Una visita esperada

Sortim de Huaraz a les 22:00 i arribem a les 05:30 del matí a Lima. Aquest cop ens esperem a l’estació d’autocars perquè a les 15:00 surt el nostre transport (20 hores!) fins a Cuzco. Després d’unes hores per la costa totalment desèrtica enfilem cap als Andes fins a la vall de Cuzco a l’antiga capital del l’imperi Inca.
Estem molt nerviosos perquè allà ens esperen el Manel i el Quique, uns amics de Barcelona que vénen a passar uns dies amb nosaltres.
L’entrada a Cuzco és força impressionant, les faldes de les muntanyes plenes de cases i la vall plena de places i esglésies son difícils de creure després de tants quilòmetres de muntanyes solitàries.




Arribem a Cuzco i després de les abraçades, petons, i regalets varis que ens porten (gràcies mames!), sortim a veure la ciutat. Cuzco ens sorprèn molt gratament, potser perquè no en sabíem gran cosa i simplement pensàvem que era només el punt de partida per visitar el Machu Picchu. Aviat ens adonem que Cuzco encara conserva gran part del seu llegat com a capital del món Inca a més del seu passat colonial.




Normalment les runes d’antigues civilitzacions no deixen de ser conjunts de pedres, però en el cas del Inques les pedres eren més que importants, eren sagrades. Per ells no representaven una cosa immòbil o immutable sinó tot el contrari. Degut als nombrosos sismes i despreniments que tenen lloc en aquesta part dels andes les pedres eren un símbol de la mutabilitat de la natura canviant i el tractament que els hi donaven, polint-les i encaixant-les perfectament son una mostra que per a ells eren molt més que simple material de construcció.



Estem tant contents de que el Manel i el Quique passin 10 dies amb nosaltres que les hores ens passen volant gaudint de la ciutat tant com de la companyia.




L’endemà al matí emprenem la marxa cap al Machu Picchu encara que no serà fins demà passat que hi pujarem. Avui ens dediquem a visitar les runes inques del “Valle Sagrado”. De camí parem en algun poblet per veure els seus mercats d’artesanies. Els colors de les robes són impressionants.



El “Valle Sagrado” són un seguit de runes Inques a la vall del riu Urubamba on encara hi ha població en petits nuclis urbans que viuen de manera similar a la que ho feien els Inques fa més de 500 anys.
Les runes de Pisac són un seguit de terrasses de cultiu en una muntanya al cim de la qual hi ha uns pocs temples i algunes cases dels sacerdots que hi vivien. Als bancals hi plantaven sobretot blat de moro y patates per alimentar els pobles de la vall dels quals no queden restes arqueològiques perquè encara hi viu gent i han anat refent les cases i carrers. La majoria de cases ara són d’adob i no de pedra. Al cim però els temples fets amb pedres perfectament tallades per encaixar encara resisteixen el temps. Els murs secs, sense adob o morter per unir les pedres, aguanten la calor, el fred, el vent i els sismes molt millor que les construccions d’avui dia. Poc se’n sap dels rituals que es feien als temples del sol i de la lluna. Tot i que els Inques són relativament recents, al no conèixer l’escriptura gran part del seu llegat s’ha perdut per sempre. Només se sap que es feien rituals coincidint amb els solsticis i equinoccis quan el sol o algunes estrelles entraven per les estretes finestres del temples i incidien en altars de pedra donant lloc a precisos jocs de llums i ombres. Se sap que de vegades feien sacrificis inclús algun cop humans, però no era el més comú a l’imperi Inca.
A baix a les terrasses encara queden algunes construccions civils, segurament dels constructors dels temples, que es diferencien de les sagrades perquè no estan fetes amb paret seca ni pedres tallades perfectament per encaixar.




