31 d’agost 2009

Caos a Veneçuela

Aterrem a l’aeroport de Caracas al migdia després d’un vol curt i tranquil. Com si fos una premonició una immensa foto de l’Hugo Chávez ens dóna la benvinguda a Veneçuela. Després de passar els tràmits d’immigració i recollir les maletes hem de canviar dòlars per Bolívares i aquí comença el caos. Només canviem els 40 dòlars que portem a la butxaca pensant en treure diners del caixer a l’aeroport però els caixers de l’aeroport són només nacionals i les nostres targetes no funcionen. A més ens comencen a oferir canvi de dòlars pel doble del que ens han donat al lloc oficial. Aquí passa alguna cosa. Per si de cas no canviem més diners i sortim de l’aeroport. Al bus cap a Caracas ens expliquen el que passa. Actualment cada veneçolà només pot treure 2500 dòlars l’any i per això al carrer la gent canvia dòlars al triple del canvi oficial. Arribem a Caracas i agafem el metro a una estació d’autobusos per anar a Maracay. El metro només val uns 10 cèntims d’€ però la resta de preus com l’autobús fins a Maracay són caríssims pel que estem acostumats. Al canvi oficial Veneçuela sembla tant car com Espanya. Arribem a Maracay de nit i intentem buscar un lloc on dormir i un caixer on treure diners. Se’ns fa tard i finalment ens quedem en un hostal car però amb aire condicionat i tele per cable. Després d’una estona aconseguim treure diners per pagar la habitació. Treiem lo just per passar uns dies ja que al canvi oficial no podrem aguantar gaires dies al país. L’endemà sortim a veure la ciutat que segons la guia és una “ciutat jardí” preciosa i tranquil•la. Qui hagi escrit això no ha estat mai a Maracay. Abans de marxar cap a les platges fem una hora de cua al banc per aclarir el tema de les targetes i per veure si podem treure dòlars. Només hi ha uns pocs bancs al país on funcionin les targetes internacionals i de dòlars res de res, no n’hi ha per ningú. Com a últim recurs aconseguim canviar al carrer tots els dòlars que portem sempre amagats per si de cas. L’amo d’una perfumeria ens els canvia a 6 bolívars per dòlar, gairebé tres vegades més que el canvi oficial. Només portàvem 260$ així que amb això i el que hem tret al caixer tot just podrem aguantar una setmana. Com a mínim ara els preus són raonables però si treiem més diners al caixer al canvi oficial, els preus es tripliquen un altre cop. De moment anem cap a les platges del parc natural Henri Pittier que ens han dit que són molt maques i més endavant decidirem. Necessitem una mica de relax per digerir tant d’estrés i decidir què farem. Després de tres hores de carretera de muntanya amb la música a un volum infernal arribem a la platja de Cata. És senzillament horrible. Segurament fa 20 anys era una platja maca, ara fa pena. Està envoltada de casetes de totxo lletgíssimes a més dels dos edificis de més de 10 plantes a pocs metres de l’aigua. Per si fos poc està a rebentar de gent, gairebé has de demanar permís per banyar-t’hi. Marxem als 10 minuts d’haver arribat cap a una altra platja amb l’esperança que sigui una mica més suportable. El Playón és encara més lletja, tot i això busquem lloc on allotjar-nos, necessitem descansar després de tant viatge en tant poc temps. Els preus dels hostals són abusius així que tornem a viatjar cap a Maracay més estressats i emprenyats del que estàvem i amb un dia menys per decidir què fer. Decidim passar de la resta de platges de la zona i anar cap a la muntanya a Mérida.




