23 de juny 2010

Dos imperdibles

Després de passar tota la nit al tren, ens acostem a Agra a mida que surt el sol. Aquí és on hi ha el Taj Mahal, una de les atraccions turístiques més importants del país i una de les 7 meravelles del món. No obstant, no cal arribar fins al mateix Agra per adonar-se de que allò ja no té res a veure amb l’idíl•lic Rajastan. Uns quilòmetres abans d’arribar a l’estació d’Agra, un espectacle sense igual ens deixa absolutament bocabadats. Centenars de persones caguen al costat de la via mentre miren els trens passar. La pudor és insuportable i l’espectacle de les fileres de gent cagant a pocs metres nostres és indescriptible. Ara ja sabem d’on ve l’expressió “A cagar a la via!” Mil preguntes ens assalten, suposant que no tinguin cap altre lloc per cagar, no podrien amagar-se una mica? Si més no, no podrien anar a un lloc on no els vegin centenars de persones des del tren? És imprescindible que caguin un al costat de l’altre a un pam de distància?
La benvinguda a la ciutat d’una de les meravelles del món no podia ser més fascinant.
La ciutat d’Agra és molt caòtica, molt sorollosa i molt bruta. La parada aquí però, és obligatòria si vols veure el Taj Mahal.
El mateix dia que arribem ens apropem fins al poble de Fatephur Sikri per visitar la mesquita, la fortalesa i el palau de l’emperador Mogol Akbar que va establir la seva capital aquí entre el 1571 i el 1581.
L’imperi Mogol va ser un dels pocs capaç d’unir gran part del territori de la Índia, que, gairebé sempre, ha estat dividit en petits reialmes.
L’entrada a la mesquita és força espectacular.



La mesquita és una gran plaça envoltada d’arcades i protegida per muralles enormes.



El palau i les estances són més austeres que les que hem vist al Rajastan. Els emperadors mogols eren musulmans i l’arquitectura és força diferent del que hem vist fins ara.



L’endemà visitem el Taj Mahal.



És un d’aquests llocs tan vist en fotografies, a la televisió o en llibres que semblaria que ja no té cap misteri i que per tant sempre et decebrà una mica. Això era el que ens esperàvem. La veritat és que tot i haver-lo vist milers de vegades continua sent impressionant. La primera paraula que ens ve al cap en contemplar-lo és perfecció.
La simetria i l’equilibri d’aquest edifici desprenen exactitud, proporció i perfecció pels quatre costats.



Us proposem un exercici. Mirant aquesta foto treieu-li, amb els polzes, les cúpules petites dels costats. Veieu com la proporció es trenca. La cúpula principal és massa gran i pesada, gairebé grotesca i el conjunt queda desproporcionat. Si feu el mateix amb els minarets, les torres dels costats, veureu que passa el mateix. Tot l’equilibri i la proporció de l’edifici desapareix. Sembla com si els diferents elements que la composen, per separat, no fossin gran cosa. No obstant el conjunt és perfecte.




El següent que ens crida l’atenció, a mida que ens hi anem acostant, és la decoració de les façanes i l’interior. Des de lluny sembla un edifici gairebé minimalista, d’un blanc pur ja que està tot fet de marbre. De més a prop s’aprecien les inscripcions enormes i una mica carregades, a les portes.



Per dins està decorat amb motius florals on cada flor està composta per desenes de pedres semiprecioses.



Les tombes de l’emperador i la seva esposa estan envoltades d’unes pantalles tallades en marbre molt intricades. Tot i que l’interior segueix creant una atmosfera de repòs i pau, la decoració és força recarregada. Sembla una barreja impossible entre minimalisme intimista i barroc ostentós.



L’edifici és impressionant te’l miris com te’l miris, però el que el fa encara més singular és el motiu pel qual va ser construït, la seva raó de ser. Aquest edifici, no va ser construït per lloar la grandesa d’un imperi, del seu governant o de Déu, sinó que va ser ideat per lloar la perfecció i la puresa de l’amor.
L’emperador Mogol Shah Jahan el va començar a construir al 1631 com a Mausoleu per a la seva dona morta prematurament. No cal dir que l’emperador estava profundament enamorat de la seva dona i que la resta de la seva vida la va passar esperant reunir-se amb ella. El seu fill el va succeir prematurament empresonant-lo a la fortalesa d’Agra. Des de la finestra de la seva cel•la es veia el Taj Mahal. Les seves restes descansen al costat de les de la seva dona sota la cúpula principal.
Com veieu no es només un edifici impressionant sinó que darrere també té una història fora del comú. És un d’aquells llocs impossibles de definir amb paraules. No cal dir que els milions de fotografies que se n’han fet tampoc arriben a descriure la bellesa, la puresa i l’emoció que transmet aquest mausoleu.
La descripció més emocionant que hem trobat d’aquest edifici és la que en va fer l’escriptor indi Rabindranath Tagore: El Taj Mahal és una llàgrima a la galta de l’eternitat.

Varanasi (Benarés) és un dels altres llocs imperdibles de l’Índia. Aquesta ciutat santa de l’hinduisme és a la vora del Ganges, el riu més sagrat pels hindús. Els hindús creuen que si al morir són incinerats aquí i les seves cendres són llençades al Ganges, aconseguiran trencar la roda de les reencarnacions i assoliran el descans etern. És per aquest motiu que molt indis venen a morir a Varanasi.

