Els oblidats de la fi del món

A Ushuaia hi ha un petit museu que és un dels que més ens ha impactat al llarg del viatge. És el museu dels Yámanas uns dels pobladors originaris de Tierra del Fuego. En aquest museu es parla de la colonització de la última massa de terra inhabitada del planeta per part dels pobles originaris de la Patagònia i de la posterior conquesta de l’home blanc d’aquests indígenes del final del món.



En ell hi hem trobat algunes perles com aquestes:

“El mundo Europeo, en donde naciones de razas e idiomas distintos compartían una misma tecnología, consumían los mismos productos y llevaban una forma de vida similar entre sí, preparó a los conquistadores para creer en la superioridad práctica de su forma de vida sobre la de cualquier otra cultura”

“Durante siglos los estados lejanos entre sí intercambiaron comercio a través de países intermediarios situados entre estos que formaban parte de su órbita cultural....aislados por bastos territorios mantenían su cultura e identidad... a partir del siglo XVI los europeos, empujados por la necesidad de materias primas y sustentados por la creencia en la superioridad de su religión y su forma de vida sobre la de cualquier otra cultura, encontraron la manera de dirigirse directamente a las fuentes con quienes querían comerciar. Eliminaron así a los intermediarios y, al hacerlo, eliminaron también las zonas de contención que ayudaban a contener la fuerza e identidad de cada cultura”



“La forma de vida europea ha sido imposible de ignorar por otras culturas. La gratificación de los gustos a través del consumo, aunque efímera, es inmediata y difícil de resistir por la mayoría de las personas. Esto ha socavado la fuerza de otras culturas cuyos valores no son tan fácilmente perceptibles ni tan rápidos de alcanzar.”

La última Yámana, Cristina Calderón, viu a l’illa de Navarino a l’altra banda del Canal de Beagle i quant ella mori, haurà mort un poble, una cultura, una manera d’entendre el món i ho farà en silenci com ha intentat sobreviure aquest darrers segles des que l’home blanc es va creuar en el seu camí. No podem resistir la temptació d’explicar alguna cosa d’ells i dels Selknams, un dels altres quatre pobles originaris de Tierra del Fuego. No volem ser pretenciosos ni pecar d’innocents però si com a mínim aconseguim que algú que no havia sentit a parlar mai d’aquests pobles morts en l’oblit els conegui i s’indigni com nosaltres i es cagui en la mare que va parir la civilització i l’home blanc, potser haurà servit d’alguna cosa. Si algun dia ningú recordés cap d’aquests pobles sí que moririen definitivament per sempre més.



Els Selknam van ser els primers habitants de la regió fa uns 11.000 anys. A mida que la última glaciació va anar retrocedint van anar més al sud fins arribar a la Isla Grande. Quant al mig de l’estepa patagònica van començar a sorgir els primers boscos fa uns 6000 anys, van començar a aconseguir més recursos que els van permetre ser menys nòmades, estenent-se per la major part de l’illa, tot i que mai van deixar de ser caçadors recol•lectors. El seu incipient sedentarisme va ser el que els va acabar portant a l’extermini.



Els primers contactes amb l’home blanc van ser anecdòtics, alguns baleners noruecs o nord americans i alguns comerciants anglesos que només estaven de pas. Més endavant el primers missioners anglicans van establir-se a les seves terres i van intentar convertir-los. Els Selknam van aconseguir fer creure als missioners que gairebé no tenien vida espiritual i així aquests els van deixar una mica més en pau al no considerar-los heretges sinó simplement ignorants.



La veritat és que la seva vida espiritual era molt rica i els seus rituals, com el ritu iniciàtic del Hain que durava diversos dies, era de cabdal importància per a la seva organització social i per transmetre als joves la seva manera de veure el món i els seus mites sobre l’origen de la vida i de l’univers.



A finals del segle XIX les grans companyies ramaderes van començar a comprar terres a Tierra del Fuego i van portar-hi ovelles. És aquí quant els Selknam comencen a ser una molèstia i comencen a ser exterminats. La primera matança de la que es té constància és la de 27 homes que es negaren a ser fets presoners per una expedició de l’exèrcit Argentí al 1886. Els treballadors de las “Estancias ovejeras” comencen a matar indiscriminadament als “salvatges”. Una de les mes matances més nombroses va arribar a matar-ne a uns 500 de cop quant un vaixell balener va deixar una balena morta enverinada a les seves costes. Tots els qui van provar la carn d’aquella balena van morir.



Els Selknam s’hi tornen trencant les tanques de les estancias i incendiant algunes cases però la diferència tecnològica és immensa i finalment comencen una migració cap al sud fugint de l’home blanc que segueix avançant.



