Després d’esperar unes hores a l’estació i de menjar un immens plat de fideus Chow-Mien en un restaurant xinès, agafem un altre autobús cap a Hopkins, un petit poblet d’uns mil habitans. A l’autobús que ens porta per camins de terra vermellosa cap al sud sona música Garífuna, ens diuen que es Punta, un dels estils musicals d’aquesta música barreja d’Àfrica i del Carib amb instruments moderns i ritmes antics. El Punta, originari de Punta Gorda és la música nacional de Belize. Tot i que els garífunes representen menys del deu per cent de la població han aportat gran part de la cultura genuïnament belicenca, un país on la barreja és la senya d’identitat però que alhora, o potser precisament per això, no li sobren manifestacions culturals pròpies.
A mida que ens apropem a Hopkins, el paisatge també sembla africanitzar-se, no només per les cares i les cases fetes només de palma, també per la terra vermella i la vegetació igual de verda però menys densa i escampada per planures formant una mena de sabana tropical.
Les casetes de palma estan tant espaiades que el poblet s’estén un parell de quilòmetres a la bora del mar. De camí cap a l’hostal la gent ens saluda, ens pregunten d’on venim i ens dóna la benvinguda al seu poble, els nens ens miren mig d’amagatotis i riuen, sembla que aquí no estan gaire acostumats als turistes.
L’hostal on ens estem també fa d’escola de percussió Garífuna i assistim a un concert força interessant al principi però on acaben fent ballar als turistes i acabem sentim una miqueta de vergonya aliena . L’Hostal és de la Dorothy, una Canadenca que es va enamorar del país i s’hi va establir ara fa set anys i el seu marit Jabbar, un Garífuna que és mestre de percussió i que ha obert una escola per a habitants del poble i turistes, on de tant en tant fan concerts més per als turistes que per a la gent del poble. Tot i que la Dorothy és encantadora i que el poble es molt autèntic, a Hopkins no hi ha gaire a fer a part de descansar i la platja no té res a veure amb les aigües transparents de Caulker d’on nosaltres ja veníem massa descansats. Per això marxem al cap de dos dies.
El millor ha estat l’excursió en bici al poblet del costat, Sittee River, on les cases de fusta voregen un riu tranquil envoltat de selva, la gent et saluda al passar, i on una parella de vellets encantadora ens venen una bosseta de petites prunes verdes que ens alleugen de la considerable pedalada per camins plens de pedres. Els paisatge aquí és molt diferent i ens recorda bastant a Costa Rica amb flors de colors i bosc tropical al voltant del riu tranquil.
A L’autobús que ens allunya de Hopkins torna a sonar música Garífuna, però de cop un noi que viatja just darrere nostre engega un aparell de música que vomita un reggae-pop romàntic, que podria haver estat prefabricat a qualsevol part del món, tant fort que distorsiona i ens acaba agafant malt de cap als pocs minuts. Vint dies en un país no donen per fer un anàlisi de res, ho sabem, però no podem deixar de pensar que el noi rastafari atronant amb una música amb tant poca personalitat per sobre els ritmes garífunes de l’autobús es una metàfora bastant evident del que sembla que pot passar al sud de Belize. Els Garífunes més joves, i no tant joves, prefereixen el reggae i la cultura rastafari a la dels seus avis. Seria una enorme ironia que la cultura rastafari, destinada a unir a tots el negres del món acabi silenciant a una de les cultures més autèntiques i úniques de Centre Amèrica barreja d’indígenes del carib ja desapareguts com a poble i esclaus que es revelaren contra els amos i aconseguiren trobar una nova pàtria a milers de quilòmetres de la seva Àfrica natal.
Deixem Hopkins i arribem fins a Punta Gorda. És el poble més al sud de Belize que visitarem. Els paisatge aquí és espatarrant. Les muntanyes rodones i simètriques semblen les que dibuixàvem de petits i el bosc humit tropical que les cobreix ja es mereix del tot el nom de selva. Camps de tarongers voregen la carretera i ens separen de les muntanyes frondoses envoltades de boira. Com més als sud, més lianes i plantes paràsites ofeguen els tarongers, la selva sembla reclamar poc a poc el que és seu.
L’enmbadaliment produït pel paisatge bucòlic es trenca de cop. A la vora del camí de terra dos adolescents vestits amb gorres de beisbol, samarretes immenses i pantalons caiguts surten d’una caseta maia feta de palma i pugen a l’autobús. Saluden a uns altres nois al mes pur estil del Bronx, l’autobús arrenca, s’asseuen i es posen a parlar en maia. Se’ns fa molt estrany però en un país petit i pobre de parla anglesa tant a prop dels Estats Units on hi arriben tots els seus canals per cable, suposem que és normal que els adolescents, inclosos els del poblet més remot siguin assimilats per la cultura nord-americana. Tot i això no deixa de ser molt estrany. Igual que la barreja de Rastafari i Gansta’ (rapero xungo d’un barri xungo del E.U.A) que hem vist a Cayo Caulker i sobretot a Belize City. Les rastes amagades en una petita malla pel cap típica de rapero són una imatge bastant il•lustrativa de la barreja cultural en la que es mouen els adolescents negres del país. Perdoneu, intentarem deixar els anàlisis sociològics de “todo a cien” d’aquí en endavant però algunes imatges realment valen més que un milió de paraules. Lamentem no tenir fotos d’aquestes imatges però, com comprendreu, no podem anar amb la càmera penjada al coll sempre i fer fotos al paios que se’ns acosten i ens pregunten a cau d’orella: You want some ganja man?
Els habitants de Punta Gorda, del seu poble, en diuen PG. [Pi-gei] Segurament hi fa una calor i una humitat massa sufocants com per a dir el nom complert del seu poble. És un poblet tranquil i relaxat, aquí tot va una mica més lent que a la resta del país. Tot i que va ser fundada pels Garífunes provinents d’Hondures al 1832 és un del llocs amb més barreja racial del país i això a Belize és dir molt. Els Maies dels poblets de muntanya del voltant, baixen a vendre els seus productes al mercat o pels carrers. La principal atracció de la zona són aquests petits poblets envoltats de muntanyes selvàtiques foradades per rius subterranis que quant surten a fora formen petites cascades.
Per això també es un poble turístic i de nit hi ha una mica d’ambient. Segurament també per això és el poble on més vividors, carotes i “gorrons” ens hem trobat. Tot i que no arriba a ser del tot molest no deixa de ser peculiar que en un poble de cinc mil habitants on només hi hem estat dos dies ens hagin intentat vendre des de estàtues maies “autèntiques” a la recurrent ganja (marihuana en rastafari) o simplement demanar unes monedes per a l’autobús per a visitar a la família o per la pobra esposa que està a l’hospital. Tot però sense males maneres i sense arribar a molestar de debò.
A l’hotel on ens estem, després de veure com el Barça guanya al Chelsea a l’últim minut (Déu beneeixi l’inventor de la tele per cable i la mare que va parir l’Iniesta) li demanem a l’amo si ens pot recomanar algú del poble per dur-nos als poblets de la zona i a la cova de Blue Creek. A les agències de Tours que hem visitat els preus no són pel nostre pressupost i totes són d’estrangers vestits com el mateix Coronel Tapioca en persona. L’altra opció és anar amb el bus de les dotze del migdia però no hi ha bus de tornada, així que ens hauríem d’espavilar a buscar algú que ens torni o que ens deixi dormir a casa seva, i la idea de quedar-nos penjats on Cristo va perdre l’espardenya no ens sedueix gaire. El nostre amfitrió, un ex sergent retirat de l’exèrcit de Belize, ens diu que ell mateix ens hi portarà per uns 45$ americans i quedem per l’endemà, però la mestressa, l’autèntic “sargento” de la casa, li fot la bronca i l’endemà el preu ha pujat fins als 60$. Tot i això ens en anem amb ell cap a Blue Creek. De camí el Sargento Bastante (Quan puguem inaugurarem una secció de personatges on us explicarem el perquè d’aquest sobrenom així com les històries d’alguns altres que hem anat coneixent) ens explica la seva vida. És d’Orange Walk i parla un Castellà macarrònic molt divertit, ens intenta colar algunes mentides però és tant innocent i bon paio que se li nota quant menteix d’una hora lluny. Entre les històries del Sargento i el paisatge el viatge d’una hora se’ns fa força divertit.
El poblet de Blue Creek és gairebé inexistent. Unes poques cases de palma al voltant del camí i una escola força gran on estudien els nens de tot els poblets i les cases del voltant. Al final del poblet hi ha l’entrada al camí d’un quilòmetre i mig que porta a la cova. Ens haurien de cobrar els 5$ d’entrada i obligar-nos a pagar a un guia local si volem entrar dins la cova però fins la una del migdia no hi ha ningú, així que entrem i anem caminant cap a la cova mentre el Sargento ens explica que es pot menjar i com treure aigua de la jungla. L’entrada de la cova és espectacular. És la sortida a l’exterior d’un riu subterrani que travessa tota la muntanya. Al voltant hi ha tot de coves més petites envoltades de roques plenes de molsa i aigua transparent. (No us perdeu les fotos de la secció fotos a la dreta del text)
La cova fa uns quants quilòmetres tots per dins el riu i a l’hora d’entrar-hi el Sargento ens pregunta: “¿la cámara se puede mojar?”. La resposta és que no, així que el convencem perquè es quedi a fora vigilant les coses explicant-li que som experts espeleòlegs i la Moni i jo solets amb els nostres frontals de llum, que acabem de descobrir que es poden mullar, ens endinsem nedant en la foscor més absoluta. Quina passada! La sensació és impressionant, no tant perquè la cova sigui espectacular, la veritat és que el poc que veiem amb les nostres llums no ho és gaire, sinó per entrar-hi sols i nedar durant una mitja hora cap a dins de la muntanya. En un punt apaguem els llums uns segons i la sensació no té preu. Mai havíem sentit un silenci tant intens ni vist una foscor tant densa. Impressionant de collons. Al cap de la mitja hora tornem a sortir, el Sargento ens espera una mica emprenyat perquè li havíem dit que no trigaríem gaire però se li passa de seguida. Sortim de la cova i de camí al cotxe ens trobem al Coronel Tapioca d’una de les agències on havíem preguntat amb un guia local i una parella de Gringos, ell, vermell com un titot per la caminada, no pot dir ni fava, ella va cridant mentre fa fotos a totes les pedres del camí: Oh Wonderfull! Més enllà trobem un altre guia amb quatre turistes més igual de cridaners que la Sra Wonderfull. Ara ens n’adonem del tot de la sort que hem tingut. El Sargento els hi explica als guies locals que no hem entrat a la cova, que només ens hem banyat per fora i al final del camí paguem els 5$ a la noia que tot just comença a muntar la paradeta al costat del cartell d’entrada.
Tornant cap a P.G. fem un tomb per un altre poblet Maia on les dones renten la roba al riu i els homes tot just tornen de treballar a la milpa, el troç que li han demanat en préstec a la jungla per poder plantar blat de moro, frijoles i arròs que porten en sacs als lloms del pacients cavalls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada