17 d’octubre 2009

Ben a prop del cel

Deixem Cuzco en direcció est cap a Puno, a la riba del llac Titikaka, el llac navegable a més alçada del món.
Sabem que les companyies de transport al Perú són una mica perilloses i que cal vigilar perquè o condueixen molt ràpid, o et vénen un tipus de seient que no existeix o les pròpies companyies roben als turistes mentre dormen. A les estacions hi ha tot de petites sucursals d’infinitat de companyies que,a crits, et venen els seus trajectes. La companyia més recomanable, que acostuma a valer el doble que les altres, no fa el trajecte Cuzco- Puno així que els hi demanem que ens recomanin una altra i ens recomanen la del costat, San Luis. Al comprar els bitllets ens adonem que som els únics per a aquell autobús, mala senyal.
L’endemà al matí arribem a l’estació i la companyia ens fa esperar. Comencem a dubtar de que realment hi hagi un autocar d’aquella companyia que surt a les 10:30 perquè som els únics que esperem davant de la sucursal de San Luis. Passen els minuts i comencem a posar-nos nerviosos. Paciència, fins que no ens la fotin no ens podem indignar ni saber de quin mal hem de morir. Ja passa de l’hora d’embarcar i només falten 5 minuts perquè marxi el bus. Finalment ens avisen que el bus està a punt i ens donen uns bitllets. Efectivament els bitllets són d’una altra companyia, s’han esperat fins a l’últim moment perquè no ens doni temps a reclamar. Mentre el Pau es queixa a la companyia, la Moni pregunta a la companyia de la que ens han donat els bitllets quant val el trajecte i ens diuen que 15 soles, la meitat del que hem pagat. Demanem la diferència de preu a la companyia i es neguen així que els hi diem que no ens mourem d’allà fins que ens tornin la diferència i que advertirem a tota la gent que vulgui comprar bitllets que són uns estafadors i uns mentiders. Finalment, ens tornen la diferència i marxem cagant llets perquè el bus ja s’està movent!
Més tard ens assabentem que aquesta companyia té un llarg historial de robatoris als seus autobusos. Sembla que a mitja nit pugen viatgers que no tenen seient i dormen al passadís. En realitat són lladres que aprofiten que estan al terra per robar a les bosses dels turistes que normalment són a sota els seients. Menys mal que ens han venut els bitllets d’una altra companyia.
A l’autobús ens traiem l’estress de sobre. Ha valgut la pena tant de patiment. El paisatge de l’altiplà és impressionant i tenim els seient de davant amb la millor vista.



A Puno ens hi esperen el Manel i el Quique que tenien bitllets amb una altra companyia. En arribar ja tenim allotjament i ens venen a buscar a l’estació amb taxi, tot un luxe. La ciutat de Puno no és gaire maca però és una bona base d’operacions pel llac Titikaka.
No obstant tenim sort i coincidim amb una festival folklòric que aquí organitzen amb qualsevol excusa. Aquest cop és l’aniversari d’una escola i totes les escoles i instituts de la ciutat concursen amb els seu grup de vall i bandes de música. Els colors llampants dels vestits i el reflexes dels metalls de la banda en mig de la foscor de la nit gairebé fan mal als ulls.



La música és una mica repetitiva. Té un aire hipnòtic i a nosaltres en sembla un punt oriental. Si ens diguessin que es música tradicional xinesa ens ho creuríem.
L’endemà agafem un Tour per anar a veure les illes flotant i les illes d’Amantaní, on passarem nit a casa d’una família local, i l'illa de Taquile.



Les illes flotants semblen de mentida. Havíem vist com els habitants d’un lloc sovint utilitzen un arbre per a moltes coses però el que veiem a lex illes Uros és increïble. La totora, una planta aquàtica llarga i prima, els hi serveix per fer les seves cases, per menjar, com a combustible per la cuina i per escalfar-se o per fer les barques amb les que es mouen pel llac; però a més les illes on viuen són illetes artificials fetes de totora! Les arrels de la planta formen una superfície de mig metre de gruix que flota al llac i a sobre i afegeixen totora seca per fer més gruix. Les illes han d’estar ancorades amb pedres i pals enormes clavats al fons del llac perquè si no la corrent superficial creada pel vent les mouria. Alguna vegada s’han despertat a desenes de quilòmetres d’on eren. L’arxipèlag artificial està format per desenes d’illes d’uns centenars de metres quadrats on hi viuen dues o tres famílies. Sembla ser que els primers habitants d’aquesta mena d’illes i van anar a parar accidentalment fugint d’una guerra i s’hi van quedar vivint de la pesca i la caça.



La llàstima és que, avui dia, aquesta gent viuen exclusivament dels i pels turistes. Les illes semblen un parc temàtic. Es passen el dia esperant les barques de turistes. Quan hi passes a prop amb la barca et criden des de la seva illa perquè hi vaguis. Nosaltres anem a una de les primeres illes de l’arxipèlag on hi viuen unes 10 persones que ens expliquen com fan les illes i les cases i com és la seva vida quotidiana. Després ens venen artesanies i ens “conviden” a fer un volt amb la seva embarcació feta de totora sense cap fusta, clau ni corda. Com ningú no s’hi anima rebaixen el preu a la meitat.



Després visitem una altra illeta on hi ha un restaurant i unes petites habitacions per a turistes fetes també de totora. Ens expliquen que a uns quilòmetres hi ha unes quantes illes més on viuen de la manera tradicional i no admeten turistes. Després de comprovar la dependència del turisme d’aquesta gent ens fa sentir una mica menys culpables. No és d’estranyar que tots el turistes vinguin a petar aquí. A part del pintoresc de les illetes, el paisatge és preciós. La barreja de l’aigua verdosa, els cels blavíssims i el groc llampant de la totora que s’escampa per un horitzó pla fins a l’infinit és estranyament relaxant, com un desert de colors vius a sobre l'aigua.



Seguim camí amb la barca més lenta del món cap a l’illa d’Amantaní. Al cap d’unes tres hores hi arribem. L’illa està tota marcada per les terrasses de cultiu i té un aspecte força mediterrani. A mida que ens hi acostem veiem que en realitat és molt més seca i erma que una illa del mediterrani i és que ja se’ns havia oblidat que estem a quasi 4000 metres d’alçada. Tot i això encara aconsegueixen plantar-hi tubercles i verdures. En arribar a l’illa les dones ens esperen i se’ns reparteixen per allotjar-nos a casa seva. Nosaltres 4 aconseguim estar junts i anem amb la Gladys cap a casa seva. Allà coneixem en Facundo que sempre du un somriure d’orella a orella i als seus fills. La Gladys i el Facundo tenen el mateix cognom de primer i de segon, segurament producte de l’aillament en el que viuen i de l’endogàmia lògica en una illa de 2000 habitants al mig d’un petit mar.



La primera cosa que ens crida l’atenció és el silenci. No hi ha carreteres, ni res de semblant a prop, tampoc hi ha gossos o galls que facin soroll. L’única cosa que se sent de tant en tant és el vent que mou les fulles dels pocs arbres que hi ha a l’illa. Després d’instal•lar-nos dinem. Els àpats són vegetarians ja que a l’illa gairebé no mengen carn ni peix, tot i això són força abundants i bastant bons. Després de dinar quedem amb el altres del grup per pujar a la muntanya de l’illa. Gràcies a Déu és només un turonet, perquè a més de 3800 metres i amb el dinar encara al coll costa molt avançar.



Les vistes fan que valgui la pena. Sobretot pel cel. Són els cels més nets i transparents que hem vist. L’alçada i el vent que bufa gairebé sempre li donen uns colors brillants i fan que les muntanyes que són a més de cent quilòmetres semblin a tocar.



A dalt també hi ha bancals i un temple on venen a fer ofrenes al sol i a la lluna els dies senyalats.



La posta de sol és espectacular però hem de baixar de seguida ja que a l’illa no hi ha electricitat i de seguida es fa fosc. Tenen instal•lacions elèctriques, llums al carrer i un generador de gasoil però no es poden permetre el combustible així que no l’utilitzen mai. En comptes d’això voldrien tenir un centre mèdic en condicions, de vegades els malalts greus es moren a la barca de camí a Puno.
Descansem una mica i després de sopar els nostres amfitrions ens vesteixen amb la roba tradicional per anar a la “peña” a ballar.



Els turistes fem el ridícul tots junts i els del poble s’ho passen d’allò més bé. Les dones treuen a ballar als turistes i ballen amb ell, algunes sense gaire ganes, es la seva feina. Al cap d’una estoneta marxem cap a casa a dormir. De camí contemplem el cel més estrellat que hem vist mai. L’alçada, el vent, la falta d’electricitat i la situació de les illes al mig del llac són la combinació perfecta que ens permet regalar-nos la vista amb aquesta meravella de cel. Una de les imatges d’aquest viatge que no oblidarem mai.



L’endemà ens acomiadem dels nostres amfitrions i marxem cap a l’illa de Taquile. Aquesta és força mes turística que l’altra. Hi ha restaurants i algun hostal. Tot i això mantenen molt vius els seus costums i vesteixen de la manera tradicional. Els homes porten un barret ratllat de solters i un altre llis de color vermell de casats. Les dones també es diferencien per la roba. Les solteres duen unes borles de llana grans als extrems i les casades unes de petites. Quant hi arribem la plaça està plena de turistes. Tot i això els habitants del poble segueixen el seu ritme tranquil sense fer massa cas. Recorrem l’illa caminant i dinem en un restaurant apartats del grup per molt millor preu que la resta. El portar mesos viatjant i el ser catalans havien de servir per alguna cosa, no? La sopa de quinua (un cereal local) i la truita del llac fregida són boníssimes.





Després de dinar seguim caminant cap a l’altre extrem de l’illa on ens espera la barca per portar-nos cap a Puno a la mateixa velocitat absurda. Aprofitem les tres hores per fer una mica de tot.



Ens acomiadem del Titikaka passant per l’altiplà i els seus paisatges impressionants, i ens dirigim a Arequipa, una ciutat colonial al peu del volcà Misti.



Aquí visitarem el canyó del Colca, el més profund del món i el millor lloc per veure el Cóndor andí, un petit ocellet de tres metres d’envergadura.
Ens recullen a les 4 de la matinada i fem via cap a la Cruz del Cóndor, el millor punt d’observació de còndors i del canyó.



El Canyó no és tan impressionant com ens l’imaginàvem però el còndor és immens. De vegades ens passen volant a pocs metres i se’ns fa un nus a la gola.





Baixem pels poblets de la vall i parem en algun mirador i en un lloc on hi ha tombes Inques i una pedra cerimonial de la que no es coneix gaire cosa. Els vestits típics de la zona són impressionants. Parem a un poblet per dinar i ens escapem del grup per menjar al mercat. Fem un volt pel poble i seguim viatge cap a Arequipa. És un viatge força llarg per fer-lo en un dia però val la pena.




De tornada passem per paisatges desèrtics impressionants i ens aturem uns instants per veure les Vicuñes, el parent salvatge de les Llames, en un parc natural. El volcà Misti també ens acompanya una bona estona. Arribem a Arequipa baldats però satisfets.



Aquí aprofitarem per descansar uns quants dies que ja ens fa falta. Gaudirem del menjar de la ciutat que és espectacular i força econòmic i planegem la ruta pels propers dies.



Malauradament aquí s’acaben els nostres dies amb el Manel i el Quique. L’últim dinar plegats el fem a un restaurant com Déu mana i ens fotem un bon tiberi. A la nit per acabar-ho de rematar ens cruspim un pastís de comiat dels que ja portàvem dies mirant als aparadors. A veure si recuperem algun dels quilets que hem perdut aquests mesos.
Després del pastís vénen els adéus, el Manel i el Quique han d’agafar un autobús nocturn i nosaltres ens quedem novament sols i una mica nostàlgics.



Ahhh sí Arequipa és preciós per cert. En diuen la Ciudad Blanca perquè els edificis històrics estan fets de sillar, una pedra volcànica blanca. Ha suportat molts terratrèmols i la pedra volcànica aguanta millor els sismes que els materials nous. Entre les moltes esglésies i cases colonials destaca el Convent de Santa Catalina. Un convent de clausura que funciona com a museu on es pot veure com vivien les monges.
Tot preciós però com hem dit aprofitem per estar-nos una setmaneta a Arequipa sense fer res. Si els cels del Titikaka ens van fer sentir més a prop del cel, la setmaneta sense fer res i sobretot sense moure’ns ens transporta literalment al setè cel. Amb les presses del viatge se’ns havia oblidat què bé s’està sense moure’s del llit, què bé s’està a “casa”.
I aquests dies hem comprovat que un té casa seva on té un bon llit i bons amics. Gràcies Manel i Quique, fins aviat.

Veure més fotos

Sorry, no english version this time.

See more pictures

5 comentaris:

  1. Dabba-doo10/19/2009

    M'agrada aquesta idea de no pagar terra per viure. M'estic pensant de marxar a Banyoles i fer-me una caseta amb plantetes del Pla de l'estany...

    ResponElimina
  2. Ja em semblava que éreu uns cracks, però ara m'ho han confirmat uns aventurers com vosaltres amb qui heu compartit estones molt animades i gratificants.

    Endavant nois, porteu la motxila ben carregada d'escel·lents experiències i el més important....encara hi ha espai per moltíssimes més.

    M'entusiasmen les vostres precioses fotos, els vostres magnífics relats i sobretot aquesta empenta i il·lusió que transmeteu.

    Aquí estem radiants perquè molt aviat podrem abraçar a "la canalla"...

    Ànim i endavant amb la marxeta!!!

    Montse

    ResponElimina
  3. Montse,
    Moltíssimes gràcies per les teves paraules i missatges d'ànim i suport. Estem encantats de que t'agradin tant les nostres fotos i de que gaudeixis amb els realts.

    Continuarem amb els relats i el relleu del Marc i la Mireia tan be com poguem.

    Moltíssimes gràcies

    Pau i Mònica

    ResponElimina
  4. Ouuu Dabba!
    Gran idea! Intentarem passar de contraband algunes llavors. Si a Banyoles no funciona podem provar a San Maurici i Aiguestortes segur que amb l'alçada funciona millor.
    La pregunta sería...A quant vendrem el metre quadrat?
    De moment podem començar a estudiar:
    La totora (del quechua t'utura, Scirpus californicus, sin. S. totora) es una planta herbácea perenne acuática, de la familia de las ciperáceas, común en esteros y pantanos de América del Sur.
    La totora es una hierba perenne, de escaso porte, fasciculada, con raíces fibrosas. El tallo es cespitoso, erecto, liso, trígono, terete (circular en la sección transversal) o acostillado, sin presentar tuberosidades en la base. Las hojas de la sección inferior presentan vainas foliares carentes de láminas; las superiores las desarrollan ocasionalmente.
    La inflorescencia es un agregado simple y seudolateral de espiguillas; tiene una bráctea erecta, que semeja una continuación del tallo. Las espigüelas son hermafroditas, abundantes, sésiles, ovoides u oblongas. Presenta glumas espiraladas, deciduas, ovadas, redondas en la parte posterior, con una nervadura media fuerte y una lateral inconspicua u obsoleta; la raquilla es persistente.
    Las flores son hermafroditas; el perianto tiene entre 2 7 6 escamas. Los estambres son tres, y los estilos dos. Los frutos son aquenios lenticulares, biconvexos o aplanadoconvexo, lisos o transversalmente rugosos.

    ResponElimina
  5. Anònim10/24/2009

    Hola!!!

    Doncs nosaltres que hem de dir... el viatge al Perú impressionant i l'experiència de compartir uns dies amb els viatgers anuals inolvidable. Aixó sí, es una bona manera d'aprimar-se...
    Fe de erratas: el cañón del Colca es el segundo más profundo del mundo; el primero es el Cotahuasi, a 600 km del Colca
    Esperem que ho continueu disfrutant com fins ara... que sana enveja que puguessiu estar a Arequipa una setmana sense fer res. Ciutat preciosa, sí.
    Petons i fins un altre!

    Manel i Quique

    ResponElimina