Són les 6:21 del matí a Nova Delhi. Som a l'aeroport esperant el penúltim vol del nostre viatge que ens durà fins a Moscou des d'on volarem finalment a Barcelona. Han estat 436 dies pel món, i també 436 dies lluny de casa, és a dir, de vosaltres. Ara mateix ens sentim satisfets per tot el que hem disfrutat, contents per tornar a veure-us, tristos perquè se'ns ha acabat la festa i amb ganes, però també amb una mica de por, de tornar a la realitat, de tornar a començar.
Com comentàvem al post de meitat del viatge, ens estimem més veure el got mig ple que buit, per això ara no tenim cap dubte en veure'l completament ple. Ple d'experiències, d'emocions i de sensacions que ens enduem a la motxilla i que formaran part del que som per sempre més.
No podíem haver imaginat un millor camí que el que hem fet. Només podem sentir-nos totalment satisfets i absolutament feliços com dos idiotes. Per això deixarem aquí aquest post abans de que ens posem massa sentimentals i ens passem el viatge de tornada plorant com a Magdalenes.
Només volíem dir-vos adéu o hola, o les dues coses, i donar-vos les gràcies un cop més per haver-nos seguit tot aquest temps. Aquest blog ens ha servit tant per estar conectats amb vosaltres, com per explicar el que hem anat visquent i així digerir molt millor la quantitat de coses noves que hem anat trobant pel camí. Per a totes dues coses, el fet que vosaltres hagueu estat a l'altre costat ha estat vital. Sinó aquest blog no hauria tingut cap sentit. El blog, però, no s'acaba aquí, continuarem penjant posts així que si us ve de gust seguiu conectant-vos de tant en tant.
Són les 6:30, d'aquí a poc obriran les portes per a que embarquem, així que un cop més gràcies i fins ara!

Himalaies

Per acabar el nostre mes a la Índia i els 14 mesos i mig de viatge decidim anar cap al nord, als himalaies. Tranquil·litat, aire pur i muntanyes és el que més ens ve de gust ara mateix.
Arribem a Josimath, a la província d’Uttarakand, després de gairebé 3 dies viatjant en trens, busos i jeeps. El trajecte és bastant dur i quant arribem a Josimath ens trobem amb un poble tant estressant, caòtic i brut com qualsevol ciutat de l’Índia. Com a mínim ja estem a la porta dels himalaies



Així que de seguida contractem un trekking de 3 dies per la muntanya.
L’endemà comencem a caminar des de l’estació d’esquí d’Auli amb el nostre guia i tres portadors. Ens fa una mica de vergonya portar a tanta gent darrera nostre carregant les coses que necessitarem per l’excursió però així és com molta gent de la zona es guanya la vida.
La caminada del primer dia és una mica dura i tot i que només són 5 hores, al principi fa força pujada i ja fa massa temps que no caminem tant. El paisatge és increïble des del primer moment.



Valls verdíssimes, muntanyes altíssimes amb pics nevats, capes i capes de serralades que s’amunteguen unes davant les altres... finalment comencem a gaudir de la tranquil·litat i quietud de les muntanyes.



Durant tot el camí davant nostre s’aixeca la muntanya més alta de la Índia, el Nanda Devi de 7800 metres d’altura.



Arribem al nostre campament base del primer dia cap a les 2 de la tarda així que tenim la possibilitat de gaudir del bosc on acampem i dels voltants. Passem la tarda descansant a la tenda, voltant pel bosc i xerrant sobre el que vindrà d’aquí uns dies.
El sopar el prenem a la vora del foc i el menjar no podia ser millor, un dels millors menjars indis del viatge.




Al dia següent ens llevem a les 6 i a les 7 comencem a caminar. Avui el dia no és tan maco, hi ha força núvols i boirina i és probable que les vistes que havíem de veure avui, ja que arribem al punt més alt del trekking, no les puguem veure.
Aquest dia arribem al campament base a les 11 del matí, la qual cosa ens cabreja una mica perquè ens adonem perfectament de que el trekking de 3 dies es pot fer perfectament en 2, però d’aquesta manera no només et passes el dia caminant sinó que també descanses i gaudeixes del lloc. Mentre els portadors preparen les tendes i el dinar nosaltres pugem amb el guia al punt més alt per veure la vista de gairebé 365 graus dels himalaies. A mig camí però, ens fem enrere perquè està tot tant ennuvolat que no val la pena l’esforç. Ho provarem demà al matí abans de baixar cap a Josimath. Tot i estar ennuvolat des d’aquí ja ens comencem a adonar de la immensitat dels himalaies. Només en veiem, o intuïm a través de la borina, una petitíssima part i l’alçada i l’amplada de les muntanyes és impressionant.



