La regió és coneguda per les seves cascades i els rius que travessen boscos verges. Les primeres cascades no són res de l’altre món i els paisatges tampoc maten. Inclús arribem a una cascada amb “parc temàtic” incorporat on pots fer una volta en elefant i on han construït un poblet tradicional (tot molt netet, sense animals ni nens corrent ni cap rastre de vida real) i on la gent de les tribus ensenya als turistes la seva artesania i es deixen fotografiar. Un altre cop el zoo humà.
Arribem fins a un poblet al costat d’unes altres cascades i fem nit allà.
L’endemà seguim via passant per poblets petits, mercats
i pel costat de rius amples plens de platges de sorra blanca.
Més endavant travessem un bosc i arribem a unes cascades. Per desgràcia els voltants estan plens de brutícia que deixen els laosians que venen aquí els caps de setmana. Al riu hi ha un pare banyant-se amb els seus fills petits. Nosaltres ens banyem a les mateixes cascades on hi ha una piscina natural força gran.
El Pau es fica primer a l’aigua i neda cap a la cascada, la Moni no s’anima a nedar i es queda per la vora, tot i que l’aigua és neta, no es veu el fons i li fa una mica de respecte. El Pau li fa la típica broma idiota “hi ha alguna cosa a l’aigua!” la Moni no pica. El Pau segueix nedant cap al salt d’aigua quant de cop nota un dolor considerable al dit gros del peu. Primer pensa que ha xocat amb alguna roca però al mirar-se el peu veu clarament que li falta un trosset de dit. “Moni surt de l’aigua, m’ha mossegat algo, no és conya!” La Moni surt de l’aigua i el Pau comença a nedar d’esquenes cap a la vora movent els peus a tota castanya. De cop, quant ja quasi ha arribat a la riba, veu com un peix surt del fons i li fot una altra queixalada al dit del mig de l’altre peu. Aquesta encara fa més mal. Per un moment li passa pel cap que allò sembla una escena d’una peli de terror adolescent. Surt de l’aigua i tots dos ens quedem mirant els peus del Pau al•lucinats. Falten dos trossets! Els peus comencen a sagnar sense parar. Per sort portem venes a sobre. El pau s’embolica els peus amb venes i cinta aïllant i tornem cap a la moto.
Travessem el bosc i arribem a la carretera principal. Allà hi ha un poblet que no són més que 4 cases així que decidim anar fins al poble més gran uns quilòmetres més enllà. De camí trobem un militar i li preguntem per l’hospital o un metge. No ens entén. Seguim camí i finalment arribem al poble. A l’entrada hi ha una parella de policies amb dues motos rascant-se-la. Els hi preguntem per l’hospital i al final ens entén i ens senyala cap allà. Pensem en dir-li que ens acompanyi però segur que és una pèrdua de temps així que seguim per la carretera. Passem per una farmàcia i li preguntem a la “farmacèutica”, no ens entén. El Pau es treu les sabates i li ensenya els mitjons plens de sang. “Ahh Pau-pau” diu ella i agafa unes venes i iode per vendre-m’ho. Li diem que no, que volem un hospital i al final ens entén i ens torna a senyalar en la direcció que anem. Finalment trobem algú que parla anglès i ens indica com arribar a l’hospital.
Arribem a l’hospital uns 45 minuts després. Esperem uns minuts i ens atén un metge que tampoc parla anglès. “Ah Pau-pau” diu el metge mentre es mira les mossegades. Pau-pau és el nom del simpàtic peixet (no es podia dir de cap altra manera) en qüestió i pel que es veu és molt comú que mossegui a la gent de per aquí i als turistes. Tot i això a ningú se li ha acudit posar una cartell a les cascades perquè la gent no s’hi banyi.
Una mica de iode, unes venes i a córrer. Com a mínim els dits ja no sagnen tant. Ens donen antibiòtics, antiinflamatoris i paracetamol pel dolor. Ara comença a fer mal de debò i el Pau va totalment coix. Si almenys hagués sigut al mateix peu. Anem a dinar i parlem sobre la situació. La Moni creu que hauríem de tornar a Pakse i descansar però al Pau no li surt d’allà que el punyetero peixet dels collons ens arruïni el final de Laos. Finalment decidim continuar. Però primer tornem a les cascades i escrivim amb un rotulador: “Danger biting fish!”Ho escrivim en uns quants llocs ben visibles i finalment anem fins a un mirador que ens havíem deixat per veure les cascades des de dalt.
