Costa Rica

Desde la frontera amb Nicaragua, la més pesada i indignant que hem travessat, anem cap a Liberia, una petita ciutat al nord del país. L’autobús que ens hi porta s’atura i entra un policia per fer control de passaports. Comentem amb uns nois Nicas que hi venen a treballar que això sembla la frontera amb EE.UU. Ens diuen que a ells els hi demanen un bitllet de sortida del país per deixar-los entrar, encara que hi vinguin amb permís de treball i un contracte. Al cap d’uns minuts tornem a parar, aquest cop a més dels passaports també revisen els equipatges. A un dels nois Nicas el fan baixar i se’l enduen per revisar-li a fons l’equipatge, l’autobús segueix sense ell en direcció a Liberia.
La sensació d’entrar en un país conegut després de tres mesos s’agraeix. El primer cop que vam venir a Costa Rica fa 4 anys això ens semblava el típic país caribeny una mica desorganitzat i fins i tot pobre. Ara veiem que no podíem estar més equivocats. Després de veure gran part de Centre Amèrica això sembla EEUU, en part potser perquè està ple d’americans (hi ha llocs on hi ha més gringos que locals) però també perquè és amb diferència el país més ric de la zona. Les carreteres, els autobusos, els supermercats, les cases... tot ens és molt més familiar, tot fa olor de primer món. Costa Rica però també és el país amb més zones naturals protegides i amb més natura verge. Volcans, rius, selva, i platges envoltades de parcs naturals al Carib i al Pacífic. Alguns llocs encara no els coneixem i d’altres necessitem tornar-los a veure tot i amb el risc de trobar-los canviats o de comprovar com la memòria fa de les seves sobretot quant ets feliç en un lloc. Tot això sense estar-hi massa dies ja que no tenim gaire temps, ja hem comprat el bitllet d’avió de Panamà a Venezuela, i a més el nostre pressupost no està per gaires alegries en un país on tot val més del doble que a Nicaragua, Hondures o Guatemala.



Des de Liberia, una capital de províncies del nord del país, tenim accés a uns quants parcs naturals. Ens decidim pel Rincón de la Vieja on hi ha un salt d’aigua que es diu La Cangreja entre d’altres coses. Després anirem cap a les platges de la península de Nicoya. El Rincón de la Vieja és un volcà actiu de 1895 metres d’alçada. Des de l’entrada del parc natural es pot fer l’ascensió al cràter o bé primer un camí circular amb cascades, fumaroles, i bases de fang bullent resultat de l’activitat volcànica de la zona i després altres camins fins a diferents salts d’aigua. Del camí circular el que més ens agrada són les “pailas de fango”, piscines de fang que fan xup xup i olor de bacon a la planxa. Les fumaroles, en canvi fan olor d’ous podrits i només s’hi veu fum.





Després anem a la cascada La Cangreja, també dins del parc de Rincón de la Vieja.
El camí passa per diferents ecosistemes i paisatges en un caminada de dues hores per anar i dues per tornar. El salt d’aigua del final és un lloc de pel•lícula, llàstima que plou i fa una mica de mandreta ficar-se a l’aigua. Tot i això ens hi banyem sols i dinem abans de tornar. Després de caminar més de sis hores no estem gens fets pols. Ens devem estar posant en forma a força de caminar i carregar les enormes motxilles.




L’endemà anem cap a Sámara, una platja del Pacífic al sud de la Península de Nicoya.
Sámara encara és un petit poblet on hi passegen els cavalls i els micos et vénen a veure al pati de l’hotel. Tot i això la platja és immensa i molt maca, sembla mentida que no estigui tot ple d’hotels de deu plantes, sembla que sigui qüestió de temps, en aquest poblet els turistes ja són una immensa majoria. A Costa Rica estan encantats de viure del turisme i no sembla que tinguin gaires miraments en urbanitzar el que sigui. Creuen que amb la política de parcs naturals ja en tenen prou però un país de 4 milions d’habitants que rep més d’un milió i mig de turistes a l’any sembla que hauria de tenir una mica més de compte amb el tipus de turisme i l’impacte d’aquest en el medi vivint com viuen de l’ecoturisme i dels impostos i les divises de la gent que ve a veure les meravelles naturals d’aquest país.
Tenim la sort d’aparèixer per allà en les festes del poble. Primer una desfilada de carros de bous amb carros pintats de mil colors ens sorprèn a la platja, tant que gairebé ens trepitgen les tovalloles. Els animals són immensos i les sanefes de colors vius sobre fons blanc dels jous i els carros semblen de mentida. És espectacular veure una bèstia tant descomunal guarnida amb tanta delicadesa, fins hi tot duen les enormes banyes pintades. Llàstima que no en tinguem fotos. A la nit comencen a sonar petards i es monta una bona gresca al carrer amb grups de timbalers i ballarines inclosos. La llàstima és que el grup de timbalers s’allotja a l’habitació del costat i no aconseguim dormir fins les 5 del matí.





La platja de Sámara és enorme i molt tranquil•la. Pensàvem estar-hi un dia però després de veure la primera posta de sol decidim que ens ho prendrem amb calma. Aquí no hi ha gaire a fer i nosaltres no som molt de platja però passem tres dies relaxats sense avorrir-nos ni un segon. Ja ens feia falta un petit descans.



Després decidim anar a Montezuma. Arribar-hi és gairebé una odissea, tot i que està a pocs kilòmetres de Sámara s’ha de fer una volta enorme per arribar-hi. Per començar agafem dos autobusos, després creuem un pont a mig construir a peu sota un diluvi. Allà ens espera un altre autobús que ens porta al final de la carretera on hem d’agafar un taxi 4x4 per fer un tram d’uns 30 kilòmetres. Aquest trajecte és espectacular, passa per una zona selvàtica amb muntanyes que formen petites bahíes al Pacífic. No hi ha cap poble i només un petit hotelet en una platja. El taxista, que és el Tico (Costarriqueny) més simpàtic que hem trobat, ens explica que un cop va portar-hi uns turistes i l’endemà el van trucar perquè els treies d’allà de seguida. Quant va preguntar si havia passat alguna cosa, si tot estava bé li van dir que no, que es morien de l’avorriment. –Estaban bien locos–. El taxista ens deixa en un poble on agafarem l’últim autobús fins a Montezuma, bé en realitat és el penúltim ja que per fer els últims 10 kilòmetres agafem un minibús. Al final unes 10 hores de viatge.




Les platges de Montezuma són maques però el poblet comença a estar una mica massificat. Se suposa que això era un paradís hippie però els mercaders han ocupat el temple. Està ple d’hotelets, restaurants i de turistes molt joves, sobretot gringos. Els hippies han comprat hotelets i s’hi han quedat a viure trobant un modus vivendi en l’ecoturisme. Alguns avoquen les aigües residuals directament al mar..




Caminem fins a una platja solitària i hi estem una estona fins que la marea ens fa fora i acabem banyant-nos en una petita cascada a prop de la platja.




L’endemà anem a veure el parc natural de Cabo Blanco. No és un dels més espectaculars que hem vist però tenim la oportunitat de veure cèrvols i la immensa sort de veure el nostre primer gran predador o bitxo que acollona. Per desgràcia va ser només un instant però estem gairebé segurs que hem vist un puma.
Normalment els visitants dels parcs naturals, fins i tot a Costa Rica, no tenen l’ocasió de veure els grans caçadors. A Centre Amèrica aquests són el Jaguar i el Puma. L’experiència va ser massa curta, ni tan sols li vam veure la cara ni molt menys fer-li una foto, però sense dubte és un d’aquell records que no se’ns esborrarà fàcilment. La caminada de tres hores acaba en una platja solitària, llàstima que comença a ploure.




L’endemà agafem un autobús i un ferri cap a Puntarenas on agafarem un altre autobús cap a la capital i d’allà un altre cap al Carib. La primera etapa a Costa Rica no ha estat gens malament però ens morim de ganes d’arribar al Carib. Tenim un vincle molt especial amb aquesta part del país i potser una mica de pressa per arribar-hi.



Veure més fotos

Already in Costa Rica! We were here 4 years ago and we loved it. Now, we were dying to reach it again and visit the places we didn’t see the last time and of course go again to our favorite spots in the Caribbean.
Our impression about Costa Rica though, has changed. When we came the first time, we saw it as a Central American country, a little bit poor. Now, we can tell that coming from the countries we’ve been, there’s nothing poor about Costa Rica. It actually sometimes look like North America rather than Central America. It can also be because it’s full of American people that moved here to live. It happens to be that Costa Rica is such an expensive country to travel right now.
Our first stop is Liberia, a middle sized city. We go there to reach the “Rincón de la Vieja” National Park. It’s an amazing spot to walk around lush jungle and reach the splendid cascade for lunch time.
Next day we move to the Pacific beaches. The first stop is Sámara, which is a little village set on the shore of the beach. It’s very tiny but nice and warm. We were planning to spend just a couple of days but after the first sunset we decide to take it easy.
After that, we move to Montezuma, another little village down the seaside. It take us almost 10 hours to get it and not sure if it finally worth it. It’s quite a nice place but it’s full of young American people surfing. The beach is also not very nice to swim because the waves are strong and there are rocks on the shore.
From there we go to another National Park. It’s not very impressive natural park but at least we have the chance to see for a few seconds a Puma (or at least this is what we think we saw).
After a couple of days in Montezuma, we move to the Caribbean… our dream come true… is still going to be as nice and virgin as when we came 4 years ago?

See more pictures