La tarda la passem gandulejant i caminant pels voltants del campament, tot i que el dia no acompanya gaire i fa força fred.
Aquella nit a la una de la matinada ens sorprèn una tempesta impressionant que ens manté desperts unes hores. Primer per la intensitat del llampecs que il·luminen del tot l’interior de la tenda i per l’estrèpit del llamps que acollonen bastant, i després perquè al cap d’una estona l’aigua es comença a colar dins la tenda.
Al dia següent ens llevem a les 5 per aconseguir millor vistes. Quant comencem l’ascens sembla que està tot bastant net però al arribar al punt més alt ens adonem que les vistes estan tapades per núvols més baixos que no veiem al pujar.
Com ahir, tot i els núvols la sensació és impressionant. Tot i estar a gairebé 4000 metres d’alçada estem envoltats per totes bandes de pics molt més alts.



Les muntanyes són descomunals i les poques valls entre aquestes són profundes i plenes de verd.



Després d’una hora tornem a baixar al campament i, després d’esmorzar i recollir, comencem el camí de tornada cap a Josimath. La baixada és el més dur de tot el trekking però els paisatges són increïbles, la vall per la que baixem és el paisatge de muntanya més maco de tot el viatge.



Al cap d’unes 4 hores de baixada arribem a un poblet aïllat i tranquil. Aquí sí que ens hi haguéssim pogut quedar uns quants dies. Seguim caminant una hora més fins arribar a la carretera on ens espera un jeep que ens recull i ens porta de tornada a Josimath.
L’endemà ens quedem a l’hotel descansant. Volíem veure algun lloc més de la zona però no tenim esma. Físicament estem fets pols de la baixada, a més el Pau s’ha encostipat i té febre així que ens quedem a l’habitació descansant.
L’endemà comencem ja el nostre camí de tornada cap Delhi. El primer dia viatgem 10 hores en un bus local absolutament fet pols i molt incòmode. Arribem a Rishikesh destrossats i la tarda la passem descansant a l’hotel.
L’endemà al matí agafem un altre bus de 7 hores que finalment ens porta a Delhi on agafem l’habitació d’hotel més pija de tot el viatge. Tot plegat només són 15€ i després dels últims trajectes d’autobús ens ho mereixem.
Aquest matí hem sortit a fer un volt pel basar principal de Delhi, que sembla una zona de guerra, i ara mateix us escrivim des del llit de la nostra habitació de 15€. Acabem de dinar al mateix llit i la veritat és que no ens ve gens de gust fer un volt per Delhi. Pel que hem vist és força horrible i a més ens estimem més tenir els himalaies com a l’últim regust d’aquest país i de tot el viatge.
Ara baixarem per penjar aquest penúltim post del viatge i potser per anar a veure una pel·lícula de Bollywood al cinema. Potser inclús si trobem un restaurant pijo ens fem un últim homenatge, ja veurem.
Demà us escriure’m per última vegada des de l’aeroport de Delhi o des del de Moscou, on fem escala, així que ja hi haurà temps per acomiadar-nos abans de poder dir-vos hola un altre cop.

Veure més fotos

Dos imperdibles

Després de passar tota la nit al tren, ens acostem a Agra a mida que surt el sol. Aquí és on hi ha el Taj Mahal, una de les atraccions turístiques més importants del país i una de les 7 meravelles del món. No obstant, no cal arribar fins al mateix Agra per adonar-se de que allò ja no té res a veure amb l’idíl•lic Rajastan. Uns quilòmetres abans d’arribar a l’estació d’Agra, un espectacle sense igual ens deixa absolutament bocabadats. Centenars de persones caguen al costat de la via mentre miren els trens passar. La pudor és insuportable i l’espectacle de les fileres de gent cagant a pocs metres nostres és indescriptible. Ara ja sabem d’on ve l’expressió “A cagar a la via!” Mil preguntes ens assalten, suposant que no tinguin cap altre lloc per cagar, no podrien amagar-se una mica? Si més no, no podrien anar a un lloc on no els vegin centenars de persones des del tren? És imprescindible que caguin un al costat de l’altre a un pam de distància?
La benvinguda a la ciutat d’una de les meravelles del món no podia ser més fascinant.
La ciutat d’Agra és molt caòtica, molt sorollosa i molt bruta. La parada aquí però, és obligatòria si vols veure el Taj Mahal.
El mateix dia que arribem ens apropem fins al poble de Fatephur Sikri per visitar la mesquita, la fortalesa i el palau de l’emperador Mogol Akbar que va establir la seva capital aquí entre el 1571 i el 1581.
L’imperi Mogol va ser un dels pocs capaç d’unir gran part del territori de la Índia, que, gairebé sempre, ha estat dividit en petits reialmes.
L’entrada a la mesquita és força espectacular.



La mesquita és una gran plaça envoltada d’arcades i protegida per muralles enormes.



El palau i les estances són més austeres que les que hem vist al Rajastan. Els emperadors mogols eren musulmans i l’arquitectura és força diferent del que hem vist fins ara.



L’endemà visitem el Taj Mahal.



És un d’aquests llocs tan vist en fotografies, a la televisió o en llibres que semblaria que ja no té cap misteri i que per tant sempre et decebrà una mica. Això era el que ens esperàvem. La veritat és que tot i haver-lo vist milers de vegades continua sent impressionant. La primera paraula que ens ve al cap en contemplar-lo és perfecció.
La simetria i l’equilibri d’aquest edifici desprenen exactitud, proporció i perfecció pels quatre costats.



Us proposem un exercici. Mirant aquesta foto treieu-li, amb els polzes, les cúpules petites dels costats. Veieu com la proporció es trenca. La cúpula principal és massa gran i pesada, gairebé grotesca i el conjunt queda desproporcionat. Si feu el mateix amb els minarets, les torres dels costats, veureu que passa el mateix. Tot l’equilibri i la proporció de l’edifici desapareix. Sembla com si els diferents elements que la composen, per separat, no fossin gran cosa. No obstant el conjunt és perfecte.




El següent que ens crida l’atenció, a mida que ens hi anem acostant, és la decoració de les façanes i l’interior. Des de lluny sembla un edifici gairebé minimalista, d’un blanc pur ja que està tot fet de marbre. De més a prop s’aprecien les inscripcions enormes i una mica carregades, a les portes.



Per dins està decorat amb motius florals on cada flor està composta per desenes de pedres semiprecioses.



Les tombes de l’emperador i la seva esposa estan envoltades d’unes pantalles tallades en marbre molt intricades. Tot i que l’interior segueix creant una atmosfera de repòs i pau, la decoració és força recarregada. Sembla una barreja impossible entre minimalisme intimista i barroc ostentós.



L’edifici és impressionant te’l miris com te’l miris, però el que el fa encara més singular és el motiu pel qual va ser construït, la seva raó de ser. Aquest edifici, no va ser construït per lloar la grandesa d’un imperi, del seu governant o de Déu, sinó que va ser ideat per lloar la perfecció i la puresa de l’amor.
L’emperador Mogol Shah Jahan el va començar a construir al 1631 com a Mausoleu per a la seva dona morta prematurament. No cal dir que l’emperador estava profundament enamorat de la seva dona i que la resta de la seva vida la va passar esperant reunir-se amb ella. El seu fill el va succeir prematurament empresonant-lo a la fortalesa d’Agra. Des de la finestra de la seva cel•la es veia el Taj Mahal. Les seves restes descansen al costat de les de la seva dona sota la cúpula principal.
Com veieu no es només un edifici impressionant sinó que darrere també té una història fora del comú. És un d’aquells llocs impossibles de definir amb paraules. No cal dir que els milions de fotografies que se n’han fet tampoc arriben a descriure la bellesa, la puresa i l’emoció que transmet aquest mausoleu.
La descripció més emocionant que hem trobat d’aquest edifici és la que en va fer l’escriptor indi Rabindranath Tagore: El Taj Mahal és una llàgrima a la galta de l’eternitat.

Varanasi (Benarés) és un dels altres llocs imperdibles de l’Índia. Aquesta ciutat santa de l’hinduisme és a la vora del Ganges, el riu més sagrat pels hindús. Els hindús creuen que si al morir són incinerats aquí i les seves cendres són llençades al Ganges, aconseguiran trencar la roda de les reencarnacions i assoliran el descans etern. És per aquest motiu que molt indis venen a morir a Varanasi.

Aquesta ciutat santa i venerada no és el lloc idíl•lic que es podia esperar. Hi ha brutícia, deixalles i merda, normalment de vaca, per tot arreu. Sobretot als carrerons estrets i serpentejants que porten als Ghats, les famoses escales a la riba del Ganges, que fan una pudor gairebé insuportable sense tenir en compte que per passar-hi has d’esquivar motos, vaques, merdes, aigua negra que raja per algun lloc i les constants escopinades dels hindús. A més aquí hi ha moltíssima gent que viu del turisme i són realment molt pesats.

La nostra primera impressió de la vora del Ganges no és com ens esperàvem. És un formiguer ple de gent i la suposada espiritualitat del lloc costa de veure. Els caça-turistes aquí són molt pesats i és impossible trobar un lloc on asseure’s tranquil per observar i intentar assimilar tot el que passa sense que et molesti algú cada trenta segons.



A les escales principals s’hi fa cada vespre el ritual del foc. Es tracta d’una ofrena al riu feta per uns sacerdots amb música en directe i un munt d’espectadors.
El ritual ens sembla més aviat per turistes que no pas per creients. Sí que hi ha gent que el segueix amb devoció però la il•luminació, la megafonia i tota la parafernàlia del voltant ens dóna la sensació de ser més un espectacle que un ritual sagrat. Potser és que el nostre concepte occidental de ritual religiós és molt diferent al de la Índia. Al voltant del lloc del ritual, per exemple, hi ha venedors de joguines, llaminadures i fins hi tot de llums de neó, incloses les banyes de dimoni. La música però és força emocionant i, per nosaltres, és el millor de l’espectacle, perdó volem dir de la cerimònia.



A primera hora del matí el Ganges té un altre aspecte. La gent ve aquí a rentar-se,



a fer la bugada,



o a fer la primera pregaria del dia. És quant el Ganges és més agradable així que decidim fer una volta en barca pel riu.



El més conegut de Varanasi són els Ghats on cremen els morts. Els Ghats de cremació no tenen la solemnitat que ens imaginàvem, ja que ningú plora el mort, no sembla ni tant sols que els familiars estiguin molt afligits i ens sobta que no es veu mai cap dona acompanyant als difunts cap a la pira funerària. Més endavant ens assabentem del perquè de tot això.
No es veu mai ningú plorar o afligit perquè amb la cerimònia de cremació se suposa que s’allibera al mort de la reencarnació i per tant s’ha de deixar anar al mort de manera tranquil•la, sense patiment, és un moment de celebració no de tristesa. Per tal que el mort no percebi la tristesa i la aflicció dels familiars no està permès plorar durant la cerimònia. Probablement per això no es veuen dones, perquè suposadament són més emotives i més donades a plorar, però també hem sentit la versió que abans algunes dones es llançaven al foc amb els seus marits per retrobar-se amb ells després de la mort. Al principi ens sembla molt exagerat però de seguida recordem que als reialmes del Rajastan les dones dels Maharajas es cremaven amb ells quant ell moria, l’últim cop que se’n te constància va ser cap al 1860. De la mateixa manera quant una fortalesa estava apunt de ser vençuda tots els seus habitants es llençaven al foc per evitar la deshonrosa derrota.



Al Ghat de cremació hi ha sempre algú cremant, d’altres preparen la fusta pel proper cos, d’altres arrepleguen les cendres i les restes del cos cremat per llençar-ho després al Ganges. La família porta el cos embolicat amb unes robes brillants, de vegades criden mentre s’acosten pels carrerons, un cop al Ghat el recobreixen amb fusta, tanta com la família es pot permetre pagar, i de la qualitat que es puguin permetre. Tot i això hi ha un mínim indispensable perquè el cos es cremi del tot, o gairebé. Un cop la llenya està a punt, un sacerdot encén el foc mentre fa 5 voltes al voltant del cos tot i fent una pregària. Un cop el cos comença a cremar, els familiars marxen i tornen al cap de tres hores quant ja només queden les cendres, o gairebé, que llençaran al Ganges.
Tot això es fa sense cap solemnitat ni privacitat. Més aviat es fa amb certa rutina. Sembla més aviat una fàbrica que un cementiri com nosaltres l’entenem. Aquí a la Índia, a diferència d’occident, allò sagrat i allò més quotidià estan completament barrejats.

El que és innegable és que el Ganges és un reflex de la vida al cor de la Índia. Al riu tothom i ve a fer un munt de coses, des de banyar-se a jugar al cricket, a fer la bugada o acomiadar als seus morts. El més quotidià i el més excepcional, el més mundà i el més elevat es barregen en un amalgama gens estètic i, a primera vista, fora de tota lògica.
El Ganges és com la vida, i la vida aquí, al cor de la Índia, no s’assembla en res a la que apareix als prospectes de les agències de viatges o llegint la Lonely Planet.

Un altre cop els llocs més espirituals, sagrat i venerats ens deceben per tot el que els envolta i la quantitat de gent que viu del turisme al voltant. Però també un altre cop, com ens va passar amb el Perito Moreno o al Machu Pichu, una de les icones més vistes i repetides com és el Taj Mahal, no només no ens decep sinó que ens impressiona d’una manera que no esperàvem. Dos exemples molt diferents del que pot passar quant tens unes expectatives molt marcades del que vas a veure.

Veure més fotos

Sorry, no english this time

See more pictures

La magia del Rajastan

Arribem a l’aeroport de Mumbay (Bombay) al migdia. Li tenim moltes ganes a India tant per tot el que hem sentit i llegit d’aquest país com perquè es l’últim país del nostre viatge.
El primer que ens crida l’atenció de la Índia és, evidentment, la pobresa. La misèria més obscena que hem vist mai ens salta a sobre només sortir de l’aeroport. Famílies vivint al carrer sota un plàstic com a única llar, dones buscant entre les deixalles, i nens demanant diners als semàfors.
Immediatament després ens deixa al•lucinats el trànsit de bojos i els clàxons sonant tota l’estona. Més que circulació sembla una estampida on tothom vol passar i ningú te la més mínima paciència o deferència pels altres. La paraula caos es queda curta per descriure la primera sensació que et dóna una ciutat índia, però d’alguna manera, aquest caos absolut funciona. Ningú s’enfada ni sembla que hi hagi cap problema. Tothom acaba trobant el seu espai per passar i miraculosament no sembla que hi hagi molts accidents.
Trobem allotjament i sortim a fer un volt per la ciutat. Ens sorprèn gratament la quantitat d’edificis espectaculars de molts tipus que hi ha a Mumbay, gòtics colonials, islàmics, art-deco, hindús,... y sobretot la barreja d’aquest estils en alguns edificis espectaculars.




Passejant per la ciutat no triguem gens en adonar-nos que som una atracció. Ens sorprèn que aquí a Mumbay la gent ens miri com si acabéssim de baixar d’un OVNI, però són molt amigables i la immensa majoria només tenen curiositat. Sembla que no estiguin acostumats als turistes i no tenen cap vergonya en acostar-se i mirar-te de dalt a baix.
El trànsit, les gentades i la manera de mirar de la gent ens agobien bastant, serà qüestió d’acostumar-s’hi.
Després de dos dies ja en tenim prou de Mumbay i agafem un tren cap a Udaipur al Rajastán.
Udaipur és una petita ciutat al voltant d’un llac plena de palaus i de temples. Això ja és una altra cosa. Tot i que caminar pels carrers d’aquest poble gran no deixa de ser estressant ens alegrem d’haver deixat Mumbay.



El llac amb palaus a dins i escales (ghats) on la gent va a rentar-se o a netejar roba està gairebé sec.



Però el poble continua tenint força encant. Visitem el palau i la fortalesa on comencem a fer-nos una idea del passat gloriós del Rajastán i la riquesa dels seus governants.
Tot i que des de la independència del país al 1947 els Maharajas , oficialment, ja no tenen cap poder polític han conservat les seves possessions. Els descendents de l’últim Maharaja encara viuen en una part del palau i una part d’aquesta així com el palau de dins el llac l’han convertit en un hotel de luxe.






El temple més important d’Udaipur és tot de marbre tallat



i de nit l’il•luminen amb colors canviants. La gent el visita tant de dia com de nit per fer-hi ofrenes.



Després de dos dies a Udaipur agafem un autobús que ens porta fins a Jeisalmer, al desert de Tar i a prop de la frontera amb Pakistan. Aquí sí que hi trobem tranquil•litat. La fortalesa, situada al cim d’un turó al mig d’una plana deserta, envolta el casc antic de la població on s’hi respira una tranquil•litat d’una altra època. Jeisalmer és un dels llocs amb més màgia on hem estat.






La fortalesa va començar a construirse al segle XII i el palau del Maharaja de Jeisalmer va estar habitat fins a la independència.



Al voltant del palau hi ha un munt de cases antigues (Havelis) del mateix color que la fortalesa i el desert que les envolta, pertanyents a les famílies de comerciants rics que es beneficiaven del pas de les caravanes de camells de la ruta de la seda que tenia una parada important aquí.





Per acabar de tastar una mica la calma i la màgia del lloc anem a fer una excursió en camell pel desert. Arribem a un poblet de cases de fang al mig de la plana deserta a prop d’unes dunes i ens serveixen un te mentre ens preparen els camells. Aquí la majoria de gent es molt pobra, no tenen aigua ni terres per conrear així que viuen de la cria de camells i de les cabres.




Al contrari del que podria semblar aquest desert no és mort, de camí ens trobem un gall d’indi real corrents com un boig. Després ja a sobre el camell veiem antílops, una guineu, i camells salvatges.





Tot i ser una zona de dunes petita, ja que la majoría del desert del Tar es de terra seca amb alguns arbustos, l’experiència d’anar una estona pel desert amb camell es espectacular. El silenci, el vent calent i sec, la immensitat de l’horitzó i les ombres de les dunes al capvespre son impressionants.



Jeisalmer ens arriba al cor de debò, la història, els paisatges, la fortalesa, les Havelis, el desert i la gent vestida amb saris i turbants de colors llampants que destaquen de manera inversemblant sobre el color de sorra de la ciutat fan que sigui un dels llocs més impressionants que hem trepitjat.
Si Jeisalmer és coneguda com la ciutat daurada, Jodhpur és la ciutat blava. Als barris més propers a la fortalesa que domina aquesta ciutat de mig milió d’habitants, les cases estan encalades i pintades d’un blau brillant.





Ens allotgem a prop del basar central, situat al voltant d’una torre amb rellotge, que es un formiguer durant tot el dia.



La fortalesa també és impressionant però a diferència de Jeisalmer, envolta només el palau i és més un museu que un poble.







A dins hi ha una parella de músics que ens deixen amb la boca oberta i el cor encongit. La música tradicional del Rajastàn recorda al flamenc en la intensitat de la manera de cantar i l’instrument de corda que toca el noi te un so riquíssim que sembla mentida que surti només d’un petit instrument, dolç i melancòlic alhora. La combinació és molt emocionant.



A prop de la fortalesa hi ha un temple mausoleu fet totalment de marbre blanc.



L’endemà anem a fer un volt pels carrerons del barri antic. Els carrerons estrets i costeruts i les cases blaves li donen una atmosfera molt especial al lloc i la gent que ens trobem passejant pels carrers són encantadors. Alguns ens diuen que no passem per allà, segurament tenen vergonya i no volen que veiem la brutícia i la pobresa del lloc que d’altra banda no es pot ni comparar amb el que hem vist a Mumbay, o potser ens volen estalviar “l’atac” de dotzenes de nens que només volen tocar-nos i fer-se una foto.



Acabem enmig d’un mercat de cabres on passem a ser l’atracció principal i decidim que ja en tenim prou per avui.
L’endemà anem cap a Pushkar, un centre de peregrinatge pels hindús i un dels llocs més sagrats de la Índia. Aquest poble s’aixeca al voltant d’un llac sagrat on es ve a ofrenar a Bhrama, el deu creador dels hindús.





El llac també està sec i el lloc no és tant maco com ens esperàvem. A més el negoci turístic que hi ha al voltant d’aquest lloc sagrat el converteixen en un d’aquells llocs desagradables on no hi estàs a gust i tothom vol alguna cosa de tu. Els venedors i “guies” són molt pesats i de vegades inclús agressius i a més només pots entrar a un del temples del poble i només si pagues diners per fer una ofrena a Bhrama.




A més al voltant del llac no s’hi pot estar. Els suposats monjos no et deixen tranquil i finalment caiem a la trampa i anem al llac a fer el ritual de la ofrena on et demanen diners assegurant que són per la gent més necessitada (mentida) i que dones diners pel benestar de la teva família. Com més donis millor estaran tots els teus. Després de discutir una estona i de donar només un euro cadascú ens posen la pulsereta de Pushkar amb la que se suposa que et deixaran entrar a tots els temples (mentida) i que els altres “monjos”, venedors de flors per ofrenar i pidolaires et deixaran tranquil (també mentida). Una llàstima perquè el lloc tenia evidentment un encant que, per nosaltres, tota aquesta gent que viu d’enredar al turista s’ha carregat.



El millor de la nostra estada a Pushkar no te res a veure amb la vessant més “espiritual” d’aquest lloc sinó amb la part més real i quotidiana del poble com per exemple aquestes dones reunides parlant de ves a saber què o la processó d’una boda amb els familiars ballant i cantant i els nuvi muntat en un cavall blanc.



Deixem Pushkar per arribar-nos a Bundi. Un poblet més tranquil on la indústria del turisme encara no ha fet gens de mal. Es tracta del típic poble rajastaní, amb la seva fortalesa i el palau a dalt de la muntanya i les cases blaves del voltant però sense el caos de Jodphur i sense gaires turistes ni venedors o guies pesats.



Tot i ser petit, Bundi va ser un reialme independent amb el seu Maharaja com tots els llocs on hem estat del Rajastán. La fortalesa és del segle XVI i el seu estat de conservació és bastant lamentable. De l’interior de les estances del palau gairebé no hi queda res, només una sala amb frescos amb miniatures típiques de la zona.




La fortalesa també està feta pols però té un encant molt especial. Es tracta d’un conjunt de palauets i edificis en runes pels que podem passejar lliurement totalment sols. Només els macacos ens miren encuriosits de tant en tant. Ens sentim com dos nens fent el gamberro.




Hi ha dipòsits d’aigua impressionants fets per aguantar setges que duraven anys,



palaus, estables i edificis diversos mig en runes i envoltats per unes muralles immenses des de les que es domina tota la vall i el poble de Bundi.



Ens quedem fins al capvespre i baixem corrents abans que ens tanquin les portes i ens haguem de quedar a fer nit a la fortalesa.
L’endemà visitem el mercat i alguns edificis del poble com aquest mausoleu amb 84 columnes



o aquest dipòsit d’aigua amb una escalinata i uns arcs impressionants. Sobretot ens sorprèn aquest detall i riquesa en un edifici civil. L’aigua aquí sempre a sigut més que vital, fins i tot sagrada per això el lloc també té alguna cosa de temple.



Des d’aquí fem una excursió d’un dia a Kota, la ciutat del costat i rival de Bundi durant molt anys. Aquí sí que no hi ha ni un turista i tothom ens mira com si fóssim marcians. A més la ciutat és força agobiant així que ens limitem a visitar el palau on veiem les estances privades de l’últim Maharaja decorades amb frescos de miniatures de molts temes,alguns d’una bellesa naïf que ens encanta.




Ens fa molta pena marxar del Rajastan, però encara ens queda molta India per veure i massa poc temps com per posar-nos nostàlgics. Així que agafem un tren que ens portarà a Agra on ens espera, ni més ni menys, que el Taj Mahal. D’aquí un parell de dies us ho expliquem.

Veure més fotos

Sorry, no english version this time

See more pictures