Sortim de les illes Gili el dia de St. Esteve per intentar arribar a Malàisia el dia 31. De les Gili agafem una barca a Lombok i després un parell d’autobusos fins al port per creuar en ferri a Bali. Des d’allà anem amb un autobús que creua (dins un altre ferri) fins a l’illa de Java, per agafar un avió cap a Borneo. Dormim una nit a Surabaya, la ciutat més lletja i menys acollidora que us pugeu imaginar, i l’endemà volem cap al sud de Borneo, a Balikpapan.
Fins aquí el viatge ens sembla dur i complicat, la veritat és que no tenim ni idea del que ens espera.
Borneo és la tercera illa més gran del món i hem d’atravessar tota la costa est per arribar a la part Malaia de l’illa. Per desgràcia no tenim temps i no podem veure res d’aquesta part de l’illa així que agafem un primer autobús fins a Samarinda. Allà n’hem d’agafar un fins al nord de l’illa a Berau. Sabem que el trajecte serà dur però no estem preparats pel que ens espera. Hem de fer nit a Samarinda perquè el bus no té places i hem d’agafar el de l’endemà. Arribem a la terminal de busos al migdia i ens trobem amb l’autobús mes ruïnós que haguem vist mai. Està en un estat més que lamentable, els seients son mínims i va ple com un nou. A l’escàs espai del “passadís” i col•loquen uns tamborets de plàstic perquè hi segui més gent.
Nosaltres hem reservat dos llocs al fons on hi seiem cinc persones en l’espai que normalment ocuparíem tres. Davant però tenim l’escala d’entrada i per tant espai per les cames, fins que comencen a carregar paquets i caixes de tota mena i ens quedem sense espai per res. Per si fos poc a l’autobús entra tota la pols del camí inclús amb totes les finestres tancades, la gent va fumant tota l’estona (a Indonèsia fuma tothom a tota arreu) i els sots del camí són absolutament atroços. El conductor va a tota llet. A les baixades a d’agafar carrereta per no quedar-se a les pujades, cosa que gairebé passa uns quants cops. Aniríem tota l’estona saltant si no fos perquè duem els culs encaixats. De vegades però el sot és tan profund que la suspensió de joguina del bus ens aixeca a tots alhora i arribem a tocar amb el cap el sostre. Pinta bé oi? Doncs per si no en teníem prou de sobte es posa a ploure i com us podeu imaginar el bus està ple de goteres així que a la ma de pols que duem a sobre se li afegeix una miqueta d’aigua, gran combinació. I tot això durant 18 hores! Bé, al final acaben sent 24 ja que primer estem una hora aturats esperant a que treguin un camió creuat al mig de la carretera i després el conductor para a mitjanit en un “restaurant” i sense dir res apareix al cap de 5 hores. Es veu que només hi ha un conductor i, evidentment, necessita descansar. Durant aquestes 5 hores intentem descansar com podem, inclús dormint al terra del restaurant.
Sense dubte el trajecte més bèstia que hem fet mai i esperem que es mantingui aquest “rècord”.
Finalment, doncs, arribem, al cap de 24 hores, a Berau on agafem una barca cap a l’illa de Tarakan on passem la nit per l’endemà agafar el ferri cap a Tawau ja (per fi!) a Malàisia.
La manca d’infraestructures de Borneo la converteixen en un dels llocs més verges del món i aquí és on hi ha gran part del seu encant, però per l’altra banda viatjar per aquesta part de l’illa és un autèntic suplici que posa a prova la paciència i la fortalesa mental i física de qualsevol viatger. Imagineu-vos doncs la dels habitants d’aquí quant han de fer aquestes autèntiques animalades de viatges per anar al metge o a fer qualsevol gestió. Evidentment hi estan acostumats i no es queixen mai, passi el que passi.
Per fi, l’últim dia de visat Indonesi, arribem a Malàisia i el canvi és brutal. Les carretes, els pobles i ciutats, les cases, els cotxes, la roba, absolutament tot és diferent. Sembla que més que un vaixell haguem agafat una màquina del temps. Tot i ser països amb les mateixes religions i ètnies dominants, hi ha una gran diferència entre els dos. Malàisia és un país més ric, més modern i menys tradicional que Indonèsia. Aquí pràcticament tothom parla anglès mentre que allà pràcticament ningú en parla. Són un bon exemple del germà ric i germà pobre. Però tot té un preu. A la part malaia de Borneo cada cop hi queda menys selva per culpa de les plantacions de palmeres per fer oli de palma. Des de l’autobús no deixem de veure’n en els primers 200 kilòmetres de trajecte, absolutament tot el que es veu són plantacions de palma. Si Indonèsia és un exemple de país desastrós pel que fa a protecció del medi ambient, els seus germans rics no es queden curts.
Tan bon punt arribem a terra malaia agafem un autobús cap a la ciutat més propera, ja és dia 31 i volem celebrar el cap d’any d’alguna manera. Arribem a Sandakan a les 10 de la nit. Trobem un hotelet amb aire condicionat, DVD (a l’hotel hi ha pelis gratis) i una pantalla plana de 32 polsades que gairebé no hi cap a l’habitació. Després del trajecte més llarg i horrorós de tot el viatge ens mereixíem una habitació així. Sortim volant de l’hotel i voltem per la ciutat buscant un lloc on sopar com cal i, si pot ser, celebrar el cap d’any. Hi ha força gent al carrer però no sembla que celebrin res a cap lloc públic. Quant ja ens hem resignat a fer un sopar normalet i limitar-nos a veure com el rellotge arriba a les 12, trobem un hotel dels que no ens podem permetre, ni tan sols avui, amb restaurant al terrat. Preguntem i ens fan un lloc a dalt de tot del terrat. Seiem envoltats d’adolescents xinesos “pijos” i alguns joves malais. La Mònica demana unes broquetes de pollastre amb espècies molt bones i el Pau uns tagliatelle marinara amb unes gambes i uns musclos impressionants però amb una salsa massa dolça. El preu dels vins és una mica abusiu així que acabem demanant un chardonay nord americà i ni tan sols de Califòrnia. Quant arriben les 12 els xinesos es posen a cridar el compte enrere i tots deixem anar globus blancs amb desitjos que hem escrit amb rotulador. Veiem els focs artificials des de el terrat mentre ens acabem l’ampolla de vi nord americà per acabar de rematar el cap d’any més surrealista de les nostres vides. Segur que els primers moments del 2010 no se’ns oblidaran mai.
Sandakan no és una lloc maco, fa més d’un segle va ser la ciutat amb més concentració de multimilionaris del món, ara és una petita i atrafegada ciutat portuària on ja no hi queda res de l’opulent passat colonial. En canvi té un encant...un encant indeterminat. És una d’aquestes ciutats sense cap atractiu però que sense saber ben bé perquè un s’hi troba a gust. Els mercats, les paradetes de menjar, l’activitat frenètica de les botigues i el port, tot dóna la sensació d’un petit caos controlat i rutinari on no et pots avorrir ni tampoc estressar gaire.
Al costat de Sandakan hi ha el centre de recuperació d’orangutans de Sepilok. És un tros de Selva on porten els orangutans orfes que troben a les plantacions de palma. Orfes perquè, habitualment, els treballadors de les plantacions maten als adults ja que poden arribar a ser perillosos, sobretot les mares amb cries. A Sepilok els recullen i els alimenten fins que, de mica en mica, els van habituant de nou a la vida salvatge i amb sort, al cap de cinc o sis anys, els poden reintroduir a les selves verges que encara queden a Borneo.
Els orangutans (en l’idioma local homes de la selva) només viuen a Borneo i en algun petit reducte de Sumatra. Fa anys poblaven gran part del sud-est asiàtic. Actualment estan en perill d’extinció sobretot per la destrucció del seu hàbitat per culpa de les plantacions de palmeres.
Després de veure l’hora de l’esmorzar dels ostes de Sepilok fem una volta per un camí de la jungla del voltant i en sortim corrents després de conèixer un del altres habitants d’aquests boscos tropicals asiàtics: les simpàtiques sangoneres.
Se’ns enganxen unes quantes a les cames i als braços, mai les veus fins que les tens enganxades i costa treure-les perquè les malparides xarrupen amb molta força. A part del fàstic i les marques que deixen a la pell la cosa no te més importància. Tornem al centre d’informació per dinar i ens trobem amb una visita molt més agradable.
Un dels petits s’arriba fins al centre segurament buscant el seu pare o mare adoptiva. Els voluntaris i professionals que treballen aquí alimenten les cries, juguen amb elles i intenten ensenyar-los com espavilar-se sols a la selva fins que mica a mica tornin a ser animals salvatges.
Molts d’aquests petits han vist com mataven a la seva mare i han estat capturats i tancats en gàbies o lligats pel coll fins que els “propietaris” creuen que no el poden vendre tan fàcilment com pensaven (encara hi ha fills de puta que compren animals salvatges com si fossin joguines) i truquen a Sepilok per a què els vinguin a buscar. Després del trauma els petits tornen a confiar en els humans que es converteixen en els seus pares adoptius per, una altra vegada, tornar a separar-se d’ells i, si pot ser, aprendre a desconfiar d’ells per tal de sobreviure a la natura. Tota una cadena de paradoxes absurdes provocades per un trauma que cap humà superaria. Tot per culpa de l’oli de palma o millor dit pel producte d’exportació més important del país, és a dir, per un munt de diners i més desenvolupament pel país que alhora es tradueix en més urbanització, infraestructures, més turisme (que no sempre és tan “eco” com ens volen fer creure o com estem disposats a creure’ns) i més tala de boscos i així successivament.
Tot i això moltes organitzacions lluiten per aturar o minimitzar aquest desastre i de moment han aconseguit salvar un corredor de parcs naturals al nord de Borneo i un mínim compromís de les autoritats locals i les industries de l’oli de palma.
