El terremoto en Honduras pasó hace unas semanas y ya todo a vuelto a la normalidad, el huracán Andrés, el primero de la temporada, está en el Pacífico y parece que no va a llegar aquí, pero de lo que no estamos tan seguros es de si nos vamos a librar de un golpe de estado que se viene mascando estos días en Honduras.
Como habréis notado procuramos no hablar de política ya que estando menos de un mes en un país uno solo puede llevarse una impresión superficial de temas que suelen ser bastante complejos y delicados. No obstante la situación nos obliga a, por lo menos intentar tranquilizaros, ya que vamos a estar unos días sin conexión a internet y no queremos preocuparos más de lo necesario. Si termina dándose la penosa situación de que los militares y la derecha vuelvan a ponerse de acuerdo para dirigir los destinos del pueblo hondureño y decirles una vez más a los pobrecitos paisanos que es lo que más les conviene, nosotros, los turistas no tenemos nada que temer. Las islas del norte de Honduras están llenas de gringos y a nadie le conviene que estos nisiquiera se enteren de lo que está pasando. Si se dan disturbios será, básicamente, en la capital y en las ciudades más grandes. Además nos da la sensación de que si sucede, a los hondureños no les va a costar adaptarse a la nueva situación, seguramente la iglesia (o las iglesias ya que los protestantes de todos los colores están extendiendo su reino por aquí), que en este país tiene una gran influencia y se mete en política constantemente, llamará a la calma y los Hondureños, como tantas otras veces, terminarán por obedecer. Nosotros, en cualquier caso, estaremos totalmente a salvo en la islas del caribe o en la apartada región de la Mosquitia.
Para los que queráis saber un poco de qué va todo esto que aún no ha pasado pero que podría pasar antes en pocos días aquí van algunos links.
http://www.bbc.co.uk/mundo/america_latina/2009/06/090625_0220_onu_golpe_honduras_irm.shtml
http://www.cadtm.org/spip.php?article4510
http://orhpositivo.wordpress.com/2009/06/25/golpe-de-estado-en-marcha-en-honduras/
Para los que no tengan tiempo ahí va un resumen con nuestra modestíssima opinión. El presidente actual (de izquierdas) tras subir el salario mínimo a los trabajadores ha terminado de tocarle los huevecillos a la furibunda derecha Hondureña con la propuesta de preguntar al pueblo, este domingo, si quieren que en Noviembre durante las elecciones, se proponga una asamblea, votada por el pueblo (la cuarta hurna), para reformar la constitución. Tras sobrevivir a un atentado hace un mes al presidente se le complica la cosa con las declaraciones del jefe del ejército declarándose en contra de la cuarta hurna y dispuesto a hacer cualquier cosa por el bien de la nación. El hijodesumadre en cuestión es destituido por el presidente pero la Corte Suprema niega la legitimidad de su destitución. A dos días de la consulta por la cuarta hurna el presidente se encuentra sin jefe de estado mayor (jefe de todo el ejército)y sin ministro de defensa. Hagan sus apuestas.
La alarmas han sonado en la prensa internacional y podrían haber parado un proceso que seguro se viene cocinando desde hace tiempo con la participación activa de la iglesias. De todos modos, en el país que acuñó el termino república bananera todo es posible. Si finalmente pasa lo peor intentaremos colgar un post para que os quedéis tranquilos. En cualquier caso, hasta pronto.
26 de juny 2009
Livingston, supongo
Arribem a Puerto Barrios al capvespre. És una ciutat costanera d’amples avingudes amb ferrocarrils que ja no s’usen, llegat de quant tones de bananes de les plantacions del voltant del llac Izabal passaven cada dia en direcció als vaixells nord-americans. Un noi que viatja en el nostre autobús ens acompanya al moll on agafarem la última barca cap a Livingston. –Ya verán que viaje más divertido–. La barca es plena de gent de seguida i sortim. Només començar el viatge el capità reparteix uns plàstics transparents. Un per cada filera de seients. No tardem en descobrir a què es referia el company amb “un viaje divertido”. Les onades són cada cop més altes i la gent comença a desembolicar els plàstics i a cobrir-se completament amb ells. Amb cada onada l’aigua ens cobreix del tot i els bots que fa la barca són dignes d’una atracció de fira.
Livingston és un poble escampat al llarg de la costa al que no hi arriben carreteres. El centre és turístic però tranquil i al voltant de la platja s’hi escampen les típiques casetes garífunes de fusta i palma. Com a tots els pobles Garífuna que hem vist s’hi respira un bon rotllo i una tranquil•litat caribenya que de seguida et fan sentir molt còmode. La gent et saluda al passar i els nens se t’acosten encuriosits.
L’endemà anem a Los siete altares, una sèrie de piscines naturals i petites cascades cap al final d’un riu que desemboca al carib. Hi anem passejant per la platja. Al cap d’una horeta hi arribem. El riu té molt poca aigua així que només tres de les set piscines naturals estan plenes. Ens hi banyem i descansem una mica abans de tornar cap al poble.