Mérida és una ciutat colonial al peu dels Andes envoltada de pics de fins a 5000 metres i amb força atraccions turístiques. Té el tamany just per trobar-hi de tot i sentir-t’hi còmode, a més no és gaire cara. Per fi podem descansar uns dies en un lloc agradable. Se’ns acut una solució per poder quedar-nos a Veneçuela el temps que volíem. Anar cap a Colòmbia treure-hi dòlars i tornar a Veneçuela i canviar-los al mercat negre. Sembla l’única manera de poder quedar-nos però tal com ens ha rebut el país i els seus amables habitants potser val la pena fotre el camp. Per sí fos poc, el telefèric que porta als pobles andins i la principal atracció de Mérida, és el més llarg i elevat del món, no funciona. Entrem en una agència de viatges per veure si trobem més coses que fer a Mérida i apareix la solució a tots els nostres problemes. Ens parlen d’un tour de 4 dies a la regió de Los Llanos, que té molt bona pinta i és molt barat. Per pagar-lo ens ofereix la possibilitat d’ingressar els diners en un compte espanyol que té l’agència però, a més, ens comenta que podem ingressar-hi més diners i ells ens donaran Bolívares gairebé al canvi del carrer. Com no podia ser d’una altra manera, feta la llei feta la trampa. Així que no només contractem el tour de Los Llanos sinó que els ingressem per internet tots els diners que necessitarem a Veneçuela i seguim amb el pla inicial d’estar-nos-hi uns 20 dies.
Ens estem un parell de dies més a Mérida abans que comenci el tour, descansant una mica i visitant un poblet de la zona. Aprofitem l’ocasió per parlar amb alguns Veneçolans, com no podia ser d’altra manera també de política i tenim ocasió de presenciar una manifestació i la seva contra manifestació a propòsit d’una nova llei de l’ensenyament que s’aprovarà d’aquí a poc sense gaires complicacions ja que el partit de´n Chavez s´ha quedat sol al parlament.




Tranquils no parlarem de política. Ja en vam parlar prou des d’Hondures i , a més, vista la sort que ens persegueix des de la grip porcina a Mèxic fins al cop d’estat d’Hondures, més val no temptar la sort que ja hem tingut prou sobresalts en els primers dies a Veneçuela. A més el tema de les bases nord-americanes a Colòmbia sembla que va per llarg així que nosaltres calladets que estem més monos.



L’excursió comença creuant els andes. Visitem un poblet turístic de la zona i parem en un llac a uns 3400 metres d’alçada. Él paisatge varia entre el quasi desèrtic “páramo andino” fins als frondosos boscos de pins enormes. Aquí hi ha vida i molt de verd fins a més de 4000 metres d’alçada.



L’excursió a Los Llanos acaba sent una de les millors activitats que hem fet. El lloc, el paisatge, la gent, els companys d’excursió i el animals fan que valgui molt la pena.




Los Llanos és una regió completament plana de la mida d’Alemanya situada entre Colòmbia i Veneçuela. A la temporada de pluges la major part de la plana queda inundada donant lloc a un paisatge molt peculiar. L’excursió inclou una sèrie de “safaris” per localitzar animals des de el sostre d’uns tot terrenys, una excursió en barca i una a cavall entre d’altres. El campament on dormim és una granja amb milers de Vaques índies (Cebús) i búfals d’aigua que campen lliurement pels seus centenars d’hectàrees. Dormim en hamaques en “habitacions” de sis on la convivència és realment estreta.




Els ocells són el més abundant a Los Llanos, n’hi ha de tots colors i mides i gràcies a l’orografia de la zona són molt fàcils d’observar. Els caimans també són per tot arreu així com les capibares (el rosegador més gran del món) que arriben a pesar més de 60 quilos.




La reina de Los Llanos, però, és l’anaconda. És l’animal més buscat pels encara pocs turistes que venen aquí i els guies, al més pur estil caçador de cocodrils, es llencen a atrapar-ne una si tens la sort de veure-la. Nosaltres no tenim aquesta sort ja que hi ha molta aigua i és més difícil veure’n, No obstant tenim la sort de veure de molt a prop un ós formiguer gegant que és el bitxo mes estrany que hem vist fins ara. A més en un safari de nit també veiem un ocelot, una mena de jaguar petit molt difícil de veure.




