Laos: aigua, compres i decisions

Deixem Tailàndia després de gairebé dos mesos amb un regust agredolç. Dolç per les meravelloses illes del sud i una mica agre per la decepció del nord que ens imaginàvem més verge i menys turístic. Creuem el Mekong en una barqueta i anem a les finestretes d’immigració de Laos. Aquí descobrim el que alguns viatgers anomenen “Lao Time”. Deixem els nostres passaports i ens demanen que esperem. Ens asseiem i passats uns 10 minuts tornem a preguntar, els passaports continuen a sobre una taula esperant ves a saber què, potser l’oficial encarregat està dinant i els altres no poden fer el tràmit. Així que anem a dinar al restaurant de davant i esperem una bona estona fins que ens avisen. Recollim els passaports i anem a buscar un autobús que ens porti fins a Luang Prabang, la segona ciutat més gran del país. Pels carrers descobrim que aquí també celebren l’any nou lunar mullant-se pels carrers per fer venir la pluja.



La diferència amb Tailàndia és bastant gran i es veu de seguida. Laos és un país menys desenvolupat i més pobre, el més pobre del Sud Est Asiàtic. Aquí molt poca gent parla anglès, els paisatges semblen més verges i tot va a una altre ritme. De camí cap a Luang Prabang les muntanyes ens semblen molt més maques que les del nord de Tailàndia i tot són poblets i camps de conreu. Sembla que el que hem trobat a faltar aquets dies o trobarem a Laos.
El trajecte en autobús des de la frontera amb Tailàndia a Luang Prubang és força llarg i pesat ja que les carreteres són nefastes i, com podem comprovar de matinada, les punxades de roda són molt comuns. Ens quedem unes hores esperant que alguna botiga de recanvis obri i puguem continuar el viatge, segurament perquè la que hem posat “nova” deu estar feta pols i el conductor no vol quedar-se sense cap roda de recanvi a mig camí. Durant la espera el Pau surt a dormir ens uns bancs de l’estació i quant es desperta l’autobús ja no hi és (la Mònica dorm dins el bus i no s’entera ni de que el Pau havia sortit). Per sort només havia anat a buscar el recanvi a la cantonada però l’ensurt és considerable. Finalment arribem a Luang Prabang amb unes 5 hores de retard.
Luang Prabang no és espectacular però té una atmosfera molt especial i un ritme de poblet que no ens esperàvem. El centre de la”ciutat” és una mena de península envoltada pels rius Mekong i Nam Kong. De fet la ciutat descansa en una plana on es troben aquets dos rius, a l’altra banda dels quals hi ha camps de conreu i algun petit poblet.



La boirina que s’aixeca del Mekong i els camps de conreu i els boscos de les muntanyes de l’altra banda junt amb el ritme tranquil i el poc trànsit li donen una atmosfera màgica a la ciutat, gairebé fantasmagòrica. Una atmosfera que s’esvaeix l’endemà per la bogeria de la festa de cap d’any.
A Luang Prabang la festa de l’aigua és cosa seria i l’endemà d’arribar a la ciutat ens trobem amb aigua per tot arreu. La festa dura 3 dies i ens la mengem tota. El que al principi semblava divertit, música a tota pastilla, gent bevent i ballant pels carrers, etc acaba sent una tocada de nassos ja que resulta impossible sortir al carrer amb la càmera de fer fotos i vas tot el dia completament xop.
El pitjor és quant no només llencen aigua sinó que alguns també llencen farina, la barreja és espectacular.
Els laosians acostumen a ser més respectuosos amb els turistes i, si els i demanes, només et mullen una mica. En canvi els turistes que s’han unit a la festa no tenen pietat, cosa que encara toca més el voraviu. Però com diu el refrany qui no vulgui pols que no vagi a l’era.
Igual que la ciutat canvia com un mitjó, de la calma impressionant del primer dia a la bogeria de les celebracions de l’endemà, sorprèn veure com els tranquilíssims laosians es transformen de cop en uns gamberros esbojarrats.





Miraculosament, al capvespre, aconseguim passejar tranquil•lament per la vora del Mekong i aquesta part de la ciutat és molt bonica. Hi ha alguns hotelets d’arquitectura colonial francesa il•luminats (que recorden que els francesos s’hi van estar uns quants anys), restaurants a la vora del riu, barques que van amunt i avall creuant persones, monjos banyant-se al riu, hotels flotants en vaixells de fusta, i temples acolorits amb llumetes. Una barreja ben estranya de tradició i ambient turístic sense excessos i amb un toc “chic” en un entorn rural, que accentua la sensació d’irrealitat que transmet aquesta ciutat.





El nostre segon dia a la ciutat el dediquem a veure els grans temples que amaga Luang Prabang. Potser no són tant espectaculars com els del Palau Reial de Bangkok però estan més vius, es nota que són temples d’ús quotidià.






A més la ciutat està plena de monjos de totes les edats que viuen als monestirs adjacents als temples. A diferència de Tailàndia aquí la majoria són joves o nens. Alguns d’ells continuaran sent sacerdots per molt anys però la majoria només ho són per un temps, típicament un any, mentre compleixen una formació espiritual. Antigament no hi havia escoles i els temples feien d’escola als nens. En un país més tradicional com Laos aquells temps no semblen tant llunyans, tot i que els nens també vagin a l’escola.




En un dels temples trobem una mare que ha vestit a les seves filles a la manera tradicional per fer algunes fotos a la porta del temple. Tots els turistes que passem per allà aprofitem per fotografiar-les i les nenes posen unes cares de pòquer molt gracioses.



