Hola gent!
Tenim el segon post de Borneo enllestit pero portem un parell de dies intentant penjar-lo i no hi ha manera. Som a Sulawesi (Indonesia), a punt d'embarcar cap a les illes Togean, i aqu'i les conexions d'internet son un desastre. A les Togean no hi ha conexi'o aix'i que no tindreu noticies nostres fins d aqui uns 15 dies. Aixi que no us amoineu, estem molt be i amb unes ganes boges de veure aquestes illes que tenen una pinta impressionant.
Petons i abracades. Fins aviat
We have ready the next post of our trip but the internet conetions are crap in here and it's been impossible to upload it. We are heading the Togean islands tomorrow where there's no internet so we won't be online in about 15 days.
31 de gener 2010
28 de gener 2010
La volta a Borneo en 20 dies (1a part)
Els indonesis només concedeixen visats d’un més quant entres al seu país. El termini del nostre visat és a punt de vèncer i encara ens queda molt per veure del país de les 15.000 illes, així que l’única opció, a part de pagar uns 200$ per persona per a que algú suborni algun funcionari i ens concedeixin un nou visat, és sortir del país i tornar-hi a entrar. Decidim anar a l’illa de Borneo on hi ha una part indonèsia i una malaia i així de pas conèixer, encara que sigui una mica, aquesta immensa illa.
Sortim de les illes Gili el dia de St. Esteve per intentar arribar a Malàisia el dia 31. De les Gili agafem una barca a Lombok i després un parell d’autobusos fins al port per creuar en ferri a Bali. Des d’allà anem amb un autobús que creua (dins un altre ferri) fins a l’illa de Java, per agafar un avió cap a Borneo. Dormim una nit a Surabaya, la ciutat més lletja i menys acollidora que us pugeu imaginar, i l’endemà volem cap al sud de Borneo, a Balikpapan.
Fins aquí el viatge ens sembla dur i complicat, la veritat és que no tenim ni idea del que ens espera.
Borneo és la tercera illa més gran del món i hem d’atravessar tota la costa est per arribar a la part Malaia de l’illa. Per desgràcia no tenim temps i no podem veure res d’aquesta part de l’illa així que agafem un primer autobús fins a Samarinda. Allà n’hem d’agafar un fins al nord de l’illa a Berau. Sabem que el trajecte serà dur però no estem preparats pel que ens espera. Hem de fer nit a Samarinda perquè el bus no té places i hem d’agafar el de l’endemà. Arribem a la terminal de busos al migdia i ens trobem amb l’autobús mes ruïnós que haguem vist mai. Està en un estat més que lamentable, els seients son mínims i va ple com un nou. A l’escàs espai del “passadís” i col•loquen uns tamborets de plàstic perquè hi segui més gent.
Nosaltres hem reservat dos llocs al fons on hi seiem cinc persones en l’espai que normalment ocuparíem tres. Davant però tenim l’escala d’entrada i per tant espai per les cames, fins que comencen a carregar paquets i caixes de tota mena i ens quedem sense espai per res. Per si fos poc a l’autobús entra tota la pols del camí inclús amb totes les finestres tancades, la gent va fumant tota l’estona (a Indonèsia fuma tothom a tota arreu) i els sots del camí són absolutament atroços. El conductor va a tota llet. A les baixades a d’agafar carrereta per no quedar-se a les pujades, cosa que gairebé passa uns quants cops. Aniríem tota l’estona saltant si no fos perquè duem els culs encaixats. De vegades però el sot és tan profund que la suspensió de joguina del bus ens aixeca a tots alhora i arribem a tocar amb el cap el sostre. Pinta bé oi? Doncs per si no en teníem prou de sobte es posa a ploure i com us podeu imaginar el bus està ple de goteres així que a la ma de pols que duem a sobre se li afegeix una miqueta d’aigua, gran combinació. I tot això durant 18 hores! Bé, al final acaben sent 24 ja que primer estem una hora aturats esperant a que treguin un camió creuat al mig de la carretera i després el conductor para a mitjanit en un “restaurant” i sense dir res apareix al cap de 5 hores. Es veu que només hi ha un conductor i, evidentment, necessita descansar. Durant aquestes 5 hores intentem descansar com podem, inclús dormint al terra del restaurant.
Sense dubte el trajecte més bèstia que hem fet mai i esperem que es mantingui aquest “rècord”.
Finalment, doncs, arribem, al cap de 24 hores, a Berau on agafem una barca cap a l’illa de Tarakan on passem la nit per l’endemà agafar el ferri cap a Tawau ja (per fi!) a Malàisia.
La manca d’infraestructures de Borneo la converteixen en un dels llocs més verges del món i aquí és on hi ha gran part del seu encant, però per l’altra banda viatjar per aquesta part de l’illa és un autèntic suplici que posa a prova la paciència i la fortalesa mental i física de qualsevol viatger. Imagineu-vos doncs la dels habitants d’aquí quant han de fer aquestes autèntiques animalades de viatges per anar al metge o a fer qualsevol gestió. Evidentment hi estan acostumats i no es queixen mai, passi el que passi.
Per fi, l’últim dia de visat Indonesi, arribem a Malàisia i el canvi és brutal. Les carretes, els pobles i ciutats, les cases, els cotxes, la roba, absolutament tot és diferent. Sembla que més que un vaixell haguem agafat una màquina del temps. Tot i ser països amb les mateixes religions i ètnies dominants, hi ha una gran diferència entre els dos. Malàisia és un país més ric, més modern i menys tradicional que Indonèsia. Aquí pràcticament tothom parla anglès mentre que allà pràcticament ningú en parla. Són un bon exemple del germà ric i germà pobre. Però tot té un preu. A la part malaia de Borneo cada cop hi queda menys selva per culpa de les plantacions de palmeres per fer oli de palma. Des de l’autobús no deixem de veure’n en els primers 200 kilòmetres de trajecte, absolutament tot el que es veu són plantacions de palma. Si Indonèsia és un exemple de país desastrós pel que fa a protecció del medi ambient, els seus germans rics no es queden curts.
