Caos a Veneçuela

Aterrem a l’aeroport de Caracas al migdia després d’un vol curt i tranquil. Com si fos una premonició una immensa foto de l’Hugo Chávez ens dóna la benvinguda a Veneçuela. Després de passar els tràmits d’immigració i recollir les maletes hem de canviar dòlars per Bolívares i aquí comença el caos. Només canviem els 40 dòlars que portem a la butxaca pensant en treure diners del caixer a l’aeroport però els caixers de l’aeroport són només nacionals i les nostres targetes no funcionen. A més ens comencen a oferir canvi de dòlars pel doble del que ens han donat al lloc oficial. Aquí passa alguna cosa. Per si de cas no canviem més diners i sortim de l’aeroport. Al bus cap a Caracas ens expliquen el que passa. Actualment cada veneçolà només pot treure 2500 dòlars l’any i per això al carrer la gent canvia dòlars al triple del canvi oficial. Arribem a Caracas i agafem el metro a una estació d’autobusos per anar a Maracay. El metro només val uns 10 cèntims d’€ però la resta de preus com l’autobús fins a Maracay són caríssims pel que estem acostumats. Al canvi oficial Veneçuela sembla tant car com Espanya. Arribem a Maracay de nit i intentem buscar un lloc on dormir i un caixer on treure diners. Se’ns fa tard i finalment ens quedem en un hostal car però amb aire condicionat i tele per cable. Després d’una estona aconseguim treure diners per pagar la habitació. Treiem lo just per passar uns dies ja que al canvi oficial no podrem aguantar gaires dies al país. L’endemà sortim a veure la ciutat que segons la guia és una “ciutat jardí” preciosa i tranquil•la. Qui hagi escrit això no ha estat mai a Maracay. Abans de marxar cap a les platges fem una hora de cua al banc per aclarir el tema de les targetes i per veure si podem treure dòlars. Només hi ha uns pocs bancs al país on funcionin les targetes internacionals i de dòlars res de res, no n’hi ha per ningú. Com a últim recurs aconseguim canviar al carrer tots els dòlars que portem sempre amagats per si de cas. L’amo d’una perfumeria ens els canvia a 6 bolívars per dòlar, gairebé tres vegades més que el canvi oficial. Només portàvem 260$ així que amb això i el que hem tret al caixer tot just podrem aguantar una setmana. Com a mínim ara els preus són raonables però si treiem més diners al caixer al canvi oficial, els preus es tripliquen un altre cop. De moment anem cap a les platges del parc natural Henri Pittier que ens han dit que són molt maques i més endavant decidirem. Necessitem una mica de relax per digerir tant d’estrés i decidir què farem. Després de tres hores de carretera de muntanya amb la música a un volum infernal arribem a la platja de Cata. És senzillament horrible. Segurament fa 20 anys era una platja maca, ara fa pena. Està envoltada de casetes de totxo lletgíssimes a més dels dos edificis de més de 10 plantes a pocs metres de l’aigua. Per si fos poc està a rebentar de gent, gairebé has de demanar permís per banyar-t’hi. Marxem als 10 minuts d’haver arribat cap a una altra platja amb l’esperança que sigui una mica més suportable. El Playón és encara més lletja, tot i això busquem lloc on allotjar-nos, necessitem descansar després de tant viatge en tant poc temps. Els preus dels hostals són abusius així que tornem a viatjar cap a Maracay més estressats i emprenyats del que estàvem i amb un dia menys per decidir què fer. Decidim passar de la resta de platges de la zona i anar cap a la muntanya a Mérida.