A Livingston no hi ha gaire cosa a fer tret de relaxar-se i passejar pels afores del poble coberts de selva plujosa i esquitxats de cases i horts.
Asseguts a la terrassa d’un restaurant a punt per esmorzar la casualitat ens regala una de les sorpreses més agradables del viatge. Una parella s’atura a mirar la carta del restaurant. Jo porto la samarreta del Barça comprada especialment per la final de la Champions (és la única que em queda neta) i el noi s’acosta i ens pregunta –Sou catalans? – Resulten ser el Marc i la Mireia(www.viatge365.blogspot.com)una parella de Barcelona que, com nosaltres, estan viatjant un any pel món. Quedem per sopar. Sopem junts i xerrem sense parar fins que tanca el restaurant. Ells ja porten més de set mesos viatjant i fan la ruta inversa a la nostra, ja han viatjat pel sud-est asiàtic i ara comencen a fer Amèrica. Més sort impossible. Ens expliquen un munt de coses que segur que ens seran súper útils així com llocs que no ens podem perdre, anècdotes, trucs, etc.
–Ja veureu com us passa volant–. Repeteix el Marc. Ens donen forces per aprofitar cada segon del viatge al màxim. El temps amb el Marc i la Mireia també passa volant. Hem tingut una potra descomunal. Ens acomiadem sense acomiadar-nos perquè estem segurs que ens tornarem a trobar.
L’endemà al matí agafem una barca que va pel Rio Dulce que és la desembocadura de l’immens Lago de Izabal al mar Carib. El trajecte és preciós. El poble de Rio Dulce però és lleig de collons.
Caminant pel poble ens trobem, com no podia ser d’una altra manera, al Marc i la Mireia. Ells estan esperant un veler que els portarà cap a uns Cayos perduts de Belize en una travessia de set dies. Ens fan una enveja terrible però sana. Calculem que ens tornarem a trobar a les illes d’Honduras o sinó més tard a Nicaragua, Costa Rica o potser a Perú d’aquí a uns mesos. Viatjant coneixes a molta gent, intercanvies mails, etc però trobar a dos Barcelonins que estan fent el mateix que nosaltres i que a més són gent collonuda, és un regal del cel.
L’endemà anem a Finca el Paraíso, a només uns quants quilòmetres de Rio Dulce. Allà hi ha una cascada d’aigua calenta que cau a una piscina natural d’aigua freda. La sensació de l’aigua calenta caient mentre la resta del cos està dins d’aigua freda és una passada. Entre les roques es produeix un vapor d’aigua calent que fa de sauna al aire lliure.
Després de 30 dies a Guatemala, ens acomiadem amb la peneta de deixar un país tant impressionant però amb l’emoció per descobrir un nou país. Honduras ens espera.
Veure més fotos
Our last destination in Guatemala is up north, the Garifuna city of Livingston. This city has nothing to do with the rest of Guatemala as it’s set on the north Caribbean coast very close to Belize. So it’s closer to the Belizean feeling rather than the Guatemalan one. The people are so nice and they say “hi” when you walk around.
There’s no much to do though, we fancy a walk on the beach and a bath in Los Siete Altares, which are seven different natural pools. As is dry season though, there’s no much water, so instead of being 7 pools we just can bath in 3 of them.
The best thing in Livingstone is meeting up a couple from Barcelona who are traveling for one year too. They’ve been traveling for seven months already and they are heading the same direction as we are for the next couple of months.
We spend a lot of time chatting, time just flies, and after 2 days we have to say good-bye. We know though that we are going to meet them somewhere else, maybe Honduras, Nicaragua or Peru… it doesn’t matter really, we’ll eventually meet them back in Barcelona.
The last village we visit is Rio Dulce, which there’s nothing to do there and it’s pretty ugly. We just pop up there for going to a hot cascade that ends up into a cold water natural pool. The scenario is quite impressive as while you are bathing into cold water, the hot water from the cascade is dropping on your head. It’s just so weird.
After 30 days traveling around Guatemala, it’s time to leave. We go with sadness of leaving such a great country where we had a great time, but also we are excited about getting into a new one: Honduras is already waiting for us.
More pictures
Livingston és un poble escampat al llarg de la costa al que no hi arriben carreteres. El centre és turístic però tranquil i al voltant de la platja s’hi escampen les típiques casetes garífunes de fusta i palma. Com a tots els pobles Garífuna que hem vist s’hi respira un bon rotllo i una tranquil•litat caribenya que de seguida et fan sentir molt còmode. La gent et saluda al passar i els nens se t’acosten encuriosits.
L’endemà anem a Los siete altares, una sèrie de piscines naturals i petites cascades cap al final d’un riu que desemboca al carib. Hi anem passejant per la platja. Al cap d’una horeta hi arribem. El riu té molt poca aigua així que només tres de les set piscines naturals estan plenes. Ens hi banyem i descansem una mica abans de tornar cap al poble.
A Livingston no hi ha gaire cosa a fer tret de relaxar-se i passejar pels afores del poble coberts de selva plujosa i esquitxats de cases i horts.
