Nord de Tailàndia

Chiang Mai és la capital cultural de Tailàndia. És la ciutat amb més temples per habitant del país (uns 300, gairebé igual que a Bangkok), és una ciutat on segons la Lonely Planet hi ha més llibreries que centres comercials. Hem de suposar que tot això és cert però el que sí que us podem garantir és que és la ciutat amb més bars de companyia per metre quadrat que hem vist mai. És tant evident com lamentable. El carrer més turístic està ple d’aquests bars on els turistes s’asseuen a fer una copa en companyia de noies thais, que hem de suposar que són majors d’edat, que no triguen en oferir els seus serveis. Molts d’aquets bars són d’estrangers. A més pel carrer també se’n poden veure moltes, sobretot el que aquí en diuen“ladyboys”.
Sobta bastant veure més prostitució i turisme sexual aquí que al centre de Bangkok.
Al marge d’això el centre històric envoltat de muralles i d’un fossar ple d’aigua, és agradable per caminar-hi i hi ha alguns temples molt bonics.





En un dels temples s’hi “exhibeix” un monjo meditant que costa de diferenciar de les estàtues del seu voltant. Per això l’hi han acabat posant un cartellet al costat.



Volem fer un trekking de dos o tres dies però els que semblen més interessants són cars i el Pau té un genoll espatllat així que ho deixem per a més endavant i, després de veure uns quants temples, algun mercat, el més gran un nocturn ple de turistes i fer-nos un massatge, marxem cap a Pai.



Pai, afortunadament, és una altra cosa, es turístic però no deixa de ser un poblet a la vora d’un riu, en una vall envoltada de muntanyes. La boira i el fum dels camps que cremen per sembrar just abans que comenci l’estació plujosa no deixen gaudir gaire del paisatge.
Ens estem en unes cabanes davant d’un riu que es creua per un pont fet només de bambú.



Lloguem una moto i anem a veure algunes de les cascades de la zona, de camí unes dones gairebé ens fan aturar la moto oferint-nos alguna cosa per fumar, segurament opi o marihuana. Als pobles petits no arriben els diners dels turistes i es busquen la vida com poden.



Les cascades gairebé no porten aigua i l’entorn tampoc és especialment maco. N’hi ha alguna més allunyada que sembla més interessant però decidim seguir cap al nord fins a Chiang Rai on pensem fem alguna caminada.
Chiang Rai s’assembla una mica a Chiang Mai. Com a mínim aquí els puticlubs es poden comptar amb els dits d’una mà i hi ha un mercat nocturn de cap de setmana immens, amb paradetes de tota mena, menjar, ball amb orquestra i amb milers de tais i molts pocs turistes.



L’endemà anem a buscar alguna agència per fer un tour per la zona. Decidim fer-ne un en cotxe pel genoll del Pau i per veure la zona “no turística” de la província. Ens alegrem d’haver tirat aquesta opció sobretot després de saber que hi ha un poblet a pocs kilòmetres de Chiang Rai on porten a tots els turistes que volen fer tours per la zona on hi ha gent de totes les tribus dels voltant al mateix lloc. Evidentment és un poblet construït a propòsit pels turistes on hi han portat gent de les tribus dels voltants, i alguns de Myanmar, el país veí, per a que els hi puguem fer fotos i comprar artesania. En altres paraules una autèntic zoo humà. És lamentable però si hem de ser sincers els turistes tenim gran part de la culpa ja que sovint el que busquem es això, arribem a un poblet fem quatre fotos, comprem dues polseretes i marxem cap a un altre poblet i a sobre ens queixem de que aquests llocs no són “autèntics”.
El tour que fem no està malament tot i que tampoc és cap meravella, la boirina i el fum dels conreus, i la sequedat dels camps no li fan justícia als paisatges de les muntanyes per les que passem.




Fem parada en un poblet de la ètnia Khamu on les dones encara vesteixen de la manera tradicional, algunes dones quant ens veuen, s’afanyen a anar a buscar els souvenirs que fan per als turistes. Comprem una pulsereta i una noia ens convida a visitar casa seva.



