De cap a Honduras

La frontera entre Guatemala i Hondures és gairebé inexistent. No ens fan preguntes, ni revisen equipatges, ni tan sols ens segellen el passaport al entrar a Hondures. L’únic que fem és canviar de furgoneta, aquí en diuen “rapiditos” i canviar moneda de Quetzales, l’au nacional de Guatemala, per Lempiras, l’únic líder indígena que va plantar cara als espanyols de debò. El paisatge, però, sí que canvia. Hondures té la mateixa superfície que Guatemala però només hi viuen la meitat d’habitants, uns set milions. Els pobles estan molt més distanciats entre ells i les muntanyes per les que fem via cap a Copán estan totalment despoblades i plenes de pastures amb alguns cavalls i vaques escampats aquí i allà. A Hondures però gairebé ja no hi ha maies i els homes porten barret de vaquer.
Copán són unes de les runes maies més espectaculars. A diferència de les que hem vist a Mèxic, Belize o Guatemala; aquestes són interessants pels gravats i escultures. Les esteles, blocs de pedra gravats amb l’efígie dels governants i els seus mèrits descrits en jeroglífics, són impressionants.






En una de les piràmides hi ha una escalinata feta amb 2000 blocs de pedra esculpits o “petroglifos”, som uns fans d’aquesta paraula. En els seus 64 graons hi ha el jeroglífic més extens del món Maia que ha servit per entendre la seva organització política i social així com aspectes de la seva vida quotidiana.




Una altre edifici espectacular és l’edifici Rosalila. L’original es conserva en uns túnels sota altres piràmides posteriors. La rèplica la tenen al museu amb els colors originals.



Un cop vistes les runes anem cap Gracias, el primer poble del que anomenen la ruta Lenca. Els lencas eren el poble indígena dominant quant van arribar els espanyols i el seu líder Lempira va mobilitzar 30000 homes que gairebé acaben amb els soldats espanyols. No va poder ser i avui dels Lencas no en queda gairebé res. La seva llengua s’ha perdut així com la manera de vestir o els costums i només se’n conserven algunes tradicions cristianitzades i l’artesania de ceràmiques i màscares (algunes d’elles semblen personatges de dibuixos animats freakies tipus vaca y pollo).



La guia diu que és un dels llocs indispensables per veure a Hondures i la veritat és que ens decep una mica. Va ser la primera capital de Centre Amèrica però no és especialment bonic, ni tampoc té gaire encant. Un cop a Gracias es pot arribar a tres poblets més que formen la ruta Lenca. Un d’ells té una església que per les fotos que hem vist val molt la pena. Ara ve, la ruta Lenca com a tal és una mentida o un engany publicitari. És molt difícil arribar als poblets i pràcticament no hi ha llocs on dormir-hi o menjar. Després d’intentar trobar un transport durant tot el dia se’ns passen les ganes. De Gracias només salvaríem l’església de la Merced i les escultures somrients de la façana de l’església de San Miguel. Realment sembla que tots en portin unes quantes, de San Miguels.




Sortim de Gracias amb direcció La Esperanza. No és un recorregut gaire llarg però ens costa gairebé un dia arribar-hi. Fem un primer canvi de bus a San Marcos on dinem. Després preguntem per on passen els autobusos en direcció La Esperanza i ens diuen “allá”. L’únic que ningú ens diu és que el proper i últim es d’aquí a 3 hores. Quant ens assabentem preguntem si hi ha alguna altra opció -Pedir un jalón- (fer dit). En principi no ens fa gaire gràcia però en 5 minuts ens adonem que és un transport força comú a Hondures i que de fet no és “autoestop” de debò ja que la majoria et cobren el viatge. El fet és que pugem al darrera d’una Pick-up amb 3 persones més que també esperen amb nosaltres i resulta ser el millor viatge que hem fet en aquests dos mesos. El paisatge de muntanya és preciós i gaudir-lo amb el vent a la cara i sense vidres pel mig és un gust, inclús els sotracs del camí són divertits, el paio va a tota castanya. Però encara és més interessant el paisatge humà que va transitant pel darrera de la pick-up. Un pastor (d’ànimes, no de vaques com suposem en un principi) que treballa a les comunitats lencas, uns pagès que té dos fills als Estats units i que va ser enxampat quan intentava creuar-hi i va ser repatriat –Al menos estoy entero- Ens explica que molts moren i d’altres tornen mutilats pels accidents als trens. Un altre pagès i ramader ens explica que ha juntat 3000$ per enviar a la seva filla, que no es vol casar amb cap hondureny, cap a Espanya amb una cosina. La gent va pujant i baixant i ens pregunten què coi hi fem allà abans d’explicar-nos les seves vides.
Arribem a La Esperanza. Un poble sense gaire encant però amb un mercat força sorollós amb moltes fruites i verdures. Després de passar unes hores per la tarda decidim marxar l’endemà.
Al matí següent sortim de La Esperanza i arribem a Comayagua. Aquesta va ser la capital de Centre-Amèrica durant uns anys i a diferència de Gracias, encara conserva l’esplendor d’aquells dies. La ciutat està més preparada pel turisme però, per variar, a les 6 de la tarda tot el tràfec i moviment del dia desapareixen de cop i el lloc sembla una ciutat fantasma. Quant sortim a sopar cap a les 7:30 tot és fosc, tot està tancat, no hi ha ningú pels carrers. Hem d’anar ben bé fins al centre per trobar un restaurant on sopar. Quan acabem de sopar comença a ploure a bots i barrals i la tornada a l’Hotel es torna força divertida. La catedral és de les més maques que hem vist.




L’endemà decidim marxar cap al Lago Yojoa. Ens quedem a Peña Blanca, un poblet petit però amb una activitat frenètica. Decidim quedar-nos aquí perquè és un bon lloc per accedir a un parell de llocs que volem visitar. L’endemà al matí anem a la “Catarata de Pulpanzak”, un salt d’aigua d’uns 50 metres.




A la tarda fem una passejada pels voltants del llac, no és un lloc impressionantment bonic, de fet està força contaminat, però sí s’hi respira un ambient molt tranquil. El llac, les casetes del voltant, la gent i el seu ritme tranquil... ens hi sentim a gust.




Veure més fotos

We cross the Honduras border and get a ride until the Mayan ruins of Copán, our first stop in the new Country. Copán is very different from all the other Mayan ruins we have already seen. Its importance is on the sculptures and engraves.
After that, we move to the little town of Gracias which apparently it’s a must (according to our guide) but it certainly disappoint us. Gracias was the first Central American capital so we expected something different, something nicer. From there we also try to get 3 little villages that are supposed to be very remote and authentic, at least the Honduran people advertise them this way. Well, after spending almost the whole day looking for a public or private transport to get them, we give up as it becomes mission impossible.
So we leave Gracias and move to La Esperanza. Again, there is nothing to see there, so next morning we leave.
Our next stop is Comayagua. This is a middle size city and apparently there are more interesting thing to see. Unfortunately, from our point of view, there aren’t many nice places to go or things to do. Around 7 pm, when we leave the Hotel looking for a restaurant to have dinner, the city has become a ghost city, no one in the streets, no lights, no noise… quite scary… a bit the same in the whole Honduras though.
So, next morning we leave Comayagua and head the area of Lake Yojoa.
There, we visit a high and beautiful waterfall and also the surroundings of the Lake. It’s very nice close to the shore, there are also little villages around that are very quiet, nice people…we feel very comfortable down there for the first time in Honduras.

See more pictures