Asseguts a la terrassa d’un restaurant a punt per esmorzar la casualitat ens regala una de les sorpreses més agradables del viatge. Una parella s’atura a mirar la carta del restaurant. Jo porto la samarreta del Barça comprada especialment per la final de la Champions (és la única que em queda neta) i el noi s’acosta i ens pregunta –Sou catalans? – Resulten ser el Marc i la Mireia(www.viatge365.blogspot.com)una parella de Barcelona que, com nosaltres, estan viatjant un any pel món. Quedem per sopar. Sopem junts i xerrem sense parar fins que tanca el restaurant. Ells ja porten més de set mesos viatjant i fan la ruta inversa a la nostra, ja han viatjat pel sud-est asiàtic i ara comencen a fer Amèrica. Més sort impossible. Ens expliquen un munt de coses que segur que ens seran súper útils així com llocs que no ens podem perdre, anècdotes, trucs, etc.
–Ja veureu com us passa volant–. Repeteix el Marc. Ens donen forces per aprofitar cada segon del viatge al màxim. El temps amb el Marc i la Mireia també passa volant. Hem tingut una potra descomunal. Ens acomiadem sense acomiadar-nos perquè estem segurs que ens tornarem a trobar.
L’endemà al matí agafem una barca que va pel Rio Dulce que és la desembocadura de l’immens Lago de Izabal al mar Carib. El trajecte és preciós. El poble de Rio Dulce però és lleig de collons.
Caminant pel poble ens trobem, com no podia ser d’una altra manera, al Marc i la Mireia. Ells estan esperant un veler que els portarà cap a uns Cayos perduts de Belize en una travessia de set dies. Ens fan una enveja terrible però sana. Calculem que ens tornarem a trobar a les illes d’Honduras o sinó més tard a Nicaragua, Costa Rica o potser a Perú d’aquí a uns mesos. Viatjant coneixes a molta gent, intercanvies mails, etc però trobar a dos Barcelonins que estan fent el mateix que nosaltres i que a més són gent collonuda, és un regal del cel.
L’endemà anem a Finca el Paraíso, a només uns quants quilòmetres de Rio Dulce. Allà hi ha una cascada d’aigua calenta que cau a una piscina natural d’aigua freda. La sensació de l’aigua calenta caient mentre la resta del cos està dins d’aigua freda és una passada. Entre les roques es produeix un vapor d’aigua calent que fa de sauna al aire lliure.
Després de 30 dies a Guatemala, ens acomiadem amb la peneta de deixar un país tant impressionant però amb l’emoció per descobrir un nou país. Honduras ens espera.
Veure més fotos
Our last destination in Guatemala is up north, the Garifuna city of Livingston. This city has nothing to do with the rest of Guatemala as it’s set on the north Caribbean coast very close to Belize. So it’s closer to the Belizean feeling rather than the Guatemalan one. The people are so nice and they say “hi” when you walk around.
There’s no much to do though, we fancy a walk on the beach and a bath in Los Siete Altares, which are seven different natural pools. As is dry season though, there’s no much water, so instead of being 7 pools we just can bath in 3 of them.
The best thing in Livingstone is meeting up a couple from Barcelona who are traveling for one year too. They’ve been traveling for seven months already and they are heading the same direction as we are for the next couple of months.
We spend a lot of time chatting, time just flies, and after 2 days we have to say good-bye. We know though that we are going to meet them somewhere else, maybe Honduras, Nicaragua or Peru… it doesn’t matter really, we’ll eventually meet them back in Barcelona.
The last village we visit is Rio Dulce, which there’s nothing to do there and it’s pretty ugly. We just pop up there for going to a hot cascade that ends up into a cold water natural pool. The scenario is quite impressive as while you are bathing into cold water, the hot water from the cascade is dropping on your head. It’s just so weird.
After 30 days traveling around Guatemala, it’s time to leave. We go with sadness of leaving such a great country where we had a great time, but also we are excited about getting into a new one: Honduras is already waiting for us.
More pictures
23 de juny 2009
Hem fet el cim?
Ens llevem a les 5:30 i amb moooolta mandra ens preparem per pujar el volcà.
La nostra intenció és començar l’ascens no més tard de les 8 perquè hem vist que cap al migdia els núvols comencen a tapar el volcà.
La primera part de la pujada dura un hora. Arribem a un mirador i descansem una mica. La Moni va la mar de bé però jo estic patint una mica. El guia no ens deixa descansar ni cinc minuts, ens pregunta si estem disposats a intentar-ho. Li pregunto quant falta – Como unas dos o tres horas – Cooolloons! Tocarà patir.
Els “cafetales” i el blat de moro van deixant pas al “bosque nuboso” a mida que pugem. Pel camí ens creuem amb algun pagès que baixa carregant 40 o 50 quilos de cafè o llenya a l’esquena. Si carrega cafè guanyarà uns 3€. Anem fent algunes petites aturades. Encara falta molt.
Dues hores després la Moni ja està bastant cansada i jo fet pols. El guia ens dóna pressa per arribar abans que els núvols ho cobreixin tot. Ara ja no hi ha marxa enrere s’ha de pujar sí o sí i a més rapidet o no veure’m res des del cim. A més si es posa a ploure la baixada serà molt perillosa. L’últim tram és molt empinat, rellisquem sovint i els genolls i les cames comencen a fer figa.