Estan fent un menjar per a uns quants per celebrar que l’avi de la casa comença a recuperar-se d’una malaltia. Ens asseiem a la cuina on preparen l’àpat i ens conviden a veure una mena d’orujo de blat de moro que fan artesanalment. És molt fort, sobretot per les onze del matí. També ens conviden a dinar. Tenim gairebé la certesa que és un oferiment de genuïna hospitalitat i ens meravella la seva amabilitat amb algú que no coneixen de res i que té tot mentre ells gairebé no tenen res. Malauradament però hem de seguir camí.

Fo

Els hi donem les gràcies i li comprem un parell de polseretes més a una de les dones de la família abans de marxar a veure un altre poblet.



El següent poblet, a pocs kilòmetres de distància, és de la tribu dels Akha una gent provinent dels voltant de Nepal. Aquí ja tenen algunes paradetes amb souvenirs a la plaça del poble i gairebé ningú vesteix de la manera tradicional.



Entrem en una casa del poble on l’home fa cistells mentre mastega una barreja de fulles i escorça d’arbres que deixa els dents negres i ,segons ens expliquen, els protegeix per que durin més.



Després anem a dinar a un poble més gran i passem per un mercat on trobem una dona Akha vestida amb la roba tradicional, segurament per atraure els turistes cap a la seva paradeta.



Després anem a visitar una plantació de te dels xinesos que han anat poblant aquesta zona on hi treballa la gent de les tribus del voltant. Veiem a la gent treballar i ens ofereixen una degustació de tes. El veuen molt fluix i sense gens de sucre, així que no en gaudim gaire que diguem.





Per la carretera grups de gent jove llencen aigua a tos els cotxes, motos o persones que hi passen. És una celebració del cap d’any tailandès. Tot i que falten uns dies la gent ja comença a mullar-se sense contemplacions, per celebrar l’any nou i l’arribada de l’estació plujosa.



Per acabar el nostre tour, ens dirigim cap al nord, a prop del triangle d’or, la zona fronterera entre Tailàndia, Laos i Myanmar (la antiga Birmània). Aquí és on no fa molt es produïa la major part de l’opi que es consumeix al món. Aquesta regió l’habiten gent de la ètnia Yao provinents de Xina. Aquí els Yao van crear un estat independent lluitant contra el govern tailandès a la dècada dels 70. El seu líder era l’anomenat rei de l’opi i va saber barrejar les aspiracions sobiranistes de la gent de la zona amb l’exportació d’opi per resistir contra el govern tailandès durant uns quants anys. Visitem el seu quarter general on hi ha la seva habitació, alguns dels barracons dels més de mil soldats del seu exèrcit, una estàtua d’ell a cavall i un pou on deixaven els presoners o els lladres.



En teoria l’opi ja no es cultiva a Tailàndia però la realitat és que les tribus de les muntanyes, que l’han utilitzat tradicionalment com a medicina o per a ús recreatiu continuen plantant-ne i sovint intenten vendre’l als turistes.
Ens en anem del nord de Tailàndia una mica decebuts, segurament una mica per culpa de l’època de l’any, una mica pel genoll del Pau i també pel turisme massiu que ha arribat aquí. Ens esperàvem menys turistes, més verd, i una mica més d’aquella “autenticitat” que sovint busquem els turistes creient que en realitat som viatgers i sense adonar-nos que el fet de buscar-la fa que cada cop en quedi menys al món. En qualsevol cas els tais han sabut treure-li tot el suc possible al turisme i no tenen gaire miraments ni respecte per les seves muntanyes ni per les tribus que hi viuen que a base del contacte amb el món occidentalitzat del tais i del contacte amb els turistes i el xoc cultural que això suposa, han anat perdent la seva identitat de vegades fins a acabar sent autèntiques caricatures del que eren, com ho deuen ser els pobres que viuen a la vila/zoo humà on el turista pot trobar totes les tribus de la zona en un sol lloc a deu minuts del seu hotel amb wifi, aigua calenta i aire condicionat.
Com a mínim marxem amb l’esperança que al nord de Laos, el país veí trobarem tot allò que no hem pogut trobar aquí.

Veure més fotos

Sorry, no english version this time.

See more pictures