La única anaconda que veiem és un cadàver a la carretera, és petita, només fa uns tres o quatre metres. El nostre guia ens assegura que ell n’ha vist d’onze metres però que n’hi ha de més grans. A l’excursió en barca, però, tenim l’oportunitat de veure el nostre heroi de Los Llanos en acció. El nostre guia, el meravellós Tony Martin, es llença a l’aigua per agafar una tortuga carnívora que ens assegura és la més ràpida del món, dubtós honor. Després de l’espectacle el barquer n’agafa una altra sense moure’s de la barca gairebé amb una mà. L’animalet té la carona més inofensiva del món.





Per rematar el numeret, el nostre guia, intenta atrapar un “caimán” però se li escapa. Uns instants després el seu ajudant n’atrapa un de petit i li lliguen la boca amb el cordó de la sabata de la Moni. Per contribuir a l’espectacle tots ens fem fotos amb la pobra bestiola. Quant el solten s’allunya a tota velocitat, segurament esperant no trobar-se un altre grup de turistes mai més en la seva llarga vida.




Des de la barca també tenim ocasió de veure dofins d’aigua dolça, Són quasi cecs, gairebé sense aleta dorsal i tenen el ventre rosa degut a la pigmentació de les piranyes que mengen.



Mes tard tenim ocasió de pescar piranyes i menjar-nos-les per sopar.



L’última nit un grup de veïns venen a tocar Joropo, la música tradicional de la regió. El nostre guia canta improvisant versos fins que el rom no el deixa articular paraula. Els músics són pare, fill i avi. Ens expliquen que fa uns anys, les celebracions duraven fins a tres o quatre dies sense parar de tocar. Amb una petita arpa, un “cuatro” (una guitarra petita amb quatre cordes) i unes maraques toquen una música repetitiva, ràpida i delicada a l’hora fins a la matinada mentre d’altres improvisen versos sobre la marxa de vegades picant-se uns als altres. Nosaltres ballem, bevem i ens deixem hipnotitzar pel ritme repetitiu del Joropo que recorda tant al paisatge de Los Llanos minimalista, repetitiu i delicat.



Com a traca final fem un ràfting per un dels rius que baixa des dels Andes i ens acomiadem del grup amb qui hem conviscut tant estretament durant quatre dies amb força peneta. A més hem trobat la solució per no haver de marxar del país però sobretot, en aquests dies, ens hem reconciliat amb Veneçuela i amb la seva gent, tot i que potser és perquè Los Llanos són un altre país, de vegades, inclús, semblen un altre planeta.



Veure més fotos

We take a flight from Panama to Venezuela. Our first impression in the new country is quite bad. The first problem is the money exchange. The people from Venezuela can’t just take $2500 per year per person, which means that there is an extended black market all over the country that gives you 3 times the amount of money they give you in a bank within the official rate exchange. Once we realized about that we get very stressed as with the official change the prices are so high.
A part from that the first few places that we visit (recommended on the guide) are quite ugly, full of people and dirty and the people aren’t very nice, even rude most of the time. After all of this, we decide to move further and get Merida, a city in the mountains. It’s not very beautiful but it’s warm and friendly and at least we feel comfortable for the first time in Venezuela. Once in Merida, we get the solution for all our money troubles, as there is an agency that makes tours and also has an Spanish bank account where we can transfer they money and they give us Bolivares in a good change, and also join them for a 4 days tour in Los Llanos.
It’s actually one of the best tours we’ve done in our trip, not just for the activities but for the views, the people we meet and the animals we see. We have the chance to see Capibaras (the biggest rodent of the world that can weight 60 kg), snakes, crocodiles (our guide actually hunts a little one to show us, poor thing) ocelot (like a jaguar) and the most impressive one: the giant anteater.
We also have the chance to fish, horse ride and make rafting.
After 4 days together we leave the group with nostalgia as we had such a great time.