I finalment... fem el cim! Certament no gràcies al nostre guia que es limitava a dir “cuidado” cada cop que algú dels dos relliscava. Però ho hem aconseguit, just uns minuts abans que els núvols ho tapessin tot i després de 3 hores i quart. Estem contents. El nostre guia ens confessa que no creia que pugéssim, el molt cabró, nosaltres tampoc ho crèiem. La llàstima és que uns deu minuts després d’haver fet el cim, els núvols comencen a tapar les vistes fins que finalment no és veu res. Almenys aconseguim fer un parell fotos.
La baixada la fem amb una hora i mitja i certament resulta ser més fotuda del que imaginàvem.
Després anem a buscar un restaurant i, per casualitat, trobem un dels millors menjars d’aquest viatge, amb plats indonesis i tailandesos impressionants per 3€. Ens fotem un bon tiberi, ens el mereixem.
Al dia següent el Pau no funciona. Les meves cames no hi són. Estan en vaga com a represàlia pel mal tracte o han fugit, però el cas és que no funcionen. Puc mantenir-les rectes però quasi no puc doblegar-les i camino com una mòmia. A més de tant en tant una cama falla i estic a punt de caure de morros. És força divertit. Ens prenem un dia de descans a veure què tal l’endemà.
L’endemà estic quasi igual, sinó pitjor. Ja no té tanta gràcia però tampoc em preocupa massa així que anem a veure San Marcos la Laguna, el poblet més bonic del llac Atitlán, segons la guia.
El trajecte és molt maco, el fem de peu en una pick-up. San Marcos és el poble hippie del llac. Hi ha un centre de meditació i bastants pseudohippies lleugerament apunkats (El que la Moni anomena perriflautis). També hi ha algunes cases d’estiueig tremendes. Ens banyem des de un moll de fusta al costat d’una d’aquestes cases.
L’endemà agafem un microbús que ens porta a Antigua. Decidim fer el viatge a través d’una agència que ofereix un preu molt raonable pel transport. És un transport per a turistes que va directe al teu destí i no fa mil i una parades ni hi vas anxovat. El que havia de ser un viatge còmode es converteix en un dels trajectes més angoixants que hem fet gràcies al psicòpata del conductor. Va a tota pastilla i fa avançaments amb línea contínua i sense visibilitat constantment. Si ve algú de cara toca el clàxon perquè s’aparti i llestos. Li demanem que no faci l’imbècil i ens demana perdó però continua fent el que li dóna la gana. Al nostre costat s’asseu un americà jove de semblant pacífic que no para de dir-li que quant arribem li fotrà un joc d’hòsties... quant arribem és clar, tot queda en res, sort en tenim d’haver arribat i sort en té el psicòpata del conductor que entre els passatges no hi ha cap semblant a ell.
Antigua Guatemala és una ciutat colonial envoltada per 3 volcans, un del quals està actiu. Durant molts anys va ser la capital de Guatemala fins que un terratrèmol la va destruir gairebé per complert i van traslladar la capital a Ciudad de Guatemala. Antigua es va anar reconstruint poc a poc conservant l’estil colonial.
És la ciutat colonial perfecta, és bonica, està neta, hi ha botigues, restaurants i cafeteries que es podrien trobar a Barcelona o Londres i la majoria dels hotels de cert nivell tenen uns patis i jardins interiors espectaculars.
A nosaltres però, no ens acaba de convèncer del tot. Sembla una mica de mentida, no hi ha vida de ciutat centreamericana, en realitat no té res a veure amb la resta del país. És una ciutat feta per al turisme, plena a vessar de nord-americans on els gossos del carrer (i n’hi ha a patades per tot Guatemala) desapareixen misteriosament per les nits, on els borratxos no poden ni seure en un graó sense que la policia els convidi a fer un volt i on no hi ha ni un paper a terra (a la resta de Guatemala les escombraries són els propis carrers). Els preus estan en dòlars a tot arreu i tothom et parla en anglès. Les cases colonials privades són impressionants i estan impecables, la majoria són hotels, mentre que moltes de les esglésies i edificis històrics de la ciutat estan en runes i encara pretenen fer-te pagar per visitar-los. És una ciutat recomanable, certament és força maca però no ens hi trobem gaire a gust. Segons diuen és la ciutat colonial més maca d’Amèrica, nosaltres, de moment, ens quedem amb Trinidad a Cuba.
Una de les activitats més interessants per fer a Antigua, és pujar el volcà Pacaya, el que encara està actiu. Arribes a tocar la lava, sembla impressionant. Nosaltres, finalment, decidim no anar-hi perquè jo encara no estic del tot recuperat de la pujada al San Pedro, i la Moni fa dies que està en erupció, té problemes intestinals i no és troba amb forces.
Un altre cop serà.
Veure més fotos
We get up at 5:30 in the morning to get ready to climb the volcano. We have to start climbing before 8 as we have noticed that the first ours of the day are the only ones the volcano is not hiding under the clouds.