Tan bon punt arribem a terra malaia agafem un autobús cap a la ciutat més propera, ja és dia 31 i volem celebrar el cap d’any d’alguna manera. Arribem a Sandakan a les 10 de la nit. Trobem un hotelet amb aire condicionat, DVD (a l’hotel hi ha pelis gratis) i una pantalla plana de 32 polsades que gairebé no hi cap a l’habitació. Després del trajecte més llarg i horrorós de tot el viatge ens mereixíem una habitació així. Sortim volant de l’hotel i voltem per la ciutat buscant un lloc on sopar com cal i, si pot ser, celebrar el cap d’any. Hi ha força gent al carrer però no sembla que celebrin res a cap lloc públic. Quant ja ens hem resignat a fer un sopar normalet i limitar-nos a veure com el rellotge arriba a les 12, trobem un hotel dels que no ens podem permetre, ni tan sols avui, amb restaurant al terrat. Preguntem i ens fan un lloc a dalt de tot del terrat. Seiem envoltats d’adolescents xinesos “pijos” i alguns joves malais. La Mònica demana unes broquetes de pollastre amb espècies molt bones i el Pau uns tagliatelle marinara amb unes gambes i uns musclos impressionants però amb una salsa massa dolça. El preu dels vins és una mica abusiu així que acabem demanant un chardonay nord americà i ni tan sols de Califòrnia. Quant arriben les 12 els xinesos es posen a cridar el compte enrere i tots deixem anar globus blancs amb desitjos que hem escrit amb rotulador. Veiem els focs artificials des de el terrat mentre ens acabem l’ampolla de vi nord americà per acabar de rematar el cap d’any més surrealista de les nostres vides. Segur que els primers moments del 2010 no se’ns oblidaran mai.
Sandakan no és una lloc maco, fa més d’un segle va ser la ciutat amb més concentració de multimilionaris del món, ara és una petita i atrafegada ciutat portuària on ja no hi queda res de l’opulent passat colonial. En canvi té un encant...un encant indeterminat. És una d’aquestes ciutats sense cap atractiu però que sense saber ben bé perquè un s’hi troba a gust. Els mercats, les paradetes de menjar, l’activitat frenètica de les botigues i el port, tot dóna la sensació d’un petit caos controlat i rutinari on no et pots avorrir ni tampoc estressar gaire.
Al costat de Sandakan hi ha el centre de recuperació d’orangutans de Sepilok. És un tros de Selva on porten els orangutans orfes que troben a les plantacions de palma. Orfes perquè, habitualment, els treballadors de les plantacions maten als adults ja que poden arribar a ser perillosos, sobretot les mares amb cries. A Sepilok els recullen i els alimenten fins que, de mica en mica, els van habituant de nou a la vida salvatge i amb sort, al cap de cinc o sis anys, els poden reintroduir a les selves verges que encara queden a Borneo.
Els orangutans (en l’idioma local homes de la selva) només viuen a Borneo i en algun petit reducte de Sumatra. Fa anys poblaven gran part del sud-est asiàtic. Actualment estan en perill d’extinció sobretot per la destrucció del seu hàbitat per culpa de les plantacions de palmeres.
Després de veure l’hora de l’esmorzar dels ostes de Sepilok fem una volta per un camí de la jungla del voltant i en sortim corrents després de conèixer un del altres habitants d’aquests boscos tropicals asiàtics: les simpàtiques sangoneres.
Se’ns enganxen unes quantes a les cames i als braços, mai les veus fins que les tens enganxades i costa treure-les perquè les malparides xarrupen amb molta força. A part del fàstic i les marques que deixen a la pell la cosa no te més importància. Tornem al centre d’informació per dinar i ens trobem amb una visita molt més agradable.
Un dels petits s’arriba fins al centre segurament buscant el seu pare o mare adoptiva. Els voluntaris i professionals que treballen aquí alimenten les cries, juguen amb elles i intenten ensenyar-los com espavilar-se sols a la selva fins que mica a mica tornin a ser animals salvatges.
Molts d’aquests petits han vist com mataven a la seva mare i han estat capturats i tancats en gàbies o lligats pel coll fins que els “propietaris” creuen que no el poden vendre tan fàcilment com pensaven (encara hi ha fills de puta que compren animals salvatges com si fossin joguines) i truquen a Sepilok per a què els vinguin a buscar. Després del trauma els petits tornen a confiar en els humans que es converteixen en els seus pares adoptius per, una altra vegada, tornar a separar-se d’ells i, si pot ser, aprendre a desconfiar d’ells per tal de sobreviure a la natura. Tota una cadena de paradoxes absurdes provocades per un trauma que cap humà superaria. Tot per culpa de l’oli de palma o millor dit pel producte d’exportació més important del país, és a dir, per un munt de diners i més desenvolupament pel país que alhora es tradueix en més urbanització, infraestructures, més turisme (que no sempre és tan “eco” com ens volen fer creure o com estem disposats a creure’ns) i més tala de boscos i així successivament.
Tot i això moltes organitzacions lluiten per aturar o minimitzar aquest desastre i de moment han aconseguit salvar un corredor de parcs naturals al nord de Borneo i un mínim compromís de les autoritats locals i les industries de l’oli de palma.
Tornem a Sandakan i l’endemà contractem un tour per anar tres dies al riu Kinabangatan, un dels llocs més accessibles per veure animals a Borneo. A causa de la desforestació massiva dels últims anys la concentració d’animals a les zones de selva en aquesta part de la illa és força alta.