See more pictures

21 d’agost 2009

Entre La Habana i Nova York

Per desgràcia no podem estar gaire temps a Panamà, ja que tenim els bitllets per volar des de la capital fins a Caracas. Aprofitem els dies que ens queden per veure un altre poblet de muntanya a dues hores de Ciudad de Panamá.
El Valle és en el lloc on era el cràter d’un immens volcà que va explotar fa milers d’anys. Les muntanyes al voltant del poble són restes d’aquell antic volcà.




El poblet és semblant a Boquete però per a turistes amb més poder adquisitiu i una mica més relaxat. Aquí tenen una segona residència molts habitants de la capital amb diners que vénen a gaudir de la fresca i la tranquil•litat del lloc. Algunes cases són espectaculars.



A prop del poble hi ha alguns camins de muntanya, una cascada, i un canopy per veure el bosc des de les altures. A més hi ha un jardí botànic i parc zoològic on podem veure alguns animals que no hem tingut la sort de veure en llibertat com l’ocelot.




El zoo funciona com a centre de recuperació d’animals ferits o recuperats de cases particulars. Tot i això veure alguns d’aquests imponents animals engabiats fa força llàstima. A canvi també ens ofereix la possibilitat de veure una col•lecció de granotes espectacular o algunes aus totalment inversemblants.







Després anem a veure la cascada del chorro macho. Allà ens banyem en aigua bastant freda i coneixem un valencià que porta 60 anys a Panamà. Va arribar amb 20$ a la butxaca disposat a fer el que fes falta per sortir endavant i se’n va sortir força bé. Ha fet la seva vida aquí i té fills i néts però encara parla castellà amb accent d’espanyol i no s’ha oblidat del valencià.



Arribem a Ciudad de Panamá amb dos dies per veure la ciutat abans d’agafar el vol cap a Veneçuela. La ciutat és un lloc estranyíssim. És una barreja de cases colonials fetes pols i encara habitades, esglésies i edificis històrics restaurats i pintats de nou, suburbis amb edificis de vivendes enormes i de fons l’impressionant skyline que formen els gratacels de la part nova de la ciutat. El primer que se’ns passa pel cap es que sembla una barreja entre La Habana y Nova York .
La ciutat original va ser destruïda per l’omnipresent pirata gal•lès Henry Morgan. No en va deixar pràcticament res. Diu la llegenda que l’únic que va sobreviure va ser l’altar de l’antiga catedral gràcies a un capellà que va pintar l’altar ple d’or i pedres precioses amb pintura negra i li va dir a Henry Morgan que un altre pirata s’havia endut l’original i que aquell era una copia. A més li va acabar demanant diners per construir un nou altar i el capità li va contestar “no sé perquè però em sembla que sou més pirata vos que jo”. Veritat o llegenda el que està clar és que de la ciutat antiga no en va deixar gairebé res. Les restes es poden visitar i queden a prop del barri dels gratacels. Els espanyols van reconstruir la ciutat en una petita península amb una muntanya darrere, un lloc molt més fàcil de defensar i protegit per esculls que feien impossible un atac per mar.




La segona Ciudad de Panamá avui és el casc antic, on ens hi estem. És molt maco i tranquil. Hi ha edificis barrocs, neoclàssics i algun modernista molt ben conservats al costat d’alguns altres fets pols i encara habitats.






Desde el casc antic hi ha unes vistes espectaculars del barri dels gratacels de la zona nova de la ciutat. Alguns són d’oficines propietat de bancs internacionals i alguns altres de vivendes.



A la zona hi ha boutiques, cafeteries super-chic’s i centres comercials on et poden donar un massatge si estàs esgotat de fer compres.



Més a l’Oest s’estén la part més poblada de la ciutat, amb alguns suburbis poc recomanables, fins arribar al inici del Canal de Panamà on els descomunals vaixells esperen per creuar cap al Carib.



La primera impressió que vam tenir del país al entrar en el primer mini bus a la frontera ha resultat ser bastant encertada. L’olor d’all i l’aire condicionat a tota màquina podrien definir la sensació que ens queda d’aquest país. Tot i que només hi hem estat poc més d’una setmana i no hem vist l’arxipèlag de Sant Blas i els Kunas que són els indígenes amb més llibertat i autogovern del món, o l’última frontera que representa el Darién ni tantes altres coses de Panamà, no se’ns escapa que aquest país està tant ple de tradicions i cultures antigues ben vives com de comerç internacional, gratacels i dòlars. El Canal de Panamà ja fa uns anys que no és nord-americà i les bases militars han desaparegut. La moneda oficial, en canvi, continua sent el dòlar, encara que ells en diguin Balboas i facin servir algunes monedes amb aquest nom d’igual mida, forma i valor que les de quart de dòlar o les de 10 cèntims, els bitllets són tots de dòlar. Sembla que els panamenys seguiran per molt anys a cavall entre el dòlar i la tradició més antiga. Esperem que els dòlars que entrin pel canal els ajudin a viure en aquesta aparent contradicció d’una manera més estable i equitativa. Deixem Centre Amèrica per volar cap a Veneçuela esperant poder tornar d’aquí uns anys i esbrinar-ho pel nostre compte.




Veure més fotos

Before getting Panama City, we stop in El Valle which is little mountain posh village. The houses there are impressive, and their owners live in the City, just 2 hours drive.
In El Valle we visit a little zoo with exotic animals and also a cascade.
One day after we move to Panama City. Our first impression is that the city it’s a mix between la Havana and New York because it’s got these decadent buildings that contrast with the new skyline that goes a long the beach shore.


See more pictures

15 d’agost 2009

Canvi d'aires

La frontera entre Costa Rica i Panamà és caòtica però estranyament tranquil•la. No hi ha indicacions de què cal fer i a on s’ha d’anar però els taxistes t’acompanyen a fer els tràmits tranquil•lament i no hi ha cues. El funcionari que ens ha de permetre l’entrada a Panamà està llegint el diari i fins al cap d’un minut no ens atén. Després el malparit encara es permet fer bromes sobre els nostres cognoms. Com a les fronteres un sempre va una mica acollonit li riem les gràcies i entrem a Panamà sense que ningú ens reclami el passaport ni ens miri l’equipatge. El minibús en què fem el nostre primer trajecte al país fa una fortor com d’all i té l’aire condicionat a tota màquina. Tenim la sensació que aquesta primera impressió pot ser una metàfora perfecte de Panamà, un país a cavall entre la centre Amèrica pobra i tradicional i el primer món dels gratacels de la capital i el canal per on passen totes les mercaderies entre orient i occident.



Després d’agafar un altre transport que ens recorda més als de Guatemala (per sort aquest cop només hi anem unes 15 persones) arribem al nostre primer destí, un poblet de muntanya anomenat Boquete. Després de tanta selva, platja, mosquits i humitat la fresca d’aquest poblet i la verdor de les muntanyes senten més que bé. Dormir amb manteta després de tant de temps serà un autèntic plaer. A més trobem un hostal amb cuina i menjador per a nosaltres sols ja que som els únics hostes. Tenim una estranya sensació d’estar com a casa.



Després d’instal•lar-nos anem a veure el poble, que tot just ara comença a acollir bastant turisme, de moment sense perdre la seva personalitat ni la seva relativa tranquil•litat. Tot i això aquí hi ha un munt d’activitats pensades pels turistes, rafting, quads, paintball, excursions a cavall, etc. Des de que una revista de jubilats nord-americana va incloure Boquete com el quart millor lloc del món per retirar-se, el jubilats gringos van començar a comprar terrenys i a fer-se cases però la crisi d’aquest any ha aturat força el creixement i ha deixat moltes cases a mitges i en venda.
Caminem fins als afores del poble per anar a una de les atraccions de Boquete, un jardí privat d’entrada gratuïta per a tothom. Es diu “Mi jardín es su jardín” i és una petita meravella amb un puntet hortera que el fa encara més interessant.






