27 de desembre 2009

El cor de l'illa

Ens dirigim cap a l’interior per arribar al cor bategant de l’illa. Intentem trobar una zona d’acampada propera a Rotorua quan, cap a les 11 de la nit, ens tornem a trobar en una situació ja totalment familiar.



Ja és la tercera vegada. Aquest cop és molt tard i sembla que estem ben fotuts fins que un simpàtic jubilat que viatja sol, apareix de la foscor i ens treu amb els seu 4X4.
A veure si pot ser, d’una punyetera vegada l’última.
Rotorua és el al bell mig de l’illa i té molta activitat volcànica i un munt de llacs i boscos. Segons la mitologia del poble Maori (El poble de raça polinèsia que va començar a poblar aquestes illes fa més de 1000 anys) el primer Maori que va arribar a les veïnes muntanyes de Tongariro gairebé mor de fred, però dues deesses del foc van acudir a la seva crida i van viatjar per sota la terra des de el vell mig del Pacífic (des de Hawaiki el lloc mitològic on se situa l’origen d’aquesta cultura) fins a les muntanyes portant el foc amb elles, salvant al seu germà i creant la zona volcànica que avui encara es manté activa.
A Rotorua a més de veure guèisers i fumaroles també coneixem una mica la cultura Maori a Te Puia, un poble-museu dins d’una zona d’activitat volcànica, ple de llacs de fang borbollejant i amb el guèiser més gran de l’illa. El nom d’aquest lloc, un dels primers assentaments maoris és el més llarg del món.



La seva mitologia explica que els primers colonitzadors de l’illa van arribar en una gran canoa anomenada Te Arawa fa uns 700 anys. Sembla que en les seves històries es barreja el mite i el fet històric passant de generació en generació de manera oral. La història narra com Kupe, el cap que va conduir al seu poble en canoa fins a Nova Zelanda, va ser perseguit quant navegava cap a l’illa sud, per un pop gegant, al qual va aconseguir matar. El seu cos mort va quedar al nord de l’illa sud, formant unes penínsules amb forma de tentacles. D’altra banda, sembla ser que els mites fundacionals maoris coincideix en dates i llocs amb els vestigis que s’han trobat a l’illa dels primers assentaments, tot i que hi ha evidències d’anteriors visites de polinesis.



Sembla ser que el seu origen primer es remuntaria a Taiwan, a les costes del sud de China, des d’on es van expandir per les illes al llarg del Pacífic fins a poblar el triangle que formen Nova Zelanda, l’Illa de Pascua i Hawai. Actualment a Nova Zelanda representen el 10% de la població però només un 2% tenen els 4 avis Maoris. La seva llengua està en clara minoria i evident retrocés però s’ensenya a algunes escoles i té certa presència a la ràdio i la televisió.
Els conflictes entre colonitzadors i maoris sembla que han quedat aparcats però encara hi ha ressentiment i algunes disputes jurídiques per terres que els anglesos prometeren deixar als seus amos originaris però que després de trobar-hi or o d’altres recursos valuosos, no van ser retornades mai.
Veiem, més o menys, com vivien els primers pobladors d’aquesta zona. Aquí també ensenyen als Maoris d’avui les tradicions que casi es van perdre fa unes dècades. Els gravats en fusta i la confecció de la roba tradicional s’ensenyen a qualsevol que tingui una mica de sang Maori. Hi ha alguns caps que encara s’oposen a exhibir i ensenyar públicament les seves manifestacions culturals per considerar-ho Tabú.





També veiem un Kiwi, tot i que no el podem fotografiar. És una au nocturna i està en una gàbia fosca on no es poden fer fotos. És molt més gran del que ens imaginàvem, és un dels bitxos més estranys que hem vist. Deu ser impressionant trobar-te’l en un bosc de per aquí. Però en queden molt pocs i és molt difícil veure’ls.
Aquí en teniu una reproducció. O és un dissecat?



Els Maoris van triar aquest lloc perquè els llacs de fang bullent i les fumaroles amagades en aquest bosc eren una defensa natural contra enemics a més d’un lloc sagrat. També utilitzaven aquests llacs per cuinar!



El guèiser entra en erupció cada 20 minuts.



En un dia sense vent pot arribar a fer més de 20 metres d’alçada.




Les gotes de l’aigua del guèiser ens mullen, sort que es refreden de seguida amb l’aire.



Després de Te Puia fem un volt per la ciutat de Rotorua on trobem el palau i els jardins Reials que ens sorprenen moltíssim. No esperàvem trobar un edifici així per aquí.