Aquesta ciutat santa i venerada no és el lloc idíl•lic que es podia esperar. Hi ha brutícia, deixalles i merda, normalment de vaca, per tot arreu. Sobretot als carrerons estrets i serpentejants que porten als Ghats, les famoses escales a la riba del Ganges, que fan una pudor gairebé insuportable sense tenir en compte que per passar-hi has d’esquivar motos, vaques, merdes, aigua negra que raja per algun lloc i les constants escopinades dels hindús. A més aquí hi ha moltíssima gent que viu del turisme i són realment molt pesats.

La nostra primera impressió de la vora del Ganges no és com ens esperàvem. És un formiguer ple de gent i la suposada espiritualitat del lloc costa de veure. Els caça-turistes aquí són molt pesats i és impossible trobar un lloc on asseure’s tranquil per observar i intentar assimilar tot el que passa sense que et molesti algú cada trenta segons.



A les escales principals s’hi fa cada vespre el ritual del foc. Es tracta d’una ofrena al riu feta per uns sacerdots amb música en directe i un munt d’espectadors.
El ritual ens sembla més aviat per turistes que no pas per creients. Sí que hi ha gent que el segueix amb devoció però la il•luminació, la megafonia i tota la parafernàlia del voltant ens dóna la sensació de ser més un espectacle que un ritual sagrat. Potser és que el nostre concepte occidental de ritual religiós és molt diferent al de la Índia. Al voltant del lloc del ritual, per exemple, hi ha venedors de joguines, llaminadures i fins hi tot de llums de neó, incloses les banyes de dimoni. La música però és força emocionant i, per nosaltres, és el millor de l’espectacle, perdó volem dir de la cerimònia.



A primera hora del matí el Ganges té un altre aspecte. La gent ve aquí a rentar-se,



a fer la bugada,



o a fer la primera pregaria del dia. És quant el Ganges és més agradable així que decidim fer una volta en barca pel riu.



El més conegut de Varanasi són els Ghats on cremen els morts. Els Ghats de cremació no tenen la solemnitat que ens imaginàvem, ja que ningú plora el mort, no sembla ni tant sols que els familiars estiguin molt afligits i ens sobta que no es veu mai cap dona acompanyant als difunts cap a la pira funerària. Més endavant ens assabentem del perquè de tot això.
No es veu mai ningú plorar o afligit perquè amb la cerimònia de cremació se suposa que s’allibera al mort de la reencarnació i per tant s’ha de deixar anar al mort de manera tranquil•la, sense patiment, és un moment de celebració no de tristesa. Per tal que el mort no percebi la tristesa i la aflicció dels familiars no està permès plorar durant la cerimònia. Probablement per això no es veuen dones, perquè suposadament són més emotives i més donades a plorar, però també hem sentit la versió que abans algunes dones es llançaven al foc amb els seus marits per retrobar-se amb ells després de la mort. Al principi ens sembla molt exagerat però de seguida recordem que als reialmes del Rajastan les dones dels Maharajas es cremaven amb ells quant ell moria, l’últim cop que se’n te constància va ser cap al 1860. De la mateixa manera quant una fortalesa estava apunt de ser vençuda tots els seus habitants es llençaven al foc per evitar la deshonrosa derrota.



Al Ghat de cremació hi ha sempre algú cremant, d’altres preparen la fusta pel proper cos, d’altres arrepleguen les cendres i les restes del cos cremat per llençar-ho després al Ganges. La família porta el cos embolicat amb unes robes brillants, de vegades criden mentre s’acosten pels carrerons, un cop al Ghat el recobreixen amb fusta, tanta com la família es pot permetre pagar, i de la qualitat que es puguin permetre. Tot i això hi ha un mínim indispensable perquè el cos es cremi del tot, o gairebé. Un cop la llenya està a punt, un sacerdot encén el foc mentre fa 5 voltes al voltant del cos tot i fent una pregària. Un cop el cos comença a cremar, els familiars marxen i tornen al cap de tres hores quant ja només queden les cendres, o gairebé, que llençaran al Ganges.
Tot això es fa sense cap solemnitat ni privacitat. Més aviat es fa amb certa rutina. Sembla més aviat una fàbrica que un cementiri com nosaltres l’entenem. Aquí a la Índia, a diferència d’occident, allò sagrat i allò més quotidià estan completament barrejats.

El que és innegable és que el Ganges és un reflex de la vida al cor de la Índia. Al riu tothom i ve a fer un munt de coses, des de banyar-se a jugar al cricket, a fer la bugada o acomiadar als seus morts. El més quotidià i el més excepcional, el més mundà i el més elevat es barregen en un amalgama gens estètic i, a primera vista, fora de tota lògica.
El Ganges és com la vida, i la vida aquí, al cor de la Índia, no s’assembla en res a la que apareix als prospectes de les agències de viatges o llegint la Lonely Planet.

Un altre cop els llocs més espirituals, sagrat i venerats ens deceben per tot el que els envolta i la quantitat de gent que viu del turisme al voltant. Però també un altre cop, com ens va passar amb el Perito Moreno o al Machu Pichu, una de les icones més vistes i repetides com és el Taj Mahal, no només no ens decep sinó que ens impressiona d’una manera que no esperàvem. Dos exemples molt diferents del que pot passar quant tens unes expectatives molt marcades del que vas a veure.

Veure més fotos

Sorry, no english this time

See more pictures

Cap comentari:

Publica un comentari