Mérida és una ciutat colonial al peu dels Andes envoltada de pics de fins a 5000 metres i amb força atraccions turístiques. Té el tamany just per trobar-hi de tot i sentir-t’hi còmode, a més no és gaire cara. Per fi podem descansar uns dies en un lloc agradable. Se’ns acut una solució per poder quedar-nos a Veneçuela el temps que volíem. Anar cap a Colòmbia treure-hi dòlars i tornar a Veneçuela i canviar-los al mercat negre. Sembla l’única manera de poder quedar-nos però tal com ens ha rebut el país i els seus amables habitants potser val la pena fotre el camp. Per sí fos poc, el telefèric que porta als pobles andins i la principal atracció de Mérida, és el més llarg i elevat del món, no funciona. Entrem en una agència de viatges per veure si trobem més coses que fer a Mérida i apareix la solució a tots els nostres problemes. Ens parlen d’un tour de 4 dies a la regió de Los Llanos, que té molt bona pinta i és molt barat. Per pagar-lo ens ofereix la possibilitat d’ingressar els diners en un compte espanyol que té l’agència però, a més, ens comenta que podem ingressar-hi més diners i ells ens donaran Bolívares gairebé al canvi del carrer. Com no podia ser d’una altra manera, feta la llei feta la trampa. Així que no només contractem el tour de Los Llanos sinó que els ingressem per internet tots els diners que necessitarem a Veneçuela i seguim amb el pla inicial d’estar-nos-hi uns 20 dies.
Ens estem un parell de dies més a Mérida abans que comenci el tour, descansant una mica i visitant un poblet de la zona. Aprofitem l’ocasió per parlar amb alguns Veneçolans, com no podia ser d’altra manera també de política i tenim ocasió de presenciar una manifestació i la seva contra manifestació a propòsit d’una nova llei de l’ensenyament que s’aprovarà d’aquí a poc sense gaires complicacions ja que el partit de´n Chavez s´ha quedat sol al parlament.




Tranquils no parlarem de política. Ja en vam parlar prou des d’Hondures i , a més, vista la sort que ens persegueix des de la grip porcina a Mèxic fins al cop d’estat d’Hondures, més val no temptar la sort que ja hem tingut prou sobresalts en els primers dies a Veneçuela. A més el tema de les bases nord-americanes a Colòmbia sembla que va per llarg així que nosaltres calladets que estem més monos.



L’excursió comença creuant els andes. Visitem un poblet turístic de la zona i parem en un llac a uns 3400 metres d’alçada. Él paisatge varia entre el quasi desèrtic “páramo andino” fins als frondosos boscos de pins enormes. Aquí hi ha vida i molt de verd fins a més de 4000 metres d’alçada.



L’excursió a Los Llanos acaba sent una de les millors activitats que hem fet. El lloc, el paisatge, la gent, els companys d’excursió i el animals fan que valgui molt la pena.




Los Llanos és una regió completament plana de la mida d’Alemanya situada entre Colòmbia i Veneçuela. A la temporada de pluges la major part de la plana queda inundada donant lloc a un paisatge molt peculiar. L’excursió inclou una sèrie de “safaris” per localitzar animals des de el sostre d’uns tot terrenys, una excursió en barca i una a cavall entre d’altres. El campament on dormim és una granja amb milers de Vaques índies (Cebús) i búfals d’aigua que campen lliurement pels seus centenars d’hectàrees. Dormim en hamaques en “habitacions” de sis on la convivència és realment estreta.




Els ocells són el més abundant a Los Llanos, n’hi ha de tots colors i mides i gràcies a l’orografia de la zona són molt fàcils d’observar. Els caimans també són per tot arreu així com les capibares (el rosegador més gran del món) que arriben a pesar més de 60 quilos.




La reina de Los Llanos, però, és l’anaconda. És l’animal més buscat pels encara pocs turistes que venen aquí i els guies, al més pur estil caçador de cocodrils, es llencen a atrapar-ne una si tens la sort de veure-la. Nosaltres no tenim aquesta sort ja que hi ha molta aigua i és més difícil veure’n, No obstant tenim la sort de veure de molt a prop un ós formiguer gegant que és el bitxo mes estrany que hem vist fins ara. A més en un safari de nit també veiem un ocelot, una mena de jaguar petit molt difícil de veure.




La única anaconda que veiem és un cadàver a la carretera, és petita, només fa uns tres o quatre metres. El nostre guia ens assegura que ell n’ha vist d’onze metres però que n’hi ha de més grans. A l’excursió en barca, però, tenim l’oportunitat de veure el nostre heroi de Los Llanos en acció. El nostre guia, el meravellós Tony Martin, es llença a l’aigua per agafar una tortuga carnívora que ens assegura és la més ràpida del món, dubtós honor. Després de l’espectacle el barquer n’agafa una altra sense moure’s de la barca gairebé amb una mà. L’animalet té la carona més inofensiva del món.





Per rematar el numeret, el nostre guia, intenta atrapar un “caimán” però se li escapa. Uns instants després el seu ajudant n’atrapa un de petit i li lliguen la boca amb el cordó de la sabata de la Moni. Per contribuir a l’espectacle tots ens fem fotos amb la pobra bestiola. Quant el solten s’allunya a tota velocitat, segurament esperant no trobar-se un altre grup de turistes mai més en la seva llarga vida.




Des de la barca també tenim ocasió de veure dofins d’aigua dolça, Són quasi cecs, gairebé sense aleta dorsal i tenen el ventre rosa degut a la pigmentació de les piranyes que mengen.



Mes tard tenim ocasió de pescar piranyes i menjar-nos-les per sopar.



L’última nit un grup de veïns venen a tocar Joropo, la música tradicional de la regió. El nostre guia canta improvisant versos fins que el rom no el deixa articular paraula. Els músics són pare, fill i avi. Ens expliquen que fa uns anys, les celebracions duraven fins a tres o quatre dies sense parar de tocar. Amb una petita arpa, un “cuatro” (una guitarra petita amb quatre cordes) i unes maraques toquen una música repetitiva, ràpida i delicada a l’hora fins a la matinada mentre d’altres improvisen versos sobre la marxa de vegades picant-se uns als altres. Nosaltres ballem, bevem i ens deixem hipnotitzar pel ritme repetitiu del Joropo que recorda tant al paisatge de Los Llanos minimalista, repetitiu i delicat.



Com a traca final fem un ràfting per un dels rius que baixa des dels Andes i ens acomiadem del grup amb qui hem conviscut tant estretament durant quatre dies amb força peneta. A més hem trobat la solució per no haver de marxar del país però sobretot, en aquests dies, ens hem reconciliat amb Veneçuela i amb la seva gent, tot i que potser és perquè Los Llanos són un altre país, de vegades, inclús, semblen un altre planeta.



Veure més fotos

We take a flight from Panama to Venezuela. Our first impression in the new country is quite bad. The first problem is the money exchange. The people from Venezuela can’t just take $2500 per year per person, which means that there is an extended black market all over the country that gives you 3 times the amount of money they give you in a bank within the official rate exchange. Once we realized about that we get very stressed as with the official change the prices are so high.
A part from that the first few places that we visit (recommended on the guide) are quite ugly, full of people and dirty and the people aren’t very nice, even rude most of the time. After all of this, we decide to move further and get Merida, a city in the mountains. It’s not very beautiful but it’s warm and friendly and at least we feel comfortable for the first time in Venezuela. Once in Merida, we get the solution for all our money troubles, as there is an agency that makes tours and also has an Spanish bank account where we can transfer they money and they give us Bolivares in a good change, and also join them for a 4 days tour in Los Llanos.
It’s actually one of the best tours we’ve done in our trip, not just for the activities but for the views, the people we meet and the animals we see. We have the chance to see Capibaras (the biggest rodent of the world that can weight 60 kg), snakes, crocodiles (our guide actually hunts a little one to show us, poor thing) ocelot (like a jaguar) and the most impressive one: the giant anteater.
We also have the chance to fish, horse ride and make rafting.
After 4 days together we leave the group with nostalgia as we had such a great time.

See more pictures