La descoberta d’or en aquets territoris fa que arribin centenars d’aventurers buscant la riquesa a tota costa i comencen a matar indígenes amb total impunitat per ocupar els seus territoris. Més endavant quant l’or s’acaba molts d’aquests “aventurers” acaben treballant per a les estancias de les grans companyies com a exterminadors d’indígenes. Els hi pagaven una lliura per cada parell de mans o d’orelles.
Aquests no són fets aïllats que passin desapercebuts a la resta de la humanitat. Els caçadors d’indígenes solien enviar els caps del morts al museu antropològic de Londres que pagava 8 lliures per cap. En aquelles èpoques famílies senceres de Yàmanes Selknam i altres pobles eren capturades i exhibides en fires de França, Anglaterra, Bèlgica o Alemanya fins que morien per malalties de l’home blanc. Inclús es van arribar a “exhibir” a l’Exposició Universal de París, d’on són aquestes fotografies.




En dues dècades els 4000 Selknam que poblaven la Isla Grande gairebé havien desaparegut exterminats o per culpa de la pneumònia o la tuberculosi. El camí ja estava aplanat i podia començar la colonització de la Tierra del Fuego. Les fogueres que va veure Magallanes en creuar per primer cop l’estret que separa l’Atlàntic del Pacífic s’havien extingit per sempre.



Els últims Selknam van ser traslladats a Puerto Harris a la xilena Isla Dawson la majoria malalts de verola o tuberculosi. Cap al 1910 la reserva de Puerto Harris va tancar deixant només un munt de creus al terra. Cap Selknam va sobreviure.



Els altres habitants de la Isla Grande eren els Yámanas del sud. Aquests eren encara més nòmades que els seus veïns i vivien principalment de la caça i la pesca. Rarament dormien dues nits al mateix lloc i passaven la major part del dia a les seva canoa feta amb l’escorça d’un arbre. La dona remava des de el darrera mentre que l’home esperava davant amb l’arpó preparat. Els nens anaven al mig mantenint el foc encès i llençant l’aigua que s’anava filtrant a dins l’embarcació.



Pràcticament no duien roba, només es protegien del vent ocasionalment amb alguna pell d’animal. Sembla impossible que sobrevisquessin nus en un clima tant fred però la veritat és que era el millor que podien fer. La pluja, gairebé constant al sud de l’illa mullaria qualsevol roba que portessin i sense una llar fixa no els seria gens fàcil assecar la roba ni anar canviant-se constantment de roba mentre intentaven fer la feina diària de pescar, caçar o recol•lectar fruits o bolets al bosc. Era molt més pràctic protegir-se la pell amb greix d’animals i anar traient-se l’aigua de la pell amb les mans i escalfant-se quant podien a la bora del foc.



Formaven grups de diverses famílies sense una organització jeràrquica ni caps de cap mena. Compartien el menjar de les captures i la cacera entre tot el grup sense importar qui l’hagués caçat.



Les seves extremitats superior estaven molt més desenvolupades que les inferiors degut a la seva activitat a les canoes i la seva posició durant la major part del temps era en cuclilles. Per això les seves cames estaven lleugerament arquejades i la pell dels genolls els hi penjava. Als ulls de l’home blancs això els convertia en deformats i patosos.


Aquí probablement el fotògraf els hi va dir que es tapessin “les vergonyes”.

Tot i que no ha estat classificat acuradament, el seu idioma era molt ric i complex. Tenia un munt de paraules que designaven coses que en altres llengües passen inadvertides o s’agrupen en mots genèrics i d’altra banda aconseguia síntesis impressionants per designar conceptes molt concisos, particularment pel que fa a estats d’ànim i emocions. Tant és així que la paraula més concisa del món, segons el llibre Guiness dels records, és una paraula yàmana: mamihlapinatapai. És una de les paraules més complicades de traduir del món. El més aproximat seria: una mirada entre dues persones, cadascuna de les quals espera que l’altra comenci una acció que ambdues desitgen però cap d’elles s’anima a iniciar.
Sembla increïble que algú pogués pensar que aquesta gent eren salvatges que calia domesticar. Si el llenguatge és l’eina per comprendre el món que ens envolta, quant mor un idioma, quan desapareix una cultura, desapareix una forma d’entendre el món. Desapareix per tant una part irreemplaçable del que som, un dels trossos del mirall trencat que és la veritat d’aquest món.



A diferència dels Selknam els Yámanas no van suposar cap problema per als colonitzadors blancs ja que vivien pràcticament a les seves canoes. De fet molts Yámanas es van agrupar al voltant de les missions anglicanes on van morir a centenars per culpa del xarampió, la pneumònia i la tuberculosi.
Ni tan sols va fer falta perseguir-los i matar-los, ni tant sols es van resistir a la conquesta i l’assimilació cultural. Les malalties de l’home blanc i el seu afany d’imposar la seva religió i el seu mode de vida van acabar silenciosament amb ells.



Quant la Cristina Calderón, l’ultima Yámana, mori s’haurà silenciat per sempre un altre poble. Els Yámanas seran els últims oblidats de la fi del món.

Veure més fotos

This post is about the history of the indigenous people from the Fire of Land and how they are almost extinguished.
The text it’s quite technique and difficult so we don’t feel able to translate that into English, I’m afraid. If you are interested, you can try with the translation tool located on the right column of the blog.
Sorry about that.