Seguim fins a la següent cascada. Cada cop són més maques. Dormim en una cabaneta al costat del salt d’aigua. Entre les emocions del dia i la remor de l’aigua caient ens hauríem d’adormir de seguida però no es tan fàcil. Sortim a for a xerrar sota un cel ple d’estrelles i ens hi passem una bona estona. Tenim moltes coses que pair.
L’endemà seguim per la carretera una estona i girem per agafar un camí de terra que ens durà cap a les següents cascades.
Aquí els paisatges són molt més macos. A mida que avancem els poblets i els cultius desapareixen i el camí serpenteja entre muntanyes plenes de verd.
Els boscos d’aquí estan intactes. Anem travessant rius i pujant muntanya amunt.
Durant tot el camí no ens creuem amb ningú. De cop a un costat de la carretera veiem la primera cascada.
Això sí que és una cascada de debò. És una de les més espectaculars que hem vist en tot el viatge. Per sort hi ha un caminet per arribar-hi i es pot anar amb moto així que ens en hi acostem. El camí s’acaba i s’ha de caminar per la riba i escalar un mica.
Després d’algunes dificultats (el Pau camina com en Frankenstein) aconseguim arribar al salt d’aigua.
És una llàstima que el Pau vagi coix perquè els boscos d’aquí són impressionants i seria genial poder-hi caminar i fer un banyet ah... no, això millor que no.
Segur que hi ha alguna manera d’arribar a baix però no veiem cap camí i els peus del Pau no donen per a més així que tornem a la carretera i seguim via.
Entre les muntanyes atapeïdes de selva hi ha petites valls totalment cobertes per boscos de bambú.
Cada cop el paisatge és més maco i la següent cascada que trobem encara és més alta i més espectacular. A més continuem sense veure a ningú ni tan sols cap cotxe en tot el camí.
No trobem la manera de baixar cap a la base de la cascada així que ens conformem amb veure-la des d’aquí. Des de Nova Zelanda que no vèiem una cascada tan impressionant.
I mai n’havíem vist de tant solitàries i perdudes enmig del bosc sense ni tan sols camins per arribar-hi o miradors plens de gent, restaurants i paradetes de souvenirs. A més el soroll i la quantitat d’aigua que du aquesta és impressionant. Seguim pujant i al mig del camí trobem una serp blanca preciosa.
Més endavant trobem el primer poblet en molta estona. Els nens ens saluden i els grans ens miren encuriosits. Al mig del camí trobem una altra serp preciosa. Aquesta però, està morta i té un cordill lligat al “coll” com si fos una mascota.
Seguim via i trobem el desviament a les següents cascades. Aquestes estan senyalitzades amb una cartell enorme i quant arribem al final del caminet veiem que s’ha de pagar per veure-les.
Paguem i caminem un bon tros travessant boscos de bambú. Fins arribar a la cascada.
Aquesta està envoltada de bananers, no és tant alta però la quantitat d’aigua que porta és impressionant. La pluja constant dels voltants de la cascada fa que hi hagi una verdor absoluta al voltant.
Tornem cap al “pàrquing” i caminem cap a una altra direcció on hi ha una altra cascada.
El camí per arribar-hi és massa empinat i ens conformem amb veure-la de lluny.
Seguim camí sense perdre gens d’altura. L’aire aquí és net i fresc i no es veuen muntanyes per sobre de nosaltres.
Ens sembla que ara sí que som a l’altiplà del Bolavent pròpiament dit. Aquí hi ha petits poblets envoltats de plantacions de cafè. L’aire de la muntanya i la tranquil•litat dels poblets fan que vingui de gust quedar-s’hi uns dies però, com quasi sempre no podem.
Parem a dinar en un poblet i seguim via entre plantacions de té i de cafè. Després d’una bona estona comencem a baixar i de seguida l’aire es torna més calent i humit. Trobem la següent cascada quant ja gairebé es pon el sol.
Ell lloc és increïble. Una selva súper espessa recobreix les muntanyes que envolten un rierol d’aigua transparent i el salt d’aigua és, un altre cop, impressionant.