We start walking with our guide and we get the first part in an hour or so. From there we already have a nice view of the lake and also from that point we still can decide either to carry on or going back, but it’s already a challenge so we carry on.
The guide it’s a bit annoying and he just hurry us up as we don’t want to get the top and just see all the clouds. Pau though is getting very exhausted while I’m quite good actually, tired but not as much as expected.
After 3 hours and a half we get the top! The view it’s quite impressive even though we just have 15 minutes to see it as suddenly all the clouds come and cover the landscape.
It’s time for our guide to confess that he never thought we would make it, how nice of him! Though we didn’t expected either.
Next day Pau just can’t move at all. We take a day off and chill out.
The day after, he’s felling better even though his moves are still rough. We decide to go to San Marcos and take a bath in the shore of the lake.We leave the lake area and move to Antigua. This is a colonial city and used to be Guatemala’s capital until an earthquake destroyed almost the whole city. Then, the capital moved to Guatemala City and Antigua was rebuilt step by step until it was declared World Heritage Site. It is really beautiful city, everything is on its place, there’s no rubbish on the streets, there’s no abandoned dogs (Guatemala is full of them everywhere you go), has great shops, restaurants and coffee places you could easily find in London and most of the posh hotels have these little nice gardens and patios.
We didn’t really enjoyed it though because we felt like being in fantasyland rather than being in Guatemala. It has nothing to do with the rest of the country, there’s no Central America lifestyle going on and it really looks like a city all made for the tourists.
La nostra intenció és començar l’ascens no més tard de les 8 perquè hem vist que cap al migdia els núvols comencen a tapar el volcà.
La primera part de la pujada dura un hora. Arribem a un mirador i descansem una mica. La Moni va la mar de bé però jo estic patint una mica. El guia no ens deixa descansar ni cinc minuts, ens pregunta si estem disposats a intentar-ho. Li pregunto quant falta – Como unas dos o tres horas – Cooolloons! Tocarà patir.
Els “cafetales” i el blat de moro van deixant pas al “bosque nuboso” a mida que pugem. Pel camí ens creuem amb algun pagès que baixa carregant 40 o 50 quilos de cafè o llenya a l’esquena. Si carrega cafè guanyarà uns 3€. Anem fent algunes petites aturades. Encara falta molt.
Dues hores després la Moni ja està bastant cansada i jo fet pols. El guia ens dóna pressa per arribar abans que els núvols ho cobreixin tot. Ara ja no hi ha marxa enrere s’ha de pujar sí o sí i a més rapidet o no veure’m res des del cim. A més si es posa a ploure la baixada serà molt perillosa. L’últim tram és molt empinat, rellisquem sovint i els genolls i les cames comencen a fer figa.
I finalment... fem el cim! Certament no gràcies al nostre guia que es limitava a dir “cuidado” cada cop que algú dels dos relliscava. Però ho hem aconseguit, just uns minuts abans que els núvols ho tapessin tot i després de 3 hores i quart. Estem contents. El nostre guia ens confessa que no creia que pugéssim, el molt cabró, nosaltres tampoc ho crèiem. La llàstima és que uns deu minuts després d’haver fet el cim, els núvols comencen a tapar les vistes fins que finalment no és veu res. Almenys aconseguim fer un parell fotos.
La baixada la fem amb una hora i mitja i certament resulta ser més fotuda del que imaginàvem.
Després anem a buscar un restaurant i, per casualitat, trobem un dels millors menjars d’aquest viatge, amb plats indonesis i tailandesos impressionants per 3€. Ens fotem un bon tiberi, ens el mereixem.
Al dia següent el Pau no funciona. Les meves cames no hi són. Estan en vaga com a represàlia pel mal tracte o han fugit, però el cas és que no funcionen. Puc mantenir-les rectes però quasi no puc doblegar-les i camino com una mòmia. A més de tant en tant una cama falla i estic a punt de caure de morros. És força divertit. Ens prenem un dia de descans a veure què tal l’endemà.
L’endemà estic quasi igual, sinó pitjor. Ja no té tanta gràcia però tampoc em preocupa massa així que anem a veure San Marcos la Laguna, el poblet més bonic del llac Atitlán, segons la guia.
El trajecte és molt maco, el fem de peu en una pick-up. San Marcos és el poble hippie del llac. Hi ha un centre de meditació i bastants pseudohippies lleugerament apunkats (El que la Moni anomena perriflautis). També hi ha algunes cases d’estiueig tremendes. Ens banyem des de un moll de fusta al costat d’una d’aquestes cases.
L’endemà agafem un microbús que ens porta a Antigua. Decidim fer el viatge a través d’una agència que ofereix un preu molt raonable pel transport. És un transport per a turistes que va directe al teu destí i no fa mil i una parades ni hi vas anxovat. El que havia de ser un viatge còmode es converteix en un dels trajectes més angoixants que hem fet gràcies al psicòpata del conductor. Va a tota pastilla i fa avançaments amb línea contínua i sense visibilitat constantment. Si ve algú de cara toca el clàxon perquè s’aparti i llestos. Li demanem que no faci l’imbècil i ens demana perdó però continua fent el que li dóna la gana. Al nostre costat s’asseu un americà jove de semblant pacífic que no para de dir-li que quant arribem li fotrà un joc d’hòsties... quant arribem és clar, tot queda en res, sort en tenim d’haver arribat i sort en té el psicòpata del conductor que entre els passatges no hi ha cap semblant a ell.
