17 de juny 2010

La magia del Rajastan

Arribem a l’aeroport de Mumbay (Bombay) al migdia. Li tenim moltes ganes a India tant per tot el que hem sentit i llegit d’aquest país com perquè es l’últim país del nostre viatge.
El primer que ens crida l’atenció de la Índia és, evidentment, la pobresa. La misèria més obscena que hem vist mai ens salta a sobre només sortir de l’aeroport. Famílies vivint al carrer sota un plàstic com a única llar, dones buscant entre les deixalles, i nens demanant diners als semàfors.
Immediatament després ens deixa al•lucinats el trànsit de bojos i els clàxons sonant tota l’estona. Més que circulació sembla una estampida on tothom vol passar i ningú te la més mínima paciència o deferència pels altres. La paraula caos es queda curta per descriure la primera sensació que et dóna una ciutat índia, però d’alguna manera, aquest caos absolut funciona. Ningú s’enfada ni sembla que hi hagi cap problema. Tothom acaba trobant el seu espai per passar i miraculosament no sembla que hi hagi molts accidents.
Trobem allotjament i sortim a fer un volt per la ciutat. Ens sorprèn gratament la quantitat d’edificis espectaculars de molts tipus que hi ha a Mumbay, gòtics colonials, islàmics, art-deco, hindús,... y sobretot la barreja d’aquest estils en alguns edificis espectaculars.




Passejant per la ciutat no triguem gens en adonar-nos que som una atracció. Ens sorprèn que aquí a Mumbay la gent ens miri com si acabéssim de baixar d’un OVNI, però són molt amigables i la immensa majoria només tenen curiositat. Sembla que no estiguin acostumats als turistes i no tenen cap vergonya en acostar-se i mirar-te de dalt a baix.
El trànsit, les gentades i la manera de mirar de la gent ens agobien bastant, serà qüestió d’acostumar-s’hi.
Després de dos dies ja en tenim prou de Mumbay i agafem un tren cap a Udaipur al Rajastán.
Udaipur és una petita ciutat al voltant d’un llac plena de palaus i de temples. Això ja és una altra cosa. Tot i que caminar pels carrers d’aquest poble gran no deixa de ser estressant ens alegrem d’haver deixat Mumbay.



El llac amb palaus a dins i escales (ghats) on la gent va a rentar-se o a netejar roba està gairebé sec.



Però el poble continua tenint força encant. Visitem el palau i la fortalesa on comencem a fer-nos una idea del passat gloriós del Rajastán i la riquesa dels seus governants.
Tot i que des de la independència del país al 1947 els Maharajas , oficialment, ja no tenen cap poder polític han conservat les seves possessions. Els descendents de l’últim Maharaja encara viuen en una part del palau i una part d’aquesta així com el palau de dins el llac l’han convertit en un hotel de luxe.






El temple més important d’Udaipur és tot de marbre tallat



i de nit l’il•luminen amb colors canviants. La gent el visita tant de dia com de nit per fer-hi ofrenes.



Després de dos dies a Udaipur agafem un autobús que ens porta fins a Jeisalmer, al desert de Tar i a prop de la frontera amb Pakistan. Aquí sí que hi trobem tranquil•litat. La fortalesa, situada al cim d’un turó al mig d’una plana deserta, envolta el casc antic de la població on s’hi respira una tranquil•litat d’una altra època. Jeisalmer és un dels llocs amb més màgia on hem estat.






La fortalesa va començar a construirse al segle XII i el palau del Maharaja de Jeisalmer va estar habitat fins a la independència.



Al voltant del palau hi ha un munt de cases antigues (Havelis) del mateix color que la fortalesa i el desert que les envolta, pertanyents a les famílies de comerciants rics que es beneficiaven del pas de les caravanes de camells de la ruta de la seda que tenia una parada important aquí.





Per acabar de tastar una mica la calma i la màgia del lloc anem a fer una excursió en camell pel desert. Arribem a un poblet de cases de fang al mig de la plana deserta a prop d’unes dunes i ens serveixen un te mentre ens preparen els camells. Aquí la majoria de gent es molt pobra, no tenen aigua ni terres per conrear així que viuen de la cria de camells i de les cabres.




Al contrari del que podria semblar aquest desert no és mort, de camí ens trobem un gall d’indi real corrents com un boig. Després ja a sobre el camell veiem antílops, una guineu, i camells salvatges.





Tot i ser una zona de dunes petita, ja que la majoría del desert del Tar es de terra seca amb alguns arbustos, l’experiència d’anar una estona pel desert amb camell es espectacular. El silenci, el vent calent i sec, la immensitat de l’horitzó i les ombres de les dunes al capvespre son impressionants.



Jeisalmer ens arriba al cor de debò, la història, els paisatges, la fortalesa, les Havelis, el desert i la gent vestida amb saris i turbants de colors llampants que destaquen de manera inversemblant sobre el color de sorra de la ciutat fan que sigui un dels llocs més impressionants que hem trepitjat.
Si Jeisalmer és coneguda com la ciutat daurada, Jodhpur és la ciutat blava. Als barris més propers a la fortalesa que domina aquesta ciutat de mig milió d’habitants, les cases estan encalades i pintades d’un blau brillant.





Ens allotgem a prop del basar central, situat al voltant d’una torre amb rellotge, que es un formiguer durant tot el dia.



La fortalesa també és impressionant però a diferència de Jeisalmer, envolta només el palau i és més un museu que un poble.







A dins hi ha una parella de músics que ens deixen amb la boca oberta i el cor encongit. La música tradicional del Rajastàn recorda al flamenc en la intensitat de la manera de cantar i l’instrument de corda que toca el noi te un so riquíssim que sembla mentida que surti només d’un petit instrument, dolç i melancòlic alhora. La combinació és molt emocionant.



A prop de la fortalesa hi ha un temple mausoleu fet totalment de marbre blanc.



L’endemà anem a fer un volt pels carrerons del barri antic. Els carrerons estrets i costeruts i les cases blaves li donen una atmosfera molt especial al lloc i la gent que ens trobem passejant pels carrers són encantadors. Alguns ens diuen que no passem per allà, segurament tenen vergonya i no volen que veiem la brutícia i la pobresa del lloc que d’altra banda no es pot ni comparar amb el que hem vist a Mumbay, o potser ens volen estalviar “l’atac” de dotzenes de nens que només volen tocar-nos i fer-se una foto.



Acabem enmig d’un mercat de cabres on passem a ser l’atracció principal i decidim que ja en tenim prou per avui.
L’endemà anem cap a Pushkar, un centre de peregrinatge pels hindús i un dels llocs més sagrats de la Índia. Aquest poble s’aixeca al voltant d’un llac sagrat on es ve a ofrenar a Bhrama, el deu creador dels hindús.





El llac també està sec i el lloc no és tant maco com ens esperàvem. A més el negoci turístic que hi ha al voltant d’aquest lloc sagrat el converteixen en un d’aquells llocs desagradables on no hi estàs a gust i tothom vol alguna cosa de tu. Els venedors i “guies” són molt pesats i de vegades inclús agressius i a més només pots entrar a un del temples del poble i només si pagues diners per fer una ofrena a Bhrama.




A més al voltant del llac no s’hi pot estar. Els suposats monjos no et deixen tranquil i finalment caiem a la trampa i anem al llac a fer el ritual de la ofrena on et demanen diners assegurant que són per la gent més necessitada (mentida) i que dones diners pel benestar de la teva família. Com més donis millor estaran tots els teus. Després de discutir una estona i de donar només un euro cadascú ens posen la pulsereta de Pushkar amb la que se suposa que et deixaran entrar a tots els temples (mentida) i que els altres “monjos”, venedors de flors per ofrenar i pidolaires et deixaran tranquil (també mentida). Una llàstima perquè el lloc tenia evidentment un encant que, per nosaltres, tota aquesta gent que viu d’enredar al turista s’ha carregat.



El millor de la nostra estada a Pushkar no te res a veure amb la vessant més “espiritual” d’aquest lloc sinó amb la part més real i quotidiana del poble com per exemple aquestes dones reunides parlant de ves a saber què o la processó d’una boda amb els familiars ballant i cantant i els nuvi muntat en un cavall blanc.



Deixem Pushkar per arribar-nos a Bundi. Un poblet més tranquil on la indústria del turisme encara no ha fet gens de mal. Es tracta del típic poble rajastaní, amb la seva fortalesa i el palau a dalt de la muntanya i les cases blaves del voltant però sense el caos de Jodphur i sense gaires turistes ni venedors o guies pesats.



Tot i ser petit, Bundi va ser un reialme independent amb el seu Maharaja com tots els llocs on hem estat del Rajastán. La fortalesa és del segle XVI i el seu estat de conservació és bastant lamentable. De l’interior de les estances del palau gairebé no hi queda res, només una sala amb frescos amb miniatures típiques de la zona.




La fortalesa també està feta pols però té un encant molt especial. Es tracta d’un conjunt de palauets i edificis en runes pels que podem passejar lliurement totalment sols. Només els macacos ens miren encuriosits de tant en tant. Ens sentim com dos nens fent el gamberro.




Hi ha dipòsits d’aigua impressionants fets per aguantar setges que duraven anys,



palaus, estables i edificis diversos mig en runes i envoltats per unes muralles immenses des de les que es domina tota la vall i el poble de Bundi.



Ens quedem fins al capvespre i baixem corrents abans que ens tanquin les portes i ens haguem de quedar a fer nit a la fortalesa.
L’endemà visitem el mercat i alguns edificis del poble com aquest mausoleu amb 84 columnes



o aquest dipòsit d’aigua amb una escalinata i uns arcs impressionants. Sobretot ens sorprèn aquest detall i riquesa en un edifici civil. L’aigua aquí sempre a sigut més que vital, fins i tot sagrada per això el lloc també té alguna cosa de temple.



Des d’aquí fem una excursió d’un dia a Kota, la ciutat del costat i rival de Bundi durant molt anys. Aquí sí que no hi ha ni un turista i tothom ens mira com si fóssim marcians. A més la ciutat és força agobiant així que ens limitem a visitar el palau on veiem les estances privades de l’últim Maharaja decorades amb frescos de miniatures de molts temes,alguns d’una bellesa naïf que ens encanta.




Ens fa molta pena marxar del Rajastan, però encara ens queda molta India per veure i massa poc temps com per posar-nos nostàlgics. Així que agafem un tren que ens portarà a Agra on ens espera, ni més ni menys, que el Taj Mahal. D’aquí un parell de dies us ho expliquem.

Veure més fotos

Sorry, no english version this time

See more pictures

2 comentaris:

  1. una meravella Rajastan, les cases blaves, liles i els verds de les portes així com el saris de les dones, es un esclat de colors, un gust per a la vista, i el desert que dir dels tons daurats, realment màgic, tot es expectacular, continuarem esperant noves històries visuals. Molts petons. (Nomès falten 4 dies.)

    ResponElimina
  2. Oooohh què bonic!! veient les vostres fotos sentim ja molta nostàlgia! Per cert, com proba la calor?
    Bueno parelleta, acabeu de disfrutar els últims dies de "llibertat", nosaltres per aqui ja estem a la rutina...brrrr
    Una abraçada

    ResponElimina