Fem excursions per la selva,
caminades nocturnes
i sobretot excursions pel riu on es molt fàcil veure alguns dels nombrosos primats de l’illa. Els més fàcils de veure són els macacos de cua llarga
i els micos “proboscis” o nasuts.
Aquests són força impressionants, fan gairebé un metre i mig d’alçada i ens semblen molt humans, tant per la proporcions del cos i les extremitats com per la manera de moure’s o d’estar-se drets. La seva principal característica és aquest nas que ens els mascles adults arriba a ser enorme. No són gens tímids i de vegades semblen tant encuriosits amb nosaltres com ho estem amb ells.
Borneo és un dels llocs amb més biodiversitat i espècies endèmiques (éssers vius que només es troben en aquell lloc) del món. Entre aquests hi ha elefants, rinoceronts, cérvols rata del tamany d’un gat o ossos malais entre molts d’altres. També hi ha moltes espècies d’insectes i serps.
Els ocells també són molt abundants i destaquen els “hornbill” amb una banya a sobre el bec semblant a la dels rinoceronts, alguns de colors espectaculars.
En una de les caminades nocturnes la Moni veu com es mou un matoll al seu costat i m’avisa, enfoquem el llum i entreveiem una serp immensa que ens mira des de terra a menys d’un metre de nosaltres. Al cap d’uns segons marxa igual d’espantada que nosaltres. Segurament era una pitó reticular, una de les serps més maques i més grans de Borneo que pot arribar a fer més de 4 metres de llarg. Com us podeu imaginar fa molta por.
En l’última excursió en barca pel riu tenim la immensa sort de veure un Orangutà. Tot i que a Sepilok n’hem vist de més a prop, veure’n un dels pocs salvatges que queden al món és una sensació molt diferent. És una femella adulta que menja fruits de dalt de tot d’un arbre i de seguida que ens veu fuig cap a l’interior de la selva. Afortunadament té por dels humans.
Veure més fotos
When you come into Indonesia, they just give you a 30 days tourist visa. Ours is expiring on the 31st of December and there are still too many places we want to visit of these 15.000 islands country. So, the only way to get a new visa is leaving the country and coming in again. That’s why we finally decide to go to Borneo where half of the island is Indonesia, and the other half is Malaysia.
We leave the Gili Islands on December 26th in order to arrive to Malaysia just in time before the visa expires and also to celebrate New Year’s Eve. After a few buses (one of these the worse one of the whole trip), one plane and a few boats, we arrive to Malaysia and head Sandakan where we’ll try to celebrate New Year’s Eve. Once in Sandakan we find a nice hotel where in its terrace we have New Year’s Eve dinner with some special food and even a bottle of wine. At 12 0’clock we all release white balloons where we have previously written new wishes for 2010. On the background we can enjoy the fireworks that don’t last too long but it’s nice enough.
That Malaysian part of Borneo it’s full of oil palms, which is very sad because it means that they have deforested a huge zone of their country with these oil palms to make money. That also means that the Orangutans are losing their home and for this reason they are in extinction danger. When the people who work in these oils palms plantations find a big Orangutan, they normally kill it because it can be quite dangerous. What happens next is that there a lot of baby orangutans or just little ones by themselves because the men have killed their parents. Then, some of them take the little ones home and keep them in cages until the find someone who wants to buy it as a pet, which is absolutely horrible. When they can’t sell the baby orangutan as quick as they thought they bring it to Sepilok: the Orangutan Recuperation Centre. And this is exactly where we go the first day of 2010. Here in Sepilok they take care of all kind of Orangutans that have been in danger because of the humans. After a few years, when they find they are ready to leave, they bring the Orangutans back to the jungle where they belong to.
In Sepilok we assist to the breakfast time where some Orangutans come to the feeding point and so you can see them. Otherwise, they are hided inside of the Sepilok forest and they are hard to see.
After the feeding time, we walk a little bit through the jungle until we met some other jungle animals: the leeches. These disgusting animals get attached to your skin and suck your blood. They are not dangerous but they are very disgusting and annoying.
Next day we join a 3 days tour in Kinabangatan River. Apparently this is one of the best ways to observe animals as the forest has been deforested, the animals keep moving closer to the river so it is quite easy to see some of the monkeys, birds and other animal species that live in the Borneo jungle. We are quite lucky and during the 3 days we are there we have the chance to see macaques and proboscis monkeys (The last ones are very peculiar due to their big nose), a wild Orangutan, a couple of snakes and plenty of nice and exotic birds as the hornbill.
After that it’s time to keep moving, Borneo is plenty of endemic species and we don’t want to miss a thing!
See more pictures
Sortim de les illes Gili el dia de St. Esteve per intentar arribar a Malàisia el dia 31. De les Gili agafem una barca a Lombok i després un parell d’autobusos fins al port per creuar en ferri a Bali. Des d’allà anem amb un autobús que creua (dins un altre ferri) fins a l’illa de Java, per agafar un avió cap a Borneo. Dormim una nit a Surabaya, la ciutat més lletja i menys acollidora que us pugeu imaginar, i l’endemà volem cap al sud de Borneo, a Balikpapan.
Fins aquí el viatge ens sembla dur i complicat, la veritat és que no tenim ni idea del que ens espera.
Borneo és la tercera illa més gran del món i hem d’atravessar tota la costa est per arribar a la part Malaia de l’illa. Per desgràcia no tenim temps i no podem veure res d’aquesta part de l’illa així que agafem un primer autobús fins a Samarinda. Allà n’hem d’agafar un fins al nord de l’illa a Berau. Sabem que el trajecte serà dur però no estem preparats pel que ens espera. Hem de fer nit a Samarinda perquè el bus no té places i hem d’agafar el de l’endemà. Arribem a la terminal de busos al migdia i ens trobem amb l’autobús mes ruïnós que haguem vist mai. Està en un estat més que lamentable, els seients son mínims i va ple com un nou. A l’escàs espai del “passadís” i col•loquen uns tamborets de plàstic perquè hi segui més gent.
Nosaltres hem reservat dos llocs al fons on hi seiem cinc persones en l’espai que normalment ocuparíem tres. Davant però tenim l’escala d’entrada i per tant espai per les cames, fins que comencen a carregar paquets i caixes de tota mena i ens quedem sense espai per res. Per si fos poc a l’autobús entra tota la pols del camí inclús amb totes les finestres tancades, la gent va fumant tota l’estona (a Indonèsia fuma tothom a tota arreu) i els sots del camí són absolutament atroços. El conductor va a tota llet. A les baixades a d’agafar carrereta per no quedar-se a les pujades, cosa que gairebé passa uns quants cops. Aniríem tota l’estona saltant si no fos perquè duem els culs encaixats. De vegades però el sot és tan profund que la suspensió de joguina del bus ens aixeca a tots alhora i arribem a tocar amb el cap el sostre. Pinta bé oi? Doncs per si no en teníem prou de sobte es posa a ploure i com us podeu imaginar el bus està ple de goteres així que a la ma de pols que duem a sobre se li afegeix una miqueta d’aigua, gran combinació. I tot això durant 18 hores! Bé, al final acaben sent 24 ja que primer estem una hora aturats esperant a que treguin un camió creuat al mig de la carretera i després el conductor para a mitjanit en un “restaurant” i sense dir res apareix al cap de 5 hores. Es veu que només hi ha un conductor i, evidentment, necessita descansar. Durant aquestes 5 hores intentem descansar com podem, inclús dormint al terra del restaurant.
Sense dubte el trajecte més bèstia que hem fet mai i esperem que es mantingui aquest “rècord”.
Finalment, doncs, arribem, al cap de 24 hores, a Berau on agafem una barca cap a l’illa de Tarakan on passem la nit per l’endemà agafar el ferri cap a Tawau ja (per fi!) a Malàisia.
La manca d’infraestructures de Borneo la converteixen en un dels llocs més verges del món i aquí és on hi ha gran part del seu encant, però per l’altra banda viatjar per aquesta part de l’illa és un autèntic suplici que posa a prova la paciència i la fortalesa mental i física de qualsevol viatger. Imagineu-vos doncs la dels habitants d’aquí quant han de fer aquestes autèntiques animalades de viatges per anar al metge o a fer qualsevol gestió. Evidentment hi estan acostumats i no es queixen mai, passi el que passi.
Per fi, l’últim dia de visat Indonesi, arribem a Malàisia i el canvi és brutal. Les carretes, els pobles i ciutats, les cases, els cotxes, la roba, absolutament tot és diferent. Sembla que més que un vaixell haguem agafat una màquina del temps. Tot i ser països amb les mateixes religions i ètnies dominants, hi ha una gran diferència entre els dos. Malàisia és un país més ric, més modern i menys tradicional que Indonèsia. Aquí pràcticament tothom parla anglès mentre que allà pràcticament ningú en parla. Són un bon exemple del germà ric i germà pobre. Però tot té un preu. A la part malaia de Borneo cada cop hi queda menys selva per culpa de les plantacions de palmeres per fer oli de palma. Des de l’autobús no deixem de veure’n en els primers 200 kilòmetres de trajecte, absolutament tot el que es veu són plantacions de palma. Si Indonèsia és un exemple de país desastrós pel que fa a protecció del medi ambient, els seus germans rics no es queden curts.
Tan bon punt arribem a terra malaia agafem un autobús cap a la ciutat més propera, ja és dia 31 i volem celebrar el cap d’any d’alguna manera. Arribem a Sandakan a les 10 de la nit. Trobem un hotelet amb aire condicionat, DVD (a l’hotel hi ha pelis gratis) i una pantalla plana de 32 polsades que gairebé no hi cap a l’habitació. Després del trajecte més llarg i horrorós de tot el viatge ens mereixíem una habitació així. Sortim volant de l’hotel i voltem per la ciutat buscant un lloc on sopar com cal i, si pot ser, celebrar el cap d’any. Hi ha força gent al carrer però no sembla que celebrin res a cap lloc públic. Quant ja ens hem resignat a fer un sopar normalet i limitar-nos a veure com el rellotge arriba a les 12, trobem un hotel dels que no ens podem permetre, ni tan sols avui, amb restaurant al terrat. Preguntem i ens fan un lloc a dalt de tot del terrat. Seiem envoltats d’adolescents xinesos “pijos” i alguns joves malais. La Mònica demana unes broquetes de pollastre amb espècies molt bones i el Pau uns tagliatelle marinara amb unes gambes i uns musclos impressionants però amb una salsa massa dolça. El preu dels vins és una mica abusiu així que acabem demanant un chardonay nord americà i ni tan sols de Califòrnia. Quant arriben les 12 els xinesos es posen a cridar el compte enrere i tots deixem anar globus blancs amb desitjos que hem escrit amb rotulador. Veiem els focs artificials des de el terrat mentre ens acabem l’ampolla de vi nord americà per acabar de rematar el cap d’any més surrealista de les nostres vides. Segur que els primers moments del 2010 no se’ns oblidaran mai.
