Arreveure Costa Rica

Ens encaminem al nostre últim destí a Costa Rica: la península d’Ossa, la regió més remota del país al sud de la costa del Pacífic. Arribem a Puerto Jiménez després de 13 hores d’autobús i al matí següent ens llevem a les 5 per anar al Parc Natural Corcovado. Tenim entès que és un dels parc més verges, grans i amb més fauna de tots els parcs naturals de Costa Rica. És tant gran que hi hauríem de passar uns tres dies per veure’l tot però nosaltres només farem una excursió d’un dia.




El camí cap al parc comença amb una llarga caminada per la platja d’una hora aproximadament. Després ens endinsem al bosc seguint la costa i, a poc a poc i sense fer gaire soroll, anem avançant. A veure si avui hi ha sort i podem veure animals. El bosc no és dels més macos que hem vist, sembla que la part més maca és la més llunyana a més d’una jornada de camí. Al cap de poca estona veiem un pizote, de la família dels ossos rentadors (mapaches), és un animal fàcil de veure ja que és força abundant i no s’espanta fàcilment.



La gran sorpresa arriba unes hores més tard quant tenim la grandíssima sort de veure un tapir. Aquest és un dels animals que més ganes teníem de veure. Fa uns dos metres de llarg per un d’alt i el seu parent viu més proper és el rinoceront. S’està estirat a prop de la platja a l’ombra d’un arbust. No s’espanta gens de veure’ns i en hi podem acostar força. És espectacular i força estrany, és una sort poder veure’l de tant a prop durant tanta estona.




Només per això ja ha valgut la pena les 13 hores de viatge i la caminada. Una mica més endavant, quant ja ens donem per satisfets ens topem amb un ós formiguer. És un animal encara més estrany, es mou com si estigués tan musculat que li costés fer cada passa. Els braços i cames robustes i arquejades i el cap petit li acaben de donar aquest aspecte de culturista passat de voltes.



Després encara tenim la sort de veure micos esquirol, un tipus de mico que encara no havíem vist d’un color d’un marró clar, semblant als esquirols que hem vist per tot el país.



La marea està molt alta i gairebé no podem seguir més enllà, ja portem quatre hores de camí i comença a ser tard així que fem mitja volta i tornem per on hem vingut.
De tornada encara veiem una petita serp i una granota d’un color flourescent impossible.




Marxem del parc més que feliços i esgotats després de set hores de camí.
L’endemà, quant sona el despertador, no podem ni moure un dit i passem el dia gandulejant en una platja de manglars a prop de Puerto Jiménez.




En l’última nit que passarem a Costa Rica al bar de davant del nostre hotel sona una cançó del Nino Bravo “al partir un beso y una flor....lo que nos es querido siempre queda atrás”. Com podeu veure també hi ha moments per la nostàlgia més cursi en un viatge tant atapeït i quasi frenètic com el nostre.
L’endemà ens llevem a les 5 del matí per agafar la barqueta que ens porta a Golfito i d’aquí a la frontera amb Panamá. Baixant de la barca sentim una conversa entre un venedor de guaiabes i una jove que és un exemple magistral del que en diuen subtext, és a dir conversa que cal llegir entre línies. El venedor s’acosta a la guapassa i li diu en veu baixa “tengo guayaba bien suave y dulcita”. La noia ni se’l mira “no gracias” i ell insisteix “bien rica la traigo, la tengo dulce y suavecita”. Finalment ella li espeta “sí, yo ya sé, mi marido me trae a casa”. Ens mirem y no podem evitar que se’ns escapi una rialleta mentre el venedor fa mitja volta i se’n va amb la cua entre cames.

A Golfito només hi estem de pas però ens han dit que hi ha un centre comercial lliure d’impostos i que tot és molt barat així que aprofitem per anar-hi i remenar una mica. La veritat és que a nosaltres no ens sembla tan econòmic però d’altra banda tampoc venen el que necessitem així que després d’una horeta marxem. No obstant la visita a Golfito ha valgut la pena. Tot i haver crescut bastant pel seu port, la zona lliure d’impostos i la proximitat amb la frontera segueix tenint l’encant d’un poblet de pescadors a les aigües tranquil•les del Golfo Dulce envoltat d’unes muntanyes impressionants.
De Golfito agafem un bus que ens porta directament a la frontera. Deixem Costa Rica després de 19 dies de recorregut. No ens ha decebut com temíem però tampoc és exactament com recordàvem. De totes maneres, tot i els turistes, els preus, i el creixement exagerat d’alguns dels llocs més macos, Costa Rica sempre serà per a nosaltres un lloc molt especial. Aquell que va dir “al lugar donde fuíste feliz no debieras tratar de volver” a més de nostàlgic i pessimista era un enorme covard.

Veure més fotos

Next day we leave Puerto Viejo with nostalgia, and we head our last spot and most remote place in Costa Rica: the Ossa peninsula. We arrive at the little town of Puerto Jiémenz at 8pm after 13 hours on the bus. Next morning we get up at 5am to visit the Corcovado National Park, which is supposed to be the most incredible park of the country due for the quantity and variety of animals and plants you can see there.
We actually get lucky and have the enormous privilege of see a Tapir. It’s just laying there, quiet and pacific under the trees shadow. It is a very peculiar animal and we get very excited to see it. After that we still see an Anteater. It is walking around just looking for something to eat. It is a funny animal and the way it moves make us laugh. A couple of hours later we still see squirrel monkeys, a little snake and a bright and shinny colour frog.
We get back to the hotel exhausted after 7 hours walk but very happy to have seen all we’ve seen. Next morning we are unable to move a finger and we just lay around the closest beach of the village.
Next day we leave Costa Rica after 19 days traveling around. It didn’t let us down but it wasn’t exactly what we remembered neither. Anyway, Costa Rica it will be always special for us.

See more pictures

Inauguramos nueva sección con las fotos de los campos de fútbol y baloncesto más originales, curiosos o inverosímiles que hemos ido encontrando.








This is a new section called "fields of the world". It's all about fanny soccer or basketball fields we've found along the trip.

La Costa Rica que ens va enamorar

Per fi arribem al nostre destí més esperat: el carib de Costa Rica. Fa quatre anys Cahuita i Puerto Viejo ens van enamorar i ara ens morim de ganes per tornar-hi i veure com han resistit el pas dels anys i el turisme aquests dos petits pobles caribenys. Gran part del seu encant rau (bonica paraula) en l’estil de vida pausat i despreocupat de la seva gent, la majoria immigrants jamaicans que van venir a construir el ferrocarril per transportar el café de les muntanyes cap al carib per exportar-lo.




El cafè va ser el primer motor de l’economia del país i el que va començar a convertir aquest país en la Costa Rica d’avui. Aquest nom prové de la primera impressió de Cristòfol Colom que va arribar a dir “He visto más oro en cuatro días en estas costas que en cuatro años en España”. Això va resultar ser fals i la zona va ser durant segles la més pobra i menys desenvolupada del nou món. No hi havia or, els indígenes eren hostils i ferotges, els mosquits i la malària omnipresents i el país estava cobert de selva impenetrable, pantans pudents i muntanyes inaccessibles. Per això Costa Rica no va seguir el model colonial de la resta del nou món amb grans latifundistes i mà d’obra d’esclaus sinó que es va implantar un model de multitud de petits productors. Aquest fet va ser una de les claus que al segle XX convertirien Costa Rica en el país més democràtic, pacífic i ric de Centre Amèrica. No va ser fins a finals del segle XIX amb l’arribada del cafè que l’economia del país va començar a despertar i per tal d’exportar-lo a través del Carib va començar la construcció del ferrocarril. L’empresa va ser un desastre amb milers de treballadors morts pels accidents, la malària i les condicions en les que vivien. Per això van començar a portar treballadors jamaicans, més acostumats a aquelles condicions, per construir-lo i per alimentar-los van plantar bananos al voltant del ferrocarril. Al 1890 el ferrocarril per fi va estar acabat. Al cap de pocs anys la industria bananera va acabar sent la principal exportació del país desbancant al cafè, tot i que els diners de la banana es van quedar en mans del nord-americà que tenia la concessió del ferrocarril ja que el govern li va donar terres per sufragar la ruïnosa empresa. Aquest va acabar fundant la omnipresent United Fruit Company però per sort pels “ticos” va acabar marxant del país. Els treballadors jamaicans es van quedar a viure a les costes del carib sense perdre el seu idioma i la seva cultura donant lloc a una altra Costa Rica totalment diferent de la “sabanera” de vaquers del nord o de la dels grangers de la vall central del país.



Quant el mercat del cafè es va col•lapsar al 1970, Costa Rica va saber trobar una altra gran font de riquesa que va acabar de convertir-la en el país pròsper que és avui. L’ecoturisme és la principal font de riquesa del país i tot i amb els seus problemes i contradiccions intrínseques (¿Com es pot mantenir un turisme ecològic amb més d’un milió i mig de turistes a l’any?) avui per avui és el que marca la gran diferència amb els seus veïns. Però aquest desenvolupament turístic no hauria estat possible sense una estabilitat política i una democràcia consolidada a més dels parcs naturals i les meravelles naturals del país.
Paradoxalment la aparent falta de riquesa del país el va mantenir lluny de la cobdícia dels nobles esclavistes i va convertir el país en la democràcia més saludable, estable i rica de Centre Amèrica. Més tard, per acabar d’arrodonir la paradoxa, les selves impenetrables que la havien fet inservible per als conqueridors i latifundistes espanyols i que havia complicat tant la gran empresa del ferrocarril que portaria tanta riquesa al segle XX, van acabar convertint-se en l’or verd que avui fa del país una veritable costa rica.

Arribem a Cahuita a les 8 de la tarda després de 13 hores de viatge i anem directament a l’hotel on ens vam allotjar fa 4 anys. És una mica car però la mestressa ens fa un bon preu i ens hi quedem uns dies. És un hotelet a primera línea de mar amb un jardí amb amaques i palmeres que acaba al Carib.





Sortim de seguida a veure el poble i el que veiem ens agrada. La part de la costa està gairebé intacta, no han construït res nou, tampoc veiem cap edifici de més de dues plantes. El que sí notem que s’ha perdut és la cuina tradicional del Carib que ha quedat substituïda en bona part per restaurants argentins o italians. Als pocs restaurants locals que queden l’ “arroz con frijoles” a substituït al “rice and beans” caribeny cuinat amb llet de coco i amb moltíssima més gràcia i personalitat. També han aparegut més botigues de souvenirs, alguna agència de viatges que ofereix tours i sobretot una petita zona comercial a la nova estació d’autobusos en una nova avinguda lluny del mar. Tot i això, inexplicablement la zona més pròxima al mar continua igual inclús amb algun edifici en runes que ja era així fa 4 anys.






L’endemà al matí anem al Parc Natural, una petita franja de bosc tropical humit que voreja tota la costa. Un camí el recorre paral•lel a la platja. El camí pel bosc és preciós, i en aquesta ocasió tenim la sort de veure 3 perezosos a l’alçada gairebé dels ulls. Una de les decepcions que ens emportem és que la platja més bonica del parc ha desaparegut. Fa 4 anys hi havia una petita platja de sorra blanca i aigües turqueses però sembla que les tempestes i els huracans han maltractat força la costa i ara tot està ple de troncs i palmeres caigudes.








En els dies que ens estem a Cahuita entrem dues vegades al parc i les dues vegades descobrim nous racons on banyar-nos i gandulejar, intentar fer snorkell per la barrera de corall (les pluges recents han deixat l’aigua tèrbola i no s’hi veu gairebé res) o simplement observar com el Pau es baralla amb els cocos.





Els dies passen tranquil•lament, ens hi sentim molt a gust a Cahuita i no sabem explicar el per què simplement és un lloc que ens enganxa i tampoc ens ve de gust saber exactament els motius.
Ens sobta que ens els dies que hi portem no hàgim vist en cap moment al propietari de l’hotel que vam conèixer fa 4 anys, en Nan, un negre alt i fort amb un somriure d’orella a orella i una parsimònia i bon rotllo contagioses. Sempre ens ha atès la seva dona però no gosem preguntar-li pel seu marit. Parlant amb el noi que l’ajuda a portar l’hotel ens assabentem que en Nan va ser assassinat pel seu germà gran fa un parell d’anys. Sembla mentida com en un lloc com aquest puguin passar bestieses d’aquesta mida. Ens en recordem del Pura Vida de en Mendiluce que descriu tan bé aquesta costa i la seva gent amb les seves llums i ombres.




Aconseguim deixar Cahuita un dia de pluja i marxem al veí Puerto Viejo.
Puerto Viejo de Talamanca sí ha patit el pas del turisme. Només arribar ens adonem que les invasió turística ha fet força mal aquí. Restaurants, botigues i hotels nous per tot arreu, però el que més angoixa ens fa és que no trobem a la gent d’aquí, només veiem turistes i negocis regentats per gringos o europeus. On han anat a parar els negres amb rastes i la taula de surf sota el braç. Per sort els trobem passejant pels carrers després de la posta de sol, encara no està tot perdut. La nit però, ha canviat bastant també. Abans turistes i locals es concentraven en tres locals a escoltar reggae i veure cervesa. Un d’aquest ha desaparegut, l’altre l’ha comprat un argentí i estava tancat. L’únic que quedava estava força buit i és que ara els joves del poble van als llocs de turistes regentats per estrangers on sona música nord americana. Tot i això, afortunadament encara es pot sentir calypso en directe a alguns locals de Puerto Viejo.




Lloguem unes bicis per fer els 16 Km. de recorregut entre Puerto Viejo i Manzanillo. És un camí preciós envoltat de rierols, flors i arbres impressionants, sens dubte és del millor que es pot fer a Puerto viejo. A mig camí parem a Playa Chiquita. Aquesta platja no la coneixíem i ens encanta. Està gairebé deserta, en arribar només trobem una turista i uns cavalls prenent-hi el sol. Seguim el camí fins a Punta Uva on també parem a fer-hi un banyet i finalment arribem a Manzanillo a l’hora de dinar. Manzanillo és potser la platja amb menys encant de tot el recorregut però és ideal per banyar-se, a més el dia ens acompanya i hi ha un cel espectacular. Llàstima que l’aigua tèrbola i les onades no ens deixen fer snorkell per la barrera de corall.







Després de 7 dies entre Cahuita i Puerto Viejo emprenem el camí de nou amb certa nostàlgia. No sabem si hi tornarem algun dia i no parem de veure terrenys i cases en venda. Ens mirem als ulls. Què? Preguntem?



Veure més fotos

We finally arrive to the Caribbean coast of Costa Rica. Four years ago we fell in love with the little villages of Cahuita and Puerto Viejo de Talamanca, and now we are dying to get them again and see how the years and the tourism have treat them.
We arrive to Cahuita at 8pm after 13 hours in three different buses and one boat. We go straight away to the hotel where we were 4 years ago. Still there, still the same cute hotel placed in front of the ocean. As we can see, Cahuita remains quite nice and authentic as we remembered. The coast is still intact and wild and the restaurants and shops are basically the same ones. There are more little restaurants and hotels and a few souvenir shops but they’re not breaking the harmony of the town.
We spend 4 days in Cahuita between the beach, the Natural Park and chilling out in the hotel balcony. The Natural Park is great in here. You can do all the way through it either by the shore of the beach or the forest trail. The trail is gorgeous, plenty of vegetation and animals. We are lucky to see 3 sloths in the 2 times we get into the Park.
We are sorry to realize that the beautiful beach of white sand and turquoise water it was here 4 years a go, has now disappeared. We can guess that the storms have been brave here and now the beach is just a laying place for palm trees.
We leave Cahuita on a raining day and head the neighbor Puerto Viejo. As soon as we get it we realize that the tourism has changed it here. The streets and the beach are the same ones, but the hotels, restaurants and shops are all around now and have changed the atmosphere and the laid-back rhythm of the Caribbean style of life.
Nevertheless we still feel comfortable and we stay there for 3 days. One of those days, we rent a couple of bikes and do all the way between Puerto Viejo and Manzanillo, 16Km far. The way is incredible nice, it goes through the forest and it’s also full of nice and big flowers everywhere. Half our way, we do a stop in Chiquita beach. We didn’t know this one and we really like it. It’s quite a remote and isolated beach and when we get there, there are a couple of horses laying on the sun and chilling out.
After that, we continue our way and stop again in Punta Uva beach. That one is lovely. We take some pictures and have a swim before carry on until we get Manzanillo beach at lunch time.
It’s time to leave Puerto Viejo and we can’t stop thinking about the “on sale” houses we’ve seen around, shall we ask how much?

See more pictures

Costa Rica

Desde la frontera amb Nicaragua, la més pesada i indignant que hem travessat, anem cap a Liberia, una petita ciutat al nord del país. L’autobús que ens hi porta s’atura i entra un policia per fer control de passaports. Comentem amb uns nois Nicas que hi venen a treballar que això sembla la frontera amb EE.UU. Ens diuen que a ells els hi demanen un bitllet de sortida del país per deixar-los entrar, encara que hi vinguin amb permís de treball i un contracte. Al cap d’uns minuts tornem a parar, aquest cop a més dels passaports també revisen els equipatges. A un dels nois Nicas el fan baixar i se’l enduen per revisar-li a fons l’equipatge, l’autobús segueix sense ell en direcció a Liberia.
La sensació d’entrar en un país conegut després de tres mesos s’agraeix. El primer cop que vam venir a Costa Rica fa 4 anys això ens semblava el típic país caribeny una mica desorganitzat i fins i tot pobre. Ara veiem que no podíem estar més equivocats. Després de veure gran part de Centre Amèrica això sembla EEUU, en part potser perquè està ple d’americans (hi ha llocs on hi ha més gringos que locals) però també perquè és amb diferència el país més ric de la zona. Les carreteres, els autobusos, els supermercats, les cases... tot ens és molt més familiar, tot fa olor de primer món. Costa Rica però també és el país amb més zones naturals protegides i amb més natura verge. Volcans, rius, selva, i platges envoltades de parcs naturals al Carib i al Pacífic. Alguns llocs encara no els coneixem i d’altres necessitem tornar-los a veure tot i amb el risc de trobar-los canviats o de comprovar com la memòria fa de les seves sobretot quant ets feliç en un lloc. Tot això sense estar-hi massa dies ja que no tenim gaire temps, ja hem comprat el bitllet d’avió de Panamà a Venezuela, i a més el nostre pressupost no està per gaires alegries en un país on tot val més del doble que a Nicaragua, Hondures o Guatemala.



Des de Liberia, una capital de províncies del nord del país, tenim accés a uns quants parcs naturals. Ens decidim pel Rincón de la Vieja on hi ha un salt d’aigua que es diu La Cangreja entre d’altres coses. Després anirem cap a les platges de la península de Nicoya. El Rincón de la Vieja és un volcà actiu de 1895 metres d’alçada. Des de l’entrada del parc natural es pot fer l’ascensió al cràter o bé primer un camí circular amb cascades, fumaroles, i bases de fang bullent resultat de l’activitat volcànica de la zona i després altres camins fins a diferents salts d’aigua. Del camí circular el que més ens agrada són les “pailas de fango”, piscines de fang que fan xup xup i olor de bacon a la planxa. Les fumaroles, en canvi fan olor d’ous podrits i només s’hi veu fum.





Després anem a la cascada La Cangreja, també dins del parc de Rincón de la Vieja.
El camí passa per diferents ecosistemes i paisatges en un caminada de dues hores per anar i dues per tornar. El salt d’aigua del final és un lloc de pel•lícula, llàstima que plou i fa una mica de mandreta ficar-se a l’aigua. Tot i això ens hi banyem sols i dinem abans de tornar. Després de caminar més de sis hores no estem gens fets pols. Ens devem estar posant en forma a força de caminar i carregar les enormes motxilles.




L’endemà anem cap a Sámara, una platja del Pacífic al sud de la Península de Nicoya.
Sámara encara és un petit poblet on hi passegen els cavalls i els micos et vénen a veure al pati de l’hotel. Tot i això la platja és immensa i molt maca, sembla mentida que no estigui tot ple d’hotels de deu plantes, sembla que sigui qüestió de temps, en aquest poblet els turistes ja són una immensa majoria. A Costa Rica estan encantats de viure del turisme i no sembla que tinguin gaires miraments en urbanitzar el que sigui. Creuen que amb la política de parcs naturals ja en tenen prou però un país de 4 milions d’habitants que rep més d’un milió i mig de turistes a l’any sembla que hauria de tenir una mica més de compte amb el tipus de turisme i l’impacte d’aquest en el medi vivint com viuen de l’ecoturisme i dels impostos i les divises de la gent que ve a veure les meravelles naturals d’aquest país.
Tenim la sort d’aparèixer per allà en les festes del poble. Primer una desfilada de carros de bous amb carros pintats de mil colors ens sorprèn a la platja, tant que gairebé ens trepitgen les tovalloles. Els animals són immensos i les sanefes de colors vius sobre fons blanc dels jous i els carros semblen de mentida. És espectacular veure una bèstia tant descomunal guarnida amb tanta delicadesa, fins hi tot duen les enormes banyes pintades. Llàstima que no en tinguem fotos. A la nit comencen a sonar petards i es monta una bona gresca al carrer amb grups de timbalers i ballarines inclosos. La llàstima és que el grup de timbalers s’allotja a l’habitació del costat i no aconseguim dormir fins les 5 del matí.





La platja de Sámara és enorme i molt tranquil•la. Pensàvem estar-hi un dia però després de veure la primera posta de sol decidim que ens ho prendrem amb calma. Aquí no hi ha gaire a fer i nosaltres no som molt de platja però passem tres dies relaxats sense avorrir-nos ni un segon. Ja ens feia falta un petit descans.



Després decidim anar a Montezuma. Arribar-hi és gairebé una odissea, tot i que està a pocs kilòmetres de Sámara s’ha de fer una volta enorme per arribar-hi. Per començar agafem dos autobusos, després creuem un pont a mig construir a peu sota un diluvi. Allà ens espera un altre autobús que ens porta al final de la carretera on hem d’agafar un taxi 4x4 per fer un tram d’uns 30 kilòmetres. Aquest trajecte és espectacular, passa per una zona selvàtica amb muntanyes que formen petites bahíes al Pacífic. No hi ha cap poble i només un petit hotelet en una platja. El taxista, que és el Tico (Costarriqueny) més simpàtic que hem trobat, ens explica que un cop va portar-hi uns turistes i l’endemà el van trucar perquè els treies d’allà de seguida. Quant va preguntar si havia passat alguna cosa, si tot estava bé li van dir que no, que es morien de l’avorriment. –Estaban bien locos–. El taxista ens deixa en un poble on agafarem l’últim autobús fins a Montezuma, bé en realitat és el penúltim ja que per fer els últims 10 kilòmetres agafem un minibús. Al final unes 10 hores de viatge.




Les platges de Montezuma són maques però el poblet comença a estar una mica massificat. Se suposa que això era un paradís hippie però els mercaders han ocupat el temple. Està ple d’hotelets, restaurants i de turistes molt joves, sobretot gringos. Els hippies han comprat hotelets i s’hi han quedat a viure trobant un modus vivendi en l’ecoturisme. Alguns avoquen les aigües residuals directament al mar..




Caminem fins a una platja solitària i hi estem una estona fins que la marea ens fa fora i acabem banyant-nos en una petita cascada a prop de la platja.




L’endemà anem a veure el parc natural de Cabo Blanco. No és un dels més espectaculars que hem vist però tenim la oportunitat de veure cèrvols i la immensa sort de veure el nostre primer gran predador o bitxo que acollona. Per desgràcia va ser només un instant però estem gairebé segurs que hem vist un puma.
Normalment els visitants dels parcs naturals, fins i tot a Costa Rica, no tenen l’ocasió de veure els grans caçadors. A Centre Amèrica aquests són el Jaguar i el Puma. L’experiència va ser massa curta, ni tan sols li vam veure la cara ni molt menys fer-li una foto, però sense dubte és un d’aquell records que no se’ns esborrarà fàcilment. La caminada de tres hores acaba en una platja solitària, llàstima que comença a ploure.




L’endemà agafem un autobús i un ferri cap a Puntarenas on agafarem un altre autobús cap a la capital i d’allà un altre cap al Carib. La primera etapa a Costa Rica no ha estat gens malament però ens morim de ganes d’arribar al Carib. Tenim un vincle molt especial amb aquesta part del país i potser una mica de pressa per arribar-hi.



Veure més fotos

Already in Costa Rica! We were here 4 years ago and we loved it. Now, we were dying to reach it again and visit the places we didn’t see the last time and of course go again to our favorite spots in the Caribbean.
Our impression about Costa Rica though, has changed. When we came the first time, we saw it as a Central American country, a little bit poor. Now, we can tell that coming from the countries we’ve been, there’s nothing poor about Costa Rica. It actually sometimes look like North America rather than Central America. It can also be because it’s full of American people that moved here to live. It happens to be that Costa Rica is such an expensive country to travel right now.
Our first stop is Liberia, a middle sized city. We go there to reach the “Rincón de la Vieja” National Park. It’s an amazing spot to walk around lush jungle and reach the splendid cascade for lunch time.
Next day we move to the Pacific beaches. The first stop is Sámara, which is a little village set on the shore of the beach. It’s very tiny but nice and warm. We were planning to spend just a couple of days but after the first sunset we decide to take it easy.
After that, we move to Montezuma, another little village down the seaside. It take us almost 10 hours to get it and not sure if it finally worth it. It’s quite a nice place but it’s full of young American people surfing. The beach is also not very nice to swim because the waves are strong and there are rocks on the shore.
From there we go to another National Park. It’s not very impressive natural park but at least we have the chance to see for a few seconds a Puma (or at least this is what we think we saw).
After a couple of days in Montezuma, we move to the Caribbean… our dream come true… is still going to be as nice and virgin as when we came 4 years ago?

See more pictures