Tornem a Sandakan i l’endemà contractem un tour per anar tres dies al riu Kinabangatan, un dels llocs més accessibles per veure animals a Borneo. A causa de la desforestació massiva dels últims anys la concentració d’animals a les zones de selva en aquesta part de la illa és força alta.
Fem excursions per la selva,
caminades nocturnes
i sobretot excursions pel riu on es molt fàcil veure alguns dels nombrosos primats de l’illa. Els més fàcils de veure són els macacos de cua llarga
i els micos “proboscis” o nasuts.
Aquests són força impressionants, fan gairebé un metre i mig d’alçada i ens semblen molt humans, tant per la proporcions del cos i les extremitats com per la manera de moure’s o d’estar-se drets. La seva principal característica és aquest nas que ens els mascles adults arriba a ser enorme. No són gens tímids i de vegades semblen tant encuriosits amb nosaltres com ho estem amb ells.
Borneo és un dels llocs amb més biodiversitat i espècies endèmiques (éssers vius que només es troben en aquell lloc) del món. Entre aquests hi ha elefants, rinoceronts, cérvols rata del tamany d’un gat o ossos malais entre molts d’altres. També hi ha moltes espècies d’insectes i serps.
Els ocells també són molt abundants i destaquen els “hornbill” amb una banya a sobre el bec semblant a la dels rinoceronts, alguns de colors espectaculars.
En una de les caminades nocturnes la Moni veu com es mou un matoll al seu costat i m’avisa, enfoquem el llum i entreveiem una serp immensa que ens mira des de terra a menys d’un metre de nosaltres. Al cap d’uns segons marxa igual d’espantada que nosaltres. Segurament era una pitó reticular, una de les serps més maques i més grans de Borneo que pot arribar a fer més de 4 metres de llarg. Com us podeu imaginar fa molta por.
En l’última excursió en barca pel riu tenim la immensa sort de veure un Orangutà. Tot i que a Sepilok n’hem vist de més a prop, veure’n un dels pocs salvatges que queden al món és una sensació molt diferent. És una femella adulta que menja fruits de dalt de tot d’un arbre i de seguida que ens veu fuig cap a l’interior de la selva. Afortunadament té por dels humans.
Veure més fotos
When you come into Indonesia, they just give you a 30 days tourist visa. Ours is expiring on the 31st of December and there are still too many places we want to visit of these 15.000 islands country. So, the only way to get a new visa is leaving the country and coming in again. That’s why we finally decide to go to Borneo where half of the island is Indonesia, and the other half is Malaysia.
We leave the Gili Islands on December 26th in order to arrive to Malaysia just in time before the visa expires and also to celebrate New Year’s Eve. After a few buses (one of these the worse one of the whole trip), one plane and a few boats, we arrive to Malaysia and head Sandakan where we’ll try to celebrate New Year’s Eve. Once in Sandakan we find a nice hotel where in its terrace we have New Year’s Eve dinner with some special food and even a bottle of wine. At 12 0’clock we all release white balloons where we have previously written new wishes for 2010. On the background we can enjoy the fireworks that don’t last too long but it’s nice enough.
That Malaysian part of Borneo it’s full of oil palms, which is very sad because it means that they have deforested a huge zone of their country with these oil palms to make money. That also means that the Orangutans are losing their home and for this reason they are in extinction danger. When the people who work in these oils palms plantations find a big Orangutan, they normally kill it because it can be quite dangerous. What happens next is that there a lot of baby orangutans or just little ones by themselves because the men have killed their parents. Then, some of them take the little ones home and keep them in cages until the find someone who wants to buy it as a pet, which is absolutely horrible. When they can’t sell the baby orangutan as quick as they thought they bring it to Sepilok: the Orangutan Recuperation Centre. And this is exactly where we go the first day of 2010. Here in Sepilok they take care of all kind of Orangutans that have been in danger because of the humans. After a few years, when they find they are ready to leave, they bring the Orangutans back to the jungle where they belong to.
In Sepilok we assist to the breakfast time where some Orangutans come to the feeding point and so you can see them. Otherwise, they are hided inside of the Sepilok forest and they are hard to see.
After the feeding time, we walk a little bit through the jungle until we met some other jungle animals: the leeches. These disgusting animals get attached to your skin and suck your blood. They are not dangerous but they are very disgusting and annoying.
Next day we join a 3 days tour in Kinabangatan River. Apparently this is one of the best ways to observe animals as the forest has been deforested, the animals keep moving closer to the river so it is quite easy to see some of the monkeys, birds and other animal species that live in the Borneo jungle. We are quite lucky and during the 3 days we are there we have the chance to see macaques and proboscis monkeys (The last ones are very peculiar due to their big nose), a wild Orangutan, a couple of snakes and plenty of nice and exotic birds as the hornbill.
After that it’s time to keep moving, Borneo is plenty of endemic species and we don’t want to miss a thing!
See more pictures
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada