Nicaragua vista i no vista

La primera diferència entre Hondures i Nicaragua és la música que sona a l’autobús. Menys dramons tipo corrido mexicano i més ritmes caribenys i lletres picantones pujadetes de to com “a ella le gusta la banana” o “te daré mi cucu” i altres hit’s.
El paisatge també canvia lleugerament. Nicaragua és el país menys densament poblat de Centreamèrica amb només 4 milions d’habitants en un país més gran que Anglaterra. Això es nota en la quantitat i la qualitat de la natura que t’envolta a qualsevol lloc inclús al mig d’una carretera qualsevol.
Els transports estan molt millor que a Hondures, tot sembla una mica més organitzat i la gent sembla més carinyosa, aquí els “mi amor” sonen al final de quasi totes les frases.



Si us atureu a mirar el mapa de Nicaragua veureu que és un país bastant estrany. Una gran part del país està cobert d’aigua dolça, són l’immens Lago Managua i el descomunal Lago Nicaragua, que conté unes 350 illes i ocupa un espai de 58 kilòmetres d’ample per 177 de llarg. És l’únic llac on hi viuen taurons i tot i estar a menys de 20 kilòmetres de distància del Pacífic desemboca al Carib després de recórrer més de 200 kilòmetres pel Río San Juan. El més estrany però d’aquest llac és l’illa d’Ometepe formada per dos volcans d’uns 1500m d’alçada que van emergir del llac l’un al costat de l’altre. La lava que va anar caient per costats oposats del dos cons perfectes va formar un pont de terra entre els dos volcans creant l’illa d’Ometepe. Una illa en forma de 8 al mig d’un mar d’aigua dolça.



El primer lloc on ens estem és Estelí, un capital de província que segons la Lonely Planet és súper autèntic i un dels 5 llocs més interessants del país. A nosaltres no ens sembla res d’especial i l’endemà al matí sortim cap a Granada, a la costa del llac Nicaragua, una ciutat colonial i la més turística del país.



La ciutat és una altra versió de la ciutat colonial perfecte. Amb els edificis del centre pintats de nou amb colors vius, botiguetes de souvenirs tipus boutique, restaurants monos regentats sovint per gringos o europeus, etc... Les comparacions amb Antigua són inevitables i per a nosaltres Granada és més maca i molt més “de debó”.



La ciutat és preciosa i encara manté un delicat equilibri entre el turisme i l’activitat de la vida quotidiana de la ciutat. El mercat municipal, per exemple és ple de vida, olors i caos. L’edifici que a dures penes el conté és de la mateixa època que molts dels més macos de la ciutat però està bastant fet pols. L’avinguda més “mona” plena de restaurants i hotelets a la nit també és ocupada pels joves locals que es posen a ballar break-dance tallant el trànsit fins que uns amables policies en bici els hi demanen que es moguin una miqueta.




El conjunt de la ciutat és molt harmoniós i encara conserva l’estructura antiga tot i que a sofert a més dels terratrèmol i erupcions volcàniques els pirates que venien del Carib pel Río San Juan, i dos segles més tard i el fenomen William Walker. Aquest mercenari nord americà que gràcies a Déu descansa en pau a Trujillo, va ser contractat per la ciutat rival de León. L’enfrontament entre les dues ciutats més poderoses del país es corresponia amb la lluita dels liberals i els conservadors pel control del país i va obligar, més tard, a fundar la ciutat de Managua i donar-li la capitalitat. Van arribar a les mans unes quantes vegades però en una d’aquestes se’ls hi en va anar la mà del tot. Al 1856 els Liberals de León van contractar l’exèrcit de William Walker per arrassar la ciutat. Ho va fer de meravella, el comunicat que va enviar a León era un epitafi “Aquí yace Granada”. Després es va passejar amb el seu exèrcit un dies per la ciutat cremada matant, robant i violant. Tot i això la ciutat manté un aire antic i reposat. La majoria d’edificis són neoclàssics però encara queden alguns més antics com la fortalesa desde la que es domina tot Granada i el llac.






L’endemà agafem el Ferri cap a Ometepe. El trajecte de 4 hores és força mogudet, serà un llac però les onades són d’Oceà. Arribem ja de nit a Altagracia el segon poble de l’illa. Els carrers són gairebé a les fosques, ens instal•lem en un hostal bonic i barat. La llum se’n va uns quants cops. Sembla que els que acabem d’arribar amb el ferri hem començat a encendre llums i ventiladors i hem sobrecarregat el poble.
Pel matí sortim a veure el poble. Al matí es molt més acollidor del que sembla de nit. No hi ha gaires turistes. Ens quedem esmorzant unes donas (donuts casolans) a la plaça contemplant el ritme tranquil del poble i escoltant la música de marimba que surt d’alguna botiga quant de cop comencen a sonar uns timbals i passen els escolars de l'illa desfilant davant nostre.



Deixem Altagracia per anar a Santa Cruz, al peu de l’altre volcà. Després d’una hora d’autobús per un camí ple de sots hem de caminar un parell de kilòmetres amb totes les motxilles. Arribem baldats però el lloc s’ho val. És car pel nostre pressupost però ens ho podem permetre i és que a l’illa i a Nicaragua en general tot és mol barat. Està al peu del Volcán Maderas on comença el camí per ascendir-lo i envoltat de “petroglifos” (com ens agrada aquesta paraula!) fets pels Chorotegas que habitaven l’illa.




Anem a veure el poblet de Santa Cruz que no són més de 30 cases molt espaiades a un costat i un altre de la “carretera” que voreja la costa.




Dinem per un preu quasi rècord i anem a veure la platja de Santo Domingo que també ens queda a prop. Banyar-se en una platja d’aigua dolça és ben estrany. Hi ha força onades i no veus l’extrem més proper del llac que et queda a més de 50 kilòmetres, hi ha sorra fina i negra i palmeres així que és com si fossis al mar però l’aigua és dolça. A més les vistes del Volcà Concepción, que encara està actiu, són espatarrants i de tant en tant una planta aquàtica se t’acosta i et recorda que ets en un llac. Per si el lloc fos poc inversemblant hi ha taurons emigrats des del Carib a més de 200 kilòmetres que s’han adaptat a l’aigua dolça.




Arribem fets pols després de caminar tot el dia i ens fem un sopar improvisat amb fruites, tomàquets i pa amb el Volcà Concepción de fons. Més tard un cel on no hi caben mes estrelles ens deixa una bona estona amb la boca oberta mirant cap amunt.




L’endemà ens espera una bona caminada fins al mirador del Volcà Maderas.
A les 8 del matí comencem a pujar el volcà. Aquest cop però no pujarem fins al cim. Al cràter hi ha una llacuna verda que deu ser espectacular però aquesta època sempre està ennuvolat i no es veu res de res. Advertits pel Marc i la Mireia (els dos catalans que ens vam trobar a Guatemala) no agafem cap guia i pugem sols només fins al mirador a la meitat de l’ascensió. Passem per camps de frijoles i arròs on el pagesos treballen i finalment per un bon tros de selva passant per sota d’una família de micos udoladors.



Des del mirador s’aprecia perfectament la forma de 8 de l’illa. També es veu com el núvols es van formant al cim del Volcà Concepción i es van movent en cercles al voltant del cim. Quan estem a punt de baixar ens trobem una família de pagesos. S’aturen a descansar al mirador i hi xerrem una estona. Van a treballar més amunt a uns camps que tenen gairebé a dalt de tot. Diuen que és bona terra encara que els hi quedi “un poquito retirada”, són uns fenòmens.



L’endemà agafem dos autobusos més per arribar a Moyogalpa el poble més gran de l’illa que no deixa de ser un poblet tranquil.




L’agricultura de l’illa, hi ha molt banano a les planes i frijol a les muntanyes, es confon amb el paisatge natural i més que restar-li natura li afegeix un encant especial. Gairebé de la mateixa manera els pocs turistes de l’illa ens incloem en el seu ritme tranquil somrient com a babaus mentre passegem i gairebé no entorpim la seva activitat quotidiana. L’illa encara és poc turística i molt tranquil•la i hi ha petits poblets plens de calma, uns paisatges impressionants, volcans envoltats de bosc humit tropical i bosc nublat i una platja d’aigua dolça amb palmeres i sorra negra. Resumint que ens encanta i que ens hi quedaríem un segle però com sempre el camí es molt llarg i l’endemà tornem a terra ferma per entrar a Costa Rica. Ens sap molt greu deixar Nicaragua tant aviat però ens agrada pensar que ens el deixem per fer unes vacances d’aquí uns anys. Les Islas del Maíz al Carib, el Río San Juan, les Islas de Solentiname, la Moskitia.... mentre creuem la pesadíssima i eterna frontera cap a Costa Rica no podem evitar pensar en tornar-hi.



Veure més fotos

Our days in Nicaragua won’t take as long as in the other countries. We just plan to be in for a week, even though we know we’ll miss a lot of interesting things, but unfortunately we don’t have time do all the countries.
So, our first stop in Nicaragua is Granda (after sleeping one night in a town with nothing interest) which is a beautiful and colonial city. We already have been in cities like this in Central America but this one is more authentic as we think, because it’s not a city just for tourists, it also has the Nicaraguan look and way of life. If you walk across the market it’s plenty of colors, smells, and people buying and selling yelling at the same time. On the other hand, 2 streets away from the market, you can find the most touristic, but beautiful at the same time, street of the city. It’s full of restaurants and little hotels and souvenir shops that are normally regent by foreign people. But still you can find a balance between tourism and Nicaraguan people.
Our stay in Granada is quite short, and 2 days later we take a ferry to get the most interesting and weird spot in Nicaragua: the Ometepe Island. Its interest recalls in the fact that it’s set into the Nicaraguan Lake (which is 58km wide per 177km long) and has an 8 shape where in the middle of the 8 holes, there is one volcano each. So, it’s an island set into fresh water that also contains 2 volcano twins. That makes the island unique in the world and very interesting.
The ferry leaves us in the second biggest village of the island called Altagracia. As we get there quite late, we just look for a hotel, have dinner and go to bed.
Next morning we walk around the village while we have breakfast and have the chance to see how they live in a tranquil way. There aren’t so many people living there anyway, but life runs quiet and calm. Afterwards, we take a bus and move to Santa Cruz. This is a little village where there’s actually nothing to do, but we choose this place because there is a nice little hotel where you can start climbing the volcano and also has beautiful views from the other volcano. It’s actually a little bit expensive for our budget but the surroundings and the hotel itself worth it.
The same day we go and have a swim in the Santo Domingo beach. It’s quite weird to swim in a fresh water lake where you are unable to reach with your eyes the opposite shore (which is 50 km away) and also there are waves as being on the ocean and apparently you can also find sharks on it (that came in from the Caribbean). So it’s like being on the sea but in fresh water.
We spend the evening laying around the hotel, watching the sunset and having pineapple, avocados and tomatoes for dinner.
Next morning, we get up very early and reach just the watching point up hill in the volcano. The views from there are quiet impressive and even though we don’t do the whole climb up to the top, we are satisfied.
Afterwards, we get the bus and get the biggest village of the island which is Moyogalpa. Life there is also quiet and peaceful, not busy, not rush, not even touristic.
Next morning we leave the island and get the Costa Rican border thinking that we are missing behind a lot of interesting spots in Nicaragua that we must visit in another trip.

See more pictures