L’Hem encertada de ple. L’Elías és un crack en sap molt però no es fa pesat i és simpàtic sense fer-se el graciós. De camí cap a les coves aprenem molt sobre els maies i la seva visió del món. Per a ells hi ha també tres mons: el terrenal, el cel i el infern i aquesta cova és una entrada a aquest inframón on habiten alguns dels seus Déus i on els maies anaven per a comunicar-s’hi. A moltes altres coves del país i de Guatemala encara hi van per a realitzar ofrenes i demanar per la collita abans de sembrar.
Entrem a la cova nedant, més endavant en plena foscor hi ha passatges secs i després alguns més amb aigua. Després de mitja hora de nedar, caminar i gatejar per unes coves totalment verges i realment impressionants l’Elías apaga el seu llum i ens fa apagar els nostres. En la foscor total ens demana que intentem imaginar que som un sacerdot o un noble Maia que veu com la seva gran civilització s’esvaeix: no hi ha menjar per tothom i les masses estan a punt de revelar-se contra els governants. La gent ha començat a abandonar les grans ciutat i tota l’esplendor de la ciència, l’art i la cultura dels seus avantpassats està apunt d’apagar-se per sempre. L’última oportunitat que té és entrar per aquesta porta del infern amb una torxa i donar la seva sang com a sacrifici per a que l’escoltin els Déus o si això no funciona donar alguna cosa més.
Després de casi una hora de camí s’arriba a unes cambres enormes on hi ha restes de sacrificis i ofrenes maies datades des de uns quants anys abans de Crist fins al 900 d.c. quant, misteriosament, la gran civilització maia va començar a desaparèixer.
Algunes de les guerres d’ofrenes així com l’esquelet d’una noia sacrificada d’uns vint anys, probablement filla d’algun noble, ja estan calcificades, és a dir que el mateix procés que forma les estalactites i estalagmites ha fet que el calci de l’aigua hagi recobert totalment els ossos i les terrisses com si la gruta se’ls hagués empassat a força d’anys de degoteig constant.
No cal dir gaire més suposem que amb les fotos us podeu fer una idea de lo acollonant del lloc.
Després de l’excursió a la cova ens prenem un dia de descans abans de deixar Belize. Escrivim per al blog, llegim, descansem i fem un volt per San Ignacio.
Aquesta petita ciutat ens deixa algunes impressions divertides com per exemple l’expressió Yes Sir! Que fan servir els seus habitant com a salutació o la manera més original d’oferir marihuana que hem sentit mai: How much do you need from the bush? Ens deia un rastafari mentre arrencava la seva moto com dient: va que me’n vaig a buscar-t’ho quant posem? Un altre detall divertit de San Ignacio és la quantitat de restaurant xinesos que hi ha. Només als quatre carrers que formen el centre n’hem comptat sis. Per a una població de 15.000 habitants deu ser una de les densitat de “xino” per habitant més altes fora de xina.
Deixem Belize amb una mica de nostàlgia. Segur que enyorarem moltes coses, la gent de tots colors i mides, la música, el carib i a saber quantes coses més. El que segur que no trobarem a faltar són els seus autobusos escolars amb seients minúsculs d’escai. Demà agafarem l’últim per marxar cap a la frontera amb Guatemala. Anirem directament cap a les runes de Tikal, a la plana del Petén i després cap al sud a les muntanyes de l’Alta Verapaz. Amb més il•lusió que nostàlgia ens acomiadem de Belize fins... fins a una altra segurament. Ens deixem alguna cosa per veure en aquest petit i sorprenent país de barreges i contrastos, de maies, d’africans, d’hispanos, criolls i menonites; de muntanyes, de planes, de rius, de platges i d’illetes paradisíaques i sobretot ens quedem amb la sensació que ens han faltat unes quantes setmanes per acabar d’entendre una mica, si és que es pot, aquesta olla barrejada que tantes sorpreses ens ha regalat.
Ben mirat aquestes línies sonen a conclusió de les nostres impressions de Belize i ,francament, intentar resumir el que ens queda d’aquest vint i tants dies en aquest país tant... tant diferent no deixa de ser una supina collonada. Només us podem dir que ens ha encantat i que el recomanaríem a tothom sense dubtar ni un instant, per paisatges, per cultura, per platges, per aventura, per la gent, per tot allò que es pot buscar en un viatge, Belize val mooooolt la pena.
After our adventure in the jungle, we arrived to our last stop in Belize, San Ignacio. There are a lot of things to do there but we just choosed one, a very famous cave know as ATM. Everyone talked us about that cave which apparently was recently open for the tourism. The only way to go there is joining a tour, so we did. We went with an American couple and our Belizian guide who was great. Once in the cave, the first few meters we had to swim, and after that it was a walk tour. The main thing of that cave remains in the fact that the ancient Mayan people used to go to the cave to give some gifts to their Gods to help them in their issues. Today there are still some remainings of those gifts such as pots and also bones from the ones who gave themselves as an offer to the Gods. The cave was very impressive in itself and it worth the money and the trip.
One day later, we leave Belize with nostalgia but happy as we really liked that little country. We’ll miss the people, the music and the landscapes but for sure we won’t miss at all the buses which were such a nightmare to travel with.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada