La volta a borneo en 20 dies (2a part)

Després de tres dies al riu Kinabangatan seguim camí cap a la costa oest fins a la ciutat de Kota Kinabalu. Aquesta és la capital de la província de Sabah i un dels ports més importants. Igual que a Sandakan per aquí hi passen mercaderies de la Xina, Les Filipines i Japó. El mercat nocturn de la ciutat és espectacular amb tota mena de peixos i mariscos, fruites i productes de la selva i del mar.




A més s’hi pot menjar peix i marisc a la brasa o menjars més econòmics de tota mena.



Una mica més avall hi ha el mercat filipí amb tota mena de productes del mar assecats utilitzats per la medicina tradicional o per menjar.




Davant de la ciutat a pocs kilòmetres de la costa hi ha les illes del parc natural de Tukuh Abdul Rahman. Són força turístiques però i hi ha platges de sorra blanca, palmeres, coralls i peixos tropicals així que no ens en podem estar i les anem a veure.
El primer dia visitem la més gran.



També es la més turística però com no és temporada alta s’hi està força bé. Anem a bussejar amb la càmera aquàtica i tot i que els coralls no són espectaculars i n’hi ha molts de morts, ens ho passem pipa perseguint peixos de colors impressionants.










Sortint de l’aigua ens trobem amb un animal, com a mínim, igual d’impressionant.



Aquest varà cosí del famós drac de Komodo pot arribar a fer més de dos metres i a córrer a més de 40 kilòmetres per hora. Tot i això no és gens perillós i té més por dels turistes que nosaltres d’ell. Anem a caminar per l’interior de l’illa i ens en trobem un de dos metres creuant el camí tranquil·lament. Fa molta por.
L’endemà anem a dues de les illes petites. Hi ha menys gent i s’hi està molt a gust.






Tot i això l’illa que sembla més interessant del Parc natural no es pot visitar. És una illa molt més gran amb selva verge i muntanyes i amb tres poblets a tres de les seves badies. Les cases estan totes sobre l’aigua aixecades sobre columnes. Intentem esbrinar com arribar-hi però només trobem uns viatges organitzats caríssims per caminar per la selva però res per visitar els pobles. Més endavant ens assabentem que a l’altre costat de l’illa hi ha un resort de luxe. No sabem si no volen que els turistes hi anem per mantenir l’exclusivitat del resort o perquè no és una zona “maca” o segura ja que els pobles semblen força pobres. Per què aquí, tot i ser un país més ric que Indonèsia, també es veu pobresa. A Kota Kinabalu hem vist per primer cop en tot el viatge nens inhalant pega als carrers, cosa que no hem vist en cap moment a Indonèsia. No podem jutjar perquè només fa uns dies que estem a Malàisia i tampoc sabem si als suburbis de la capital d’Indonèsia hi ha nens com aquets o pitjor però impressiona i emprenya molt entrar a un país molt més ric i més modern i veure-hi una pobresa més crua i obscena que al seu veï pobre.



La següent excursió que fem pels voltants de la ciutat és al parc natural del Mount Kinabalu. És una enorme extensió de bosc tropical de muntanya amb gran diversitat d’animals i plantes al voltant d’una muntanya imponent de més de 4000 metres d’alçada. Aquí hi ve molta gent a escalar el cim ja que és un dels 4000 més accessibles del món. Es pot fer amb només dos dies. De fet es pot fer amb molt menys, cada any s’organitza una cursa de muntanya, una de les mes dures del món, que consisteix en pujar al cim des de l’entrada del parc a uns 1800 metres d’alçada i baixar. Els últims dos anys la cursa l’han guanyat dos catalans i el rècord està en poc més de 2 hores i mitja. Per desgràcia pujar al cim val molts diners.



Sembla mentida però l’ascensió surt per uns 100€ per persona. S’han de pagar els permisos i agafar un guia, tot i que el camí està molt ben senyalitzat i no hi ha necessitat. A més la nit al refugi és molt cara. Evidentment no ens ho podem permetre i només fem una part de l’ascensió fins als 2800 metres. Quant comencem a pujar de seguida ens n’alegrem perquè la majoria de gent que baixa ve molt tocada, molts ni tan sols arriben al cim.



El paisatge va canviant a mida que puguem i, a certa alçada, es comencen a veure algunes de les plantes carnívores més grans del món. Són plantes trepadores en forma de gerra que atrapen insectes i els digereixen lentament.




Per desgràcia no podem veure una altra de les plantes il·lustres d’aquest parc natural: la Raflessia. Aquesta és la flor més gran del món i arriba a fer més d’un metre de diàmetre. Només viu uns 7 dies i ara no és l’època de floració.



Tornem a la ciutat per fer un altre volt pels mercats nocturns i acomiadar-nos de Kota Kinabalu. Un lloc de contrastos amb molt d’encant.



L’endemà agafem un autobús que ens portarà a l’altra província malaia de Borneo Sarawak, passant per nou punts fronterers. Sí, sí, en uns 200 kilòmetres passem per 5 fronteres i 9 punts de control i és que després de passar la frontera de Sarawak, que és un territori amb certa independència de malàisia i on et segellen el passaport, hem d’entrar al Sultanat de Brunei, un petit país dividit en dos petites taques dins el territori de Sarawak on ens segellen el passaport cada cop que hi entrem i sortim. Són els 200 kilòmetres més absurds que hem fet mai.
A Sarawak anem a visitar les coves de Niah.



És un lloc d’interès natural i cultural. Dins d’aquestes immenses coves s’hi han trobat els vestigis humans més antics de Malàisia. No només s’hi va trobar un crani de 40.000 anys d’antiguitat sinó que hi ha restes d’activitat humana des d’aquell període fins l’actualitat, per això el lloc és el jaciment més important del sud est asiàtic. És un jaciment clau per entendre com els primers habitants de Borneo van evolucionar de caçadors recol·lectors fins a convertir-se en petits ramaders i agricultors i com van adaptar-se als canvis climàtics i de paisatge del final de la última glaciació.



L’excursió comença creuant un riu i caminant per una passarel·la enmig de la selva. Estem completament sols i només el passeig fins les coves ja val el viatge fins aquí.
Després de caminar gairebé una hora s’arriba a l’entrada d’una petita cova.



Aquí hi ha unes estructures de fusta on vivien els recol·lectors de nius durant la temporada de recollida.




Us sona la sopa de niu d’oreneta dels xinesos? Doncs no és més que la saliva amb que aquestes orenetes fan els seus nius. Les orenetes viuen en coves i aquesta ha estat, i encara és, la principal activitat econòmica de la zona. Aquí es cullen els niu i s’exporten a la Xina i a tot el món.
Després d’aquesta primera cova el camí segueix uns centenars de metres fins arribar a l’entrada de la cova gran.




És descomunal. A un costat hi ha els jaciments arqueològics i més endins estructures de bambú que encara s’utilitzen per recollir nius.



Més endavant passem per diferents cambres



Fins que el camí s’estreta i entrem dins d’una cova angosta i absolutament fosca.




Les coves no són tan espectaculars com algunes de les que hem vist durant el viatge però caminar sols, en silenci i amb les nostres llanternes com a única llum per aquests passadissos estrets i humits és senzillament acollonant.



Després d’un quart d’hora arribem a la sortida de la cova i seguim caminant per la selva fins a la cova de les pintures. Aquestes estan tant malmeses que a penes es veuen però la cova és també impressionant.



Tornem cap a la sortida de la cova gran per menjar alguna cosa i tornar corrents cap a l’entrada abans que el taxista amb el que hem quedat ens deixi tirats.
L’endemà seguim via cap al sud per arribar a Kuching, l’últim lloc on estarem a Sarawak.



La ciutat és a la riba d’un riu i ha estat un punt de comerç molt important fins al dia d’avui. La ciutat és plena de xinesos que van establir-se aquí fa més d’un segle i hi ha molts temples confucians.




També n’hi ha de budistes i hinduistes i, com no, mesquites.



Els mercats de Kuching són plens de teles, fruites i espècies, i al carrer s’hi pot menjar plats xinesos boníssims per 1€. De seguida ens adonem que el menjar xinès de casa no té res a veure amb el de debò.



El museu etnogràfic de la ciutat és un dels més interessants que hem vist mai. Aquí s’exposen artefactes, artesanies i fotos de les nombroses tribus de l’interior de Borneo.



Fins no fa gaire moltes d’aquestes encara eren “caçadors de caps”, és a dir que caçaven persones d’altres tribus durant les guerres o simplement per demostrar les seves dots de guerrer i el seu estatus social. Els caps els guardaven en un estança de les immenses cases comunals en les que vivia tot el poble.



Algunes d’aquestes tribus encara viuen gairebé com fa segles però fa falta molt de temps, diners i una mica de sort per arribar-hi. De fet estan millor així, sense gaires visitants.
Els tatuatges tradicionals i les perforacions decoratives son molt importants en aquestes cultures.



Així com les construccions funeràries que poden arribar a ser espectaculars.



Kuching vol dir gat en malai, així que a la ciutat s’hi poden trobar escultures amb gats. Això li acaba de donar un toc surrealista a aquesta estranya ciutat, que, un cop més, sense ser espectacular, ens encanta.



Deixem Kuching i Malàisia per anar a Pontianak a la part indonèsia del sud de Borneo.
Només arribar-hi comprem un bitllet d’avió per l’endemà volar a Java.
Deixem Borneo amb un munt de sensacions a la motxilla però amb la sensació, també recorrent, de no haver-li pogut treure massa partit a questa immensa illa.
Borneo és per estar-s’hi un parell de mesos. Ens deixem tantes coses per veure: Tanjun Puting, on es pot viure uns dies en un petita barca navegant pel riu envoltat de selva, Pulau Derawan, una illeta de pescadors envoltada de corall, Sipadan, una de les meques del busseig mundial, el parc natural del Gunung Mulu, un immens volcà envoltat de selva amb la cova més grans del món de 170 metres d’alçada, els rius de Kalimantan i Sarawak on hi viuen tribus que viuen en enormes cases comunals a sobre el riu, etc. Tot i això ens alegrem moltíssim de la decisió que vam prendre de venir a Borneo. Certament ara ens queda menys temps o, millor dit, diners per veure la resta del sud-est asiàtic i segurament haurem de renunciar a algun dels països previstos i gairebé segur a gran part del temps que volíem passar a l’Índia, però això ja serà un altra batalla. Fet i fet si som aquí és perquè volem aprofitar al màxim el dia a dia sense pensar gaire en el futur així que millor no pensar-hi gaire i seguir aprofitant al màxim el viatge, exprimint cada segon al màxim.


We arrive to Kota Kinabalu which is a middle sized city plenty of activity, charm and noise all day long. It has a couple of food night markets where you can buy any kind of fish, vegetable or fruit and also eat anything you like. It’s the most alive part of the city and is just great to walk around.
Quite close to the city there are 3 little islands which are very touristy but still nice with turquoise water, white sand and colorful fishes all around.
We visit the biggest one the first day, and the 2 little ones the second day. In the last one we also have the chance to see a huge lizard walking through the beach and a bigger one (about 2 meters) in the island forest.
In our third day we visit Mount Kinabalu, which is a 4000 m. mountain quite easy to climb, although we don’t do it as it is quite expensive and it takes a couple of days. We just walk around the national park and enjoy the views and the fauna and flora.
We leave Kota Kinabalu and head Niah Caves which are just impressive. They are huge caves where they are still today doing some archeology research works as they found 40.000 year old human skull.
After that we leave the Malaysian part of Borneo and get into Indonesia again. Next morning we take a plane and flight to Java Island.