A mida que es va fent de nit tots els hotels, restaurants i temples s’il•luminen i apareix el mercat d’artesania nocturn que és un dels més bonics que hem vist en tot el viatge.
Els mocadors de seda i els teixits i bordats tradicional de les tribus del nord el país són espatarrants.






Juntament amb el mercat d’artesanies apareixen les paradetes de menjar econòmic on hi pots trobar des de porcs a la brasa fins a pastissos francesos.



L’endemà és dia de cap d’any i tota la ciutat passa desfilant pels carrers principals. Hi ha noies amb els vestits tradicionals i d’altres personatges que no entenem i que ens recorden una mica als nostres capgrossos. Sempre tot amenitzat amb els cubells i les pistoles d’aigua. La música i la beguda continuen fluint generosament, avui tot si val.




A la tarda ens allunyem una mica de la festa. Al mig del centre de la ciutat hi ha un turó amb un temple al cim. Des de dalt la ciutat sembla encara més maca. El capvespre és espectacular.





Durant aquests dies fem una mica de planificació del que ens queda de viatge i tenint en compte que el 25 de maig volem ja cap a la Índia ens sembla que anem molt justos de temps per veure Laos, Vietnam i Cambodja. De fet podríem fer-ho però hauríem de fer un munt de quilòmetres i anar molt ràpid pels llocs. A més ens demanen 45 dòlars pel visat de Vietnam, i alguns viatgers ens han dit que la gent a Vietnam és una mica agressiva i que a molts llocs et sents com un dòlar amb potes, així que finalment decidim prendre’ns amb tranquil•litat Laos (de moment ens està encantant), dedicar-li una mica més del previst a Cambotja i passar de Vietnam.
Una de les coses que volíem fer a Luang Prabang era un tour de 2 o 3 dies per anar amb elefant o fer alguna activitat de riu, però finalment ens fem enrere perquè trobem que els preus són força cars i després d’eliminar Vietnam tenim més temps per Laos, així que decidim tornar enrere i anar al nord del país per fer caminades per la selva i veure poblets tribals.
Ja que en aquesta part del viatge ens hem aturat a planificar una mica, cosa que feia temps que no fèiem, hem pres una altra decisió important. Amics i amigues, senyores i senyors, ja tenim el bitllet de tornada a casa!!! El 25 de juny volem des de Delhi a Barcelona fent escala a Moscou. Això vol dir que tenim un mes exacte per veure el nord de la Índia. Volíem anar a Nepal però hi ha un parell de problemes, els visats de la Índia sembla que no permeten sortir del país i tornar a entrar abans que passin dos mesos (sàvia decisió de les brillants autoritats Índies) i per si això fos poc, sembla que Nepal està tancat i barrat així que no cal ni que ens ho plantegem.
Per últim, una decisió que hem pres d’última hora ha estat comprar un bitllet d’avió de Siam Rep (Cambodja) a Kuala Lumpur des d’on surt el nostre vol a la Índia, d’aquesta manera ens evitem una gran quilometrada i passar de nou per Bangkok.
Ara sí veiem clarament que això s’acaba i volem aprofitar al màxim aquest últim mes i mig que ens queda aprofitant cada segon! I això, hem après (o això en sembla) que sovint vol dir tenir més temps per assaborir els llocs encara que signifiqui veure menys coses. A més Laos ens està encantant i estem encantats de poder dedicar-li més temps. Encara que hàgim de desfer el camí i tornar al nord per una carretera horrible que haurem de tornar a fer un altre cop per veure el sud del país. Estem segurs que hem pres la decisió correcta, en comptes de presses i estrès per intentar veure-ho tot hem decidit deixar de mirar el calendari amb por i gaudir del que ens queda amb més calma. Ara tenim més il•lusió que mai per aprofitar cada segon al màxim i treure-li tot el suc a Laos.
Podríem dir que això es el principi del final del nostre llarg viatge però ara mateix tenim més la sensació que ,com a molt, és el final del principi. Que, com deia aquell, tot està per fer i tot és possible. (No esperaríeu que no ens poséssim almenys una miqueta cursis)

PD: Diu, oiga..., diu, ¿És la embajada de Laos? Pues póngame uno de vainilla. (Eugenio)

Veure més fotos

We cross the border between Thailand and Laos and take a 14 hours bus to Luang Prabang, one of the main cities in Laos. We arrive in Laos when they are celebrating their New Year, so we get plenty of celebrations. One of the traditions of the New Year’s celebrations is the water party which basically means that for 3 days everybody on the street has a water gun or a bottle or a pot or whatever they have and they throw water to everybody else.
This celebration that can be even funny to start with, become a pain in the ass for us because we can’t leave the guest house with our camera and we are basically wet all day long, and it gets worse when they also throw flour!
Apart from that, the city is beautiful. It is set between the Mekong and the Nham Kong rivers and that gives to the city a very charming and warm atmosphere. There are also a lot of temples to visit and some French construction hotels, as a reminiscence of the old French colony times.
We spend there a couple of days just walking around the streets, the temples and enjoying the night market which is one of the nicest one we’ve seen in the whole trip.
We also take the time to think a little bit about the time we have left and all the places we still want to go. We finally decide to leave Vietnam for some other trip as we don’t have much time left for everything and we prefer to travel slowly and rather than to rush all the time.
After that, we also decide to buy the ticket back home which is going to be on June 25th. That means that we just have a month an a half left before going back to reality. So now we are more aware than ever that this trip has an end and we want to take all the profit we can of every minute. This is just the beginning!

See more pictures