El més interessant és pensar quin tipus de personatge ha fet i manté aquest jardí i a sobre el té obert a tothom tot el dia sense demanar res a canvi. Passejant pel jardí passes per casa seva i fins hi tot pots veure la decoració carregada i una mica extravagant dels salons i menjadors que donen al jardí. Butaques “Emanuelle”, paraigües orientals penjats dels sostre, canelobres enormes, etc. Ens quedem amb les ganes de conèixer-lo/a.




Després de la borratxera de flors anem cap a casa a fer-nos el sopar i a mirar la tele sota la manteta. Aquella nit dormim més a gust que mai.
L’endemà anem a fer una caminada, en principi d’unes dues o tres horetes, pel camino de los quetzales. No només no veure’m cap quetzal ni cap altre animal sinó que la passejadeta acaba sent l’aventura més desastrosa i estressant que hem patit fins ara. Per començar agafem dos busos fins a l’altre extrem del camí per acabar-lo a prop de Boquete i per no fer-lo tot de pujada. Després de més de tres hores de bus hi arribem. El que no ens han dit és que des de on et deixa el bus hi ha una hora a peu fins a l’inici del camí i gairebé una altra de pujada fins a l’entrada del parc natural i l’estació del guarda boscos.




A mig camí comença a ploure i ja no pararà fins al final de la caminada unes quantes hores després. En arribar a l’entrada passem per la casa del guarda boscos per pagar l’entrada i demanar informació però no hi ha ningú. Un grup d’adolescents que hi ha en un cobert ens diuen que no l’han vist i porten més d’una hora allà. Comencem a baixar pel camí ple de fang. Les escales de fusta construïdes per salvar els desnivells estan totes fetes pols. A les baranes de fusta hi ha sempre puntes de claus que sobresurten esperant una mà descuidada. El camí és força estret i perillós amb desnivells molt grans als costats. Anem avançant com podem patint el camí més que gaudint-lo quant de cop ens trobem que una esllavissada enorme ha esborrat el camí. Un altre caminet segueix cap a vall hi avancem uns metres però no sembla ser el camí principal. Ens havien dit que el camí s’havia esborrat per les pluges i que uns turistes el van senyalitzar. Ens hi fixem bé i al mig de la esllavissada a uns vint metres veiem un pal amb un trosset de plàstic. Deu ser per aquí. Els nois que ens hem trobat al inici arriben i creuem amb ells fins a l’altre costat. Allà el camí sembla que segueix però està en unes condicions lamentables. Al cap d’una estona arribem a una zona més baixa i gairebé deixa de ploure, aprofitem per fer unes les úniques fotos que tenim del lloc que d’altra banda és un dels camins més macos que hem fet. El bosc nublat és espectacular és una llàstima que el camí estigui en aquestes condicions.