Sembla mentida que hi puguin haver tantes cascades impressionants en la mateixa regió. A més fins aquí no ens havíem trobat un lloc turístic, amb paradetes de menjar i souvenirs etc. De totes maneres no hi ha gairebé ningú i ho gaudim com si estiguéssim en un lloc apartat.
L’endemà al matí tornem cap a Pakse. Ha valgut molt la pena, Pau-pau inclòs. Encara que al canviar-me les venes, que s’han enganxat a la carn, no opini el mateix. Per sort, (gràcies Josep) portem una súper farmaciola on tenim unes gases que no s’enganxen.
Ja han passat dos dies des de les mossegades i els dits ja quasi han recuperat la seva forma, encara fa mal i falta un mica perquè comenci a cicatritzar però finalment no ha passat de ser un ensurt, una batalleta que explicar i segurament una bona cicatriu. Els morbosos malaltissos que vulgueu veure els dits del Pau dos dies després cliqueu aquí.
Ara sí, ens prenem un dia de descans. Decidim no anar a veure els temples de Champasak, d’aquí poc anirem a veure Angkor Wat on hi ha quantitat de temples de la mateixa època i ens en farem un tip. Així podem descansar un dia i estar un dia més a les 4000 illes abans de que se’ns acabi el visat.
Després de descansar un dia anem directament a l’illa més apartada i menys turística de les 4000 illes. El Mekong aquí es ramifica en multitud de braços que envolten les tranquil•les illes vorejades de cocoters i plenes de camps de conreu, boscos de bambú i algun reducte de selva.
Agafem una habitació al costat del riu i anem a passejar per l’illa. El primer dia la calor és espantosa, una de les més bèsties que hem tastat mai, però el segon dia el cel es tapa una mica i decidim llogar unes bicis i anar a fer la volta a l’illa.
Arribem a una de les platges de l’altre extrem des d’on es fan excursions en barca per veure dofins.
L’illa també la travessen rius que de vegades formen petites cascades i ràpids.
Els rius flueixen entre formacions rocoses rodejades de verd i de vegades de selva.
Finalment acabem donant tota la volta a l’illa. Els paisatges són preciosos però el millor és la calma, la tranquil•litat, el silenci i el ritme lent i relaxat dels petits poblets que anem trobant. És un d’aquests ritmes que t’atrapen i li donen al lloc una atmosfera especial on el temps sembla que s’hagi aturat des de fa molt.
Per la tarda anem a fer el tour dels dofins.
En veiem uns quants de lluny però són molt difícils de fotografiar.
L’endemà lloguem un altre cop les bicis i anem a explorar l’illa del costat unida a la nostra per un pont. Però la calor i el preu per creuar el pont amb bici ens fan tirar enrere i decidim fer una volteta curta a peu per la riba de l’altra illa. És igual de tranquil•la i també té aquest ritme i el silenci que li donen una atmosfera tant especial.
Un altre d’aquells llocs on ens hi podríem quedar a viure, un altre d’aquells llocs on sembla que res dolent et pot passar. Per desgràcia un altre d’aquests llocs on no hi podem estar el temps que volem ja que una altra vegada el visat se’ns acaba i hem de marxar cap a Cambodja.
Laos ens deixa una gran impressió i un munt de bons records. Les muntanyes i les tribus del nord, la màgia de Luang Prabang, les cascades i els paisatges del Bolavent i l’atmosfera d’aquestes illes del Mekong ens han impressionat i l’amabilitat i el bon rotllo de la gent ens ha enamorat. Esperem poder-hi tornar algun dia encara que sigui en unes vacances curtes i acabar de veure les meravelles que segur encara ens amaga aquest petit gran país.
Veure més fotos
Sorry, no english version this time.
See more pictures
Petadín, petadín, et deu haver deixat el pau pau, ains pobret!!
ResponEliminaUn cop més felicitar-vos, quins racons més meravellosos.
Seguiu disfrutant!
Berta
Per suposat he hagut de clicar l'"aquí"; vaja tela...pensava que era una picadeta i déu n-hi do...M'he quedat amb les ganes que expliquéssiu la conversa que vau tenir aquella nit a la vora del riu, té bona pinta...però d'aquí quatre dies podrem compartir estones com aquesta. Una inmensa abraçada i ens veiem ja!!!!
ResponElimina