Coro és una ciutat amb un casc antic colonial força tranquil i maco. Trobem una posada molt acollidora i allà mateix contractem un tour per la Península de Paraná. L’excurisó és més que complerta i dura unes 12 hores. Primer visitem els Médanos de Coro, l’únic desert amb dunes de Sud Amèrica. Les dunes són en una estreta franja de terra on comença la península que després s’eixampla. Es fa força estrany trobar un Sàhara en miniatura en un país tant humit i exuberant.
Les dunes es van movent. A sota s’hi han trobat restes del indígenes que hi vivien quant el desert era lluny d’allà. De fet tota la península és força seca i el paisatge i la vegetació recorda al Marroc. El lloc és encara més estrany per la seva proximitat a la ciutat de Coro i pel fet que hi ha vegetació i fins i tot aigua entre les dunes ja que de tant en tant hi plou i l’aigua s’acumula.
Alguns dels indígenes que hi vivien, després d’una sequera de 7 anys, van començar a caminar buscant aigua i van morir en un lloc on ara hi ha un santuari. El lloc es diu “las ánimas de guasare” i en comptes de ser un lloc on es recordi aquella cultura desapareguda s’ha convertit en un lloc de peregrinatge on els veneçolans van a demanar favors a les ànimes. La petita ermita està plena de fotos, figuretes i plaques demanant i agraint els favors fets que són d’allò més surrealista, des de que protegeixi el seu vehicle fins a trobar parella o feina o que els ajudin a aprovar un examen. El nostre guia comenta que, malauradament, el lloc defineix bastant bé els veneçolans i el seu materialisme. Si les ànimes dels pobres indis encara ronden per allà, ja deuen tenir el cel més que guanyat. Després d’una mort agònica per aconseguir aigua, han d’aguantar els pesats dels veneçolans demanant collonades.
Després arribem al poble de Santa Ana, on els espanyols van començar a aixecar la primera església i el primer poble de Sud Amèrica. Després d’uns anys se’n van
adonar que a la península no hi havia aigua potable i van anar cap a Coro on van construir la primera catedral de Sud Amèrica copiant la que havien deixat a mitges a Santa Ana. El poble, sec i casi despoblat, sembla un d’aquells d’espagueti western
on en Clint Eastwood imposava la seva justícia sota un sol insolent.
Després fem una visita per un parc natural de bosc tropical sec, un ecosistema força inusual del que en queden molt pocs exemples.
Després anem a veure unes salines on hi ha un llac rosa. Sí, sí, rosa. El color prové d’una barreja del iode de l’aigua i uns microorganismes que són els que donen color als flamencs. El lloc és encara més estrany que el desert de dunes amb tolls d’aigua.
Finalment anem a l’extrem de la península a fer un banyet a la platja i després a veure un llac amb flamencs de ben a prop.
Després de Coro, decidim passar de les platges i cayos de l’Oest i viatjar cap a L’Est. Allà hi ha menys gent i ens queda més a prop de Ciudad Bolivar que serà l’inici de la visita a Canaima.
El parc natural de Mochima és un conjunt d’illes al voltant de la península d’Araya. És una costa seca i abrupta sense la verdor i la humitat de la resta del país i que recorda bastant a la península de Paraná d’on venim. Ens allotgem a primera línea de platja al poble pescador de Santa Fe i des d’allà fem una excursió en barca a les illes i platges de la península. Santa Fe és un poblet de pescador reconvertit al turisme, sobretot veneçolà. L’activitat principal continua sent la pesca i el poble manté la seva personalitat. De nit fa una mica de por. Hi ha força soroll, brutícia i molt d’alcohol però les platges estan bé i és el millor lloc per veure les platges del parc natural de Mochima.
Com passa sovint a Veneçuela el tour està pensat per locals i estem la major part del temps en una platja sense gaire encant i plena a vessar de gent. Sembla increïble que allò formi part d’un parc natural. Les barques dels veneçolans rics omplen la platja i la inunden de reggeaton a tot volum. Darrera la platja hi ha, literalment, merda per tot arreu. Tant la brossa dels xiringuitos que serveixen menjar com altres restes orgàniques. Hi ha uns lavabos que ja no funcionen i encara no se’ls hi ha acudit de fer-ne uns de nous. La platja es plena a vessar de veneçolans bevent i fent soroll.
Per sort, a part d’aquesta platja podem fer 20 minuts de snorkell en un lloc tranquil ple de coralls i uns altres 20 minuts en una platja solitària en una illeta. Sembla increïble que els veneçolans prefereixin aquell femer a aquesta illeta deserta però gràcies a això almenys podem estar una estoneta en un petit paradís d’aigües transparents i cactus.
A la tornada uns dofins passen ben a prop de la barca.
I el cel ens regala una posta de sol ... poseu-hi l’adjectiu vosaltres mateixos.