Sandakan no és una lloc maco, fa més d’un segle va ser la ciutat amb més concentració de multimilionaris del món, ara és una petita i atrafegada ciutat portuària on ja no hi queda res de l’opulent passat colonial. En canvi té un encant...un encant indeterminat. És una d’aquestes ciutats sense cap atractiu però que sense saber ben bé perquè un s’hi troba a gust. Els mercats, les paradetes de menjar, l’activitat frenètica de les botigues i el port, tot dóna la sensació d’un petit caos controlat i rutinari on no et pots avorrir ni tampoc estressar gaire.
Al costat de Sandakan hi ha el centre de recuperació d’orangutans de Sepilok. És un tros de Selva on porten els orangutans orfes que troben a les plantacions de palma. Orfes perquè, habitualment, els treballadors de les plantacions maten als adults ja que poden arribar a ser perillosos, sobretot les mares amb cries. A Sepilok els recullen i els alimenten fins que, de mica en mica, els van habituant de nou a la vida salvatge i amb sort, al cap de cinc o sis anys, els poden reintroduir a les selves verges que encara queden a Borneo.
Els orangutans (en l’idioma local homes de la selva) només viuen a Borneo i en algun petit reducte de Sumatra. Fa anys poblaven gran part del sud-est asiàtic. Actualment estan en perill d’extinció sobretot per la destrucció del seu hàbitat per culpa de les plantacions de palmeres.
Després de veure l’hora de l’esmorzar dels ostes de Sepilok fem una volta per un camí de la jungla del voltant i en sortim corrents després de conèixer un del altres habitants d’aquests boscos tropicals asiàtics: les simpàtiques sangoneres.
Se’ns enganxen unes quantes a les cames i als braços, mai les veus fins que les tens enganxades i costa treure-les perquè les malparides xarrupen amb molta força. A part del fàstic i les marques que deixen a la pell la cosa no te més importància. Tornem al centre d’informació per dinar i ens trobem amb una visita molt més agradable.
Un dels petits s’arriba fins al centre segurament buscant el seu pare o mare adoptiva. Els voluntaris i professionals que treballen aquí alimenten les cries, juguen amb elles i intenten ensenyar-los com espavilar-se sols a la selva fins que mica a mica tornin a ser animals salvatges.
Molts d’aquests petits han vist com mataven a la seva mare i han estat capturats i tancats en gàbies o lligats pel coll fins que els “propietaris” creuen que no el poden vendre tan fàcilment com pensaven (encara hi ha fills de puta que compren animals salvatges com si fossin joguines) i truquen a Sepilok per a què els vinguin a buscar. Després del trauma els petits tornen a confiar en els humans que es converteixen en els seus pares adoptius per, una altra vegada, tornar a separar-se d’ells i, si pot ser, aprendre a desconfiar d’ells per tal de sobreviure a la natura. Tota una cadena de paradoxes absurdes provocades per un trauma que cap humà superaria. Tot per culpa de l’oli de palma o millor dit pel producte d’exportació més important del país, és a dir, per un munt de diners i més desenvolupament pel país que alhora es tradueix en més urbanització, infraestructures, més turisme (que no sempre és tan “eco” com ens volen fer creure o com estem disposats a creure’ns) i més tala de boscos i així successivament.
Tot i això moltes organitzacions lluiten per aturar o minimitzar aquest desastre i de moment han aconseguit salvar un corredor de parcs naturals al nord de Borneo i un mínim compromís de les autoritats locals i les industries de l’oli de palma.
Tornem a Sandakan i l’endemà contractem un tour per anar tres dies al riu Kinabangatan, un dels llocs més accessibles per veure animals a Borneo. A causa de la desforestació massiva dels últims anys la concentració d’animals a les zones de selva en aquesta part de la illa és força alta.
Fem excursions per la selva,
caminades nocturnes
i sobretot excursions pel riu on es molt fàcil veure alguns dels nombrosos primats de l’illa. Els més fàcils de veure són els macacos de cua llarga
i els micos “proboscis” o nasuts.
Aquests són força impressionants, fan gairebé un metre i mig d’alçada i ens semblen molt humans, tant per la proporcions del cos i les extremitats com per la manera de moure’s o d’estar-se drets. La seva principal característica és aquest nas que ens els mascles adults arriba a ser enorme. No són gens tímids i de vegades semblen tant encuriosits amb nosaltres com ho estem amb ells.
Borneo és un dels llocs amb més biodiversitat i espècies endèmiques (éssers vius que només es troben en aquell lloc) del món. Entre aquests hi ha elefants, rinoceronts, cérvols rata del tamany d’un gat o ossos malais entre molts d’altres. També hi ha moltes espècies d’insectes i serps.
Els ocells també són molt abundants i destaquen els “hornbill” amb una banya a sobre el bec semblant a la dels rinoceronts, alguns de colors espectaculars.
En una de les caminades nocturnes la Moni veu com es mou un matoll al seu costat i m’avisa, enfoquem el llum i entreveiem una serp immensa que ens mira des de terra a menys d’un metre de nosaltres. Al cap d’uns segons marxa igual d’espantada que nosaltres. Segurament era una pitó reticular, una de les serps més maques i més grans de Borneo que pot arribar a fer més de 4 metres de llarg. Com us podeu imaginar fa molta por.
En l’última excursió en barca pel riu tenim la immensa sort de veure un Orangutà. Tot i que a Sepilok n’hem vist de més a prop, veure’n un dels pocs salvatges que queden al món és una sensació molt diferent. És una femella adulta que menja fruits de dalt de tot d’un arbre i de seguida que ens veu fuig cap a l’interior de la selva. Afortunadament té por dels humans.
Veure més fotos
When you come into Indonesia, they just give you a 30 days tourist visa. Ours is expiring on the 31st of December and there are still too many places we want to visit of these 15.000 islands country. So, the only way to get a new visa is leaving the country and coming in again. That’s why we finally decide to go to Borneo where half of the island is Indonesia, and the other half is Malaysia.
We leave the Gili Islands on December 26th in order to arrive to Malaysia just in time before the visa expires and also to celebrate New Year’s Eve. After a few buses (one of these the worse one of the whole trip), one plane and a few boats, we arrive to Malaysia and head Sandakan where we’ll try to celebrate New Year’s Eve. Once in Sandakan we find a nice hotel where in its terrace we have New Year’s Eve dinner with some special food and even a bottle of wine. At 12 0’clock we all release white balloons where we have previously written new wishes for 2010. On the background we can enjoy the fireworks that don’t last too long but it’s nice enough.
That Malaysian part of Borneo it’s full of oil palms, which is very sad because it means that they have deforested a huge zone of their country with these oil palms to make money. That also means that the Orangutans are losing their home and for this reason they are in extinction danger. When the people who work in these oils palms plantations find a big Orangutan, they normally kill it because it can be quite dangerous. What happens next is that there a lot of baby orangutans or just little ones by themselves because the men have killed their parents. Then, some of them take the little ones home and keep them in cages until the find someone who wants to buy it as a pet, which is absolutely horrible. When they can’t sell the baby orangutan as quick as they thought they bring it to Sepilok: the Orangutan Recuperation Centre. And this is exactly where we go the first day of 2010. Here in Sepilok they take care of all kind of Orangutans that have been in danger because of the humans. After a few years, when they find they are ready to leave, they bring the Orangutans back to the jungle where they belong to.
In Sepilok we assist to the breakfast time where some Orangutans come to the feeding point and so you can see them. Otherwise, they are hided inside of the Sepilok forest and they are hard to see.
After the feeding time, we walk a little bit through the jungle until we met some other jungle animals: the leeches. These disgusting animals get attached to your skin and suck your blood. They are not dangerous but they are very disgusting and annoying.
Next day we join a 3 days tour in Kinabangatan River. Apparently this is one of the best ways to observe animals as the forest has been deforested, the animals keep moving closer to the river so it is quite easy to see some of the monkeys, birds and other animal species that live in the Borneo jungle. We are quite lucky and during the 3 days we are there we have the chance to see macaques and proboscis monkeys (The last ones are very peculiar due to their big nose), a wild Orangutan, a couple of snakes and plenty of nice and exotic birds as the hornbill.
After that it’s time to keep moving, Borneo is plenty of endemic species and we don’t want to miss a thing!
See more pictures
15 de gener 2010
Nadal tropical
Després de 20 dies voltant per Bali, ens arribem a les illes Gili per passar les festes de Nadal. Aquestes petites illes Indonèsies estan a prop de Lombok, l’illa del costat de Bali. Així que des de Bali agafem un ferry de 4 hores que ens porta fins a Lombok, i un cop allà creuem en bus tota l’illa fins arribar al poble d’on surten les barques a les Gili.
Les illes Gili són 3: Gili Trawangan (la que anomenen la “festera”), Gili Meno (moooolt tranquil·la, potser massa i tot) i Gili Air (tranquil·la però no tant).
Nosaltres ens arribem primer a Trawangan perquè és la més gran i en teoria la més barata.
La primera impressió no és gaire bona. Tot i les aigües turqueses i les platges de sorra blanca la primera línia de mar està totalment coberta de restaurants, hotels i botigues.
Ens esperàvem una illa més tranquil·la i menys turística, a més l’interior de l’illa és bastant sec i el poble força lleig. També és veritat que encara no està massificada i a les platges s’hi pot estar tranquil. A més la gent és força amable. El que tampoc veiem és la part més festera de l’illa, a les 11 de la nit hi ha molt poc ambient i gairebé tot tancat.
A més la vida del poble original ja gairebé no es veu per cap lloc, aquí gairebé tothom viu d’una manera o d’una altra del i pel turisme. Com a mínim trobem un raconet tranquil on banyar-nos.
I per bussejar (la Moni, perquè el Pau té una otitis de cavall i no pot ni veure l’aigua) i estrenem la càmera aquàtica que hem comprat. Tot i que aquí els corall estan gairebé tots morts i els que queden no són gaire bonics, sí hi ha peixos molt macos i tortugues tot i que no aconseguim veure’n cap.
A les tardes gaudim d’unes postes de sol espectaculars.
En els 4 dies que ens hi quedem recorrem tota l’illa, (en menys de 2 hores es dóna la volta a peu) i pugem dalt de l’únic turó que hi ha des d’on es veu la veïna Meno.
Aquí, al igual que a Meno i Air, no hi ha vehicles amb motor, només circulen bicicletes i carros de cavalls.
Des de Trawangan també aprofitem per fer una excursió d’un dia a Gili Meno.
Meno és extremadament tranquil·la i més petita que Trawangan, en una hora més o menys es pot recórrer a peu. No hi ha gairebé hotels, ni botigues ni restaurants ni soroll ni gairebé turistes i a més les platges són precioses.
Fins fa uns anys (justament fins els atemptats a Bali del 2002) havia estat l’illa que s’enduia el turisme de luxe de la zona. Tres resorts, avui dia abandonats i mig en runes, en donen fe.
Avui només queden 4 hotelets tranquils a la vora del mar ideals per descansar i oblidar-se per uns dies de que hi ha vida fora d’aquí. Sembla mentida que a dos-cents metres de Trawangan hi hagi una illa què és just el contrari que aquesta.
Només ens queda per veure Gili Air. L’illa més propera a Lombok i la més petita de les 3. En menys d’una hora la pots recórrer a peu.
De seguida que hi arribem ens n’adonem que Air té alguna cosa diferent. Per començar és tranquil·la com Meno però amb algun racó més animat i inclús algun local nocturn a la vora de la platja molt més temptador que els de Trawangan.