Anem a fer un volt pels llacs del voltant de Rotorua. Per aquí, fa un segle un volcà va entrar en erupció i va arrasar la zona matant alguns centenar de persones. De pas va destruir les terrasses volcàniques roses que eren unes de les meravelles naturals més importants del món.




Trobem un càmping on dormir a la riba d’un llac amb cignes negres i ànecs com a únics veïns.



L’endemà anem a veure un salt d’aigua. Caminem sols resseguint el riu més clar i blau que hem vist mai.




Fins que arribem al salt d’aigua. Aquest es va originar amb l’erupció de fa un segle. Un dels rius de la zona es va enfonsar a dins la terra i va sortir uns kilòmetres més enllà de dins d’una muntanya partida per la meitat a causa de l’erupció.



Fem un banyet i ens dirigim cap al parc natural de Tongariro, però abans visitem una altre lloc amb activitat volcànica, Orakei Korako.






Aquesta cova es va formar en una erupció volcànica i la seva aigua és lleugerament àcida.




Les bombolles dibuixen cercles a la superfície del fang. El borbolleig pesant i adormit del fang és gairebé hipnòtic.



Aquella nit dormim en un zona d’acampada en un bosc proper. Aprofitem les últimes hores de llum per fer-hi un volt i anem a dormir aviat, demà toca caminar força. Els volcans i els llacs de Tongariro ens esperen.

Veure més fotos

We leave the sea side and head the heart of the island, where the volcanic activity is.
That night, in our way to the campground, we get stuck with the van for the third time in one week. That time is worse though, as it is 11pm, we are in a secondary road with no lighting at all and as we were trying to change our direction, the van is just stuck in the middle of the road. After trying hard for more than an hour to get out of there, an old man, pops up and takes us off pulling the van with his 4x4.
So, next morning we arrive to the volcanic land. In that zone were made the first people settlements of the island precisely for the volcanic activity which considered like a sacred place. Those first indigenous, called Maoris are supposed to come from Polynesia but there are some other theories about their origin.
In that part of the trip we visit an old Maori village converted into town-museum where we have the chance to learn about their mythology, their language, their arts & crafts and their style of life. On there, there are also some geysers, which one of them can reach a 20m high in a non windy day, and it splashes every 20 minutes.
After that we also visit another volcanic activity place which is plenty of nice and interesting views. There is also a cave with some water at the bottom which is turquoise, transparent and has also got some kind of acid in it.
We leave these land and head another national park where are going to climb a volcano next morning.

See more pictures

23 de desembre 2009

21 de desembre 2009

Coromandel

Nuestra próxima parada en Nueva Zelanda es una pequeña península de la costa este, la Península de Coromandel. Dormimos en un camping dentro del parque natural y a la mañana siguiente vamos a recorrer el interior de la península hasta su punto más alto.
El camino empieza subiendo por una escalera tallada en la roca por donde subían las caravanas de caballos que traían provisiones a los leñadores del bosque hace más de un siglo.



El bosque es frondoso y húmedo pero no tiene la variedad de especies que hemos visto en el bosque subtropical de Northland.
La subida es bastante dura, hay miles de escalones pero las vistas de los “pináculos”, el bosque de Coromandel y el mar, merecen la pena.




Los “pináculos” son unas formaciones rocosas en forma de agujas que son lava solidificada del interior de volcanes que se fueron erosionando hasta casi desaparecer. Lo único que quedó fue la lava del interior del cráter solidificada formando estas agujas de piedra.



Comemos y empezamos a bajar.




Llegamos bastante cansados y al volver con nuestra casa con ruedas hacia la costa nos quedamos encallados por segunda vez. Esta vez tenemos una rueda colgando fuera de la carretera y el guarda del parque natural no se atreve a sacarnos con su 4X4, por si acaban cayendo los dos vehículos al río, así que llamamos a una grúa que nos saca de allí. A ver si ya es la última.
Volvemos hacia la costa oeste de la península y llegamos de noche a un camping frente al mar en un sitio llamado Long Bay.
Hasta el día siguiente no nos damos cuenta de dónde estamos exactamente.



Estamos aparcados a 10 metros del mar, en una pequeña playa frente a unas islas y rodeados de bosque. Lástima que el tiempo no acompaña y no se puede disfrutar mucho de la playa ni de los bosques que la rodean.
Seguimos, atravesando la península, hacia la otra costa donde están las mejores playas.