Deixem passar els nois que ens segueixen i caminem més tranquils, per l’estona que portem caminant ja no deu quedar gaire. Al cap d’una estona el camí es bifurca, no hi ha cap senyalització però un petit tronc a terra sembla indicar que aquell no és el camí així que seguim per l'altre. Al cap de poca estona una altra bifurcació, aquest cop, al camí fals, hi han posat uns quants troncs i unes branques. Deuen ser els turistes que van senyalitzar l’esllavissada. Al cap d’una altra estona un riu talla el camí. A l’altra banda no s’hi veu cap senyal i en un arbre caigut a terra hi ha una senyal que sembla que originalment, quant l’arbre estava dret, senyalava cap a la direcció d’on venim. Com el camí es pot fer en els dos sentits és possible que a l’ultima bifurcació agaféssim el camí que no és. De totes maneres creuem el riu amb l’aigua fins als genolls i veiem que hi ha un camí a l'altra banda però cap senyalització. Cridem per veure si ens senten els nois que anaven davant però no contesta ningú. És estrany no poden estar molt lluny de nosaltres. Decidim tornar enrere i comprovar l’últim encreuament, ja falta poc per a que es faci fosc i portem cinc hores caminant, la idea de passar la nit allà no és gaire temptadora. Tornant enrere trobem petjades dels nois que anaven davant. No duien botes de muntanya i una noia portava unes Converse tipo John Smith que deixen una petjada de cuadradets molt característica. Si han passat per aquí és que han creuat el riu, així que tornem enrere i creuem el riu un altre cop. Després d’uns metres trobem una casa que sembla abandonada però a dins hi ha unes botes d’aigua i una jaqueta, a fora hi ha roba estesa. Cridem i busquem pels voltants però no contesta ningú. La casa fa una mica de por així que seguim camí i una mica més endavant per fi trobem una senyal. Aquesta però ens porta un altre cop fins al mateix riu una mica més avall, el tornem a creuar i seguim endavant fins que trobem una tanca de filferro. Sembla que podem passar-hi per un costat. Entrem en un terreny privat, hi ha unes cases al fons, uff estem salvats. Cridem però no surt ningú. Ens hi acostem i veiem que a més de les casetes de fusta hi ha uns hivernacles tapats i pintats de negre. Un home surt d’una de les cases a uns centenars de metres de nosaltres li cridem i al cap d’una estona es gira. Li demanem cap a on hem d’anar i ens indica que seguim amb la mà. El lloc està buit i fa una mica de por. Al final del camí topem amb una altra tanca. Merda ja quasi ho teníem. M’acosto a una caseta i crido -Hola, hay alguien! Ningú contesta. M’acosto a l’entrada i pujo el graons de fusta –Hola! Un noi surt de la casa de cop donant-nos un bon ensurt. Li preguntem i ens diu que seguim pel camí. -¿Y la cerca? –Se puede abrir por ahí. Obrim la porteta de la tanca i seguim per un camí més ample amb marques de rodes de cotxe. Ara sí que estem salvats. Fins al cap de gairebé una hora no veiem cap senyal ni ningú, només aquest paisatge que sembla d’Escòcia o Nova Zelanda.



Al final trobem una caseta i el final del parc natural. Després de 7 hores de caminar sota la pluja sense saber per on anar i perdent-nos un parell de cops, per fi! A la caseta hi ha un guarda boscos i ens hi despatxem a gust. Li diem que de tots els parcs natural de centre Amèrica aquest és el pitjor senyalitzat i el que està en més mal estat. Ell es defensa dient que la seva meitat està senyalitzada que la culpa és de l’altre guarda. Quina barra. Descobrim a més que hi havia un mirador una mica apartat del camí que, evidentment, no hem vist i que l'esllavissada que hem trobat va passar al Novembre! Li demanem per fer una queixa i ens diu que hem d’anar a la capital al patronato de no sé que. Com a mínim ens hem desfogat una mica. Encara ens queda més de mitja hora fins a la parada de l’autobús que ens portarà a Boquete vuit kilòmetres més enllà. Sortim de la caseta ja de nit i caminem una estona fins que trobem els nois que anaven davant nostre. Per sort a ells els venen a buscar els seus pares i ens porten a Boquete en cotxe. La dutxa i la sopeta que ens fem en arribar a casa són memorables.



L’endemà sortim de Boquete per anar a Boca Brava, una illeta del Pacífic molt a prop de la costa. Per arribar-hi hem de pagar 15$ de taxi perquè no hi ha autobús. Arribem a Boca Chica un poblet de pescadors força pròsper que viu més del gringos que hi vénen a pescar que del peix. Allà una barca ens creua fins a Boca Brava una de les moltes illes i illots del golf de Chiriquí, una reserva marina al sud-oest del país. L'illa no és espectacular i després de caminar-hi una estona ens decep una mica. És tota privada, com moltes de les illes del golf i només es pot estar en una petita part que és propietat del matrimoni alemany que regenta l’hotel i el restaurant. Hi ha camins per fer però no són gran cosa i només hi ha dues platges, una petita de pedres i una altra de sorra fosca amb una mica de brutícia, llaunes de cervesa i ampolles buides on l’aigua està tèrbola i la marea va esborrant la poca sorra humida que hi ha.




