Laos: aigua, compres i decisions

Deixem Tailàndia després de gairebé dos mesos amb un regust agredolç. Dolç per les meravelloses illes del sud i una mica agre per la decepció del nord que ens imaginàvem més verge i menys turístic. Creuem el Mekong en una barqueta i anem a les finestretes d’immigració de Laos. Aquí descobrim el que alguns viatgers anomenen “Lao Time”. Deixem els nostres passaports i ens demanen que esperem. Ens asseiem i passats uns 10 minuts tornem a preguntar, els passaports continuen a sobre una taula esperant ves a saber què, potser l’oficial encarregat està dinant i els altres no poden fer el tràmit. Així que anem a dinar al restaurant de davant i esperem una bona estona fins que ens avisen. Recollim els passaports i anem a buscar un autobús que ens porti fins a Luang Prabang, la segona ciutat més gran del país. Pels carrers descobrim que aquí també celebren l’any nou lunar mullant-se pels carrers per fer venir la pluja.



La diferència amb Tailàndia és bastant gran i es veu de seguida. Laos és un país menys desenvolupat i més pobre, el més pobre del Sud Est Asiàtic. Aquí molt poca gent parla anglès, els paisatges semblen més verges i tot va a una altre ritme. De camí cap a Luang Prabang les muntanyes ens semblen molt més maques que les del nord de Tailàndia i tot són poblets i camps de conreu. Sembla que el que hem trobat a faltar aquets dies o trobarem a Laos.
El trajecte en autobús des de la frontera amb Tailàndia a Luang Prubang és força llarg i pesat ja que les carreteres són nefastes i, com podem comprovar de matinada, les punxades de roda són molt comuns. Ens quedem unes hores esperant que alguna botiga de recanvis obri i puguem continuar el viatge, segurament perquè la que hem posat “nova” deu estar feta pols i el conductor no vol quedar-se sense cap roda de recanvi a mig camí. Durant la espera el Pau surt a dormir ens uns bancs de l’estació i quant es desperta l’autobús ja no hi és (la Mònica dorm dins el bus i no s’entera ni de que el Pau havia sortit). Per sort només havia anat a buscar el recanvi a la cantonada però l’ensurt és considerable. Finalment arribem a Luang Prabang amb unes 5 hores de retard.
Luang Prabang no és espectacular però té una atmosfera molt especial i un ritme de poblet que no ens esperàvem. El centre de la”ciutat” és una mena de península envoltada pels rius Mekong i Nam Kong. De fet la ciutat descansa en una plana on es troben aquets dos rius, a l’altra banda dels quals hi ha camps de conreu i algun petit poblet.



La boirina que s’aixeca del Mekong i els camps de conreu i els boscos de les muntanyes de l’altra banda junt amb el ritme tranquil i el poc trànsit li donen una atmosfera màgica a la ciutat, gairebé fantasmagòrica. Una atmosfera que s’esvaeix l’endemà per la bogeria de la festa de cap d’any.
A Luang Prabang la festa de l’aigua és cosa seria i l’endemà d’arribar a la ciutat ens trobem amb aigua per tot arreu. La festa dura 3 dies i ens la mengem tota. El que al principi semblava divertit, música a tota pastilla, gent bevent i ballant pels carrers, etc acaba sent una tocada de nassos ja que resulta impossible sortir al carrer amb la càmera de fer fotos i vas tot el dia completament xop.
El pitjor és quant no només llencen aigua sinó que alguns també llencen farina, la barreja és espectacular.
Els laosians acostumen a ser més respectuosos amb els turistes i, si els i demanes, només et mullen una mica. En canvi els turistes que s’han unit a la festa no tenen pietat, cosa que encara toca més el voraviu. Però com diu el refrany qui no vulgui pols que no vagi a l’era.
Igual que la ciutat canvia com un mitjó, de la calma impressionant del primer dia a la bogeria de les celebracions de l’endemà, sorprèn veure com els tranquilíssims laosians es transformen de cop en uns gamberros esbojarrats.





Miraculosament, al capvespre, aconseguim passejar tranquil•lament per la vora del Mekong i aquesta part de la ciutat és molt bonica. Hi ha alguns hotelets d’arquitectura colonial francesa il•luminats (que recorden que els francesos s’hi van estar uns quants anys), restaurants a la vora del riu, barques que van amunt i avall creuant persones, monjos banyant-se al riu, hotels flotants en vaixells de fusta, i temples acolorits amb llumetes. Una barreja ben estranya de tradició i ambient turístic sense excessos i amb un toc “chic” en un entorn rural, que accentua la sensació d’irrealitat que transmet aquesta ciutat.





El nostre segon dia a la ciutat el dediquem a veure els grans temples que amaga Luang Prabang. Potser no són tant espectaculars com els del Palau Reial de Bangkok però estan més vius, es nota que són temples d’ús quotidià.






A més la ciutat està plena de monjos de totes les edats que viuen als monestirs adjacents als temples. A diferència de Tailàndia aquí la majoria són joves o nens. Alguns d’ells continuaran sent sacerdots per molt anys però la majoria només ho són per un temps, típicament un any, mentre compleixen una formació espiritual. Antigament no hi havia escoles i els temples feien d’escola als nens. En un país més tradicional com Laos aquells temps no semblen tant llunyans, tot i que els nens també vagin a l’escola.




En un dels temples trobem una mare que ha vestit a les seves filles a la manera tradicional per fer algunes fotos a la porta del temple. Tots els turistes que passem per allà aprofitem per fotografiar-les i les nenes posen unes cares de pòquer molt gracioses.



A mida que es va fent de nit tots els hotels, restaurants i temples s’il•luminen i apareix el mercat d’artesania nocturn que és un dels més bonics que hem vist en tot el viatge.
Els mocadors de seda i els teixits i bordats tradicional de les tribus del nord el país són espatarrants.






Juntament amb el mercat d’artesanies apareixen les paradetes de menjar econòmic on hi pots trobar des de porcs a la brasa fins a pastissos francesos.



L’endemà és dia de cap d’any i tota la ciutat passa desfilant pels carrers principals. Hi ha noies amb els vestits tradicionals i d’altres personatges que no entenem i que ens recorden una mica als nostres capgrossos. Sempre tot amenitzat amb els cubells i les pistoles d’aigua. La música i la beguda continuen fluint generosament, avui tot si val.




A la tarda ens allunyem una mica de la festa. Al mig del centre de la ciutat hi ha un turó amb un temple al cim. Des de dalt la ciutat sembla encara més maca. El capvespre és espectacular.





Durant aquests dies fem una mica de planificació del que ens queda de viatge i tenint en compte que el 25 de maig volem ja cap a la Índia ens sembla que anem molt justos de temps per veure Laos, Vietnam i Cambodja. De fet podríem fer-ho però hauríem de fer un munt de quilòmetres i anar molt ràpid pels llocs. A més ens demanen 45 dòlars pel visat de Vietnam, i alguns viatgers ens han dit que la gent a Vietnam és una mica agressiva i que a molts llocs et sents com un dòlar amb potes, així que finalment decidim prendre’ns amb tranquil•litat Laos (de moment ens està encantant), dedicar-li una mica més del previst a Cambotja i passar de Vietnam.
Una de les coses que volíem fer a Luang Prabang era un tour de 2 o 3 dies per anar amb elefant o fer alguna activitat de riu, però finalment ens fem enrere perquè trobem que els preus són força cars i després d’eliminar Vietnam tenim més temps per Laos, així que decidim tornar enrere i anar al nord del país per fer caminades per la selva i veure poblets tribals.
Ja que en aquesta part del viatge ens hem aturat a planificar una mica, cosa que feia temps que no fèiem, hem pres una altra decisió important. Amics i amigues, senyores i senyors, ja tenim el bitllet de tornada a casa!!! El 25 de juny volem des de Delhi a Barcelona fent escala a Moscou. Això vol dir que tenim un mes exacte per veure el nord de la Índia. Volíem anar a Nepal però hi ha un parell de problemes, els visats de la Índia sembla que no permeten sortir del país i tornar a entrar abans que passin dos mesos (sàvia decisió de les brillants autoritats Índies) i per si això fos poc, sembla que Nepal està tancat i barrat així que no cal ni que ens ho plantegem.
Per últim, una decisió que hem pres d’última hora ha estat comprar un bitllet d’avió de Siam Rep (Cambodja) a Kuala Lumpur des d’on surt el nostre vol a la Índia, d’aquesta manera ens evitem una gran quilometrada i passar de nou per Bangkok.
Ara sí veiem clarament que això s’acaba i volem aprofitar al màxim aquest últim mes i mig que ens queda aprofitant cada segon! I això, hem après (o això en sembla) que sovint vol dir tenir més temps per assaborir els llocs encara que signifiqui veure menys coses. A més Laos ens està encantant i estem encantats de poder dedicar-li més temps. Encara que hàgim de desfer el camí i tornar al nord per una carretera horrible que haurem de tornar a fer un altre cop per veure el sud del país. Estem segurs que hem pres la decisió correcta, en comptes de presses i estrès per intentar veure-ho tot hem decidit deixar de mirar el calendari amb por i gaudir del que ens queda amb més calma. Ara tenim més il•lusió que mai per aprofitar cada segon al màxim i treure-li tot el suc a Laos.
Podríem dir que això es el principi del final del nostre llarg viatge però ara mateix tenim més la sensació que ,com a molt, és el final del principi. Que, com deia aquell, tot està per fer i tot és possible. (No esperaríeu que no ens poséssim almenys una miqueta cursis)

PD: Diu, oiga..., diu, ¿És la embajada de Laos? Pues póngame uno de vainilla. (Eugenio)

Veure més fotos

We cross the border between Thailand and Laos and take a 14 hours bus to Luang Prabang, one of the main cities in Laos. We arrive in Laos when they are celebrating their New Year, so we get plenty of celebrations. One of the traditions of the New Year’s celebrations is the water party which basically means that for 3 days everybody on the street has a water gun or a bottle or a pot or whatever they have and they throw water to everybody else.
This celebration that can be even funny to start with, become a pain in the ass for us because we can’t leave the guest house with our camera and we are basically wet all day long, and it gets worse when they also throw flour!
Apart from that, the city is beautiful. It is set between the Mekong and the Nham Kong rivers and that gives to the city a very charming and warm atmosphere. There are also a lot of temples to visit and some French construction hotels, as a reminiscence of the old French colony times.
We spend there a couple of days just walking around the streets, the temples and enjoying the night market which is one of the nicest one we’ve seen in the whole trip.
We also take the time to think a little bit about the time we have left and all the places we still want to go. We finally decide to leave Vietnam for some other trip as we don’t have much time left for everything and we prefer to travel slowly and rather than to rush all the time.
After that, we also decide to buy the ticket back home which is going to be on June 25th. That means that we just have a month an a half left before going back to reality. So now we are more aware than ever that this trip has an end and we want to take all the profit we can of every minute. This is just the beginning!

See more pictures

Nord de Tailàndia

Chiang Mai és la capital cultural de Tailàndia. És la ciutat amb més temples per habitant del país (uns 300, gairebé igual que a Bangkok), és una ciutat on segons la Lonely Planet hi ha més llibreries que centres comercials. Hem de suposar que tot això és cert però el que sí que us podem garantir és que és la ciutat amb més bars de companyia per metre quadrat que hem vist mai. És tant evident com lamentable. El carrer més turístic està ple d’aquests bars on els turistes s’asseuen a fer una copa en companyia de noies thais, que hem de suposar que són majors d’edat, que no triguen en oferir els seus serveis. Molts d’aquets bars són d’estrangers. A més pel carrer també se’n poden veure moltes, sobretot el que aquí en diuen“ladyboys”.
Sobta bastant veure més prostitució i turisme sexual aquí que al centre de Bangkok.
Al marge d’això el centre històric envoltat de muralles i d’un fossar ple d’aigua, és agradable per caminar-hi i hi ha alguns temples molt bonics.





En un dels temples s’hi “exhibeix” un monjo meditant que costa de diferenciar de les estàtues del seu voltant. Per això l’hi han acabat posant un cartellet al costat.



Volem fer un trekking de dos o tres dies però els que semblen més interessants són cars i el Pau té un genoll espatllat així que ho deixem per a més endavant i, després de veure uns quants temples, algun mercat, el més gran un nocturn ple de turistes i fer-nos un massatge, marxem cap a Pai.



Pai, afortunadament, és una altra cosa, es turístic però no deixa de ser un poblet a la vora d’un riu, en una vall envoltada de muntanyes. La boira i el fum dels camps que cremen per sembrar just abans que comenci l’estació plujosa no deixen gaudir gaire del paisatge.
Ens estem en unes cabanes davant d’un riu que es creua per un pont fet només de bambú.



Lloguem una moto i anem a veure algunes de les cascades de la zona, de camí unes dones gairebé ens fan aturar la moto oferint-nos alguna cosa per fumar, segurament opi o marihuana. Als pobles petits no arriben els diners dels turistes i es busquen la vida com poden.



Les cascades gairebé no porten aigua i l’entorn tampoc és especialment maco. N’hi ha alguna més allunyada que sembla més interessant però decidim seguir cap al nord fins a Chiang Rai on pensem fem alguna caminada.
Chiang Rai s’assembla una mica a Chiang Mai. Com a mínim aquí els puticlubs es poden comptar amb els dits d’una mà i hi ha un mercat nocturn de cap de setmana immens, amb paradetes de tota mena, menjar, ball amb orquestra i amb milers de tais i molts pocs turistes.



L’endemà anem a buscar alguna agència per fer un tour per la zona. Decidim fer-ne un en cotxe pel genoll del Pau i per veure la zona “no turística” de la província. Ens alegrem d’haver tirat aquesta opció sobretot després de saber que hi ha un poblet a pocs kilòmetres de Chiang Rai on porten a tots els turistes que volen fer tours per la zona on hi ha gent de totes les tribus dels voltant al mateix lloc. Evidentment és un poblet construït a propòsit pels turistes on hi han portat gent de les tribus dels voltants, i alguns de Myanmar, el país veí, per a que els hi puguem fer fotos i comprar artesania. En altres paraules una autèntic zoo humà. És lamentable però si hem de ser sincers els turistes tenim gran part de la culpa ja que sovint el que busquem es això, arribem a un poblet fem quatre fotos, comprem dues polseretes i marxem cap a un altre poblet i a sobre ens queixem de que aquests llocs no són “autèntics”.
El tour que fem no està malament tot i que tampoc és cap meravella, la boirina i el fum dels conreus, i la sequedat dels camps no li fan justícia als paisatges de les muntanyes per les que passem.




Fem parada en un poblet de la ètnia Khamu on les dones encara vesteixen de la manera tradicional, algunes dones quant ens veuen, s’afanyen a anar a buscar els souvenirs que fan per als turistes. Comprem una pulsereta i una noia ens convida a visitar casa seva.



Estan fent un menjar per a uns quants per celebrar que l’avi de la casa comença a recuperar-se d’una malaltia. Ens asseiem a la cuina on preparen l’àpat i ens conviden a veure una mena d’orujo de blat de moro que fan artesanalment. És molt fort, sobretot per les onze del matí. També ens conviden a dinar. Tenim gairebé la certesa que és un oferiment de genuïna hospitalitat i ens meravella la seva amabilitat amb algú que no coneixen de res i que té tot mentre ells gairebé no tenen res. Malauradament però hem de seguir camí.

Fo

Els hi donem les gràcies i li comprem un parell de polseretes més a una de les dones de la família abans de marxar a veure un altre poblet.



El següent poblet, a pocs kilòmetres de distància, és de la tribu dels Akha una gent provinent dels voltant de Nepal. Aquí ja tenen algunes paradetes amb souvenirs a la plaça del poble i gairebé ningú vesteix de la manera tradicional.



Entrem en una casa del poble on l’home fa cistells mentre mastega una barreja de fulles i escorça d’arbres que deixa els dents negres i ,segons ens expliquen, els protegeix per que durin més.



Després anem a dinar a un poble més gran i passem per un mercat on trobem una dona Akha vestida amb la roba tradicional, segurament per atraure els turistes cap a la seva paradeta.



Després anem a visitar una plantació de te dels xinesos que han anat poblant aquesta zona on hi treballa la gent de les tribus del voltant. Veiem a la gent treballar i ens ofereixen una degustació de tes. El veuen molt fluix i sense gens de sucre, així que no en gaudim gaire que diguem.





Per la carretera grups de gent jove llencen aigua a tos els cotxes, motos o persones que hi passen. És una celebració del cap d’any tailandès. Tot i que falten uns dies la gent ja comença a mullar-se sense contemplacions, per celebrar l’any nou i l’arribada de l’estació plujosa.



Per acabar el nostre tour, ens dirigim cap al nord, a prop del triangle d’or, la zona fronterera entre Tailàndia, Laos i Myanmar (la antiga Birmània). Aquí és on no fa molt es produïa la major part de l’opi que es consumeix al món. Aquesta regió l’habiten gent de la ètnia Yao provinents de Xina. Aquí els Yao van crear un estat independent lluitant contra el govern tailandès a la dècada dels 70. El seu líder era l’anomenat rei de l’opi i va saber barrejar les aspiracions sobiranistes de la gent de la zona amb l’exportació d’opi per resistir contra el govern tailandès durant uns quants anys. Visitem el seu quarter general on hi ha la seva habitació, alguns dels barracons dels més de mil soldats del seu exèrcit, una estàtua d’ell a cavall i un pou on deixaven els presoners o els lladres.



En teoria l’opi ja no es cultiva a Tailàndia però la realitat és que les tribus de les muntanyes, que l’han utilitzat tradicionalment com a medicina o per a ús recreatiu continuen plantant-ne i sovint intenten vendre’l als turistes.
Ens en anem del nord de Tailàndia una mica decebuts, segurament una mica per culpa de l’època de l’any, una mica pel genoll del Pau i també pel turisme massiu que ha arribat aquí. Ens esperàvem menys turistes, més verd, i una mica més d’aquella “autenticitat” que sovint busquem els turistes creient que en realitat som viatgers i sense adonar-nos que el fet de buscar-la fa que cada cop en quedi menys al món. En qualsevol cas els tais han sabut treure-li tot el suc possible al turisme i no tenen gaire miraments ni respecte per les seves muntanyes ni per les tribus que hi viuen que a base del contacte amb el món occidentalitzat del tais i del contacte amb els turistes i el xoc cultural que això suposa, han anat perdent la seva identitat de vegades fins a acabar sent autèntiques caricatures del que eren, com ho deuen ser els pobres que viuen a la vila/zoo humà on el turista pot trobar totes les tribus de la zona en un sol lloc a deu minuts del seu hotel amb wifi, aigua calenta i aire condicionat.
Com a mínim marxem amb l’esperança que al nord de Laos, el país veí trobarem tot allò que no hem pogut trobar aquí.

Veure més fotos

Sorry, no english version this time.

See more pictures

Bangkok

Sortim de Ko Tao a les 14:30 de la tarda. Està previst que arribem a Bangkok a les 5 del matí, la qual cosa no ens fa gaire gràcia però era el transport més econòmic i ja no estem per moltes alegries. Finalment arribem dues hores abans, a les 3 del matí, el que ens fa pensar que de ben segur que ja sabien que s’arribava a les 3 però no ho diuen per no dissuadir als turistes. Total a les 3 del matí ens trobem al mig de Bangkok, adormits, cansats, sense tenir gaire idea d’on som i d’on volem anar. Com a mínim, el bus amb el que venim és únicament per turistes i ens deixa molt a prop de la zona més turística, sorollosa i econòmica per dormir de Bangkok. Per sort, una parella de brasilers que vam conèixer a Indonèsia, ens havien donat l’adreça d’un hotel econòmic i el trobem de seguida. La veritat és que Bangkok ens feia una mica de por ja que havíem sentit que era força car dormir, però tenim la sort que cada nit que passem a l’hotel ens costa menys diners, això encara no ens havia passat mai! I estem parlant de ben bé la meitat del que pagàvem a les illes. Això sí, s’ha de dormir amb taps a les orelles o bé organitzar-te la festeta a l’habitació perquè fins que els bars i discoteques no tanquen allà no hi ha qui dormi, per això creiem que cada nit ens cobren menys, és com un bonus per aguantar el soroll tant estoicament.



Tot i això la zona no és tant horrible com ens la imaginàvem, estem parlant de Khao San Road, el carrer més conegut, més comercial, més turístic i amb més concentració de turistes per metre quadrat de tot Tailàndia; bé de fet, estem en un carrer paral·lel a aquest, però pel cas és el mateix.
Dotzenes de paradetes de menjar, botigues, bars i hotels de motxil·lers concentrats en un carrer relativament a prop del centre de la ciutat i del Gran Palau.
Havent vist el tipus de turisme de les Phi Phi teníem por pel que ens podríem trobar aquí i la veritat és que no n’hi ha per tant. Kao San Road no deixa de ser un carrer no massa gran i sí molt sorollós i atapeït i amb molts turistes dels que tant se’ls hi en fot s’hi estan a Tailàndia o Tegucigalpa. El que volen són pubs com els del seu poble per conèixer gent del seu país i fotre’s de cervesa barata fins al cul. Per si us interessa no té res a veure amb el Bangkok que surt al principi de la pel·lícula The Beach. Per la nit sí que es pot veure alguna prostituta i algun turista passat de voltes però tot plegat res que no es pugui veure en qualsevol ciutat europea. La resta de la ciutat, afortunadament, no té massa a veure amb això. A més en una ciutat tant gran, Kao San Road no fa tant mal a la vista com els carrerons plens de pubs irlandesos, cafeteries tipu Starbucks i bars musicals amb noies tais amb vestits ultra cenyits i tacons a la porta en una illa paradisíaca com Phi Phi Don.
El tema sexe, amb bars de stripers, prostitució de tots colors i turistes sexuals, també de tots els colors, es mou en una altra zona de la ciutat i la curiositat no ens pica prou com per visitar-la.



Després de dormir unes hores ens llevem i el primer que fem és “fer deures”, ja que sabem que per entrar a Índia necessitem treure el visat amb antelació i el mateix passa per entrar a Vietnam, així que ja que pensem estar uns dies per Bangkok volem aprofitar a fer aquestes gestions aquí i no perdre temps a d’altres llocs. Després de perdre gairebé tot el dia a munt i avall la nostra joia en un pou ja que resulta que l’ambaixada de Vietnam triga 4 dies (amb el cap de setmana pel mig ja són 6) en fer-nos el visat i ens cobra 50 euros per cap, pel que decidim que ja el farem a Laos on segurament trigaran menys i ens cobraran menys. L’ambaixada de la Índia està tancada i hem d’esperar fins dilluns. De camí a l’hotel aprofitem una mica el dia i visitem la Jim Thompson’s House.



És la casa d’un nord americà arquitecte, empresari de la seda i espia de la CIA. El personatge en qüestió va arribar aquí al final de la segona guerra mundial i se’n va enamorar. Va comprar cases tradicionals en pobles i les va fer portar a Bangkok on les va restaurar i en va fer casa seva. Amb el temps va anar acumulant una col·lecció d’art i objectes tradicionals tailandesos i ,abans de morir, va donar la seva casa a una fundació per a que servís de museu a la ciutat. Amb el temps s’ha convertit en una de les coses que cal veure a Bangkok.



El Sr. Thompson va desaparèixer en misterioses circumstancies mentre passejava pels afores de Kuala Lumpur. No se’n va trobar ni rastre ni cap explicació per a la seva desaparició. La nostra teoria pel·liculera és que sabia massa coses i potser no tenia del tot clar per a qui treballava o potser s’estimava massa el seu país d’adopció així que la CIA va decidir prescindir-ne.Un personatge contradictori i misteriós que li escau força a una ciutat que es debat entre la seva vessant de megapolis occidentalitzada amb 6 milions d’habitants, gratacels, “sky trains” i centres comercials d’una banda; i la pau dels temples, l’esplendor del palaus i la pudor dels mercats de l’altra.



De tornada a casa agafem una de les barques-bus que recorren un dels canals de Bangkok i que sorprenentment van a tota llet. La barca ens deixa no gaire lluny de l’hotel i de camí ens trobem amb una gran avinguda totalment ocupades pels “camises roges”. Com sabreu des de fa unes setmanes hi ha protestes a Bangkok. Els manifestants demanen la dissolució del parlament i la convocatòria de noves eleccions, acusen de frau i corrupció al govern que qualifiquen de dictadura. Milers de persones amb samarretes vermelles fa setmanes que acampen a una gran avinguda al costat de la zona turística de la ciutat.



L’escena que ens trobem és força diferent del que ens esperàvem. Grans escenaris, pantalles gegants, altaveus immensos, paradetes amb merchandising i parafernalia vermella.



L’ambient és molt més festiu i alegre del que ens esperàvem i la magnitud molt major del que ens imaginàvem. Centenars de lavabos mòbils, carpes amb cuines i lloc per dormir al llarg de tota la avinguda, inclús una policia pròpia que gestiona la seguretat del la ciutat dins la ciutat que és aquesta manifestació.







L’ambient és totalment festiu i tret de les solemnes arengues que surten les 24 hores del dia de la megafonia, res més fa pensar que es tracti d’un intent de derrocar un govern. Tailàndia i els tailandesos ja estan acostumats a aquestes situacions. Molta gent de la que està aquí només està acampada i dorm, menja o xerra tranquil·lament sense fer gaire cas de les pantalles o dels discursos.



El que és innegable és que hi ha molts diners darrera i molt poca espontaneïtat i que tot això no és nou i ve de lluny. Per fer-vos un resum direm que els de vermell són els seguidors de l’anterior president elegit a les urnes al 2001 i deposat per un cop d’estat recolzat pel rei amb acusacions de corrupció i condemnes judicials com a motiu oficial. Es tracta de l’home més ric del país i se l’acusa d’afavorir empreses de familiars i les seves pròpies, finalment li van embargar la meitat de la seva riquesa. La junta militar que es va fer càrrec del país va convocar eleccions i va torna a guanyar el partit de l’expresident però sense ell al capdavant. Poc després centenars de persones de groc, ocupen els dos aeroports de la ciutat per reclamar que es deposi el govern electe. Finalment ho aconsegueixen i fan fora del govern al partit del ex president i el govern passa a mans de la oposició. Per això els de vermell surten al carrer reclamant democràcia i acusant al govern actual de dictadura. Si no heu entès res no us amoïneu, això no hi ha qui ho entengui, com a mínim reconforta pensar que pel món hi ha polítics encara més lamentables que els nostres i ciutadans encara més lamentables que nosaltres que es deixen manipular com calgui i surten al carrer del color que toqui per canviar el lladre que els governa per un altre de pitjor.
Segurament d’aquí uns anys les mateixes persones que protesten ara de vermell ho faran de verd per derrocar al xoriço vermell que van posar a governar.
Pels qui vulgueu saber més, cliqueu aquí, i aquí per més informació sobre el penúltim capítol d’aquesta opereta surrealista.
Deixeu-nos aclarir que després que nosaltres marxem de Bangkok (ja sabeu que els posts sempre van amb una mica de retràs) les manifestacions es posen més serioses i acaben amb disturbis amb el lamentable resultat de 24 morts. Tot això passa quant ja no som a la capital així que no us amoïneu que continuem la nostra ratxa d’esquivar disturbis, epidèmies i catàstrofes naturals per només uns dies.





L’endemà sortim caminant cap el nord de la ciutat. Després de caminar unes hores passant per un parc, pel mercat més pudent del món (ple de peixos de riu, granotes, tortugues i demés)



i per una espècie de fira de roba interior i d’altres productes per la dona (on la Moni aprofita per assortir-se de calces i sostens), agafem el “sky-train”, un metro elevat ultra modern, que ens porta directament al famós mercat de cap de setmana de Chatuchack. Mai havíem vist una cosa igual, parades i parades de roba, sabates de segona mà, mocadors, coixins, menatge de la llar, eines, estris diversos, animals de companyia, menjar, beure... i un munt de coses més s’estenen al llarg i ample d’un gran parc al nord de la ciutat. Està absolutament ple de gom a gom, és enorme i una mica agobiant però com us podeu imaginar molt interessant i bastant revelador dels gustos i costums del habitants de Bangkok. Ens hi passem unes quantes hores triant i remenant fins que totalment exhausts emprenem el camí a l’hotel.



L’endemà és el gran dia, el dia de la gran patejada per la ciutat, dels palaus i temples. Comencem amb el Gran Palau.



Es tracta d’un conjunt de temples i palaus envoltats per una muralla que servien de residència reial fa un parell de segles.
Només per això ja val la pena passar per Bangkok potser fins i tot venir a Tailàndia. És impressionant, preciós, espectacular,... poseu-hi vosaltres mateixos l’adjectiu.















El conjunt inclou el temple del “Emerald Buda” o Buda Maragda, un dels Budes més venerats del país i un dels llocs de pregaria favorits del omnipresent rei de Tailàndia (del qual parlarem una miqueta quant sortim del país).
El Buda en qüestió és una petita estatueta que ni tan sols està fet d’aquesta pedra preciosa sinó que és de Jade. El temple però, sobretot l’exterior, és impressionant.



Després de l’empatx de colors i formes caminem una estona per anar a veure el Wat Pho, el temple més gran i antic de Bangkok, on la gran atracció és un Buda ajagut de 46 m de llargada per 15 m d’alçada, una passada!









Després de tant temple, sol i calor, ens endinsem a Chinatown. Només arribar-hi ens topem amb un mercat de flors esplèndid.



Les dones fan collarets amb les flors de jesamí i safrà que serviran de garlandes per ofrenar a Buda, els homes arrosseguen sacs plens de flors de colors i tamanys diferents amunt i avall.



De seguida parem per dinar en un local força cutre però on sembla que tenen bon menjar. Ens asseiem en una taula i el senyor que tenim a la taula del costat no deixa de mirar-nos ni un segon i ens pregunta d’on som, -Ahh Sepein!- Al cap d’una estona, s’aixeca i ens porta un dels plats que ell estava menjant i ens el deixa a la taula per a que ens ho mengem, ja que segons entenem, diu que està molt bo. Són uns fideus amb gust de suc de llimona i gambes seques molt refrescants i picants alhora.



Amb la panxa plena i després de descansar i beure un litre de coca-cola, seguim el nostre camí per Chinatown. La veritat és que ens encanta el merder de les paradetes de menjar, roba i el que s’escaigui; el tràfec de la gent traginant coses, lo nerviosos que són els xinesos, es mouen molt ràpid, parlen molt ràpid i són, als nostres ulls, bastant secots en general tot i que, com hem comprovat al restaurant també són molt amables.



Quant finalment sortim de l’entrellat xinès caminem i ens perdem fins que, gairebé per casualitat, arribem al Wat Trimit, el temple del Buda d’or macís que segons la guia està valorat en 190 milions de dòlars. Malauradament fem tard i ens tanquen la porta als nassos, tot i que gaudim de l’espectacle de veure un munt de monjos que sembla que s’acaben d’iniciar. Ens imaginem que deu ser com una mena de primera comunió budista. Els monjos budistes no tenen perquè ser-ho per tota la vida, es tradició que els fills grans de les famílies passin una temporada com a monjos vivint al monestir, normalment un any. Després tornen a la seva vida normal. De fet abans es considerava que un noi no era home fins que havia passat aquesta època de creixement espiritual.





De tornada a l’hotel i després d’un trajecte gratuït en bus (no trobem la manera de pagar i no paguem) passem per un mercat d’articles de segona mà dels que li encanten al Pau. Centenars de paradetes al terra d’una avinguda amb absolutament de tot, des de telèfons mòbils fins a roba de segona mà, catàlegs de Christie’s, anuncis i revistes dels anys 50, estatuetes de Budes o guitarres elèctriques.
El nostre últim dia a Bangkok el perdem també anant a munt i avall de nou. Comencem per l’ambaixada de la Índia, finalment aconseguim la informació, triguen 5 dies laborables en fer el visat, de manera que decidim que després de Laos-Vietnam-Cambodja tornarem a Bangkok on farem el visat i mentre tindrem temps de visitar alguna altra cosa que ens ha quedat pendent dels voltants de Bangkok.
Després ens dirigim a la parada d’autobusos del nord de la ciutat per comprar els bitllets del bus que ens portarà al nord de Tailàndia. Amb tot això arribem a l’hotel sense gaire temps per descansar. De seguida hem de tornar a l’estació perquè per creuar Bangkok en autobús es necessita una hora i mitja.



Bangkok no és la ciutat perillosa i excitant que en les nostres fantasies de viatgers occidentals imaginàvem però també hem de dir que és una ciutat fins i tot agradable per passejar-hi. Ens deixa una sensació contradictòria com la ciutat mateixa. La megapolis de 6 milions d’habitants, els gratacels i centres comercials, la calma dels temples i monestirs, la bogeria dels mercats i de chinatown, l’acampada dels de vermell, tot plegat una barreja ben rara i molt atractiva que et fa pensar que amb uns dies només aconsegueixes esgarrapar una mica la superfície del que és realment la capital de Tailàndia. Si la ciutat de contrastos és un tòpic, Bangkok és un megatòpic on pots trobar el millor i el pitjor, la tradició cultural i el turisme més cretí (per no parlar del delictiu) costat per costat. Una ciutat on pots trobar un monjo que és informàtic i parla anglès millor que tú, una ciutat on en Ronald MacDonald et saluda amb les mans juntes fent el tradicional Wai.



Si podem li dedicarem uns dies més quant tornem cap a Kuala Lumpur a veure si descobrim alguna cosa més d’aquest tòpic de 6 milions d’habitants i 600 temples.

Veure més fotos

Bangkok, the city of the cities, the door to South East Asia, the capital of Thailand.
We weren’t very keen about going to Bangkok, we though it would be very busy, touristy, dirty, chaotic and crowded and we weren’t wrong in a way, but it really surprised us and found it warmer than expected.
We just spent there 3 4 days, so not a long time to see it all but enough to have an idea of what’s going on in that big city. It really is a city of contrasts where you can find everything you came to look for even the not legal ones. It goes from the purity and amazing Buddhist temples with their monks; to the crowded and speedy Chinatown going through disgusting food markets and followed by the sex neighborhood.
We spend our first day walking around and trying to sort out our visas for Vietnam and India. So basically we waste the whole day going up and down and by the late afternoon we visit the J. Thompson house which used to be the house of that American CIA guy that worked in Thailand, fell in love with the country and made a masterpiece art with his house picking things from all over the country, so now a day that has become a museum where you can admire the arts and crafts of the old days in Thailand.
Next day we went to the Chatuchak weekend market that takes place in huge northern park. Every weekend a lot of tourists and Thai people spend there plenty of hours just walking around. The market is really impressive. It is full with all kind of different stalls that sell from clothes and shoes to tools, pets, home stuff, food, second hand clothes and all kind of weird things. We spend there a few hours and after lunch we go back to the hotel completely exhausted.
On Sunday we visit all the temples and the Grand Palace. The last one is absolutely stunning with its architecture and its decoration. After that we visit a temple which has a lying Buddha of 46 meters length, it is really impressive!
After that we visit Chinatown and all its hustle, its markets and its flower stalls. We really enjoy walking through Chinatown for a couple of hours just enjoying the variety and quantity of the stuff they sell, some of them very weird.
We also waste our last day in Bangkok going up and down to the Indian embassy again and going to the bus station.
We haven’t seen everything but we got a very nice impression of the city. We’d love to spend more time, maybe in our way back to Kuala Lumpur.

See more pictures