21 d’abril 2010

Bangkok

Sortim de Ko Tao a les 14:30 de la tarda. Està previst que arribem a Bangkok a les 5 del matí, la qual cosa no ens fa gaire gràcia però era el transport més econòmic i ja no estem per moltes alegries. Finalment arribem dues hores abans, a les 3 del matí, el que ens fa pensar que de ben segur que ja sabien que s’arribava a les 3 però no ho diuen per no dissuadir als turistes. Total a les 3 del matí ens trobem al mig de Bangkok, adormits, cansats, sense tenir gaire idea d’on som i d’on volem anar. Com a mínim, el bus amb el que venim és únicament per turistes i ens deixa molt a prop de la zona més turística, sorollosa i econòmica per dormir de Bangkok. Per sort, una parella de brasilers que vam conèixer a Indonèsia, ens havien donat l’adreça d’un hotel econòmic i el trobem de seguida. La veritat és que Bangkok ens feia una mica de por ja que havíem sentit que era força car dormir, però tenim la sort que cada nit que passem a l’hotel ens costa menys diners, això encara no ens havia passat mai! I estem parlant de ben bé la meitat del que pagàvem a les illes. Això sí, s’ha de dormir amb taps a les orelles o bé organitzar-te la festeta a l’habitació perquè fins que els bars i discoteques no tanquen allà no hi ha qui dormi, per això creiem que cada nit ens cobren menys, és com un bonus per aguantar el soroll tant estoicament.



Tot i això la zona no és tant horrible com ens la imaginàvem, estem parlant de Khao San Road, el carrer més conegut, més comercial, més turístic i amb més concentració de turistes per metre quadrat de tot Tailàndia; bé de fet, estem en un carrer paral·lel a aquest, però pel cas és el mateix.
Dotzenes de paradetes de menjar, botigues, bars i hotels de motxil·lers concentrats en un carrer relativament a prop del centre de la ciutat i del Gran Palau.
Havent vist el tipus de turisme de les Phi Phi teníem por pel que ens podríem trobar aquí i la veritat és que no n’hi ha per tant. Kao San Road no deixa de ser un carrer no massa gran i sí molt sorollós i atapeït i amb molts turistes dels que tant se’ls hi en fot s’hi estan a Tailàndia o Tegucigalpa. El que volen són pubs com els del seu poble per conèixer gent del seu país i fotre’s de cervesa barata fins al cul. Per si us interessa no té res a veure amb el Bangkok que surt al principi de la pel·lícula The Beach. Per la nit sí que es pot veure alguna prostituta i algun turista passat de voltes però tot plegat res que no es pugui veure en qualsevol ciutat europea. La resta de la ciutat, afortunadament, no té massa a veure amb això. A més en una ciutat tant gran, Kao San Road no fa tant mal a la vista com els carrerons plens de pubs irlandesos, cafeteries tipu Starbucks i bars musicals amb noies tais amb vestits ultra cenyits i tacons a la porta en una illa paradisíaca com Phi Phi Don.
El tema sexe, amb bars de stripers, prostitució de tots colors i turistes sexuals, també de tots els colors, es mou en una altra zona de la ciutat i la curiositat no ens pica prou com per visitar-la.



Després de dormir unes hores ens llevem i el primer que fem és “fer deures”, ja que sabem que per entrar a Índia necessitem treure el visat amb antelació i el mateix passa per entrar a Vietnam, així que ja que pensem estar uns dies per Bangkok volem aprofitar a fer aquestes gestions aquí i no perdre temps a d’altres llocs. Després de perdre gairebé tot el dia a munt i avall la nostra joia en un pou ja que resulta que l’ambaixada de Vietnam triga 4 dies (amb el cap de setmana pel mig ja són 6) en fer-nos el visat i ens cobra 50 euros per cap, pel que decidim que ja el farem a Laos on segurament trigaran menys i ens cobraran menys. L’ambaixada de la Índia està tancada i hem d’esperar fins dilluns. De camí a l’hotel aprofitem una mica el dia i visitem la Jim Thompson’s House.



És la casa d’un nord americà arquitecte, empresari de la seda i espia de la CIA. El personatge en qüestió va arribar aquí al final de la segona guerra mundial i se’n va enamorar. Va comprar cases tradicionals en pobles i les va fer portar a Bangkok on les va restaurar i en va fer casa seva. Amb el temps va anar acumulant una col·lecció d’art i objectes tradicionals tailandesos i ,abans de morir, va donar la seva casa a una fundació per a que servís de museu a la ciutat. Amb el temps s’ha convertit en una de les coses que cal veure a Bangkok.