A la platja hi ha, una mica amagada, una caseta on la dona del amo llegeix i pren el sol amb el seu gos. Mai els veiem junts, ni a l’hora de dinar o sopar i la imaginació se’ns dispara. Potser ella s’ha tornat boja d’estar aquí sola i ara viu a la platja allunyada de tot el "tinglado" que porta el marit. Ens hi acostem per fer-li unes preguntes i no sembla pas tant boja, una mica esquerpa i prou.



Per les fotos del restaurant sabem que la parella va comprar una part de l’illa i al 2004 , en un extrem, hi van començar a construir l’hotel i el restaurant. Potser després d’un temps al seu paradís perdut van començar a perdre el paradís. A la seva part de l'illa hi ha unes quantes cases construïdes i n’estan fent unes quantes més. A més tenen el projecte de fer una marina amb molls per que hi atraquin el velers i apartaments al costat. A aquest pas, d’aquí a poc l'illa estarà més densament poblada que els pobles de pescadors del voltant. Potser es van cansar d’estar sols al seu paradís i van començar a intentar fer negoci a costa de la seva tranquil•litat. Potser es van cansar l’un de l’altre i ara fan vida per separat dins la seva illa. En qualsevol cas feina en tenen poca ja que tenen mitja dotzena d’empleats, bastants més que hostes quant hi som nosaltres. A més els empleats no són gaire amables i les activitats per fer són cares i es necessita un grup de més gent de la que hi ha a l’illa, així que marxem al cap d’un dia i seguim via cap a la capital. Al creuar el canal fins a Boca Chica ens assabentem que sí que hi ha autobús fins a la carretera principal. No sabem si pensar “quina merda ens han estafat 15$” o “què bé ara no haurem de tornar a pagar 15$ per sortir d’aquí”. De la mateixa manera tampoc tenim clar si l’hem cagat venint a parar aquí o pel contrari hem aprés una lliçó impagable sobre els paradisos perduts de propietat privada.

Veure més fotos

Once we cross the Costa Rican border, we get a bus and head our first stop in Panamá which is a little mountain village called Boquete. We really look like to get there as after some warm and humid weather days in Costa Rica we are dying to get somewhere cooler and fresh. Once in Boquete we go to visit a big private garden which is opened to everyone who wants to see it. So you actually get into that person property to see his/her garden for free. The garden is amazing, plenty of flowers, plants, trees… there are a lot of stuff going on there too…maybe a little bit corny but it all has a nice atmosphere.
Next day we do the Quetzal trail through the cloud forest. We are told that the trail is gorgeous and it just takes between 3 and 4 hours. Ok then, there we go. The day though just gets worse and worse every hour. It starts raining when we arrive to the beginning of the road that gets the trail. That road takes us 1 hour and 30 minutes (no one told us) and once in the forest it happens to be that the signs are gone or mistaken. We take ages to get out the forest and at some point we get quite annoyed as is getting dark and we are getting lost in some of the trail ways.
Fortunately we get out before the sun goes by and get our cute hotel with happiness as well as the hot shower and the soup we have later on.
Next day we leave Boquete and get an island on the Pacific coast of Panamá. To get there we have to paid $15 taxi. It’s a lot of money but we think (for what we’ve read on the guide) that it should worth it. After an hour in the island we are quite pissed off about it as this is a private island with their private trails and private beaches. So you can go to the beaches and walk through the trails but there’s nothing else to do and it’s not very nice either. Next day we leave quite disappointed about the whole island story which instead of being a Paradise happens to be a fiasco.

See more pictures