La primera mossegada d’Argentina

Arribem a Salta cap a les 10 de la nit després de 12 hores d’autocar.
Aconseguim un hotel bé de preu, cèntric i agradable i sortim a treure diners i menjar alguna cosa. Són les 10:30 de la nit i hi ha gent pels carrers passejant tranquil•lament i molts restaurants oberts. Això és nou per a nosaltres, ens adonem que Argentina ja s’assembla més a casa. Salta és una ciutat molt agradable o potser és simplement el fet d’estar passejant pels carrers d’una ciutat tant tard i sentir-nos tant agust i segurs el que ens fa veure la ciutat amb bons ulls.
Sopem a “La casa de la empanada”, unes empanadilles bones i barates de carn, pollastre i formatge en una terrasseta al carrer on hi estem la mar d’agust. Hi ha força gent però els argentins no són tant cridaners i sorollosos com en d’altres països llatinoamericans així que s’està molt agust.
L’endemà al matí després d’esmorzar busquem la manera d’anar al sud passant per Cafayate i arribar fins a Cachi. El bus que hi arriba surt només a les 7 del matí, ja hem fet tard per agafar-lo; però un taxi ens costa només 2€ més i triga molt menys, així que ens hi anem amb taxi que compartim amb dues persones més.
El camí de Salta a Cafayate és preciós. Camps, vinyes, poblets petits amb molt d’encant i la Quebrada de Cafayate, un canyó de 50 kilòmetres amb formacions rocoses espectaculars. A les 14:00 arribem a Cafayate. Ens diuen que el bus que surt direcció Cachi (de fet et deixa a Angastaco, i d’allà t’has de buscar la vida per arribar a Cachi) només surt pels matins així que sembla que haurem de passar la nit a Cafayate però no ens importa gens ja que és un poblet maco i molt acollidor amb una plaça central plena de gespa i arbres envoltat de restaurants amb terrassetes.



Aquí la gent viu de la vinya i una mica del turisme. El poble és molt tranquil i alguns detalls recorden a l’Espanya de fa uns quants anys. Les boines, les bicicletes, les bates dels alumnes de les escoles, algunes botigues, etc.



Trobem un hotel molt maco però una mica car, així que aquest cop dormim en un dormitori per estalviar i perquè la resta de l’hotel està molt bé. Dinem en un bar al costat del mercat i fem bugada. Per la tarda la Moni es queda gaudint de la terrasseta i el wifi de l’hotel mentre el Pau lloga una bicicleta per intentar arribar fins la Quebrada de Cafayate, que hem vist de camí amb el taxi. Ara us explica la seva aventureta:
Són mes de dos quarts de sis i la Quebrada comença a uns 20 kilòmetres del poble així que em diuen que no tinc temps per veure-la, que puc anar als Médanos, unes dunes que hi ha a uns 5 kilòmetres o a una cascada a uns 4 kilòmetres en l’altra direcció. A mi se m’ha fotut a la ceba que vull veure la Quebrada i me’n vaig cap allà pedalant a tota màquina. Al cap de poc de sortir del poble el vent comença a bufar de cara i començo a dubtar si hi podré arribar i tornar abans que es faci fosc. De camí passo pels Médanos, un mini desert al mig de la vall del riu Cafayate. Agafo un camí a l’esquerra i de seguida em trobo envoltat de dunes.



Sembla que tota aquesta sorra l’hagi portat el riu i que més que un petit desert sigui una immensa platja. Amb un terra molt semblant a aquesta sorra aquí i planten vinyes. No sé com s’ho fan però els vins de per aquí són dels més ben considerats del país.
Després de caminar una estona per les dunes torno a la carretera i em disposo a arribar a la Quebrada sí o sí. Segueixo pedalant per una carretera plana sense cap cotxe ni rastre humà, el paisatge es bastant desèrtic.



El vent bufa cada cop més fort. Al final d’una interminable recta la carretera gira. Segueixo pedalant amb força, segur que després de la recta el vent no vindrà tant de cara. Al final de la recta hi ha una altra encara més llarga on el vent bufa encara més de cara, a més la carretera comença a pujar lleugerament. Segueixo pedalant amb totes les meves forces fins que un altre ciclista, aparegut de la nada, m’avança. El punyetero Induráin de la Pampa em passa com si jo estigués parat i ell anés amb moto. Si algun cop un Argentí guanya el Tour no tindré cap dubte que era aquest fenomenu. Després del cop moral baixo una mica el ritme i m’ho prenc amb més calma. Una mena de perdiu gran creua la carretera i me’n vaig darrera d’ella sortint de la carretera fins que desapareix. Aquí no hi ha res ni ningú en kilòmetres. Torno a la carretera i segueixo amb calma, al final de la recta es veu una bona pujada.
La pujada és molt més forta del que pensava i el vent segueix bufant, al final he de baixar de la bici i caminar uns metres. Tot i això no se’m passa pel cap girar cua.
Finalment arribo al inici de la Quebrada, no queda gaire estona de llum però calculo que podré arribar abans que es faci de nit.



El riu i el vent al passar entre aquestes muntanyes de terreny argilós tant tou han anat esculpint un paisatge capritxós i una mica fantasmagòric. Trobo un camí que sembla un riu sec i hi pedalejo totalment sol un parell de kilòmetres envoltat d’aquestes escultures que amb la llum del capvespre es van tornant més vermelles i més irreals.






L’esforç ha valgut molt la pena. Em prenc la tornada amb més calma. El vent que ara m’hauria d’ajudar ha parat per complert i arribo al poble ja de nit i amb el cul bastant perjudicat (¿Qui collons es va inventar aquests seients tan estrets i durs?) però totalment satisfet i no tant cansat com esperava.
A l’hora de sopar aprofitem la cuina de l’hotel, una de les millors del viatge i comprem un parell de mitjanes de vedella (o d’un tall semblant que aquí en diuen lomo) per menys de 2€!. Ho acompanyem amb alvocat, pastanaga, patates i una Quilmes, i ens ho mengem a la terrassa de l’hotel amb la lluna plena de fanal. Resulta ser un dels millors sopars del viatge tant pel menjar com pel lloc. No som especialment carnívors però la carn d’aquí és espectacular. És la més tendra i gustosa que hàgim menjat mai. De seguida ens preguntem què coi els hi donen a les vaques de per aquí. La resposta és evident: herba. La pregunta correcta seria: que coi mengen les nostres vaques?
L’endemà al matí decidim fer un tour en comptes d’intentar arribar a Cachi pel nostre compte perquè és possible que ens costi un dia més arribar-hi i el tour ens torna a portar fins a Salta que de fet ens va millor per marxar l’endemà cap a les cataractes d’Iguazú. A més regatejant a última hora aconseguim el tour a meitat de preu.




Durant el tour passem per la Quebrada de las Flechas, uns turons que prenen aquesta forma pel material sedimentari perfectament estratificat, que es va doblegar cap amunt durant el xoc de dues plaques fins a trencar-se. Les línies dels diferents estrats van quedar totalment verticals donant-los aquest aspecte de fletxes.




Passem per Angastaco, on fem una cata de vins casolans o “pateros” en una masia molt autèntica,



i per San Pedro, un poble recent restaurat però completament vuit. Un poble fantasma nou de trinca. La sequera va afectar molt a aquest poble que vivia exclusivament dels conreus de regadiu. El poble es va anar buidant i recentment han començat a restaurar-lo. És el poble més maco de la zona, té un regust castellà barrejat amb un cert aire de decorat d’espageti western.



En alguns casos han restaurat les façanes d’edificis que per dins estan buits o ja no existeixen.



Arribem a Cachi a l’hora de dinar. La Lonely Planet deia que Cachi era el poble més maco de la regió i que tenia unes vistes panoràmiques impressionants i, altra vegada, pensem que els qui han escrit això o no han estat a Cachi o bé els hi ha agradat massa el vi de la zona. El poble en sí és mono, però ni és tant preciós com diu ni té cap vista de res.




Després de dinar seguim via i parem al parc natural de los Cardones, una espècie de cactus gegant, on en veiem un de 14 metres d’alçada.




A partir d’aquest punt el camí s’omple de boira i comença a fer un fred que pela. Nosaltres anem vestits d’estiu perquè els dies passats a Argentina havien estat força calorosos i patim una miqueta. Ens quedem al cotxe quant ens aturem en un mirador, de tota manera la boira espessa tampoc deixa veure res.
A les 20:00 arribem a Salta, comprem el bitllet d’autocar per sortir l’endemà cap a Iguazú (24 hores d’autocar) i dormim al mateix hotel que dos dies abans.
La primera mossegada d’Argentina ens deixa molt bon regust. Només hem vist un trosset d’aquest descomunal país però, paisatges com la Quebrada de Cafayate o la de las Flechas o poblets com San Pedro, no s’assemblen en res al que havíem vist fins ara i això a aquestes altures de viatge ja és molt.

Veure més fotos

After 12 hours on the bus, we reach Salta, our first stop in Argentina.
It is 22:00 o’clock and we easily find a nice place to stay. Afterwards we get out for dinner and we get very impressed because this is the first time in the whole trip that we can walk at that time of the night feeling safe and comfortable and we just love that.
The streets are also full of people walking around or just getting home after dinner and that makes us feel at home.
Next morning we go to Cafayate, which is cozy little village surrounded by “La quebrada de Cafayate” which is a spectacular landscape of mountains. In the afternoon Monica stays at the hotel enjoying the wifi, while Pau hires a bike and goes to see from a closest view “La quebrada de Cafayate” that we have already seen in our way to Salta. On the evening we enjoy the best dinner of the trip: meat with fries and salad that we cook in the kitchen’s hostel. The meat here is absolutely fantastic and cheap so we enjoy every beat of it!
Next morning we join a tour and have the chance to see more little villages surrounded by vines land. These little villages are lovely and charm and we also have the chance to visit a house where they do homemade wine.
After the tour we go back to Salta and stay at the same hotel.
We’ve been in Argetina just for 2 days but we can already appreciate the difference between this country and the other ones. We feel very good in here, closer to home in some way and enjoying the food so much as is great and cheap. We are delighted to be in Argentina already.

See more pictures