18 de desembre 2009

Això només acaba de començar

Nova Zelanda no entrava en els postres plans inicials ni, sobretot, en el nostre pressupost però després de conèixer la Mireia i el Marc (gràcies fenomenus!) no ens va costar gaire decidir-nos. Passàvem tant a prop que era una autèntica llàstima no fer, com a mínim, un tastet de Nova Zelanda així que vam començar a buscar totes les combinacions de vols possibles des de Sud Amèrica. No podíem estar-hi gaire temps, pel diners bàsicament, així que vam decidir llogar una autocaravana petita i recórrer l’illa nord en 15 dies. L’illa sud és la menys poblada i la que té més fama pels seus paisatges tant diversos i verges però ens vam decidir per l’altra perquè ens era més fàcil arribar-hi i més barat. La manera més econòmica que vam trobar d’arribar-hi va ser des de Santiago de Xile i via Los Angeles.



Sí, sí, via L.A. i parant i canviant d’avió a Lima, San Jose de Costa Rica i San Salvador. Així que, carregats de paciència, ens vam disposar a agafar el vol més imbècil de la història dels vols transoceànics per, després de 2 dies volant (dels quals mig perdut pels cels del Pacífic al creuar la línia imaginària on comencen els dies), un dia a l’aeroport de L.A., més de 17.000 kilòmetres (gairebé el doble dels que hi ha en línia recta des de Santiago a Auckland), 5 avions, 6 aeroports i 6 controls de seguretat arribem a Auckland esgotats, desorientats i miraculosament amb l’equipatge sencer.
Tot i això hem d’esmentar el luxe que va ser volar de L.A a Auckland amb Air New Zealand. Mai no havíem vist un avió on cada passatger té la seva pròpia pantalla tàctil i pot escollir entre un munt de pel•lícules, sèries de TV, documentals, música i fins i tot videojocs. A més pots triar entre 3 menús diferents a l’hora de dinar o sopar i també són els millors àpats que hem fet mai en avió. Una meravella! El vol de 8 hores se’ns va fer curt. També hem de dir que en arribar a Auckland vam patir el control de seguretat més exhaustiu de tot el viatge. No només ens van revisar l’equipatge sinó que ens van fer un miler de preguntes, la majoria d’elles absurdes i ens van fer esperar una bona estona.
Quant ens deixen sortir de l’aeroport anem directes a buscar el que serà la nostra casa durant els propers 15 dies. És la Hippie Camper, una petita furgoneta convertida en caravana que ens permetrà dormir i cuinar allà on vulguem.
Tant bon punt la recollim tirem cap al Nord de l’illa, a la regió coneguda com Northland. La nostra primera impressió, un cop sortim d’Auckland i agafem la carretera, és d’un oooh... constant. Tot el que veiem al voltant és bonic, tot és verd, tot està net. Darrere de cada corba que agafem sempre s’amaga un nou paisatge més bonic que l’anterior. És cert que també ens enduem un parell d’ensurts degut a la conducció per l’esquerra d’aquest país. Incorporar-se a una carretera per l’altre costat, fer una rotonda per l’altre costat, avançar per l’altre costat, etc., al principi és força complicat, si a més tens el canvi de marxes, els intermitents, el fre de mà, tot a l’altre costat és com si aprenguessis a conduir de nou. El primer dia ens aturem aviat ja que estem destrossats del llarg viatge. Parem a dinar en un racó qualsevol d’una carretera qualsevol.



Pensem en quedar-nos allà mateix a dormir, però ens han dit que no està gaire ben vist així que decidim anar a un càmping ja que, a més, com us podeu imaginar, tenim la necessitat imperiosa de dutxar-nos.
Tenim la mala sort d’agafar un camí equivocat dins del mateix càmping que està cobert amb sorra de platja camuflada amb gespa. La nostra caravana es queda clavada amb les rodes ben enfonsades a la sorra.



Per sort el propietari del càmping té un tractor i ens treu de seguida arrossegant la caravana. El primer dia ja necessitem que ens remolquin, sembla un mal auguri.
El càmping està situat a Ruakaka (els noms maoris són divertidíssims), a la bora d’una platja amb un estuari. Veiem que hi ha força ocells que recullen petxines de la sorra de l’estuari quant la marea baixa així que els imitem i recollim unes quantes amb molta facilitat, i aquella nit fem “almejas a la marinera neozelandesa” per estrenar la cuineta de la Hippie Camper com Déu mana. Alguns ànecs ens venen a veure i passen ben a prop, se’ns passa pel cap... però no, amb les petxines ja en tenim prou.



L’endemà, força més descansats, seguim cap al nord fins Whangarei. Als afores visitem el jardí botànic i els boscos del voltant. Una de les coses que més ens sorprèn és la quantitat de falgueres diferents que hi ha i el tamany d’aquestes. Són autèntics arbres que, de vegades, formen densos boscos. El sol es filtra entre les seves fulles creant uns efectes de llum molt especials.



Hem llegit que dins del poble hi ha una cascada i tot i que tenim la sensació que ja n’hem vist milers ens hi acostem.




El que no ens podíem imaginar és que a dins d’un poble trobaríem un lloc com aquest. Comencem a caminar per la bora del riu i ens adonem que encara no hem vist res. Això acaba de començar.



La varietat de paisatges en una caminada de menys d’una hora és al•lucinant. A més estem tot just als afores d’una petita ciutat.



Passem de praderies obertes plenes de flors a uns boscos frondosos i humits



Per on passen rierols silenciosos i plens de molsa.



Seguim caminant fins que descobrim els descomunals Kauris. Els Kauris són els arbres més vells i grans del país i d’aquesta meitat de món. Alguns tenen més de 2000 anys. Els d’aquest bosc no són dels més grans però igualment són impressionants.




Aquesta curta caminada, la primera que fem pel país, ens deixa totalment al•lucinats. Quant tornem ja estem irremediablement enamorats de Nova Zelanda.




Continuem camí cap al nord. Quant comença a fer-se fosc agafem un trencall cap a la costa fins arribar a un poblet d’estiueig a la bora de la platja. Està gairebé desert, preguntem a l’únic càmping que hi ha i ens sembla molt car. Així que aparquem just davant del mar (gairebé ens quedem a la sorra per segon cop) i passem la nit allà. Al matí quant ens llevem tenim unes vistes espectaculars des del mateix llit però no ens queda bateria a la càmera, així que aquest poblet quedarà només a la nostra memòria, cosa que de tant en tan, ja està bé.
Seguim cap al nord i en un trencall decidim desviar-nos per una carretera de pedres. Quin gran encert.



Aquesta part de la costa és espatarrant i a penes hi viu ningú. El turquesa lletós del mar sembla de mentida, com una “chuche”.



Aquestes fotos les podem fer gràcies a que decidim entrar al que ens sembla una mena de restaurant i demanar si podem carregar la càmera a uns maoris, quin gran encert. Els maoris (els habitants originaris del país de raça polinèsia) són maquíssims, ens expliquen que allò no és un restaurant, sinó una casa comú de la comunitat Maori d’aquelles terres. Xerrem una estona i ens diuen que podem anar a veure la terra que la comunitat protegeix allà al costat. Els hi donem les gràcies i anem cap a on ens han dit. Pugem unes escales passant sota un arc de fusta amb talles maoris i a l’altra banda del turó, en una badia sense cap construcció, ni rastre humà,



trobem LA PLATJA.





Imagineu-vos la platja més maca de la Costa Brava, afegiu-li l’aigua més transparent de Menorca o Formentera, la sorra més blanca de les platges de postal de la polinèsia, envolteu-la del verd més frondós de la costa del Cantàbric i treieu-li qualsevol rastre de vida humana en kilòmetres a la rodona. Què tal? Ens havien dit moltes coses de Nova Zelanda, però no estàvem preparats per trobar la platja perfecta al cap de dos dies d’arribar. De fet no portem ni banyador ja que l’aigua està força freda però quant portem una estona sols en aquell tros de platja no podem evitar treure’ns la roba i fer un banyet curt, encara que sigui només per poder dir que ens hem banyat a la platja perfecta. Perfecta perquè, si l’aigua fos una mica més calenta segur que no hi estaríem sols.



Quant la platja va desapareixent a mida que baixem les escales no podem evitar mirar enrere i mirar-nos en silenci mentre agraïm als vents la seva bondat. Menys mal que hem agafat aquell trencall, menys mal que ens vam quedar sense bateria.
Ens sembla increïble que en un lloc així hi visqui tant poca gent, però alhora ens preguntem de què viuen els que hi viuen. No hi ha conreus, ni fàbriques ni industria turística ni cap ciutat a prop. Potser són tots jubilat o treballen des de casa. No podem evitar una enveja poc sana, què bé que viuen aquests cabrons! Comencem a pensar en com deu ser viure aquí. Millor no pensar-hi gaire que encara ens queda mig món per veure.



Els pobles i ciutats de Nova Zelanda, tot i estar fets de cases amb jardí envoltades de natura impressionant i tot i que t’hi quedaries a viure a quasi tots, no són macos per sí mateixos. Normalment no tenen edificis històrics i són més funcionals que altra cosa. L’excepció és Rusell, el primer poble que es va fundar a l’illa Nord i que encara té alguns edificis de fusta originals del segle XIX.






Seguim per la costa fins arribar a la badia de Matauri.




Seguim fent via cap a l’interior per fer nit al Parc Natural de Puketi Forest. Aparquem en un càmping gratuït dels que hi ha repartits per tota l’illa dins d’alguns parcs naturals. És un lloc força remot dins d’un bosc frondós dels més grans que queden a l’illa. Quant hi arribem hi ha una altra caravana aparcada. Són una parella d’anglesos que també estan viatjant pel món. Amb ells compartim aquella nit una ampolla de vi al voltant d’una foguera.
Ens llevem ben aviat i sortim a fer un volt pel bosc. És un bosc humit d’una verdor impressionant. Amb moltíssima diversitat d’espècies, lianes, plantes epífites als troncs dels arbres, infinitat de falgueres i Kauris descomunals. Aquí al Northland el clima és subtropical a diferència de la resta del país, però tot i ser boscos humits subtropicals són més densos que algunes de les selves tropicals que hem vist.





Seguim cap a l’interior fins arribar a la costa Oest, la del Mar de Tasmània. Allà el mar entra a dins de terra molt sovint uns quants kilòmetres formant grans badies, algunes tancades per dunes immenses.



Comencem a baixar cap als Sud per la costa fins al bosc del parc natural de Waipoua on hi ha els kauris més grans del país. Els maoris anomenaren Déu del bosc i pare del bosc als dos més grans que ja eren mil•lenaris quant ells van arribar a aquestes terres. Per als maoris l’ésser viu més gran i vell del seu món era la representació viva del Déu creador de tot. Abans que els europeus arribessin a Nova Zelanda la major part de Northland estava coberta per aquests boscos. Actualment només queda un 5% dels boscos de kauris que hi havia. Tot i ser un dels països amb més natura verge i amb unes polítiques de conservació i ecològiques més desenvolupades, el mal que s’ha fet aquí en l’últim segle i mig ha estat considerable. Els animals i plantes invasores portats pels vaixells, així com la caça i la tala d’arbres han fet que s’extingeixin moltes de les espècies d’animals i plantes que només es trobaven aquí. Les cròniques dels primers europeus en arribar aquí citen els milers de cants d’ocells que se sentien als capvespres ens aquets boscos, capvespres que actualment són molt silenciosos.




Tot i això encara queden alguns arbres de més de 2000 anys. El més ample té un perímetre de 16,4 metres. Farien falta unes nou o deu persones per envoltar-lo amb els braços.




Al seu costat els altres arbres semblen canyes de bambú.



La natura d’aquesta part de l’illa nord és espectacular. En els primers 4 dies a Nova Zelanda hem vist boscos increïbles amb els arbres més descomunals que hem vist mai, platges perfectes amb aigües turquesa totalment desertes i gairebé un paisatge impressionant darrere de cada corba del camí. Així que seguim cap al sud amb la nostra petita casa amb rodes sense tenir un pla gaire concret, intentant tancar la boca de tant en tant i procurant gaudir d’aquesta sensació d’oooh...! constant.



La pròxima parada serà la Península de Coromandel on hi ha més boscos, muntanyes, i diuen que les platges més maques del país. Mare meva! A penes podem creure tot el que hem vist en 4 dies però sobretot no podem creure que això només acaba de començar.

Veure més fotos

New Zealand wasn’t in our original plan due to its prices, which wouldn’t fit our budget. But when we met Marc & Mireia, they insisted in the idea that flying that close to New Zealand and not going was just foolish as it really worth it. So we started to look for the cheapest way to get there and finally bought that incredible long and silly ticket flight that would make us fly from Santiago de Chile to Perú. From Perú to Costa Rica, from there to El Salvador and finally to L.A. Once in L.A. we had to wait for a whole day at the airport and 3 days after we left Chile we were finally in Auckland.
We have to say that the flight from L.A. to New Zealand with Air New Zealand was absolutely fantastic. We never saw a plain were each passenger has got its own tactile screen and to choose within a large variety of movies, TV series and videogames. We could also choose between 3 different meals for lunch time and dinner that were also very nice.
Once in Auckland we went to pick up what would be our house for the next 15 days: a campervan that would allow us to sleep and cook wherever we feel like to.
Once on the road we started going up north, to the area known as Northland.
We can’t stop saying “wooow” the whole time as everything we see is nice, everything is green, everything is clean… every curve we take gives us a nicer landscape that the one before and so on.
The first day we didn’t go too far as we were quite tired from the flight, and choose a campground with showers to spend the night. The bad luck was that we took a path into the campground which was covered with sand that we didn’t see. Five minutes later our van was stuck in the sand. The good news was that the owner of the campground had a tractor and could easily pull it out. After that, we walked through the campground beach and took some shells to cook for dinner.
The next day we went to Whangarei to visit the waterfalls and the botanical gardens. The walk through the waterfalls and its forest was incredible. That’s the first time we see a kauri forest which they are a big, tall and wide trees very specific of that area and rare to be seen outside New Zealand.
We spent our next night in some little sea village just at the end of a dead road. Next morning we could see the whole sea trough our window.
We kept going up north and found, by mistake, a lovely and perfect beach hiding on the other side of a hill. We can’t believe the blue of the water, the white of the sand and the green of the mountains surrounding. The water was a bit cold though, but Pau didn’t miss the chance to take a swim. After that, we moved up to the little village of Russell which was very charm and beautiful. The houses were all nice, big and wood made. It was surrounded by green mountains and had the sea at its feet. We started to think how good that people might live in this country were everything is nice, green and apparently safe.
We spent that night in a free campground in the middle of a kauri forest with an English couple drinking wine at the heat of a fire.
Next day we visited more kauri forest, which in that case were incredible old, tall and wide. We ended up that day going south to reach the Coromandel Peninsula, where we plan to stay a few days.

See more pictures

4 comentaris:

  1. Dabba-doo12/18/2009

    Mare de Déu! És el fucking paradise!!!! Realment espectacular. Tinc la sensació que tot el que m'heu ensenyat del viatge fins ara és fullaraca...

    ResponElimina
  2. Anònim12/18/2009

    Pedazo arbol! Pedazo playa! pero sobretodo pedazo flagoneta!
    Seguro que quereis estar pocos dias por ahí?, tiene muy buena pinta para ser las afueras...

    Rafa

    ResponElimina
  3. Anònim12/18/2009

    Ei!
    Me n'alegro que us agradi!
    A mi és un país que em va encantar tot i què, com ja et vaig dir, jo només vaig ser a la illa sud. Com que volsatres només estareu a la nord, ja ens complementem.
    Si d'aquí uns anys me'n vaig a viure allà, em vindreu a visitar?

    Machote.

    ResponElimina
  4. Ei parella!!! Estem molt contents que us estigui agradant tant!!! I la veritat és que les fotos són espectaculars!!! Osti, m'heu de perdonar perquè des que he arribat (Mireia) us he seguit molt menys del que voldria!!! Aquí comencem a reincoporarnos a la realitat, ja amb totes les lletres, però amb molt poques ganes. M'encantaria teletransportar-me i passar amb vosaltres els propers 4 mesos!!!! Ja han passat 2 mesos des que hem tornat i el temps aquí segueix passant volant.
    UN PETONÀS GEGANT PER TOTS DOS!!!!
    Mireia

    ResponElimina