A més l’illa està plena de palmeres i és mes humida que les altres. Però la gran diferència es que aquí si que es veu la vida normal dels habitants de l’illa. És l’illa on hi viuen més indonesis (només uns 150) i aquests no viuen majoritàriament del turisme sinó que porten gairebé la mateixa vida tranquil·la d’abans que cap turista trepitgés l’illa.
Al cap de poc de voltar per l’illa tenim clar que ens hi quedarem uns dies per acabar de descansar i per celebrar els dies 24 i 25 de desembre com Déu mana.
Trobem unes cabanes a molt bon preu just davant del mar a la part més tranquil·la de l’illa. Des l’habitació mateix es veu i se sent el mar i l’hotel a més té restaurant i unes taules encara més a prop del mar on hi passem hores xerrant, menjant o fent el gos.
Durant els dies que hi estem gaudim de la cuina tradicional a molt bon preu,
dels passejos per l’illa i per la vora del mar,
de les postes de sol,
de l’aigua turquesa i l’snorkel.
La nit de Nadal sopem en un restaurantet amb taules just davant del mar. Les taules tenen fanalets i tota la costa està il·luminada amb llumetes de colors dels diferents restaurants.
Aquesta nit ens donen un petit luxe i sense pensar en el pressupost ens mengem un plat de gambes ben grans i el millor peix que hem menjat durant el viatge. El lloc no podia ser més bonic i tranquil ni el menjar més bo.
El dia de Nadal el passem descansant tranquil·lament a la platja i agafant forces pel que ens espera l’endemà. El visat de 30 dies que tenim per Indonèsia se’ns acaba just el 31 de desembre i com encara hi ha moltes coses d’Indonèsia que volem veure, no tenim més remei que sortir del país i tornar a entrar per obtenir un nou visat de 30 dies. Així finalment decidim que la millor manera de fer-ho és anant a l’illa de Borneo on una part és Indonèsia i l’altra Malàisia. Emprenem doncs, el dia de Sant Esteve, una marató d’autobusos, barques i un avió per arribar a temps per menjar-nos el raïm, o el que trobem, a Malàisia.
After spending almost 20 days in Bali, we head the 3 little Gili Islands which are close to Lombok Island. To do so, we take a 4 hours boat from Bali to Lombok and then a bus to cross the island until the village where the boats to the islands depart.
The Gili Islands are 3: Gili Trawangan (the party one), Gili Meno (too quiet) and Gili Air (the smallest one). The first one we head is Trawangan because it’s the biggest one and also the one is supposed to be cheapest. Our first impression though is not so good. We didn’t really expect the island to be that touristy. The seaside is completely full of hotels, restaurants, shops and even some resorts.
There are though very nice beaches and a good snorkel. We use our new waterproof camera for the first time, and even though the corrals are not very nice in here, there are quiet a few nice and weird fishes.
From Trawangan we do a one day trip to the neighbor Gili Meno. This is a very quiet island with just a few hotels and restaurants but it has the most beautiful beaches. It used to be the posh destination tourism before the bombs in Bali 2002. After that, the tourism just went down and all the high class resorts had to close down the business. Today 3 of those abandoned resorts are the proof of that golden past.
Finally, we leave Trawangan Island after 4 days and move to Gili Air where we decide to spend Christmas. This is a very small island (you just need less than an hour to walk it around) but it’s lively and quiet. We find some nice and cheap cottages just in front of the sea where you can see the sea from the bedroom. The hotel has also a wonderful restaurant with tables and sofas even closer to the sea. We spend a lot of time in there chatting, eating or just chilling out.
There are also a very nice beaches and a good snorkel all around. We also enjoy the traditional Island cuisine for a very good price.
On Christmas Eve we go to a lovely restaurant just in front of the sea. We have jumbo prawns and a lovely fish for dinner. The place couldn’t be nicer and the food better.
On Christmas day we just chill out in the hotel and get ready to leave this paradise on the very next day because our Indonesia visa is expiring on the 31st of December and we still want to see a lot of places in Indonesia. So the only way to get a new 30 days visa is leaving the country and getting in again. We decide that the best way to do so is going to Borneo Island which half of it is Indonesia and the other half is Malaysia.
So on the 26th of December we start our marathon of boats, buses and one plane to get on the time into Malaysia the 31st and be able to celebrate the new year.
Les illes Gili són 3: Gili Trawangan (la que anomenen la “festera”), Gili Meno (moooolt tranquil·la, potser massa i tot) i Gili Air (tranquil·la però no tant).
Nosaltres ens arribem primer a Trawangan perquè és la més gran i en teoria la més barata.
La primera impressió no és gaire bona. Tot i les aigües turqueses i les platges de sorra blanca la primera línia de mar està totalment coberta de restaurants, hotels i botigues.
Ens esperàvem una illa més tranquil·la i menys turística, a més l’interior de l’illa és bastant sec i el poble força lleig. També és veritat que encara no està massificada i a les platges s’hi pot estar tranquil. A més la gent és força amable. El que tampoc veiem és la part més festera de l’illa, a les 11 de la nit hi ha molt poc ambient i gairebé tot tancat.
A més la vida del poble original ja gairebé no es veu per cap lloc, aquí gairebé tothom viu d’una manera o d’una altra del i pel turisme. Com a mínim trobem un raconet tranquil on banyar-nos.
I per bussejar (la Moni, perquè el Pau té una otitis de cavall i no pot ni veure l’aigua) i estrenem la càmera aquàtica que hem comprat. Tot i que aquí els corall estan gairebé tots morts i els que queden no són gaire bonics, sí hi ha peixos molt macos i tortugues tot i que no aconseguim veure’n cap.
A les tardes gaudim d’unes postes de sol espectaculars.
En els 4 dies que ens hi quedem recorrem tota l’illa, (en menys de 2 hores es dóna la volta a peu) i pugem dalt de l’únic turó que hi ha des d’on es veu la veïna Meno.
Aquí, al igual que a Meno i Air, no hi ha vehicles amb motor, només circulen bicicletes i carros de cavalls.
Des de Trawangan també aprofitem per fer una excursió d’un dia a Gili Meno.
Meno és extremadament tranquil·la i més petita que Trawangan, en una hora més o menys es pot recórrer a peu. No hi ha gairebé hotels, ni botigues ni restaurants ni soroll ni gairebé turistes i a més les platges són precioses.
Fins fa uns anys (justament fins els atemptats a Bali del 2002) havia estat l’illa que s’enduia el turisme de luxe de la zona. Tres resorts, avui dia abandonats i mig en runes, en donen fe.
Avui només queden 4 hotelets tranquils a la vora del mar ideals per descansar i oblidar-se per uns dies de que hi ha vida fora d’aquí. Sembla mentida que a dos-cents metres de Trawangan hi hagi una illa què és just el contrari que aquesta.
Només ens queda per veure Gili Air. L’illa més propera a Lombok i la més petita de les 3. En menys d’una hora la pots recórrer a peu.
De seguida que hi arribem ens n’adonem que Air té alguna cosa diferent. Per començar és tranquil·la com Meno però amb algun racó més animat i inclús algun local nocturn a la vora de la platja molt més temptador que els de Trawangan.
A més l’illa està plena de palmeres i és mes humida que les altres. Però la gran diferència es que aquí si que es veu la vida normal dels habitants de l’illa. És l’illa on hi viuen més indonesis (només uns 150) i aquests no viuen majoritàriament del turisme sinó que porten gairebé la mateixa vida tranquil·la d’abans que cap turista trepitgés l’illa.
Al cap de poc de voltar per l’illa tenim clar que ens hi quedarem uns dies per acabar de descansar i per celebrar els dies 24 i 25 de desembre com Déu mana.
Trobem unes cabanes a molt bon preu just davant del mar a la part més tranquil·la de l’illa. Des l’habitació mateix es veu i se sent el mar i l’hotel a més té restaurant i unes taules encara més a prop del mar on hi passem hores xerrant, menjant o fent el gos.
Durant els dies que hi estem gaudim de la cuina tradicional a molt bon preu,
dels passejos per l’illa i per la vora del mar,
de les postes de sol,
de l’aigua turquesa i l’snorkel.
La nit de Nadal sopem en un restaurantet amb taules just davant del mar. Les taules tenen fanalets i tota la costa està il·luminada amb llumetes de colors dels diferents restaurants.
Aquesta nit ens donen un petit luxe i sense pensar en el pressupost ens mengem un plat de gambes ben grans i el millor peix que hem menjat durant el viatge. El lloc no podia ser més bonic i tranquil ni el menjar més bo.
El dia de Nadal el passem descansant tranquil·lament a la platja i agafant forces pel que ens espera l’endemà. El visat de 30 dies que tenim per Indonèsia se’ns acaba just el 31 de desembre i com encara hi ha moltes coses d’Indonèsia que volem veure, no tenim més remei que sortir del país i tornar a entrar per obtenir un nou visat de 30 dies. Així finalment decidim que la millor manera de fer-ho és anant a l’illa de Borneo on una part és Indonèsia i l’altra Malàisia. Emprenem doncs, el dia de Sant Esteve, una marató d’autobusos, barques i un avió per arribar a temps per menjar-nos el raïm, o el que trobem, a Malàisia.
After spending almost 20 days in Bali, we head the 3 little Gili Islands which are close to Lombok Island. To do so, we take a 4 hours boat from Bali to Lombok and then a bus to cross the island until the village where the boats to the islands depart.
The Gili Islands are 3: Gili Trawangan (the party one), Gili Meno (too quiet) and Gili Air (the smallest one). The first one we head is Trawangan because it’s the biggest one and also the one is supposed to be cheapest. Our first impression though is not so good. We didn’t really expect the island to be that touristy. The seaside is completely full of hotels, restaurants, shops and even some resorts.
There are though very nice beaches and a good snorkel. We use our new waterproof camera for the first time, and even though the corrals are not very nice in here, there are quiet a few nice and weird fishes.
From Trawangan we do a one day trip to the neighbor Gili Meno. This is a very quiet island with just a few hotels and restaurants but it has the most beautiful beaches. It used to be the posh destination tourism before the bombs in Bali 2002. After that, the tourism just went down and all the high class resorts had to close down the business. Today 3 of those abandoned resorts are the proof of that golden past.
Finally, we leave Trawangan Island after 4 days and move to Gili Air where we decide to spend Christmas. This is a very small island (you just need less than an hour to walk it around) but it’s lively and quiet. We find some nice and cheap cottages just in front of the sea where you can see the sea from the bedroom. The hotel has also a wonderful restaurant with tables and sofas even closer to the sea. We spend a lot of time in there chatting, eating or just chilling out.
There are also a very nice beaches and a good snorkel all around. We also enjoy the traditional Island cuisine for a very good price.
On Christmas Eve we go to a lovely restaurant just in front of the sea. We have jumbo prawns and a lovely fish for dinner. The place couldn’t be nicer and the food better.
On Christmas day we just chill out in the hotel and get ready to leave this paradise on the very next day because our Indonesia visa is expiring on the 31st of December and we still want to see a lot of places in Indonesia. So the only way to get a new 30 days visa is leaving the country and getting in again. We decide that the best way to do so is going to Borneo Island which half of it is Indonesia and the other half is Malaysia.
So on the 26th of December we start our marathon of boats, buses and one plane to get on the time into Malaysia the 31st and be able to celebrate the new year.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