L’endemà decidim arribar fins a la part més oriental de la costa veneçolana, la península de Pária. Al poblet de Río Caribe no s’hi arriba fàcilment. Després d’un parell d’autobusos hem d’agafar un taxi col•lectiu i després encara un altre autobús. El poble s’ho val. És molt més maco, net i acollidor que Santa Fe. A més té una església amb unes imatges i un altar molt maques i coloristes.
Fem un volt pel poble i anem a la platja més turística dels voltants. No hi trobem cap estranger però sí molta gent, música i soroll. Tot i això la platja és força maca i l’aigua està molt neta. Des d’allà caminem una estona fins a arribar a una platgeta solitària i ens hi estem una bona estona gairebé sols, gandulejant.
L’endemà anem a veure les platges més maques de la zona. Després de molt negociar aconseguim una barca que ens porti a les platges que són gairebé inaccessibles per terra. El nostre barquer, però, ens traeix vilment i agafa un grup de 9 veneçolanes deixant-nos tirats. Finalment anem a un hotel que organitza sortides i aconseguim lloc. Mentre esperem a sortir coneixem a la Maite un terratrèmol veneçolà nascuda a euskadi amb la que 20 minuts de conversa semblen 2 dies. És periodista i porta trenta anys al país i no para de parlar de política i dels temes que els veneçolans no acostumen a parlar. Es defineix com a socialista i revolucionària i li fot garrotades al Chavez sense parar i amb coneixement de causa, ens entusiasma el seu sentit de l’humor i la seva energia tot i que amb 20 minuts al dia potser ja n’hi ha prou.
La barqueta de pesca va passant per platges totalment desertes i penya-segats a tota velocitat. Les platges són de les mes maques que hem vist mai, senzillament espectaculars. Primer anem a Playa Puy-Puy, una platja enorme gairebé solitària. S´hi pot dormir en un parell d’hotelets , unes cabanes una mica cares o amb tenda de campanya, és un lloc increïble per passar-hi uns quants dies i desconectar de tot.
Allà veiem com la gent del poble i alguns turistes ajuden a recollir les xarxes plenes de peix des de la platja. Els locals es reparteixen el peix i se’n tornen a casa amb una bona quantitat de peix sense gaire esforç.
Després anem a Playa Medina. Aquesta està plena a vessar de turistes veneçolans. Hi ha graelles amb carn, venedors de gelat i paradetes de menjar, begudes i fins i tot de flotadors i tovalloles però sens dubte és la platja més maca que hem vist a Veneçuela.
Tornant cap a Río Caribe tornem a veure dues platges desertes que semblen tant maques o més que les que hem estat. Un altre cop ens meravella el gust que tenen a Veneçuela així com a Centre Amèrica pels llocs plens de gent i soroll. Les platges de la Península de Paria són l’exemple ideal i paradoxalment gràcies a això, també un dels millors llocs per perdre¬-s’hi lluny dels turistes sorollosos. No falla, quant un local et recomana una platja segur que està plena a vessar, només has de buscar la del costat.
Veure més fotos
After the tour in Los Llanos, we head the North West coast. We arrive to Coro, a little colonial village. From there we do another tour to the Paraná peninsula. Our first stop is los Médanos de Coro, which is the only desert with dunes in South America. It’s quite a peculiar place because there are also some little lagoons in between the dunes and also some vegetation. The dunes haven’t stop moving and they have to keep fixing the road once and again. Afterwards we visit a little chapel and a forest. After lunch we visit salted pink lagoon which gets that color from the high level of iodine and microorganisms. Also the flamingos become pink because of the water.
We leave Coro and head the north east coast. Our first stop is Santa Fe, a little sailor village. The town itself and the beach is quite nice but the atmosphere at night is horrible even dangerous sometimes. From there we take a boat and go to 2 different islands which are supposed to be very good. The first one is horrible! Not because it’s ugly but it’s full of people shouting, eating, swimming and they also love to put the music on high enough to make sure everyone on the beach can hear it.
After a few ours we move to the other island. This one is different, it’s isolated, quiet, and the water is beautiful. Shame that because the Venezuela people don’t like this kind of beach we just stay there about 30 minutes.
Next day we move further and get the Paria Peninsula. We have told that there are some amazing beaches there and we try hard to fins them. The trip to get there is quite long and expensive but thanks God it worth it at the end. We actually have the chance to stay in 2 beautiful beaches, the nicest we have seen in Venezuela. The first one is lovely, quite isolated and with palm tree shadows. It’s a bit difficult to get a swim though because the waves are quite strong. By lunch time we move to another one which is plenty of people again but still very nice. There are palm trees all over the shore and also some grass growing in between. The water is lovely and we spend a nice time there.
It’s time to move to our last destination in Venezuela which apparently is the best bite. One there we are going to meet some friends from Spain. We actually can’t wait for it!
See more pictures
Molt bé nois, la reconciliació amb Veneçuela es veu que paga a pena!
ResponEliminaCollons, quina posta de sol!!Jo, sense adjectius per posar-hi.
Sembla que us aneu insensibilitzant amb el contacte amb les bestioles, navegar al costat d'un grup de dofins no mereix cap comentari amb un caire més emotiu¿?
Molts petons,
Berta