28 d’abril 2009

¿Adiós Mexico lindo?

L’últim lloc que visitem de Mèxic és Tulum. Ens hi estem un parell de dies per visitar les runes, anar a la platja i fer una bugada. Les runes no són tant impressionants com les de Chichén Itzá, però tenen l’encant d’estar situades a la bora del Carib i d’estar molt ben cuidadetes, amb gespa al voltant i caminets senyalitzats, els jubilats nord-americans les troben encisadores, n’hi ha centenars.



El record més bonic de la curta estada a Tulum ens l’emportem de les cabanes on ens instal•lem, regentades per una mare i una filla mayes, molt eixerides, carinyoses i bastant estrambòtiques. La filla té uns 40 anys, té molta curiositat per nosaltres i unes teories bastant estranyes, per exemple respecte les pigues. Segons diu la gent amb pigues és barreja de raça negra i blanca (Haurem de revisar l’arbre genealògic de la Moni a la llum d’aquesta nova troballa). Parla amb un ritme tant pausat que de vegades ens aixequem de la taula o ens anem a acomiadar quan ella segueix la conversa allà on l’havíem deixat uns minuts enrere i tornem a seure i xerrar una estoneta més.
La mare té uns 80 anys, té la cara molt arrugada i la pell castigada pel sol però una dentadura blanquíssima i perfecta. No parla gaire, només somriu educadament i treballa. Ara escombra, ara cuina, ara planta alguna cosa al pati, sempre a poc a poc i sense fer soroll.
Aquest dies hem vist als diaris uns titulars realment alarmants: “Emergencia Nacional, Pandemia, Alerta roja”,etc. No sabem si us ha arribat la notícia, però a la capital Mexicana s’han tancat les escoles i la gent va amb mascaretes pel carrer a causa d’un brot d’una mutació de la grip porcina. Ja sabem la tendència a exagerar, segurament per vendre més diaris (per no ser malpensats i intuir objectius encara més tèrbols) més que per fer un servei públic, que té la premsa en general en aquests casos però tot i això ens pensarem bastant si tornem a entrar a Mèxic, com teníem previst, d’aquí a uns 10 dies o seguim per Guatemala i diem, tirant de tòpic, “¡Adiós Mexico lindo!”. La grip porcina afecta a hores d’ara a uns 1000 mexicans, tots ells a la vall central del país al voltant de la capital, i de moment hi ha uns 70 morts. Més que d’agafar la malaltia (sembla que no mata a gent jove sana i té un tractament efectiu) tenim por que si la situació empitjora, no ens deixin tornar a entrar a Guatemala quant hi tornem des de Mèxic. Per això estarem atents a les notícies, sense obsessionar-nos, i decidirem què fer d’aquí a uns 10 dies. Mentrestant Belize ens espera.
Agafem l’autobús cap a Chetumal a les 6 del matí, allà canviem d’autobús per anar a Belize. El canvi es fa notar de seguida. L’autobús modern, amb aire condicionat i espaiós que ens porta a Chetumal no té res a veure amb l’autobús escolar nord-americà dels anys 80 que abordem només 6 persones en direcció a Orange Walk. L’uniforme de conductor de la línea de transports mexicana, amb la identificació i el nom del conductor enganxada al pit, es transforma en una camisa blau cel, mig per dins mig per fora dels pantalons, que amb prou feines tapa una enorme panxa enganxada a un simpàtic i parsimoniós negre amb algunes canes als cabells i al bigoti i d’aproximadament el doble d’alçada que el mexicà mig. Immediatament sembla clar que entrem en un país típica i tòpicament caribeny.



Decididament Belize és diferent. Diferent a tot el que hem vist fins ara i diferent del que havíem imaginat. Seguirem escrivint quant haguem paït la sobredosis de sensacions que ens esperen aquest propers dies. De moment només dir-vos que hem estat dos dies a Orange Walk, un poblet a la bora d’un riu amb una barreja espectacular de gent de totes les races colors i tamanys imaginats. Des d’allà hem anat a les runes de Lamanai, una excursió veritablement al•lucinant. Després d’un trajecte d’una hora i mitja per un riu envoltat d’espessa verdor i ple d’ocells de colors impossibles, cocodrils, tortugues i micos aranya que baixen dels arbres encuriosits per aquests estranys animals que llisquen sobre l’aigua fent tant de soroll, arribem a unes runes amagades enmig d’arbres immensos. Entre flors escandaloses, sorolls i olors de selva i gairebé cap altre turista, anem descobrint temples i figures fins arribar al més alt de tots d’uns 40 metres. Des de dalt de tot, per sobre dels arbres immensos, es contempla un panorama impressionant. El riu es perd en la planura cap al cor del Yucatán i en totes direccions la verdor s’escampa, desbocada, fins l’horitzó.










The last place we visited in Mexico volume I, was Tulum. We visited the Maya ruins which were much less impressive than the Chichén Itzá ones.
After that, we took a bus to cross the Mexican border to get Belize. We got the new country and made a tour through the river to get another Maya ruins which were fab. They are in the middle of the jungle and almost empty of other tourists.
This morning we left Orange Walk, the town where we made the tour, and arrived to Belize city. Apparently it’s a bit dangerous city, so we just plan to stay overnight and tomorrow morning we are going to the cays. I can tell Belize city it’s a non touristic city as it was a hard work to find somewhere to have dinner. Also around 7 p.m everything was already shut. It’s quite a weird city, between non pleasant and dodgy and authentic and exciting.
The bad news is that Mexico is into an emergency call because there are people who got the porcine flue in Mexico city and it’s being spreading very quick. So we were planning to go back to Mexico in a few days but we are not sure now if this is the best choice. We’ll have to be aware of the news to decide.

23 d’abril 2009

Yucatán

Ens llevem a les 4 de la matinada. A les fosques recollim, esmorzem i marxem cap al moll d’on surt la barca de les 5 cap a Chiquilá on a les 5:30 surt l’autobús cap a Valladolid. La primera barca marxa 10 minuts abans del seu horari, ja està plena, així que esperem a que arribin més barques per portar a tots els que ens esperem al moll. Finalment aconseguim pujar a la tercera barca que surt a tota màquina cap a l’autobús que s’espera a l’altra riba. Entre la son i el soroll hipnòtic de la barca no ens adonem del tot que no tornarem a veure Holbox en molt de temps, potser per sempre.



Valladolid és una petita ciutat, la segona del Yucatán amb 100.000 habitants. És com una capital de províncies tranquil•la i acollidora. Aquí moltes dones porten el vestit tradicional Maya i parlen la seva llengua. De seguida aconseguim un hotel barato al costat de l’estació d’autobusos i sortim a veure la ciutat. En realitat no hi ha gaire cosa a veure però val molt la pena. Els edificis històrics són d’una arquitectura colonial austera però acolorida i acollidora. El ritme de la ciutat és pausat. Hi ha molts pocs turistes. Però sobretot està el Cenote Zací, una piscina natural al centre de la ciutat que no descriure’m (vegeu fotos), on , tot i els turistes i els nens tirant-se a l’aigua des de 15 metres és facilíssim relaxar-se. Fent el mort amb les orelles dins l’aigua fresca i clara i mirant cap al sostre de la cova on a través de l’aigua es reflecteix la llum del sol és difícil no oblidar-se de tot. Definitivament té molt més encant que Mérida, on sí que val la pena visitar el mercat, la primera pinzellada d’una gran ciutat llatinoamericana que ens enduem. El colors de les fruites, les olors de les espècies, els crits de les venedores, la música, el tràfec de gent... Res a veure amb Valladolid ni amb les runes mayes de Chichen Itzá on una vaga sensació d’irrealitat i d’atemporalitat t’abracen només entrar-hi. Hi arribem a primera hora quan gairebé no hi ha ningú. Val la pena matinar, a les 11:00 quan ja acabem la visita, els ramats de turistes i els crits dels guies fan que el lloc s’assembli més a Port Aventura que a un lloc sagrat i misteriós.





Després de 4 dies al Yucatán tornem a fer les maletes. Aquest cop no tenim presa i ens llevem una mica més tard. Sortim a comprar esmorzar i anem cap a l’estació per comprar els bitllets d’autobús. Ups! Ens ho hem pres amb tanta calma que l’últim autobús del matí cap a Tulum ja ha sortit i el proper no surt fins a les 13:15. Bé, tenim 3 hores per fer una altra volteta per Valladolid, esmorzar tranquil•lament a la Plaza de la Candelaria i prendre’ns-ho amb molta calma.

Per verure més fotos, aneu a l’enllaç que hem creat a la columna dreta del blog.

We left Holbox at 5 o’clock in the morning and took the bus to Valladolid. This is a small city but very nice and warm. We have been here for 4 days and made other day trips from here, like the maya ruins of Chichén Itzá and the city of Mérida.
We were about to leave this morning but we missed the bus so now we have to wait until the 13:15 bus to Tulum, the last city we are going to visit in Mexico.

To see more pictures, go to the link on the right column of the blog called “Fotos”.

21 d’abril 2009

Holbox



Arribem a Holbox [holbósh] a les 11 del matí en un petit barco a tota pastilla. El soroll tronador del motor es converteix, de cop, en una remor de cafetera a foc lent i atraquem molt a poc a poc en un moll de fusta vella. El mar turquesa es balanceja a ritme d’hamaca i el ocells s’arreglen les plomes amb parsimònia sota un sol de justícia. Sort que bufa el vent i el trajecte amb tants quilos a sobre es fa més suportable. Anem cap al costat nord de l’estreta i plana Holbox.
Una noia ens parla del càmping on treballa “somos los más baratos” ens diu, i allà que hi anem sense pensar-hi gaire. La Liliana és de Cuernavaca (Mèxic) va arribar a la illa per estar-hi 5 dies i ja hi porta 5 anys, igual que el amos del càmping, una parella d’Italians, i molts d’altres. El càmping és acollidor, net, barat i fins i tot té una cuina on podrem cuinar i estalviar-nos diners. Ens instal•lem en una tenda força gran que ja tenen muntada i sortim a descobrir Holbox. Després de recórrer uns metres ens trobem amb una platja infinita de sorra blanca. A la nostra esquerra un petit poblet turístic i de pescadors, atapeït però gairebé sense cap construcció de dues plantes, amb moltes cases pintades amb el logo del poble i l’eslògan: HOLBOX LA ISLA DEL TIBURÓN BALLENA. Ens sembla que encara manté el ritme d’un poblet tranquil, sembla que no per molt més temps. Més enllà, casetes de fusta a la platja on allotjar-se i algunes altres destruïdes per l’últim huracà. Al cap d’uns 45 minuts de passejada per la platja ja no hi ha construccions però sí alguns cocoters per jeure-hi a l’ombra. Més enllà alguns petits illots plens d’ocells als que s’hi pot arribar nedant.
A la nostra dreta més de 25 quilòmetres de platja verge amb alguna cosa de desert i paradís a l’hora. Mar turquesa, sorra blanca i cel. Paisatges minimalistes immensos, quasi infinits i quilòmetres per caminar sense veure cap rastre humà. L’illa està tallada per “rios” que en realitat són d’aigua de mar. El primer es pot passar creuant-lo o pels bancs de sorra del mar que, al matí, només arriba als genolls.
La vegetació és frondosa però sense arbres, tot es horitzó. Els pelicans i les gavines van pescant sense fer-nos cap cas. Seguim caminant sota el sol en silenci, serenament meravellats, cada cop més a poc a poc. El ritme de l’illa s’imposa.



La nostra última nit a l’illa hem fet guacamole i tortillas amb frijoles, arròs i blat de moro. Se’ns han unit la Silvye una estudiant de medicina de Luxembourg amb la que havíem fet una excursió en barca plegats i l’Eugenio, un empleat maya del càmping, que ha portat carn de cérvol que ha caçat un amic i que ens explica un munt de coses, per exemple que Holbox en maya significa forat negre. Bon nom per una illa on molta gent de tot arreu que venia a passar-hi uns dies s’hi ha quedat per sempre. Nosaltres ens n’escapem pels pèls, dels 2 dies que teníem pensats al final ens hi quedem 4.





We arrived to Holbox island. This one is not like Isla Mujeres island, this one is really laid-back place to relax. There are not big hotels buildings, there are not too many people, and you can walk for 25 minutes and have the island just for yourself. White sand, turquoise water, peace and the sound of the little birds.
We have been on a camping renting a big tend. It’s not the most comfortable choice but the cheapest. We also had a kitchen in the camping so we have been cooking all the time so we saved some money.
We also met a few people and had a farewell dinner in the kitchen’s camping with Sylvie (a medicine student from Luxembourg) and Eugenio (a native employee from the camping). He told us a lot of interesting stuff such as Holbox means black hole in Maya language, which is a great name because a lot of people came to the island for a few days and 5 years later they are still there…

16 d’abril 2009

Cancún 0 – Isla Mujeres… 0

Ja som aquí!!!!
El nostre hotelàs de Cancún és una autèntica passada:


Tot just hi cabem els dos de peu…

Ens dutxem, sortim a menjar alguna cosa i ens trobem amb la primera meravella Mexicana: unes quesadillas gegants i delicioses per 1$.
Tret d’això, sembla que a Cancún no hi ha gaire més que valgui la pena.
Anem a dormir aviat que demà ens espera Isla Mujeres.



Isla mujeres debe ser muy bonito: su mar turquesa, sus cocoteros, su reserva marina donde por unos 60$ puedes ver el espectáculo con delfines saltando al toque del silbato del instructor.
Isla Mujeres seguro que es precioso con su “Café del Mar” donde saborear un excelso carpaccio de buey por 15$, con la mirada perdida en el horizonte turquesa del que sobresalen las siluetas de los mega-hoteles de Cancún; o con sus parques naturales donde por 60$ puedes bañarte en una playa con miles de tortugas protegidas, algunas en verdadero peligro de extinción y hacerte una foto acariciando un tiburón con artrosis encerrado en una red.
Isla Mujeres debe ser la hostia pero nosotros solo hemos visto beach-clubs llenos de gringos con sus camas rollo chillout, sus cubos de cervezas con hielo y su emisora de radio atronando grandes éxitos norteamericanos de ayer de hoy y de siempre aderezados con salsa picante del tipo "pélame la gambita mamita verás qué rica".
Isla Mujeres debió ser bonito hace unos cuantos años y a lo mejor es interesante si tienes 200$ para alquilar un cochecito de golf, recorrer la isla e ir pagando las correspondientes entradas a espacios protegidos y shows diversos. Nosotros hemos aprovechado el día para descansar bajo un cocotero en la arena blanca, recuperarnos del jet-lag y ponernos un poco gambas, y el único espectáculo que hemos visto es el de las encantadoras aves marinas de esta isla sin igual donde las simpáticas y gráciles gaviotas, cuando consiguen sustraer algunos peces de las redes de los pescadores son perseguidas por las enormes y poderosas fragatas (si me persiguen a mí les doy hasta el pasaporte). A todo esto, los desgarbados y apáticos pelícanos observan el girigay con indiferencia desperezándose mientras se deciden a ir a pescar.




Sin comentarios...


We finally landed in Cancún. There’s actually nothing very interesting there. It’s quite an ugly city and very turistic too. Our hostel room is the smallest I’ve ever seen (picture above).
Today we went to Isla Mujeres very excited, and the island was quite disappointing. If you go there plenty of money there are a lot of possibilities, but if you’re on a budget… it’s a bit boring. We just decided to spend the day chilling out on the white sand beach under the palm tree shadow… not bad at all!

14 d’abril 2009

Ei que marxem!!

Aquest és l'últim post al blog abans de començar la gran aventura.
Passen 20 minuts de les 00:00 i el nostre avió surt a les 08:20 del matí. Encara no sabem si passar la nit desperts o intentar fer una "cabezadita". Tot indicava que ens quedariem desperts perquè els nervis i les coses a fer d'última hora no ens ho permetrien, però a hores d'ara... estem força cansats i nervis... els justos.

Voliem agrair el "carinyu" que hem rebut de tots vosaltres i les vostres
trucades i missatges de comiat.

Ens veiem a Mèxic!!!


La motxila del Pau fa 20 Kg, la meva 13 i les del davant...
no ho hem volgut saber.




Aquest és el Repoll, ens acompanyarà tot el viatge...

09 d’abril 2009

Dancing in the moonlight...

video

Us trobarem a faltar...