De 0 a 5000

Arribem a l’aeroport de Lima a les 10 del matí i agafem un taxi per anar a l’estació d’autobusos i agafar un bitllet cap a Huaraz al mig de la Cordillera Blanca. No hi ha bitllets fins a la nit així que passarem tot el dia a Lima. No teníem previst estar-hi ja que ens havien dit que la capital del Perú no tenia cap atractiu. Segurament per això ens sorprèn gratament. La ciutat en general és força lletja però la Plaza de Armas i els carrers que la voregen són força macos. No fem ni una foto ja que no tenim bateria a la càmera així que ens dediquem a voltar tranquil•lament i quan ens en cansem anem al cinema a veure una pel•lícula peruana.
Arribem a Huaraz a les 5 de la matinada i, per sort, trobem un noi que ens ofereix tours turístics i un hostal on podem dormir unes hores abans que es faci de dia. Com només tenim dos dies per estar a Huaraz i estem força cansats del viatge i no tenim ganes de planejar, preguntar i organitzar decidim agafar un tour per anar a las Lagunas de Llanganuco i l’endemà un altre per pujar a la glacera del Nevado de Pastoruri a més de 5000 metres d’alçada.
Huaraz és un poble nou i força lleig que ha crescut molt ràpidament a causa del turisme. L’antic poble de Huaraz va quedar totalment destruït al igual que molts del pobles veïns degut a un terratrèmol a l’any 1970.



Tot i no ser gens maco l’entorn és impressionant. Huaraz està en una estreta vall entre la Cordillera Negra que arriba casi fins al Pacífic i la Cordillera Blanca que conté alguns dels pics més alts dels Andes. Mentre que a la blanca sempre i ha gel a partir del 5000 metres i en temporada de pluges hi ha força neu més avall, a la negra mai hi ha gel ni neu tot i arribar a més de 5000 metres. El corrent de Humoldt que refreda la capa superficial del Pacífic sembla que hi té alguna cosa a veure i també fa que la costa peruana sigui gairebé desèrtica.




Quant ens vénen a buscar ens diuen que hi ha canvi de plans i que avui anirem a la glacera. Ens emprenyem perquè no duem la roba adequada i a més acabem d’arribar del nivell del mar i a Huaraz, que està a més de 3000 metres ja notem que ens falta l’aire. Ens diuen que no farà gaire fred i que no ens amoïnem per l’alçada. Ja ens en comencem a penedir de no haver-ho fet pel nostre compte però al menys és una manera barata de veure molts llocs en poc temps. Pujant cap al Nevado ens aturem a veure una font natural d’aigua amb gas. Inclús podem veure’n un got. Estem en un altiplà casi desèrtic a més de 4000 metres on els ocres i grocs de la terra contrasten brutalment amb la neu dels pics més alts i el blau espatarrant del cel.




Més endavant ens aturem a veure una planta única. La Puya Rymondi és la planta floral més gran del món, arriba a fer uns dotze metres i quant està en floració conté milers de flors. La planta, que és una bromèlia com la pinya, només creix en aquests altiplans peruans i viu durant uns 100 anys al cap del quals treu la Puya que arriba als 12 metres en tan sols un any i floreix durant el següent any per morir immediatament després. Normalment només hi ha una o dues florides a l’hora però aquest any és excepcional i en podem veure moltes juntes a l’hora. Si el paisatge ja és prou marcià aquests gegants florits li acaben de donar un toc encara més surrealista.



Més endavant ens tornem a aturar per veure uns Petroglifs (Oohhh...en català encara ens agrada més aquesta paraula!) de fa uns quants milers d’anys. La propera parada ja és a 4800 metres d’alçada, des d’allà pujarem a peu durant uns tres quilòmetres fins al gel del Nevado del Pastoruri a uns 5150 metres d’alçada. El primer tram es pot fer a cavall però ens trobem bé tot i l’alçada i decidim pujar-ho tot a peu. La falta d’oxigen es nota molt i s’ha de caminar molt a poc a poc i respirar molt profundament. El mal d’altura també ens afecta una mica. El “soroche” com en diuen aquí és com un lleuger “globo” acompanyat de mal de cap. Fins a cert punt és fins i tot agradable però si t’ajups de cop et costa molt aixecar-te i el lleuger “globo” es converteix en una castanya monumental. Per sort hem tingut la precaució de prendre una infusió de fulles de coca al bar on hem esmorzat i també hem comprat una bosseta de fulles que anem mastegant com fa la gent d’aquí. Anem caminant molt a poc a poc i aviat ens trobem els últims del grup. Costa molt respirar i de vegades mantenir l’equilibri i la coordinació. La fulla de Coca sembla que fa efecte i al cap d’una estoneta ja anem una mica millor però encara falta molt. Comença a nevar i el fred cada cop es nota més. Ens aturem per abrigar-nos tot el que podem i seguim patint cap a munt.
Pel camí trobem algunes plantes i inclús flors, sembla mentida que una flor pugui créixer a aquesta alçada.




Arribem a la meitat del camí i tornem a parar uns segons però parats fa molt de fred i cada cop neva més fort així que seguim pujant amb la certesa de que arribarem al gel costi el que costi.
L’últim tram és molt empinat i comencem a veure gent del nostre grup baixant amb la llengua penjant. Hem fet bé d’anar poc a poc però encara falta el més dur i la neu no deixa veure més enllà del teu nas.
Seguim pujant i ens trobem a una senyora de 76 anys baixant amb la seva filla! Elles han pujat el primer tram a cavall però si aquesta senyora ha pujat fins a dalt nosaltres ho hem de fer encara que sigui l’ultima cosa que fem.
La nevada afluixa una mica i podem veure el gel ara ja no se’ns escapa. Finalment arribem. No hem escalat la muntanya, només hem caminat tres quilòmetres però ens sentim com si haguéssim fet el cim de l’Everest.



Ara toca baixar amb compte i paciència per no fer-se mal. El Pau fot una relliscada però aconsegueix no trencar-se el cul ni la càmera.



Mentre baixem el nostre guia ens comenta que les glaceres estan retrocedint molt ràpidament. Fa uns anys a mig camí ja hi havia molt de gel i ara no n’hi ha gens fins als 5150 metres. El paisatge durant la pujada no és gens espectacular, la pujada ha estat molt dura i el fred, la neu i l’alçada ens han fet patir una mica però ha valgut molt la pena. Hem provat el “soroche” hem estat a més alçada de la que imaginàvem poder estar i ens hem superat una mica.

L’endemà ens tornem a llevar aviat per esmorzar abans que ens vinguin a buscar. La recollida acaba sent una hora més tard del previst i després, com passa en la majoria de tours, anem tots a toc de pito tota l’estona. El tour comença aturant-se al poble de Carhuaz del pocs que van quedar en peu després del terratrèmol del 1970. En aquest poble, com en altres de la zona, les dones porten unes cintes als barrets durant les celebracions, que indiquen la seva disposició segons el color. Així el blanc indica virginitat, el rosa, segons el nostre guia, “indica que ya probó y le gustó”, el marró indica prudència, el blau casada i el negre és el color de les viudes però segons els nostre guia de seguida el canvien pel vermell que indica urgència.



Després parem davant d’una verge als afores del poble. Els peruans que vénen amb nosaltres al tour es fan tot de fotografies amb la verge. Des d’aquí ja es veuen el pics del Huascarán, el segon pic més alt d’Amèrica amb 6768 metres i el Huandoi de 6395 metres.



La propera parada és el poble de Yungay. Aquest va ser el que més va patir la tragèdia del 1970. El terratrèmol va despendre una bona part del casquet de gel del Huscarán, uns 15000 milions de metres cúbics de gel i granit, del quals aproximadament un 10% va anar a parar a l’antic poble de Yungay cobrint-lo del tot en segons per sempre més. Unes 20.000 persones van perdre la vida. Els únic supervivents van ser els visitants del cementiri del poble, en turó per sobre del poble. El relat dels tres dies que van passar a la intempèrie amb unes temperatures de 20 graus sota cero abans que un helicòpter els trobés és força macabre.
L’antic poble i les restes del seus habitants queden a uns 20 metres sota terra del que s’ha convertit en un immens cementiri per on el turistes passegen durant tot l’any. Fora d’algunes explicacions interessants de com va anar la descomunal esllavissada la resta és tot pur morbo. Pel que sembla als peruans els hi agrada bastant el morbo i l’humor negre tirant a carbó.
Al cementiri encara es poden veure restes d’un autobús o de l’antic campanar de l’església.



Els pisos superiors del cementiri del poble han estat restaurats i en fer la foto de rigor trobem.... vosaltres hi veieu res d’estrany?



I ara?



Miraculosament podem sortir del paradís del morbo i finalment ens dirigim al lloc veritablement interessant del tour: Les Lagunas de Llanganuco situades a 3800 metres d’alçada entre el Huascarán i el Huandoi. Encabides en una vall estretíssima entre aquestes dos moles de més de 6000 metres.



De fet només en visitem una, la Laguna Macho. Que per què es diu així? La història bé es mereix un paràgraf.
Huáscar era un príncep Inca que es va enamorar de la princesa Huandi, filla de l’enemic més acèrrim del seu pare. Ella també es va enamorar de Huáscar però tots dos reis es van oposar al matrimoni així que Huáscar va raptar Huandi i van marxar junts per ser feliços ben lluny. El pare de Huáscar indignat per l’ultratge va enviar un exèrcit per atrapar-los amb una ordre molt concreta per quant els trobessin. Finalment els van trobar a la vall de Llanganuco i van complir la sentència del rei que ordenava que els lliguessin vius als dos pics mes alts dels voltants, cara a cara, per que poguessin veure’s i sentir-se estan tan lluny l’un d l’altre. Diu la llegenda que de les llàgrimes vessades per Huáscar va néixer la Laguna Macho als peus del que avui anomenem Huscarán i als peus del Huandoi, de les llàgrimes de la princesa la Laguna Hembra. Amb el temps, entre les dues llacunes, en va sorgir una de més petita que anomenen la Laguna Hija.
Quant, desrpés de 20 quilòmetres d’ascensió, veiem la llacuna des de l’autobús se’ns escapa un alaaaa... Per definir l’espectacle de la llacuna turquesa i les muntanyes immenses a sobre nostre no se’ns acut res millor que aquest “alaaa” que ens omple el pensament durant tota l’estona que caminem pels voltants del llac.





Caminem durant una hora per la riba del llac amb una dolça ebrietat producte tant de les vistes com del soroche que es trenca de cop quan sentim la veu del nostre guia cridant al ramat. Encara hem de dinar i visitar un taller d’artesanies i una botiga de no sé què abans de tornar cap a Huaraz. Merda de Tours! El que va dir “lo bueno si breve dos veces bueno”, a més de ser un capdecony, no va estar mai a Llanganuco. Nosaltres ens hi quedaríem fins que les llàgrimes de Huáscar i Huandi ens arrosseguessin cap al mar.



Veure més fotos

There are just two ways to leave Iquitos, one is to take a 5 days boat until the first town with road, and the other one is by plane. We don’t have the time and the mood to take the boat so we take a plain to Lima and get it around 10 am. Our net destination is Huaraz and the White mountains which are northern from Lima. The bus that heads Huaraz runs by night so we have to wait all day long in Lima. We didn’t want to because we heard that Lima is quite a horrible city, but for our surprise and maybe because we didn’t have any good expectation we finally quite like the old town and city center.
At 9:00 pm we take the bus and at 5:00 am get Huaraz. We find a hotel and later that morning we join a tour to climb a glacier which is 5150 m high. We just have to walk 3 km. from where the bus stops to get it but at that high the effort is considerable. The “soroche” that’s how they call the high altitude pain, is starting to affect us as we can’t almost breath and every step is like doing a big climb…We early get the last ones of the tour while we walk, we take it easy as at some point we see it impossible to do it.
But suddenly we see a 76 years old lady with her daughter already coming back and we decide that if she can do it we can do it! Half an hour later we get the top. A part from that, the landscape there is gorgeous and we have the chance to see these weird plants with flowers that looks like Cactus.
Next day we join another tour to see the Llanganuco Lagoon. Before reaching it we do a few stops to see some cemetery and a town that is laying underneath the earth because of an earthquake due in 1970. You still can appreciate some buses left there half of them hiding under the earth. It’s quite impressive.
Later on, we finally get the Lagoon in this is incredible. We’ve never seen such a blue lagoon surrounded by snowed mountains.

See more pictures