa i el culet se’ns posa ben dur fins que ens adonem que son tres dofins juganers que salten molt a prop nostre i ens quedem tant meravellats mirant-los i fent fotos que quant ens n’adonem estem força lluny de la costa i sen’s torna a posar el culet d’aquella manera fins que després d’un bon esforç arribem a la costa sense problemes.



També hem aprofitat per a fer snorkel a la barrera de corall i banyar-nos amb tortugues marines, ratjades descomunals (que per cert, tenen tacte de llenega) i uns taurons tan inofensius i bona gent que aquí en diuen tauró bebè. L’excursió la fem en un veler i tornem cap a Caulker navegant a poc a poc, prenent unes copes i xerrant tranquil•lament mentre el sol es pon com a l’anunci de Bacardi.



Després dels contrastos que ens en trobat aquests dies en aquest “melting pot” ens morim de ganes de veure que ens espera cap al sud. Els nostres dies de relax a Cayo Caulker acaben i marxem cap a Hopkins, un petit poblet de pescadors típicament Garífuna.

As the Belizian water bottle label says, this country is a "Melting pot of races": black people with blue eyes, chinese people with dark skin, maya people, hindu, asian... all kind of people and cultures. For the last 6 days we have been in Caye Caulker. We have been chilling out but also enjoying a trip in kanoes where we saw dolphins playing around us, and a great barrier reef where we swam between tourttles, sharks and rays.
After these very realxing days we are moving to Hopkins, a little Garifuna village which seems to be very authentic.