Hem fet el cim?

Ens llevem a les 5:30 i amb moooolta mandra ens preparem per pujar el volcà.
La nostra intenció és començar l’ascens no més tard de les 8 perquè hem vist que cap al migdia els núvols comencen a tapar el volcà.

La primera part de la pujada dura un hora. Arribem a un mirador i descansem una mica. La Moni va la mar de bé però jo estic patint una mica. El guia no ens deixa descansar ni cinc minuts, ens pregunta si estem disposats a intentar-ho. Li pregunto quant falta – Como unas dos o tres horas – Cooolloons! Tocarà patir.



Els “cafetales” i el blat de moro van deixant pas al “bosque nuboso” a mida que pugem. Pel camí ens creuem amb algun pagès que baixa carregant 40 o 50 quilos de cafè o llenya a l’esquena. Si carrega cafè guanyarà uns 3€. Anem fent algunes petites aturades. Encara falta molt.




Dues hores després la Moni ja està bastant cansada i jo fet pols. El guia ens dóna pressa per arribar abans que els núvols ho cobreixin tot. Ara ja no hi ha marxa enrere s’ha de pujar sí o sí i a més rapidet o no veure’m res des del cim. A més si es posa a ploure la baixada serà molt perillosa. L’últim tram és molt empinat, rellisquem sovint i els genolls i les cames comencen a fer figa.



I finalment... fem el cim! Certament no gràcies al nostre guia que es limitava a dir “cuidado” cada cop que algú dels dos relliscava. Però ho hem aconseguit, just uns minuts abans que els núvols ho tapessin tot i després de 3 hores i quart. Estem contents. El nostre guia ens confessa que no creia que pugéssim, el molt cabró, nosaltres tampoc ho crèiem. La llàstima és que uns deu minuts després d’haver fet el cim, els núvols comencen a tapar les vistes fins que finalment no és veu res. Almenys aconseguim fer un parell fotos.






La baixada la fem amb una hora i mitja i certament resulta ser més fotuda del que imaginàvem.



Després anem a buscar un restaurant i, per casualitat, trobem un dels millors menjars d’aquest viatge, amb plats indonesis i tailandesos impressionants per 3€. Ens fotem un bon tiberi, ens el mereixem.
Al dia següent el Pau no funciona. Les meves cames no hi són. Estan en vaga com a represàlia pel mal tracte o han fugit, però el cas és que no funcionen. Puc mantenir-les rectes però quasi no puc doblegar-les i camino com una mòmia. A més de tant en tant una cama falla i estic a punt de caure de morros. És força divertit. Ens prenem un dia de descans a veure què tal l’endemà.



L’endemà estic quasi igual, sinó pitjor. Ja no té tanta gràcia però tampoc em preocupa massa així que anem a veure San Marcos la Laguna, el poblet més bonic del llac Atitlán, segons la guia.



El trajecte és molt maco, el fem de peu en una pick-up. San Marcos és el poble hippie del llac. Hi ha un centre de meditació i bastants pseudohippies lleugerament apunkats (El que la Moni anomena perriflautis). També hi ha algunes cases d’estiueig tremendes. Ens banyem des de un moll de fusta al costat d’una d’aquestes cases.



L’endemà agafem un microbús que ens porta a Antigua. Decidim fer el viatge a través d’una agència que ofereix un preu molt raonable pel transport. És un transport per a turistes que va directe al teu destí i no fa mil i una parades ni hi vas anxovat. El que havia de ser un viatge còmode es converteix en un dels trajectes més angoixants que hem fet gràcies al psicòpata del conductor. Va a tota pastilla i fa avançaments amb línea contínua i sense visibilitat constantment. Si ve algú de cara toca el clàxon perquè s’aparti i llestos. Li demanem que no faci l’imbècil i ens demana perdó però continua fent el que li dóna la gana. Al nostre costat s’asseu un americà jove de semblant pacífic que no para de dir-li que quant arribem li fotrà un joc d’hòsties... quant arribem és clar, tot queda en res, sort en tenim d’haver arribat i sort en té el psicòpata del conductor que entre els passatges no hi ha cap semblant a ell.