A la fortalesa d’Ollantaytambo els conqueridors espanyols van ser aturats al menys momentàniament. La gent del poble es va refugiar a dalt de les terrasses de cultiu on són els temples i des d’allà van poder aturar els espanyols inundant d’aigua l’esplanada de sota i llençant pedres des de dalt.



Els cavalls dels conqueridors no servien de gaire en aquestes condicions i van haver de retirar-se momentàniament. El poble de sota la ciutadella encara manté l’antiga estructura dels pobles inques. A la muntanya de davant hi ha els graners de l’època. Els feien a dalt de la muntanya on els vents freds conservaven les patates cultivades a les terrasses més altes i el blat de moro de les valls.




A la tarda agafem el tren que ens porta fins al poble més a prop de les runes del Machu Picchu: Aguas Calientes. Aquest és un poblet nou on tot és a mig fer. No té cap encant i està atapeït d’hotels, restaurants i botigues. Tot està pensat pel turista que va i ve del Machu Picchu. Almenys hi ha tanta oferta que els preus tampoc s’han disparat massa. Aquí tastem per primera vegada la carn d’alpaca (una mena de llama) que resulta ser molt tendra i boníssima.



L’endemà a les 4:30 del matí ja estem fent cua per agafar els primers autobusos que pugen al Machu Picchu a les 5:00 del matí. En un principi volíem fer-ho a peu però la pluja, la mandra i el poc atractiu del camí fan que ens decantem pel bus que, d’altra banda, és una altra de les coses caríssimes que acompanyen la pujada a les mítiques runes. L’entrada val uns 40€, el tren que ens puja i ens baixa 60€, el bus que ens puja i baixa 10€ i a sobre un cop allà si vols pixar també has de pagar! És increïble.



Arribem al Machu Picchu abans que el sol surti per les muntanyes. A les 6 obren la porta i la gent comença a entrar. No ens podem aguantar les ganes de veure la típica foto de les runes amb les muntanyes de fons, i correm cap al cim abans que el ramat de turistes espatlli la foto. La vista és espectacular. Efectivament no ens decep, evidentment tampoc ens sorprèn perquè l’hem vist mil milions de vegades, deu ser una de les fotos mes vistes del món, però definitivament tots els diners i el temps invertits per arribar al Machu Picchu valen la pena només per aquesta imatge. Les muntanyes de fons et donen la idea de la inaccessibilitat del lloc i de què insòlit és trobar una ciutat en runes de la civilització més important de Sud Amèrica en un lloc tan amagat com aquest.
Hi ha gent que en veure aquesta vista tan esperada per primer cop es queda gairebé fred, hi ha gent que no pot contenir les llàgrimes d’emoció en aconseguir arribar al lloc tan esperat després de caminar durant dies. A nosaltres el poder compartir aquesta visita tan esperada amb algú de casa ens fa oblidar els milions de vegades que hem vist aquesta postal i gaudir-ho gairebé tant com si haguéssim aterrat allà per accident.
El que està clar és que el bombardeig de tantes imatges idíl•liques ja siguin del Machu Picchu o de la platja somiada amb sorra blanca i aigua turquesa acaben per fer força mal. Si no voleu matar la sorpresa no mireu fotos dels llocs on voleu anar, com hem pogut comprovar uns quants cops, quant menys t’ho esperes, apareix la imatge que et deixa de pedra.
Nosaltres però, com comprendreu, no ens podem estar d’ensenyar-vos les.



Què dir del Machu Picchu? Doncs per no enrotllar-nos gaire, per variar, dir-vos que encara no se sap massa de la seva construcció. Són uns 172 edificis construïts en una cresta que uneix el pics del Machu Picchu i el Huayna Picchu. Es diu que podria ser la última ciutat construïda per preservar la cultura Inca dels espanyols o bé que va ser una segona residència d’algun emperador Inca. Com a caseta d’estiu no està gens malament. Però si el que volien era amagar-se ho van aconseguir, la ciutadella no va ser oficialment “descoberta” fins al 1911.




El més creïble, però, es que va ser construïda cap a mitjans segle XV i que l’habitaven entre 300 i 1000 persones de la elit Inca vinculades al primer emperador Inca Pachacútec que hi anava de tant en tant a descansar. Pel que sembla no estava tant aïllada com es creia en un principi.




Es considera una obra mestra de la arquitectura i la enginyeria. A nosaltres ens han cridat especialment la atenció les terrasses agrícoles suspeses del vuit i una font amb racons per banyar-se que passa pel mig d’una escala i que recorda als jardins de l’Alhambra. Els canals de rec i alguns dels bancals encara funcionaven al 1911 i eren utilitzats per dues famílies que hi vivien.




Algunes combinacions entre pedres naturals, que utilitzaven com a altars, i pedres de construcció semblen impossibles.



Després de les fotos de rigor i de recórrer l’antic poblat inca, pugem al Huayna Picchu, la muntanya que es veu just darrere el Machu Picchu. La pujada no resulta tant dura com sembla des de sota, l’únic problema és potser l’alçada exagerada d’alguns dels graons i l’enorme pendent però en un 45 minuts fem el cim. Les vistes del Machu Picchu des d’allà són genials i atípiques.



Un cop a dalt tenim la experiència mística més corprenedora de tot el viatge.
El Manel i el Quique ens han portat una Llonganissa impressionant i de part de la Mercè dos paquets de pernil d’aglà de pecat mortal que ens fan entendre què cony hi fotien els Inques transportant pedres de desenes de tones on Atahualpa va perdre l’espardenya i què cony fotem nosaltres pujant l’agulla mes empinada del Andes a ple sol després d’haver caminat tot el matí. Els 10 minuts de silenci devorant les delícies més llardoses que mai hagin sortit d’un animal li donen sentit a tot.




Encara salivem ara en recordar-ho, encara ens sembla notar aquella sensació greixosa darrera la llengua i el paladar. Qui sap quant trigarem a tornar a menjar delicatessens com aquestes. Qui sap per què collons no poden fer el mateix amb els porc de per aquí. O amb qualsevol altre bitxo.



La nostra idea era passar tot el dia al Machu Picchu i veure la posta de sol, però a les 4 de la tarda estem destrossats i decidim baixar a Aguas Calientes.
L’endemà al matí agafem de nou el tren que ens porta fins a Ollantaytambo i d’allà un cotxe que ens porta fins a Cuzco.

Per la tarda visitem les runes de Saxaihuamán una fortalesa enorme que servia com a defensa de la vall de Cuzco. Aquí les pedres són encara més grans i tot i ser una construcció civil el polit i l’encaix de les pedres continua sent impressionant.



Des de la fortalesa hi ha unes vistes impressionants de Cuzco i acabem en una terrasseta d’aprop fent una cerveseta (Cusqueña evidentment) mentre es pon el sol entre les muntanyes.



Abans de marxar cap al llac Titikaka encara ens dóna temps de visitar el convent de Santo Domingo de Cuzco que se situa sobre l’antic temple del sol dels Inques. Es diu que aquest tenia un jardí ple de reproduccions d’animals i plantes sagrades pels inques en or massís de mida real. El que sí se sap del cert és que el mur perimetral de l’enorme recinte estava recobert amb una planxa d’or de més d’un metre d’alçada. Els espanyols es van endur tot l’or i les pedres precioses i els Dominics van construir a sobre una església i un convent. Anys més tard amb els terratrèmols i les successives reconstruccions van anar reapareixen elements de l’antic temple i finalment els Dominics van acceptar de recuperar-lo parcialment i obrir-lo al públic. Al convent també hi ha exposicions temporals d’art contemporani i una pinacoteca amb les obres més destacades de l’escola cuzqueña de pintura barroca.



Malauradament no es poden fer fotos i aquest cop ens portem bé i fem cas. Però a part de fer-te una idea de com era el temple hi ha reproduccions d’objectes sagrats, calendaris i d’altres amb panells informatius, tota una novetat al Perú, explicant el poc que se sap de les creences i la cosmogonia del Inques. Per acabar, un petit museu exhibeix algunes de les poquíssimes peces trobades al temple així com objectes quotidians d’altres jaciments, mòmies i cranis que semblen d’extraterrestres. La noblesa de l’època embolicaven amb força teles al voltant dels cranis dels nens per donar-los-hi forma cònica a mida que anaven creixent. Us en recordeu de la pel•lícula Los Caraconos? Per si fos poc alguns tenien trepanacions, és a dir enormes forats fets en precises operacions quirúrgiques per a alliberar la pressió sanguínia produïda per un cop de maça en una batalla i salvar-li la vida al pacient. Alguns d’aquest cranis tenien dues trepanacions amb recreixement de l’os pels voltant que indicava que el pacient havia sobreviscut uns quants anys a les operacions. Sembla impossible que no coneguessin l’escriptura o la roda i fessin operacions de neurocirurgia. A internet hem trobat aquesta foto perquè us feu una idea.



És una llàstima no tenir fotos perquè el convent de Santo Domingo és el lloc més interessant de Cuzco i el millor lloc per entendre moltes coses dels Inques que no expliquen les pedres de les runes.
És curiós que els que conservin el poc que queda del llegat dels Inques a la seva antiga capital siguin els mateixos que van contribuir a destruir-ho en nom del veritable Déu. No sabem si és la seva manera de demanar perdó o una política per guanyar clientela. Els beneficis que en treuen de l’entrada tampoc sabem on van destinats.

Veure més fotos

We leave Huaraz at 22:00 o’clock and get Lima around 05:30 am. This time we are going to wait on the bus station as our nest bus is at 15:00 pm, and our destination Cuzco. We are very excited because in Cuzco two friends of us coming from Spain are waiting for us. They are going to spend 10 days with us in Peru and just to think about it draw us a smile.
Once in Cuzco and after all the kissing and hugging we go to explore the city. We didn’t expect Cuzco to be that beautiful and warm. We thought it was just the typical city-bridge to visit Machu Picchu, but a matter of fact is more than that. It used to be the old Inca capital and there is still some remaining of the old civilization.
Next morning we leave Cuzco and head Aguas Calientes, the closest village of Machu Picchu. It’s going to be the tomorrow though when we actually go up to Machu Picchu, today is just the approach.
In our way to the mythic ruins, we visit some villages with their markets plenty of bright fabrics, and also some other Inca ruins.
By 19:00 pm we take a train in Ollantaytambo that is going to bring us to Aguas Calientes.
At 4:30 am we are already queuing to get the first bus to Machu Picchu. We were going to walk to Machu Picchu first but the rain and the unattractive trail make us change our minds and take the bus. At 6:00 am they open the door and we run to highest point to get the perfect view of Machu Picchu without tourists. The view is amazing. It’s true that we’ve seen it in pictures hundred of million times so when we actually see it we don’t get shocked but it really worth it the time and the money spent. Is incredible how the Incas we able to built that city in the top of the mountain, this is actually really impressive. After walking around the ruins for a while, we are ready to climb the Huayna Picchu which is the mountain behind the Machu Picchu. The climb isn’t as hard as it looks like from the base, and after 45 minutes we reach the top. The views are impressive and unexpected. But maybe the highlight of the day is having lunch in the top and having all the meat that our friends and our mums have brought us from Spain. We haven’t had them since we left so they taste glorious in our mouths!
After lunch we go back and leave the ruins as we are completely knackered.
Next day we take the train again until Ollantaytambo and get Cuzco for the last time. Before leaving next day, we still have time to visit some Inca ruins and a very interesting museum about the Inca culture.
We are ready to go to Puno and the Lake Titikaka… but this is another story.

See more pictures