Antigua Guatemala és una ciutat colonial envoltada per 3 volcans, un del quals està actiu. Durant molts anys va ser la capital de Guatemala fins que un terratrèmol la va destruir gairebé per complert i van traslladar la capital a Ciudad de Guatemala. Antigua es va anar reconstruint poc a poc conservant l’estil colonial.
És la ciutat colonial perfecta, és bonica, està neta, hi ha botigues, restaurants i cafeteries que es podrien trobar a Barcelona o Londres i la majoria dels hotels de cert nivell tenen uns patis i jardins interiors espectaculars.
A nosaltres però, no ens acaba de convèncer del tot. Sembla una mica de mentida, no hi ha vida de ciutat centreamericana, en realitat no té res a veure amb la resta del país. És una ciutat feta per al turisme, plena a vessar de nord-americans on els gossos del carrer (i n’hi ha a patades per tot Guatemala) desapareixen misteriosament per les nits, on els borratxos no poden ni seure en un graó sense que la policia els convidi a fer un volt i on no hi ha ni un paper a terra (a la resta de Guatemala les escombraries són els propis carrers). Els preus estan en dòlars a tot arreu i tothom et parla en anglès. Les cases colonials privades són impressionants i estan impecables, la majoria són hotels, mentre que moltes de les esglésies i edificis històrics de la ciutat estan en runes i encara pretenen fer-te pagar per visitar-los. És una ciutat recomanable, certament és força maca però no ens hi trobem gaire a gust. Segons diuen és la ciutat colonial més maca d’Amèrica, nosaltres, de moment, ens quedem amb Trinidad a Cuba.
Una de les activitats més interessants per fer a Antigua, és pujar el volcà Pacaya, el que encara està actiu. Arribes a tocar la lava, sembla impressionant. Nosaltres, finalment, decidim no anar-hi perquè jo encara no estic del tot recuperat de la pujada al San Pedro, i la Moni fa dies que està en erupció, té problemes intestinals i no és troba amb forces.
Un altre cop serà.
Veure més fotos
We get up at 5:30 in the morning to get ready to climb the volcano. We have to start climbing before 8 as we have noticed that the first ours of the day are the only ones the volcano is not hiding under the clouds.
We start walking with our guide and we get the first part in an hour or so. From there we already have a nice view of the lake and also from that point we still can decide either to carry on or going back, but it’s already a challenge so we carry on.
The guide it’s a bit annoying and he just hurry us up as we don’t want to get the top and just see all the clouds. Pau though is getting very exhausted while I’m quite good actually, tired but not as much as expected.
After 3 hours and a half we get the top! The view it’s quite impressive even though we just have 15 minutes to see it as suddenly all the clouds come and cover the landscape.
It’s time for our guide to confess that he never thought we would make it, how nice of him! Though we didn’t expected either.
Next day Pau just can’t move at all. We take a day off and chill out.
The day after, he’s felling better even though his moves are still rough. We decide to go to San Marcos and take a bath in the shore of the lake.We leave the lake area and move to Antigua. This is a colonial city and used to be Guatemala’s capital until an earthquake destroyed almost the whole city. Then, the capital moved to Guatemala City and Antigua was rebuilt step by step until it was declared World Heritage Site. It is really beautiful city, everything is on its place, there’s no rubbish on the streets, there’s no abandoned dogs (Guatemala is full of them everywhere you go), has great shops, restaurants and coffee places you could easily find in London and most of the posh hotels have these little nice gardens and patios.
We didn’t really enjoyed it though because we felt like being in fantasyland rather than being in Guatemala. It has nothing to do with the rest of the country, there’s no Central America lifestyle going on and it really looks like a city all made for the tourists.
19 de juny 2009
El gegant d'Atitlán
Anem cap al sud, cap al Lago Atitlán. El poble més turístic del llac és Panajachel, amb un carrer llarguíssim ple de paradetes, agències de viatges i restaurants que arriba fins al llac.
El nostre allotjament està més a prop del centre històric del poble molt més tranquil.
El llac és molt gran i a la seva riba hi ha uns quants pobles encabits entre les faldes dels tres volcans de 3000 metres que el voregen.
Des de Panajachel agafem una pick-up, on es va de peus al darrera, que ens porta a San Pablo i Santa Caterina Palopó. Són poblets petits i molt tranquils on la gent no està gaire acostumada a veure estrangers. En un d’ells hi ha una església que dóna al llac. Quan hi arribem toquen les campanes. Preguntem i ens diuen que hi haurà un funeral. Quan les campanes deixen de tocar, sona una cançó a tot drap des de dins de l’església, és “la vida sigue igual” de Julio Iglesias.
