Canvi d'aires

La frontera entre Costa Rica i Panamà és caòtica però estranyament tranquil•la. No hi ha indicacions de què cal fer i a on s’ha d’anar però els taxistes t’acompanyen a fer els tràmits tranquil•lament i no hi ha cues. El funcionari que ens ha de permetre l’entrada a Panamà està llegint el diari i fins al cap d’un minut no ens atén. Després el malparit encara es permet fer bromes sobre els nostres cognoms. Com a les fronteres un sempre va una mica acollonit li riem les gràcies i entrem a Panamà sense que ningú ens reclami el passaport ni ens miri l’equipatge. El minibús en què fem el nostre primer trajecte al país fa una fortor com d’all i té l’aire condicionat a tota màquina. Tenim la sensació que aquesta primera impressió pot ser una metàfora perfecte de Panamà, un país a cavall entre la centre Amèrica pobra i tradicional i el primer món dels gratacels de la capital i el canal per on passen totes les mercaderies entre orient i occident.



Després d’agafar un altre transport que ens recorda més als de Guatemala (per sort aquest cop només hi anem unes 15 persones) arribem al nostre primer destí, un poblet de muntanya anomenat Boquete. Després de tanta selva, platja, mosquits i humitat la fresca d’aquest poblet i la verdor de les muntanyes senten més que bé. Dormir amb manteta després de tant de temps serà un autèntic plaer. A més trobem un hostal amb cuina i menjador per a nosaltres sols ja que som els únics hostes. Tenim una estranya sensació d’estar com a casa.



Després d’instal•lar-nos anem a veure el poble, que tot just ara comença a acollir bastant turisme, de moment sense perdre la seva personalitat ni la seva relativa tranquil•litat. Tot i això aquí hi ha un munt d’activitats pensades pels turistes, rafting, quads, paintball, excursions a cavall, etc. Des de que una revista de jubilats nord-americana va incloure Boquete com el quart millor lloc del món per retirar-se, el jubilats gringos van començar a comprar terrenys i a fer-se cases però la crisi d’aquest any ha aturat força el creixement i ha deixat moltes cases a mitges i en venda.
Caminem fins als afores del poble per anar a una de les atraccions de Boquete, un jardí privat d’entrada gratuïta per a tothom. Es diu “Mi jardín es su jardín” i és una petita meravella amb un puntet hortera que el fa encara més interessant.






El més interessant és pensar quin tipus de personatge ha fet i manté aquest jardí i a sobre el té obert a tothom tot el dia sense demanar res a canvi. Passejant pel jardí passes per casa seva i fins hi tot pots veure la decoració carregada i una mica extravagant dels salons i menjadors que donen al jardí. Butaques “Emanuelle”, paraigües orientals penjats dels sostre, canelobres enormes, etc. Ens quedem amb les ganes de conèixer-lo/a.




Després de la borratxera de flors anem cap a casa a fer-nos el sopar i a mirar la tele sota la manteta. Aquella nit dormim més a gust que mai.
L’endemà anem a fer una caminada, en principi d’unes dues o tres horetes, pel camino de los quetzales. No només no veure’m cap quetzal ni cap altre animal sinó que la passejadeta acaba sent l’aventura més desastrosa i estressant que hem patit fins ara. Per començar agafem dos busos fins a l’altre extrem del camí per acabar-lo a prop de Boquete i per no fer-lo tot de pujada. Després de més de tres hores de bus hi arribem. El que no ens han dit és que des de on et deixa el bus hi ha una hora a peu fins a l’inici del camí i gairebé una altra de pujada fins a l’entrada del parc natural i l’estació del guarda boscos.




A mig camí comença a ploure i ja no pararà fins al final de la caminada unes quantes hores després. En arribar a l’entrada passem per la casa del guarda boscos per pagar l’entrada i demanar informació però no hi ha ningú. Un grup d’adolescents que hi ha en un cobert ens diuen que no l’han vist i porten més d’una hora allà. Comencem a baixar pel camí ple de fang. Les escales de fusta construïdes per salvar els desnivells estan totes fetes pols. A les baranes de fusta hi ha sempre puntes de claus que sobresurten esperant una mà descuidada. El camí és força estret i perillós amb desnivells molt grans als costats. Anem avançant com podem patint el camí més que gaudint-lo quant de cop ens trobem que una esllavissada enorme ha esborrat el camí. Un altre caminet segueix cap a vall hi avancem uns metres però no sembla ser el camí principal. Ens havien dit que el camí s’havia esborrat per les pluges i que uns turistes el van senyalitzar. Ens hi fixem bé i al mig de la esllavissada a uns vint metres veiem un pal amb un trosset de plàstic. Deu ser per aquí. Els nois que ens hem trobat al inici arriben i creuem amb ells fins a l’altre costat. Allà el camí sembla que segueix però està en unes condicions lamentables. Al cap d’una estona arribem a una zona més baixa i gairebé deixa de ploure, aprofitem per fer unes les úniques fotos que tenim del lloc que d’altra banda és un dels camins més macos que hem fet. El bosc nublat és espectacular és una llàstima que el camí estigui en aquestes condicions.



Deixem passar els nois que ens segueixen i caminem més tranquils, per l’estona que portem caminant ja no deu quedar gaire. Al cap d’una estona el camí es bifurca, no hi ha cap senyalització però un petit tronc a terra sembla indicar que aquell no és el camí així que seguim per l'altre. Al cap de poca estona una altra bifurcació, aquest cop, al camí fals, hi han posat uns quants troncs i unes branques. Deuen ser els turistes que van senyalitzar l’esllavissada. Al cap d’una altra estona un riu talla el camí. A l’altra banda no s’hi veu cap senyal i en un arbre caigut a terra hi ha una senyal que sembla que originalment, quant l’arbre estava dret, senyalava cap a la direcció d’on venim. Com el camí es pot fer en els dos sentits és possible que a l’ultima bifurcació agaféssim el camí que no és. De totes maneres creuem el riu amb l’aigua fins als genolls i veiem que hi ha un camí a l'altra banda però cap senyalització. Cridem per veure si ens senten els nois que anaven davant però no contesta ningú. És estrany no poden estar molt lluny de nosaltres. Decidim tornar enrere i comprovar l’últim encreuament, ja falta poc per a que es faci fosc i portem cinc hores caminant, la idea de passar la nit allà no és gaire temptadora. Tornant enrere trobem petjades dels nois que anaven davant. No duien botes de muntanya i una noia portava unes Converse tipo John Smith que deixen una petjada de cuadradets molt característica. Si han passat per aquí és que han creuat el riu, així que tornem enrere i creuem el riu un altre cop. Després d’uns metres trobem una casa que sembla abandonada però a dins hi ha unes botes d’aigua i una jaqueta, a fora hi ha roba estesa. Cridem i busquem pels voltants però no contesta ningú. La casa fa una mica de por així que seguim camí i una mica més endavant per fi trobem una senyal. Aquesta però ens porta un altre cop fins al mateix riu una mica més avall, el tornem a creuar i seguim endavant fins que trobem una tanca de filferro. Sembla que podem passar-hi per un costat. Entrem en un terreny privat, hi ha unes cases al fons, uff estem salvats. Cridem però no surt ningú. Ens hi acostem i veiem que a més de les casetes de fusta hi ha uns hivernacles tapats i pintats de negre. Un home surt d’una de les cases a uns centenars de metres de nosaltres li cridem i al cap d’una estona es gira. Li demanem cap a on hem d’anar i ens indica que seguim amb la mà. El lloc està buit i fa una mica de por. Al final del camí topem amb una altra tanca. Merda ja quasi ho teníem. M’acosto a una caseta i crido -Hola, hay alguien! Ningú contesta. M’acosto a l’entrada i pujo el graons de fusta –Hola! Un noi surt de la casa de cop donant-nos un bon ensurt. Li preguntem i ens diu que seguim pel camí. -¿Y la cerca? –Se puede abrir por ahí. Obrim la porteta de la tanca i seguim per un camí més ample amb marques de rodes de cotxe. Ara sí que estem salvats. Fins al cap de gairebé una hora no veiem cap senyal ni ningú, només aquest paisatge que sembla d’Escòcia o Nova Zelanda.



Al final trobem una caseta i el final del parc natural. Després de 7 hores de caminar sota la pluja sense saber per on anar i perdent-nos un parell de cops, per fi! A la caseta hi ha un guarda boscos i ens hi despatxem a gust. Li diem que de tots els parcs natural de centre Amèrica aquest és el pitjor senyalitzat i el que està en més mal estat. Ell es defensa dient que la seva meitat està senyalitzada que la culpa és de l’altre guarda. Quina barra. Descobrim a més que hi havia un mirador una mica apartat del camí que, evidentment, no hem vist i que l'esllavissada que hem trobat va passar al Novembre! Li demanem per fer una queixa i ens diu que hem d’anar a la capital al patronato de no sé que. Com a mínim ens hem desfogat una mica. Encara ens queda més de mitja hora fins a la parada de l’autobús que ens portarà a Boquete vuit kilòmetres més enllà. Sortim de la caseta ja de nit i caminem una estona fins que trobem els nois que anaven davant nostre. Per sort a ells els venen a buscar els seus pares i ens porten a Boquete en cotxe. La dutxa i la sopeta que ens fem en arribar a casa són memorables.



L’endemà sortim de Boquete per anar a Boca Brava, una illeta del Pacífic molt a prop de la costa. Per arribar-hi hem de pagar 15$ de taxi perquè no hi ha autobús. Arribem a Boca Chica un poblet de pescadors força pròsper que viu més del gringos que hi vénen a pescar que del peix. Allà una barca ens creua fins a Boca Brava una de les moltes illes i illots del golf de Chiriquí, una reserva marina al sud-oest del país. L'illa no és espectacular i després de caminar-hi una estona ens decep una mica. És tota privada, com moltes de les illes del golf i només es pot estar en una petita part que és propietat del matrimoni alemany que regenta l’hotel i el restaurant. Hi ha camins per fer però no són gran cosa i només hi ha dues platges, una petita de pedres i una altra de sorra fosca amb una mica de brutícia, llaunes de cervesa i ampolles buides on l’aigua està tèrbola i la marea va esborrant la poca sorra humida que hi ha.




A la platja hi ha, una mica amagada, una caseta on la dona del amo llegeix i pren el sol amb el seu gos. Mai els veiem junts, ni a l’hora de dinar o sopar i la imaginació se’ns dispara. Potser ella s’ha tornat boja d’estar aquí sola i ara viu a la platja allunyada de tot el "tinglado" que porta el marit. Ens hi acostem per fer-li unes preguntes i no sembla pas tant boja, una mica esquerpa i prou.



Per les fotos del restaurant sabem que la parella va comprar una part de l’illa i al 2004 , en un extrem, hi van començar a construir l’hotel i el restaurant. Potser després d’un temps al seu paradís perdut van començar a perdre el paradís. A la seva part de l'illa hi ha unes quantes cases construïdes i n’estan fent unes quantes més. A més tenen el projecte de fer una marina amb molls per que hi atraquin el velers i apartaments al costat. A aquest pas, d’aquí a poc l'illa estarà més densament poblada que els pobles de pescadors del voltant. Potser es van cansar d’estar sols al seu paradís i van començar a intentar fer negoci a costa de la seva tranquil•litat. Potser es van cansar l’un de l’altre i ara fan vida per separat dins la seva illa. En qualsevol cas feina en tenen poca ja que tenen mitja dotzena d’empleats, bastants més que hostes quant hi som nosaltres. A més els empleats no són gaire amables i les activitats per fer són cares i es necessita un grup de més gent de la que hi ha a l’illa, així que marxem al cap d’un dia i seguim via cap a la capital. Al creuar el canal fins a Boca Chica ens assabentem que sí que hi ha autobús fins a la carretera principal. No sabem si pensar “quina merda ens han estafat 15$” o “què bé ara no haurem de tornar a pagar 15$ per sortir d’aquí”. De la mateixa manera tampoc tenim clar si l’hem cagat venint a parar aquí o pel contrari hem aprés una lliçó impagable sobre els paradisos perduts de propietat privada.

Veure més fotos

Once we cross the Costa Rican border, we get a bus and head our first stop in Panamá which is a little mountain village called Boquete. We really look like to get there as after some warm and humid weather days in Costa Rica we are dying to get somewhere cooler and fresh. Once in Boquete we go to visit a big private garden which is opened to everyone who wants to see it. So you actually get into that person property to see his/her garden for free. The garden is amazing, plenty of flowers, plants, trees… there are a lot of stuff going on there too…maybe a little bit corny but it all has a nice atmosphere.
Next day we do the Quetzal trail through the cloud forest. We are told that the trail is gorgeous and it just takes between 3 and 4 hours. Ok then, there we go. The day though just gets worse and worse every hour. It starts raining when we arrive to the beginning of the road that gets the trail. That road takes us 1 hour and 30 minutes (no one told us) and once in the forest it happens to be that the signs are gone or mistaken. We take ages to get out the forest and at some point we get quite annoyed as is getting dark and we are getting lost in some of the trail ways.
Fortunately we get out before the sun goes by and get our cute hotel with happiness as well as the hot shower and the soup we have later on.
Next day we leave Boquete and get an island on the Pacific coast of Panamá. To get there we have to paid $15 taxi. It’s a lot of money but we think (for what we’ve read on the guide) that it should worth it. After an hour in the island we are quite pissed off about it as this is a private island with their private trails and private beaches. So you can go to the beaches and walk through the trails but there’s nothing else to do and it’s not very nice either. Next day we leave quite disappointed about the whole island story which instead of being a Paradise happens to be a fiasco.

See more pictures