El Sr. Thompson va desaparèixer en misterioses circumstancies mentre passejava pels afores de Kuala Lumpur. No se’n va trobar ni rastre ni cap explicació per a la seva desaparició. La nostra teoria pel·liculera és que sabia massa coses i potser no tenia del tot clar per a qui treballava o potser s’estimava massa el seu país d’adopció així que la CIA va decidir prescindir-ne.Un personatge contradictori i misteriós que li escau força a una ciutat que es debat entre la seva vessant de megapolis occidentalitzada amb 6 milions d’habitants, gratacels, “sky trains” i centres comercials d’una banda; i la pau dels temples, l’esplendor del palaus i la pudor dels mercats de l’altra.



De tornada a casa agafem una de les barques-bus que recorren un dels canals de Bangkok i que sorprenentment van a tota llet. La barca ens deixa no gaire lluny de l’hotel i de camí ens trobem amb una gran avinguda totalment ocupades pels “camises roges”. Com sabreu des de fa unes setmanes hi ha protestes a Bangkok. Els manifestants demanen la dissolució del parlament i la convocatòria de noves eleccions, acusen de frau i corrupció al govern que qualifiquen de dictadura. Milers de persones amb samarretes vermelles fa setmanes que acampen a una gran avinguda al costat de la zona turística de la ciutat.



L’escena que ens trobem és força diferent del que ens esperàvem. Grans escenaris, pantalles gegants, altaveus immensos, paradetes amb merchandising i parafernalia vermella.



L’ambient és molt més festiu i alegre del que ens esperàvem i la magnitud molt major del que ens imaginàvem. Centenars de lavabos mòbils, carpes amb cuines i lloc per dormir al llarg de tota la avinguda, inclús una policia pròpia que gestiona la seguretat del la ciutat dins la ciutat que és aquesta manifestació.







L’ambient és totalment festiu i tret de les solemnes arengues que surten les 24 hores del dia de la megafonia, res més fa pensar que es tracti d’un intent de derrocar un govern. Tailàndia i els tailandesos ja estan acostumats a aquestes situacions. Molta gent de la que està aquí només està acampada i dorm, menja o xerra tranquil·lament sense fer gaire cas de les pantalles o dels discursos.



El que és innegable és que hi ha molts diners darrera i molt poca espontaneïtat i que tot això no és nou i ve de lluny. Per fer-vos un resum direm que els de vermell són els seguidors de l’anterior president elegit a les urnes al 2001 i deposat per un cop d’estat recolzat pel rei amb acusacions de corrupció i condemnes judicials com a motiu oficial. Es tracta de l’home més ric del país i se l’acusa d’afavorir empreses de familiars i les seves pròpies, finalment li van embargar la meitat de la seva riquesa. La junta militar que es va fer càrrec del país va convocar eleccions i va torna a guanyar el partit de l’expresident però sense ell al capdavant. Poc després centenars de persones de groc, ocupen els dos aeroports de la ciutat per reclamar que es deposi el govern electe. Finalment ho aconsegueixen i fan fora del govern al partit del ex president i el govern passa a mans de la oposició. Per això els de vermell surten al carrer reclamant democràcia i acusant al govern actual de dictadura. Si no heu entès res no us amoïneu, això no hi ha qui ho entengui, com a mínim reconforta pensar que pel món hi ha polítics encara més lamentables que els nostres i ciutadans encara més lamentables que nosaltres que es deixen manipular com calgui i surten al carrer del color que toqui per canviar el lladre que els governa per un altre de pitjor.
Segurament d’aquí uns anys les mateixes persones que protesten ara de vermell ho faran de verd per derrocar al xoriço vermell que van posar a governar.
Pels qui vulgueu saber més, cliqueu aquí, i aquí per més informació sobre el penúltim capítol d’aquesta opereta surrealista.
Deixeu-nos aclarir que després que nosaltres marxem de Bangkok (ja sabeu que els posts sempre van amb una mica de retràs) les manifestacions es posen més serioses i acaben amb disturbis amb el lamentable resultat de 24 morts. Tot això passa quant ja no som a la capital així que no us amoïneu que continuem la nostra ratxa d’esquivar disturbis, epidèmies i catàstrofes naturals per només uns dies.





L’endemà sortim caminant cap el nord de la ciutat. Després de caminar unes hores passant per un parc, pel mercat més pudent del món (ple de peixos de riu, granotes, tortugues i demés)



i per una espècie de fira de roba interior i d’altres productes per la dona (on la Moni aprofita per assortir-se de calces i sostens), agafem el “sky-train”, un metro elevat ultra modern, que ens porta directament al famós mercat de cap de setmana de Chatuchack. Mai havíem vist una cosa igual, parades i parades de roba, sabates de segona mà, mocadors, coixins, menatge de la llar, eines, estris diversos, animals de companyia, menjar, beure... i un munt de coses més s’estenen al llarg i ample d’un gran parc al nord de la ciutat. Està absolutament ple de gom a gom, és enorme i una mica agobiant però com us podeu imaginar molt interessant i bastant revelador dels gustos i costums del habitants de Bangkok. Ens hi passem unes quantes hores triant i remenant fins que totalment exhausts emprenem el camí a l’hotel.



L’endemà és el gran dia, el dia de la gran patejada per la ciutat, dels palaus i temples. Comencem amb el Gran Palau.



Es tracta d’un conjunt de temples i palaus envoltats per una muralla que servien de residència reial fa un parell de segles.
Només per això ja val la pena passar per Bangkok potser fins i tot venir a Tailàndia. És impressionant, preciós, espectacular,... poseu-hi vosaltres mateixos l’adjectiu.















El conjunt inclou el temple del “Emerald Buda” o Buda Maragda, un dels Budes més venerats del país i un dels llocs de pregaria favorits del omnipresent rei de Tailàndia (del qual parlarem una miqueta quant sortim del país).
El Buda en qüestió és una petita estatueta que ni tan sols està fet d’aquesta pedra preciosa sinó que és de Jade. El temple però, sobretot l’exterior, és impressionant.



Després de l’empatx de colors i formes caminem una estona per anar a veure el Wat Pho, el temple més gran i antic de Bangkok, on la gran atracció és un Buda ajagut de 46 m de llargada per 15 m d’alçada, una passada!









Després de tant temple, sol i calor, ens endinsem a Chinatown. Només arribar-hi ens topem amb un mercat de flors esplèndid.



Les dones fan collarets amb les flors de jesamí i safrà que serviran de garlandes per ofrenar a Buda, els homes arrosseguen sacs plens de flors de colors i tamanys diferents amunt i avall.



De seguida parem per dinar en un local força cutre però on sembla que tenen bon menjar. Ens asseiem en una taula i el senyor que tenim a la taula del costat no deixa de mirar-nos ni un segon i ens pregunta d’on som, -Ahh Sepein!- Al cap d’una estona, s’aixeca i ens porta un dels plats que ell estava menjant i ens el deixa a la taula per a que ens ho mengem, ja que segons entenem, diu que està molt bo. Són uns fideus amb gust de suc de llimona i gambes seques molt refrescants i picants alhora.



Amb la panxa plena i després de descansar i beure un litre de coca-cola, seguim el nostre camí per Chinatown. La veritat és que ens encanta el merder de les paradetes de menjar, roba i el que s’escaigui; el tràfec de la gent traginant coses, lo nerviosos que són els xinesos, es mouen molt ràpid, parlen molt ràpid i són, als nostres ulls, bastant secots en general tot i que, com hem comprovat al restaurant també són molt amables.



Quant finalment sortim de l’entrellat xinès caminem i ens perdem fins que, gairebé per casualitat, arribem al Wat Trimit, el temple del Buda d’or macís que segons la guia està valorat en 190 milions de dòlars. Malauradament fem tard i ens tanquen la porta als nassos, tot i que gaudim de l’espectacle de veure un munt de monjos que sembla que s’acaben d’iniciar. Ens imaginem que deu ser com una mena de primera comunió budista. Els monjos budistes no tenen perquè ser-ho per tota la vida, es tradició que els fills grans de les famílies passin una temporada com a monjos vivint al monestir, normalment un any. Després tornen a la seva vida normal. De fet abans es considerava que un noi no era home fins que havia passat aquesta època de creixement espiritual.





De tornada a l’hotel i després d’un trajecte gratuït en bus (no trobem la manera de pagar i no paguem) passem per un mercat d’articles de segona mà dels que li encanten al Pau. Centenars de paradetes al terra d’una avinguda amb absolutament de tot, des de telèfons mòbils fins a roba de segona mà, catàlegs de Christie’s, anuncis i revistes dels anys 50, estatuetes de Budes o guitarres elèctriques.
El nostre últim dia a Bangkok el perdem també anant a munt i avall de nou. Comencem per l’ambaixada de la Índia, finalment aconseguim la informació, triguen 5 dies laborables en fer el visat, de manera que decidim que després de Laos-Vietnam-Cambodja tornarem a Bangkok on farem el visat i mentre tindrem temps de visitar alguna altra cosa que ens ha quedat pendent dels voltants de Bangkok.
Després ens dirigim a la parada d’autobusos del nord de la ciutat per comprar els bitllets del bus que ens portarà al nord de Tailàndia. Amb tot això arribem a l’hotel sense gaire temps per descansar. De seguida hem de tornar a l’estació perquè per creuar Bangkok en autobús es necessita una hora i mitja.



Bangkok no és la ciutat perillosa i excitant que en les nostres fantasies de viatgers occidentals imaginàvem però també hem de dir que és una ciutat fins i tot agradable per passejar-hi. Ens deixa una sensació contradictòria com la ciutat mateixa. La megapolis de 6 milions d’habitants, els gratacels i centres comercials, la calma dels temples i monestirs, la bogeria dels mercats i de chinatown, l’acampada dels de vermell, tot plegat una barreja ben rara i molt atractiva que et fa pensar que amb uns dies només aconsegueixes esgarrapar una mica la superfície del que és realment la capital de Tailàndia. Si la ciutat de contrastos és un tòpic, Bangkok és un megatòpic on pots trobar el millor i el pitjor, la tradició cultural i el turisme més cretí (per no parlar del delictiu) costat per costat. Una ciutat on pots trobar un monjo que és informàtic i parla anglès millor que tú, una ciutat on en Ronald MacDonald et saluda amb les mans juntes fent el tradicional Wai.



Si podem li dedicarem uns dies més quant tornem cap a Kuala Lumpur a veure si descobrim alguna cosa més d’aquest tòpic de 6 milions d’habitants i 600 temples.

Veure més fotos

Bangkok, the city of the cities, the door to South East Asia, the capital of Thailand.
We weren’t very keen about going to Bangkok, we though it would be very busy, touristy, dirty, chaotic and crowded and we weren’t wrong in a way, but it really surprised us and found it warmer than expected.
We just spent there 3 4 days, so not a long time to see it all but enough to have an idea of what’s going on in that big city. It really is a city of contrasts where you can find everything you came to look for even the not legal ones. It goes from the purity and amazing Buddhist temples with their monks; to the crowded and speedy Chinatown going through disgusting food markets and followed by the sex neighborhood.
We spend our first day walking around and trying to sort out our visas for Vietnam and India. So basically we waste the whole day going up and down and by the late afternoon we visit the J. Thompson house which used to be the house of that American CIA guy that worked in Thailand, fell in love with the country and made a masterpiece art with his house picking things from all over the country, so now a day that has become a museum where you can admire the arts and crafts of the old days in Thailand.
Next day we went to the Chatuchak weekend market that takes place in huge northern park. Every weekend a lot of tourists and Thai people spend there plenty of hours just walking around. The market is really impressive. It is full with all kind of different stalls that sell from clothes and shoes to tools, pets, home stuff, food, second hand clothes and all kind of weird things. We spend there a few hours and after lunch we go back to the hotel completely exhausted.
On Sunday we visit all the temples and the Grand Palace. The last one is absolutely stunning with its architecture and its decoration. After that we visit a temple which has a lying Buddha of 46 meters length, it is really impressive!
After that we visit Chinatown and all its hustle, its markets and its flower stalls. We really enjoy walking through Chinatown for a couple of hours just enjoying the variety and quantity of the stuff they sell, some of them very weird.
We also waste our last day in Bangkok going up and down to the Indian embassy again and going to the bus station.
We haven’t seen everything but we got a very nice impression of the city. We’d love to spend more time, maybe in our way back to Kuala Lumpur.