Aquí gairebé tothom vesteix a la manera tradicional, les dones amb uns tons blaus espectaculars que semblen imitar les fredes aigües del llac i els homes amb una mena de faldes. Després de fer-hi un volt ens banyem a les aigües transparents del llac i tornem cap a Panajachel.
L’endemà marxem cap a Santiago Atitlán. El poble s’asseu entre les faldes del Tolimán i l’Atitlan, no és gaire turístic però sembla força atrafegat. Comencem a donar voltes pel poble buscant allotjament. A la plaça del poble hi ha milers d’alvocats per terra i en sacs esperant per ser transportats. A l’església les dones murmuren estranyes oracions en una capella apartada. Ens agrada però els pocs allotjaments que hi ha són cars i com ja hem vist el poble mentre en buscàvem decidim seguir vorejant el llac cap a San Pedro. Allà intentarem pujar al Volcán San Pedro de 3020 metres. Des de el vaixell el volcà es veu cada cop més immens.
Hem llegit que San Pedro és el lloc més barat del llac i és veritat. És tranquil però té molts allotjaments i restaurants. De fet semblen dos pobles. Per una banda el poblet del centre apagat i sense gaire encant i que, de moment, ostenta els records del menú més barat (menys d’1€!) i de més esglésies per habitant (22 esglésies evangèliques i una catòlica per 10000 habitants= 434 habitants per església). D’altra banda el poble turístic de carrerons estrets plens de restaurants, hotelets, llocs de massatge o termes d’aigua calenta que és la zona turística amb més encant del llac. Hi ha restaurants amb jardins frondosos, alguns amb un menjar boníssim per 4€ i petits luxes com les piscines d’aigua calenta al costat del llac.
Des de l’Hostal tenim una vista imponent del Volcà. Demà intentarem pujar-lo. És la cosa més gran que hem vist mai!
S’accepten les apostes als comentaris del post.
Veure més fotos
Our next stop is the zone around Lago Atitlán. It is a huge lake surrounded by small villages. The first one we visit is Panajachel, the most touristic one. It’s full of restaurants, shops, stalls selling fabrics, bags and stuff, travel agencies and all that a tourist can need. From there we take a pick-up (it’s the transport they’ve got to drive you from one village to another) and visit two little villages which are far away from the neighbor Panajachel in the meaning of style of life. They don’t see as many tourists so they don’t live from them, they are still small villages which their own business and lands to work. We take a nice bath in the shore of the lake.
After a couple of days, we move to the other shore of the lake, Santiago Atitlán. This one is surrounded by 2 volcanoes. Our purpose is to stay here for one night, but after walking around for a while and checking the high prices of the hotels, we decide to move to the next village: San Pedro. This is the cheapest of the villages and also the one we like the most. It has 2 different zones. One is a non-touristic area, with its market and little shops and cheap restaurants. The other part of the village is very very touristic full of cool restaurants serving food from all over the world, travel agencies, massage shops and hot thermal pools.
Our goal is to climb the San Pedro’s volcano which is 3000 m high… are we going to make it?
El nostre allotjament està més a prop del centre històric del poble molt més tranquil.
El llac és molt gran i a la seva riba hi ha uns quants pobles encabits entre les faldes dels tres volcans de 3000 metres que el voregen.
Des de Panajachel agafem una pick-up, on es va de peus al darrera, que ens porta a San Pablo i Santa Caterina Palopó. Són poblets petits i molt tranquils on la gent no està gaire acostumada a veure estrangers. En un d’ells hi ha una església que dóna al llac. Quan hi arribem toquen les campanes. Preguntem i ens diuen que hi haurà un funeral. Quan les campanes deixen de tocar, sona una cançó a tot drap des de dins de l’església, és “la vida sigue igual” de Julio Iglesias.
Aquí gairebé tothom vesteix a la manera tradicional, les dones amb uns tons blaus espectaculars que semblen imitar les fredes aigües del llac i els homes amb una mena de faldes. Després de fer-hi un volt ens banyem a les aigües transparents del llac i tornem cap a Panajachel.
L’endemà marxem cap a Santiago Atitlán. El poble s’asseu entre les faldes del Tolimán i l’Atitlan, no és gaire turístic però sembla força atrafegat. Comencem a donar voltes pel poble buscant allotjament. A la plaça del poble hi ha milers d’alvocats per terra i en sacs esperant per ser transportats. A l’església les dones murmuren estranyes oracions en una capella apartada. Ens agrada però els pocs allotjaments que hi ha són cars i com ja hem vist el poble mentre en buscàvem decidim seguir vorejant el llac cap a San Pedro. Allà intentarem pujar al Volcán San Pedro de 3020 metres. Des de el vaixell el volcà es veu cada cop més immens.