Para llegar a la playa de New Chums hay que cruzar un riachuelo, caminar por una playa y atravesar un pequeño bosque muy frondoso y con algunas palmeras. Está lloviendo así que cuando llegamos a la playa, que según nuestra guía (una de esas gratuitas que te dan nada más llegar en el aeropuerto) es una de las mejores de la isla. Nos decepciona bastante, en gran parte por el tiempo. Así que volvemos enseguida y comemos dentro de la Hippie ya que no para de llover. Un griego que está allí con su mujer y su niña pequeña se lamenta del tiempo y se pregunta cuántos días puede estar así (ya llevamos 3), él decide esperar unos días más con su familia, nosotros nos vamos hacia el interior de la isla y nos dejamos para después el resto de playas de la península. Así que haremos un poco de trampa y os lo contaremos aquí mismo.



De vuelta a Coromandel después de visitar el centro de la isla, la península nos recibe con el mismo tiempo de perros por el que nos fuimos la primera vez pero, llegando a la costa este un arco iris nos sorprende en medio de la carretera. Por fin un buen augurio.
Visitamos la parte sur de la coste este llena de bahías con algunos pueblos de veraneo con muchos veleros amarrados y algunos barcos de pesca faenando.




Seguimos hacia el norte hasta que llegamos a Hahei. Este tranquilo pueblo de veraneo tiene una playa espectacular.



Enfrente tiene un montón de pequeñas islas que forman parte de una reserva marina. Al lado están las playas más famosas de la península. Paramos en el aparcamiento donde empieza la caminata hacia las playas y empieza a llover, además es tarde y como ya estamos hartos de ver playas preciosa con un tiempo de mierda decidimos ir a buscar alojamiento e intentarlo mañana a ver si hay más suerte.
A la mañana siguiente volvemos para ver las playas, valió la pena esperar.
Desde el aparcamiento la playa de Hahei se ve así de apetecible.



Hacia el otro lado las playas de la reserva natural nos esperan escondidas en pequeñas bahías rodeadas de bosque. Todavía más apetecible.





A la playa de Cathedral Cove se accede atravesando un agujero en la montaña.





La punta de estas montañas se quedó sola dentro del agua formando una islita tan absurda como bonita.



La playa que tiene al lado no tiene nada que envidiarle.





Finalmente, ya de regreso pasamos por Sting Ray Bay, más pequeña y tranquila, encerrada entre montañas que se derritieron en el mar. A nosotros nos parece la más apetecible. Así que nos quedamos un rato a descansar. Tal vez no sea la más espectacular pero sin duda es la más tranquila y la que más recuerda a una calita del mediterráneo, aunque hay que buscar mucho para encontrar esta calma y esta agua en el mediterráneo.





Después de esta sobredosis de playas impresionantes seguimos hacia el norte hasta Withianga, en la Mercury Bay. Aquí hay infinidad de barcos de pesca deportiva y algunos veleros, y a pesar de ser un puerto grande el agua sigue siendo así de transparente.



Comemos y descansamos al lado del mar. Después seguimos hacia la playa de New Chums.



A pleno sol, la playa que hay que atravesar y el camino por dentro del bosque son una auténtica maravilla.




La playa tal vez no sea, como dice la guía, la mejor de la isla, pero es preciosa, enorme y está absolutamente vacía.


Al fin y al cabo, ¿cómo es la playa perfecta? La que puede ser la mejor del mundo para un surfista o un dominguero tipo lagarto de arena, probablemente a nosotros no nos diga nada.
Cruzamos la península y buscamos algún sitio tranquilo y apartado para dormir y encontramos una granja con un bungalow en medio de la nada o mejor dicho en medio de esto



Dormimos en la caravana pero nos dejan usar su cocina, su baño y su televisión por cable.
A la mañana siguiente nos dirigimos hasta Cape Colville, el extremo de la península de Coromandel. Aquí no hay casi playas de arena pero el paisaje es espectacular y estamos absolutamente solos.





Nos vamos de la Península con la satisfacción de haberla visto de cabo a rabo e incluso de haber vuelto para ver las playas con algo de sol. Es una lástima que no podamos ver toda la isla igual de bien pero por lo menos nos queda el consuelo de intentar ver lo que podamos abarcar (la mitad norte de la isla norte) a conciencia. Sólo falta poder volver algún día para terminar de ver lo que nos falta. Pero no empecemos con nostalgias que todavía nos falta mucho por ver. Volcanes, cuevas, géisers, lagos,...

Ver más fotos

Sorry, no english version this time.

See more pictures