Bangkok

Sortim de Ko Tao a les 14:30 de la tarda. Està previst que arribem a Bangkok a les 5 del matí, la qual cosa no ens fa gaire gràcia però era el transport més econòmic i ja no estem per moltes alegries. Finalment arribem dues hores abans, a les 3 del matí, el que ens fa pensar que de ben segur que ja sabien que s’arribava a les 3 però no ho diuen per no dissuadir als turistes. Total a les 3 del matí ens trobem al mig de Bangkok, adormits, cansats, sense tenir gaire idea d’on som i d’on volem anar. Com a mínim, el bus amb el que venim és únicament per turistes i ens deixa molt a prop de la zona més turística, sorollosa i econòmica per dormir de Bangkok. Per sort, una parella de brasilers que vam conèixer a Indonèsia, ens havien donat l’adreça d’un hotel econòmic i el trobem de seguida. La veritat és que Bangkok ens feia una mica de por ja que havíem sentit que era força car dormir, però tenim la sort que cada nit que passem a l’hotel ens costa menys diners, això encara no ens havia passat mai! I estem parlant de ben bé la meitat del que pagàvem a les illes. Això sí, s’ha de dormir amb taps a les orelles o bé organitzar-te la festeta a l’habitació perquè fins que els bars i discoteques no tanquen allà no hi ha qui dormi, per això creiem que cada nit ens cobren menys, és com un bonus per aguantar el soroll tant estoicament.



Tot i això la zona no és tant horrible com ens la imaginàvem, estem parlant de Khao San Road, el carrer més conegut, més comercial, més turístic i amb més concentració de turistes per metre quadrat de tot Tailàndia; bé de fet, estem en un carrer paral·lel a aquest, però pel cas és el mateix.
Dotzenes de paradetes de menjar, botigues, bars i hotels de motxil·lers concentrats en un carrer relativament a prop del centre de la ciutat i del Gran Palau.
Havent vist el tipus de turisme de les Phi Phi teníem por pel que ens podríem trobar aquí i la veritat és que no n’hi ha per tant. Kao San Road no deixa de ser un carrer no massa gran i sí molt sorollós i atapeït i amb molts turistes dels que tant se’ls hi en fot s’hi estan a Tailàndia o Tegucigalpa. El que volen són pubs com els del seu poble per conèixer gent del seu país i fotre’s de cervesa barata fins al cul. Per si us interessa no té res a veure amb el Bangkok que surt al principi de la pel·lícula The Beach. Per la nit sí que es pot veure alguna prostituta i algun turista passat de voltes però tot plegat res que no es pugui veure en qualsevol ciutat europea. La resta de la ciutat, afortunadament, no té massa a veure amb això. A més en una ciutat tant gran, Kao San Road no fa tant mal a la vista com els carrerons plens de pubs irlandesos, cafeteries tipu Starbucks i bars musicals amb noies tais amb vestits ultra cenyits i tacons a la porta en una illa paradisíaca com Phi Phi Don.
El tema sexe, amb bars de stripers, prostitució de tots colors i turistes sexuals, també de tots els colors, es mou en una altra zona de la ciutat i la curiositat no ens pica prou com per visitar-la.



Després de dormir unes hores ens llevem i el primer que fem és “fer deures”, ja que sabem que per entrar a Índia necessitem treure el visat amb antelació i el mateix passa per entrar a Vietnam, així que ja que pensem estar uns dies per Bangkok volem aprofitar a fer aquestes gestions aquí i no perdre temps a d’altres llocs. Després de perdre gairebé tot el dia a munt i avall la nostra joia en un pou ja que resulta que l’ambaixada de Vietnam triga 4 dies (amb el cap de setmana pel mig ja són 6) en fer-nos el visat i ens cobra 50 euros per cap, pel que decidim que ja el farem a Laos on segurament trigaran menys i ens cobraran menys. L’ambaixada de la Índia està tancada i hem d’esperar fins dilluns. De camí a l’hotel aprofitem una mica el dia i visitem la Jim Thompson’s House.



És la casa d’un nord americà arquitecte, empresari de la seda i espia de la CIA. El personatge en qüestió va arribar aquí al final de la segona guerra mundial i se’n va enamorar. Va comprar cases tradicionals en pobles i les va fer portar a Bangkok on les va restaurar i en va fer casa seva. Amb el temps va anar acumulant una col·lecció d’art i objectes tradicionals tailandesos i ,abans de morir, va donar la seva casa a una fundació per a que servís de museu a la ciutat. Amb el temps s’ha convertit en una de les coses que cal veure a Bangkok.



El Sr. Thompson va desaparèixer en misterioses circumstancies mentre passejava pels afores de Kuala Lumpur. No se’n va trobar ni rastre ni cap explicació per a la seva desaparició. La nostra teoria pel·liculera és que sabia massa coses i potser no tenia del tot clar per a qui treballava o potser s’estimava massa el seu país d’adopció així que la CIA va decidir prescindir-ne.Un personatge contradictori i misteriós que li escau força a una ciutat que es debat entre la seva vessant de megapolis occidentalitzada amb 6 milions d’habitants, gratacels, “sky trains” i centres comercials d’una banda; i la pau dels temples, l’esplendor del palaus i la pudor dels mercats de l’altra.



De tornada a casa agafem una de les barques-bus que recorren un dels canals de Bangkok i que sorprenentment van a tota llet. La barca ens deixa no gaire lluny de l’hotel i de camí ens trobem amb una gran avinguda totalment ocupades pels “camises roges”. Com sabreu des de fa unes setmanes hi ha protestes a Bangkok. Els manifestants demanen la dissolució del parlament i la convocatòria de noves eleccions, acusen de frau i corrupció al govern que qualifiquen de dictadura. Milers de persones amb samarretes vermelles fa setmanes que acampen a una gran avinguda al costat de la zona turística de la ciutat.



L’escena que ens trobem és força diferent del que ens esperàvem. Grans escenaris, pantalles gegants, altaveus immensos, paradetes amb merchandising i parafernalia vermella.



L’ambient és molt més festiu i alegre del que ens esperàvem i la magnitud molt major del que ens imaginàvem. Centenars de lavabos mòbils, carpes amb cuines i lloc per dormir al llarg de tota la avinguda, inclús una policia pròpia que gestiona la seguretat del la ciutat dins la ciutat que és aquesta manifestació.







L’ambient és totalment festiu i tret de les solemnes arengues que surten les 24 hores del dia de la megafonia, res més fa pensar que es tracti d’un intent de derrocar un govern. Tailàndia i els tailandesos ja estan acostumats a aquestes situacions. Molta gent de la que està aquí només està acampada i dorm, menja o xerra tranquil·lament sense fer gaire cas de les pantalles o dels discursos.



El que és innegable és que hi ha molts diners darrera i molt poca espontaneïtat i que tot això no és nou i ve de lluny. Per fer-vos un resum direm que els de vermell són els seguidors de l’anterior president elegit a les urnes al 2001 i deposat per un cop d’estat recolzat pel rei amb acusacions de corrupció i condemnes judicials com a motiu oficial. Es tracta de l’home més ric del país i se l’acusa d’afavorir empreses de familiars i les seves pròpies, finalment li van embargar la meitat de la seva riquesa. La junta militar que es va fer càrrec del país va convocar eleccions i va torna a guanyar el partit de l’expresident però sense ell al capdavant. Poc després centenars de persones de groc, ocupen els dos aeroports de la ciutat per reclamar que es deposi el govern electe. Finalment ho aconsegueixen i fan fora del govern al partit del ex president i el govern passa a mans de la oposició. Per això els de vermell surten al carrer reclamant democràcia i acusant al govern actual de dictadura. Si no heu entès res no us amoïneu, això no hi ha qui ho entengui, com a mínim reconforta pensar que pel món hi ha polítics encara més lamentables que els nostres i ciutadans encara més lamentables que nosaltres que es deixen manipular com calgui i surten al carrer del color que toqui per canviar el lladre que els governa per un altre de pitjor.
Segurament d’aquí uns anys les mateixes persones que protesten ara de vermell ho faran de verd per derrocar al xoriço vermell que van posar a governar.
Pels qui vulgueu saber més, cliqueu aquí, i aquí per més informació sobre el penúltim capítol d’aquesta opereta surrealista.
Deixeu-nos aclarir que després que nosaltres marxem de Bangkok (ja sabeu que els posts sempre van amb una mica de retràs) les manifestacions es posen més serioses i acaben amb disturbis amb el lamentable resultat de 24 morts. Tot això passa quant ja no som a la capital així que no us amoïneu que continuem la nostra ratxa d’esquivar disturbis, epidèmies i catàstrofes naturals per només uns dies.





L’endemà sortim caminant cap el nord de la ciutat. Després de caminar unes hores passant per un parc, pel mercat més pudent del món (ple de peixos de riu, granotes, tortugues i demés)



i per una espècie de fira de roba interior i d’altres productes per la dona (on la Moni aprofita per assortir-se de calces i sostens), agafem el “sky-train”, un metro elevat ultra modern, que ens porta directament al famós mercat de cap de setmana de Chatuchack. Mai havíem vist una cosa igual, parades i parades de roba, sabates de segona mà, mocadors, coixins, menatge de la llar, eines, estris diversos, animals de companyia, menjar, beure... i un munt de coses més s’estenen al llarg i ample d’un gran parc al nord de la ciutat. Està absolutament ple de gom a gom, és enorme i una mica agobiant però com us podeu imaginar molt interessant i bastant revelador dels gustos i costums del habitants de Bangkok. Ens hi passem unes quantes hores triant i remenant fins que totalment exhausts emprenem el camí a l’hotel.



L’endemà és el gran dia, el dia de la gran patejada per la ciutat, dels palaus i temples. Comencem amb el Gran Palau.



Es tracta d’un conjunt de temples i palaus envoltats per una muralla que servien de residència reial fa un parell de segles.
Només per això ja val la pena passar per Bangkok potser fins i tot venir a Tailàndia. És impressionant, preciós, espectacular,... poseu-hi vosaltres mateixos l’adjectiu.















El conjunt inclou el temple del “Emerald Buda” o Buda Maragda, un dels Budes més venerats del país i un dels llocs de pregaria favorits del omnipresent rei de Tailàndia (del qual parlarem una miqueta quant sortim del país).
El Buda en qüestió és una petita estatueta que ni tan sols està fet d’aquesta pedra preciosa sinó que és de Jade. El temple però, sobretot l’exterior, és impressionant.



Després de l’empatx de colors i formes caminem una estona per anar a veure el Wat Pho, el temple més gran i antic de Bangkok, on la gran atracció és un Buda ajagut de 46 m de llargada per 15 m d’alçada, una passada!









Després de tant temple, sol i calor, ens endinsem a Chinatown. Només arribar-hi ens topem amb un mercat de flors esplèndid.



Les dones fan collarets amb les flors de jesamí i safrà que serviran de garlandes per ofrenar a Buda, els homes arrosseguen sacs plens de flors de colors i tamanys diferents amunt i avall.



De seguida parem per dinar en un local força cutre però on sembla que tenen bon menjar. Ens asseiem en una taula i el senyor que tenim a la taula del costat no deixa de mirar-nos ni un segon i ens pregunta d’on som, -Ahh Sepein!- Al cap d’una estona, s’aixeca i ens porta un dels plats que ell estava menjant i ens el deixa a la taula per a que ens ho mengem, ja que segons entenem, diu que està molt bo. Són uns fideus amb gust de suc de llimona i gambes seques molt refrescants i picants alhora.



Amb la panxa plena i després de descansar i beure un litre de coca-cola, seguim el nostre camí per Chinatown. La veritat és que ens encanta el merder de les paradetes de menjar, roba i el que s’escaigui; el tràfec de la gent traginant coses, lo nerviosos que són els xinesos, es mouen molt ràpid, parlen molt ràpid i són, als nostres ulls, bastant secots en general tot i que, com hem comprovat al restaurant també són molt amables.



Quant finalment sortim de l’entrellat xinès caminem i ens perdem fins que, gairebé per casualitat, arribem al Wat Trimit, el temple del Buda d’or macís que segons la guia està valorat en 190 milions de dòlars. Malauradament fem tard i ens tanquen la porta als nassos, tot i que gaudim de l’espectacle de veure un munt de monjos que sembla que s’acaben d’iniciar. Ens imaginem que deu ser com una mena de primera comunió budista. Els monjos budistes no tenen perquè ser-ho per tota la vida, es tradició que els fills grans de les famílies passin una temporada com a monjos vivint al monestir, normalment un any. Després tornen a la seva vida normal. De fet abans es considerava que un noi no era home fins que havia passat aquesta època de creixement espiritual.





De tornada a l’hotel i després d’un trajecte gratuït en bus (no trobem la manera de pagar i no paguem) passem per un mercat d’articles de segona mà dels que li encanten al Pau. Centenars de paradetes al terra d’una avinguda amb absolutament de tot, des de telèfons mòbils fins a roba de segona mà, catàlegs de Christie’s, anuncis i revistes dels anys 50, estatuetes de Budes o guitarres elèctriques.
El nostre últim dia a Bangkok el perdem també anant a munt i avall de nou. Comencem per l’ambaixada de la Índia, finalment aconseguim la informació, triguen 5 dies laborables en fer el visat, de manera que decidim que després de Laos-Vietnam-Cambodja tornarem a Bangkok on farem el visat i mentre tindrem temps de visitar alguna altra cosa que ens ha quedat pendent dels voltants de Bangkok.
Després ens dirigim a la parada d’autobusos del nord de la ciutat per comprar els bitllets del bus que ens portarà al nord de Tailàndia. Amb tot això arribem a l’hotel sense gaire temps per descansar. De seguida hem de tornar a l’estació perquè per creuar Bangkok en autobús es necessita una hora i mitja.



Bangkok no és la ciutat perillosa i excitant que en les nostres fantasies de viatgers occidentals imaginàvem però també hem de dir que és una ciutat fins i tot agradable per passejar-hi. Ens deixa una sensació contradictòria com la ciutat mateixa. La megapolis de 6 milions d’habitants, els gratacels i centres comercials, la calma dels temples i monestirs, la bogeria dels mercats i de chinatown, l’acampada dels de vermell, tot plegat una barreja ben rara i molt atractiva que et fa pensar que amb uns dies només aconsegueixes esgarrapar una mica la superfície del que és realment la capital de Tailàndia. Si la ciutat de contrastos és un tòpic, Bangkok és un megatòpic on pots trobar el millor i el pitjor, la tradició cultural i el turisme més cretí (per no parlar del delictiu) costat per costat. Una ciutat on pots trobar un monjo que és informàtic i parla anglès millor que tú, una ciutat on en Ronald MacDonald et saluda amb les mans juntes fent el tradicional Wai.



Si podem li dedicarem uns dies més quant tornem cap a Kuala Lumpur a veure si descobrim alguna cosa més d’aquest tòpic de 6 milions d’habitants i 600 temples.

Veure més fotos

Bangkok, the city of the cities, the door to South East Asia, the capital of Thailand.
We weren’t very keen about going to Bangkok, we though it would be very busy, touristy, dirty, chaotic and crowded and we weren’t wrong in a way, but it really surprised us and found it warmer than expected.
We just spent there 3 4 days, so not a long time to see it all but enough to have an idea of what’s going on in that big city. It really is a city of contrasts where you can find everything you came to look for even the not legal ones. It goes from the purity and amazing Buddhist temples with their monks; to the crowded and speedy Chinatown going through disgusting food markets and followed by the sex neighborhood.
We spend our first day walking around and trying to sort out our visas for Vietnam and India. So basically we waste the whole day going up and down and by the late afternoon we visit the J. Thompson house which used to be the house of that American CIA guy that worked in Thailand, fell in love with the country and made a masterpiece art with his house picking things from all over the country, so now a day that has become a museum where you can admire the arts and crafts of the old days in Thailand.
Next day we went to the Chatuchak weekend market that takes place in huge northern park. Every weekend a lot of tourists and Thai people spend there plenty of hours just walking around. The market is really impressive. It is full with all kind of different stalls that sell from clothes and shoes to tools, pets, home stuff, food, second hand clothes and all kind of weird things. We spend there a few hours and after lunch we go back to the hotel completely exhausted.
On Sunday we visit all the temples and the Grand Palace. The last one is absolutely stunning with its architecture and its decoration. After that we visit a temple which has a lying Buddha of 46 meters length, it is really impressive!
After that we visit Chinatown and all its hustle, its markets and its flower stalls. We really enjoy walking through Chinatown for a couple of hours just enjoying the variety and quantity of the stuff they sell, some of them very weird.
We also waste our last day in Bangkok going up and down to the Indian embassy again and going to the bus station.
We haven’t seen everything but we got a very nice impression of the city. We’d love to spend more time, maybe in our way back to Kuala Lumpur.

See more pictures