Hem llegit que San Pedro és el lloc més barat del llac i és veritat. És tranquil però té molts allotjaments i restaurants. De fet semblen dos pobles. Per una banda el poblet del centre apagat i sense gaire encant i que, de moment, ostenta els records del menú més barat (menys d’1€!) i de més esglésies per habitant (22 esglésies evangèliques i una catòlica per 10000 habitants= 434 habitants per església). D’altra banda el poble turístic de carrerons estrets plens de restaurants, hotelets, llocs de massatge o termes d’aigua calenta que és la zona turística amb més encant del llac. Hi ha restaurants amb jardins frondosos, alguns amb un menjar boníssim per 4€ i petits luxes com les piscines d’aigua calenta al costat del llac.
Des de l’Hostal tenim una vista imponent del Volcà. Demà intentarem pujar-lo. És la cosa més gran que hem vist mai!
S’accepten les apostes als comentaris del post.
Veure més fotos
Our next stop is the zone around Lago Atitlán. It is a huge lake surrounded by small villages. The first one we visit is Panajachel, the most touristic one. It’s full of restaurants, shops, stalls selling fabrics, bags and stuff, travel agencies and all that a tourist can need. From there we take a pick-up (it’s the transport they’ve got to drive you from one village to another) and visit two little villages which are far away from the neighbor Panajachel in the meaning of style of life. They don’t see as many tourists so they don’t live from them, they are still small villages which their own business and lands to work. We take a nice bath in the shore of the lake.
After a couple of days, we move to the other shore of the lake, Santiago Atitlán. This one is surrounded by 2 volcanoes. Our purpose is to stay here for one night, but after walking around for a while and checking the high prices of the hotels, we decide to move to the next village: San Pedro. This is the cheapest of the villages and also the one we like the most. It has 2 different zones. One is a non-touristic area, with its market and little shops and cheap restaurants. The other part of the village is very very touristic full of cool restaurants serving food from all over the world, travel agencies, massage shops and hot thermal pools.
Our goal is to climb the San Pedro’s volcano which is 3000 m high… are we going to make it?
15 de juny 2009
Chichi para los amigos
Chichicastenango, Chichi para los amigos, es la capital de una región montañosa con mayoría absoluta de mayas. Es famosa por su enorme mercado de artesanías. Es inmenso, ocupa todo el centro de la ciudad. Los vendedores aquí son muy expeditivos, tanto que si miras algo unos segundos la vendedora puede seguirte un kilómetro pidiéndote cuánto quieres pagar. No podemos comprar nada, nuestras mochilas no pueden con más, no obstante nos regalamos la vista con máscaras y telas impresionantes, hasta que frente a un huipil (Camisa que llevan las mujeres) se nos escapa un –Ohh! La vendedora nos sigue unos minutos y finalmente lo compramos por un precio un poco vergonzoso.
Cuando termina el mercado el corazón de la ciudad recupera su ritmo normal. Las escaleras de la iglesia quedan libres de paradas y dos hombres empiezan a quemar incienso.
La iglesia está llena de imágenes de santos de colores vivos, vestidos con ropas que los fieles les hacen cada año. Toda la iglesia está llena de altares mayas en forma de piedras hexagonales en el suelo, llenos de velas, pétalos de rosa y botellas de la bebida local como ofrendas. Los retablos barrocos han quedado totalmente ennegrecidos por la constancia del humo de las velas.
En la plaza unos murales muestran la historia de los pueblos mayas de esta región.
El cementerio lleno de colores sobre una colina, llama la atención desde el final de una calle del centro.
Ver más fotos
Chichicastenango has one of the majors markets in Guatemala. It runs Thursdays and Sundays and is really impressive. The stalls are spread one after one through almost the whole little town. You can buy fabrics, bags, belts, blankets, typical mayan clothes, etc.
We can’t buy anything as our backpacks are full up but we finally can’t help us when we see a lovely blue huipil (the typical Mayan shirt) and we end up buying it for a quite low price.
After the sunset, the market stalls start packing and the town becomes real.
Apart from the market, the church (full of gifts), the cemetery, and a nice naïf historical painting are nice to see.
Cuando termina el mercado el corazón de la ciudad recupera su ritmo normal. Las escaleras de la iglesia quedan libres de paradas y dos hombres empiezan a quemar incienso.
La iglesia está llena de imágenes de santos de colores vivos, vestidos con ropas que los fieles les hacen cada año. Toda la iglesia está llena de altares mayas en forma de piedras hexagonales en el suelo, llenos de velas, pétalos de rosa y botellas de la bebida local como ofrendas. Los retablos barrocos han quedado totalmente ennegrecidos por la constancia del humo de las velas.
En la plaza unos murales muestran la historia de los pueblos mayas de esta región.
El cementerio lleno de colores sobre una colina, llama la atención desde el final de una calle del centro.
Ver más fotos
Chichicastenango has one of the majors markets in Guatemala. It runs Thursdays and Sundays and is really impressive. The stalls are spread one after one through almost the whole little town. You can buy fabrics, bags, belts, blankets, typical mayan clothes, etc.
We can’t buy anything as our backpacks are full up but we finally can’t help us when we see a lovely blue huipil (the typical Mayan shirt) and we end up buying it for a quite low price.
After the sunset, the market stalls start packing and the town becomes real.
Apart from the market, the church (full of gifts), the cemetery, and a nice naïf historical painting are nice to see.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