See more pictures

14 d’abril 2010



Avui ja fa un any que vam marxar de Barcelona. Podriem dir moltes coses per descriure aquests 365 dies i el que han representat per a nosaltres, pero preferim resumir-ho en imatges, ja hi haura temps per per parlar de tot plegat quant tornem.

Today it's been a year since we left Barcelona. We could say a lot of things to describe these 365 days and what they meant to us, but we preffer to show it to you through pictures beacuse we'll have time to chat about it all when are back home.

video

09 d’abril 2010

De costa a costa

Desde Phi Phi, salimos para el continente, aunque a medida que el barco se acerca a Railay nos damos cuenta que aquello parece más bien otra isla.
Envueltas entre moles rocosas, cuatro playas, aisladas por montañas del resto de tierra firme, rodean esta especie de península llamada Railay.



Es un lugar ideal para los amantes de la escalada y hay un montón de cuevas que se esconden entre las inmensas formaciones cársticas. Las dos playas principales están bastante desarrolladas pero el ambiente es bastante curioso. Una mezcla de mochileros, escaladores y turistas de más nivel que llenan los 2 o 3 resorts de lujo.



Llegamos por la tarde y nos instalamos en un hotel con unas vistas increíbles a una inmensa pared de piedra caliza que se eleva poderosa unos cuantos cientos de metros sobre nuestras cabezas y que esconde una cueva situada justo detrás de la piscina del hotel. Esa noche nos permitimos el lujo de cenar en el restaurante más caro y más pijo del lugar para celebrar los 32 añazos de Pau a la luz de las velas y al arrullo de las olas.



La playa que nos queda cerca del hotel es muy bonita pero no es para bañarse. Apenas hay agua y el suelo es de piedras y fango.




A la mañana siguiente nos vamos directos a la que se supone es la playa más bonita de Railay, Hat Phra Nang.



Para llegar a Hat Phra Nang hay que pasar por un camino que pasa justo al lado de una espectacular formación caliza con pequeñas cuevas y estalactitas.




La playa está recogida entre rocas, una de las cuales esconde una gran cueva y unas estalactitas impresionantes que parece que vayan a caer al mar en cualquier momento aunque lleven ahí miles de años. El lugar es bastante espectacular, lástima que no seamos los únicos que pensamos igual. A partir de las 10 de la mañana, la playa se llena completamente de barcas y de gente ansiosa por encontrar un rincón de sombra donde extender su pareo. A la hora de comer más barcas de tour llenas de turistas nacionales y extranjeros, llenan la playa de gente comiendo y ruido.





Es tal el ajetreo y el ruido que decidimos irnos a la piscina del hotel, no sin antes comer unos deliciosos fideos cocinados en una de las barca-restaurante-chiringuito ambulantes amarradas a la playa. Se las apañan para hacer fideos y arroces fritos, pescado o carne a la brasa, batidos y postres, y tienen bebidas frías de todo tipo, son unos auténticos fenómenos.




Después de un baño refrescante en la piscina atravesamos el bosque y un tramo de montaña y llegamos a la playa que nos quedaba por ver de Raylay.



En esta zona es donde se encuentran casi todos los alojamientos para mochileros y escaladores y el ambiente es bastante distinto al de nuestra parte de “isla”. La playa, encerrada entre formaciones rocosas impresionantes, es preciosa. Está menos desarrollada y es mucho más tranquila que las otras. Las playas de Raylay no son de arena blanca y agua turquesa, pero las impresionantes moles de roca que las rodean hacen que para algunos puedan resultar incluso más bonitas que la típica playa de postal. Cuando nosotros llegamos la marea está muy baja y el agua está muy lejos, así que decidimos volver al día siguiente por la mañana.
Encontramos un paso, entre las rocas y el mar, que por la tarde permite llegar a las otras playas sin tener que caminar 45 minutos por la montaña.





Nuestro último día en Raylay volvemos a esta playa y la disfrutamos unas cuantas horas, comemos allí y cuando el sol baja un poco volvemos al hotel y descansamos. Mañana salimos para Kao Sok, un parque natural, para andar por la montaña y bañarse en cascadas para variar un poquito.



Kao Sok no es el mejor sitio del mundo para ver animales, pero es buen sitio para caminar solo durante horas y llegar a cascadas y piscinas naturales y pasar unas horas completamente solo.




Los caminos siguen los cursos de pequeños ríos que serpentean entre montañas, bosques y bambú. En el camino encontramos esta señal y no le damos demasiada credibilidad, parece puesta allí para excitar la imaginación de los turistas pero al poco rato encontramos restos de elefantes y unas cuantas plantas de bambú destrozadas.





Seguimos camino y oímos el ruido de un elefante. Bajamos al río y lo cruzamos en silencio. Volvemos a oír árboles moviéndose y bambú rompiéndose cerca de nosotros. Nos acercamos pero es imposible, después de media hora entre la selva, sin camino y con mucha pendiente no rendimos. Os juramos que ahí había elefantes salvajes pero increíblemente desaparecen sin hacer ruido por sitios que un humano a penas puede caminar. Para un bicho de un par de toneladas, no está nada mal.



Seguimos caminando y llegamos a una cascada y nos bañamos un rato antes de comer, hechar una siesta y volver al hotel.



A la mañana siguiente andamos unas 3 horas hasta llegar a otra cascada. El camino es más bonito, también nos parece oír elefantes pero no los perseguimos. En cambio desde lejos vemos otro animal impresionante, un varano de dos metros que nada en el río tranquilamente. Después de ver esto nos va a costar bañarnos.



Otra vez comemos, dormimos una siesta y nos bañamos solos durante más de dos horas.
A la vuelta decidimos caminar por el río en lugar de por el sendero y de camino nos topamos con una garganta del río que solo se puede pasar nadando.



Como no sabemos donde queda el camino y no queremos desandar todo lo andado pasamos nadando con la mochila en el aire intentando que no se moje la cámara. Lo conseguimos con bastante esfuerzo y seguimos andando río abajo.



Encontramos a un guía con dos turistas y nos indican el camino a otra cascada, así que nos desviamos un kilómetro caminando por otro río más seco y estrecho hasta una pequeña cascada.



Volvemos a casa destrozados y satisfechos.
Por la mañana otra vez a hacer maletas, esta vez vamos hacia la otra costa, la del Golfo de Tailandia, a la isla de Ko Tao.



Esta es la isla más “tranquila” de esta parte de la costa. Cerca están las más turísticas Ko Samui y la fiestera Ko Pha Ngan. Aquí la mayoría de gente viene a hacer submarinismo, es uno de los lugares más baratos del mundo, así que Pau aprovecha para hacer un curso de submarinismo mientras Mónica se relaja y lee en la playa de enfrente de nuestro hotel.




La isla también tiene montaña y seguro que algunas caminatas y puntos de vista bonitos, pero no le sacamos demasiado partido y nos vamos en cuanto Pau ha terminado su curso y hecho un par de inmersiones más y Mónica ya está empezando a leer las etiquetas del champú.



El barco que nos lleva de nuevo al continente viene de Ko Pha Ngan y va lleno de adolescentes resacosos después de la última “full moon party” de ayer.
Por un momento nos alegramos de tener ya una edad.

Ver más fotos

After a few days in the Phi Phi islands, we move on to Railay, which is a beach settled in the mainland but because its intricate mountain formations, Railay becomes a hidden place and its beaches and villages are just reachable by boat. So most of the time you feel like being on an island as the atmosphere is exactly the same.
We spend a couple of days there exploring the 4 different beaches of the place. The first day we go to the beach which is supposed to be the nicer one. It is a really fascinating place as there is that beach just locked between high mountains that at the same time become caves with huge stalactites hanging down. It is an impressive beach although the water here is not turquoise. The main problem is that we are not the only ones who think this way about that beach, so after 10 o’clock the beach starts to get busy and a few hours later it is completely packed. We decide to go to the hotel and have a swim in the pool instead, not before having lunch in the beach in one of these boats-restaurants.
There are also 3 more beaches in Railay and each of them has something special and different. There are also a lot of people who come here to do rock climbing as the spot is perfect for that.
After that we go to Kao Sok National Park. We spend here just a couple of days walking through the trails and paths that lead to waterfalls and lagoons. We are aware that there are wild elephants around the park but even though we listen to them for a couple of times, when we try to find them it’s impossible, they move so fast!
From Kao Sok we take a bus and then a boat to our last island in Thailand which is Ko Tao. This island is very famous for divers as is very cheap and apparently is one of the best places in the world to get an open water certification course. So that’s exactly the reason we are here as Pau wants to do that 4 days course to get the PADI certification. Meanwhile, I take long walks trough the island, read a lot and have a lot of sunbath.

See more pictures