Antigua Guatemala és una ciutat colonial envoltada per 3 volcans, un del quals està actiu. Durant molts anys va ser la capital de Guatemala fins que un terratrèmol la va destruir gairebé per complert i van traslladar la capital a Ciudad de Guatemala. Antigua es va anar reconstruint poc a poc conservant l’estil colonial.




És la ciutat colonial perfecta, és bonica, està neta, hi ha botigues, restaurants i cafeteries que es podrien trobar a Barcelona o Londres i la majoria dels hotels de cert nivell tenen uns patis i jardins interiors espectaculars.





A nosaltres però, no ens acaba de convèncer del tot. Sembla una mica de mentida, no hi ha vida de ciutat centreamericana, en realitat no té res a veure amb la resta del país. És una ciutat feta per al turisme, plena a vessar de nord-americans on els gossos del carrer (i n’hi ha a patades per tot Guatemala) desapareixen misteriosament per les nits, on els borratxos no poden ni seure en un graó sense que la policia els convidi a fer un volt i on no hi ha ni un paper a terra (a la resta de Guatemala les escombraries són els propis carrers). Els preus estan en dòlars a tot arreu i tothom et parla en anglès. Les cases colonials privades són impressionants i estan impecables, la majoria són hotels, mentre que moltes de les esglésies i edificis històrics de la ciutat estan en runes i encara pretenen fer-te pagar per visitar-los. És una ciutat recomanable, certament és força maca però no ens hi trobem gaire a gust. Segons diuen és la ciutat colonial més maca d’Amèrica, nosaltres, de moment, ens quedem amb Trinidad a Cuba.
Una de les activitats més interessants per fer a Antigua, és pujar el volcà Pacaya, el que encara està actiu. Arribes a tocar la lava, sembla impressionant. Nosaltres, finalment, decidim no anar-hi perquè jo encara no estic del tot recuperat de la pujada al San Pedro, i la Moni fa dies que està en erupció, té problemes intestinals i no és troba amb forces.
Un altre cop serà.

Veure més fotos

We get up at 5:30 in the morning to get ready to climb the volcano. We have to start climbing before 8 as we have noticed that the first ours of the day are the only ones the volcano is not hiding under the clouds.
We start walking with our guide and we get the first part in an hour or so. From there we already have a nice view of the lake and also from that point we still can decide either to carry on or going back, but it’s already a challenge so we carry on.
The guide it’s a bit annoying and he just hurry us up as we don’t want to get the top and just see all the clouds. Pau though is getting very exhausted while I’m quite good actually, tired but not as much as expected.
After 3 hours and a half we get the top! The view it’s quite impressive even though we just have 15 minutes to see it as suddenly all the clouds come and cover the landscape.
It’s time for our guide to confess that he never thought we would make it, how nice of him! Though we didn’t expected either.
Next day Pau just can’t move at all. We take a day off and chill out.
The day after, he’s felling better even though his moves are still rough. We decide to go to San Marcos and take a bath in the shore of the lake.We leave the lake area and move to Antigua. This is a colonial city and used to be Guatemala’s capital until an earthquake destroyed almost the whole city. Then, the capital moved to Guatemala City and Antigua was rebuilt step by step until it was declared World Heritage Site. It is really beautiful city, everything is on its place, there’s no rubbish on the streets, there’s no abandoned dogs (Guatemala is full of them everywhere you go), has great shops, restaurants and coffee places you could easily find in London and most of the posh hotels have these little nice gardens and patios.
We didn’t really enjoyed it though because we felt like being in fantasyland rather than being in Guatemala. It has nothing to do with the rest of the country, there’s no Central America lifestyle going on and it really looks like a city all made for the tourists.