La Costa Rica que ens va enamorar

Per fi arribem al nostre destí més esperat: el carib de Costa Rica. Fa quatre anys Cahuita i Puerto Viejo ens van enamorar i ara ens morim de ganes per tornar-hi i veure com han resistit el pas dels anys i el turisme aquests dos petits pobles caribenys. Gran part del seu encant rau (bonica paraula) en l’estil de vida pausat i despreocupat de la seva gent, la majoria immigrants jamaicans que van venir a construir el ferrocarril per transportar el café de les muntanyes cap al carib per exportar-lo.




El cafè va ser el primer motor de l’economia del país i el que va començar a convertir aquest país en la Costa Rica d’avui. Aquest nom prové de la primera impressió de Cristòfol Colom que va arribar a dir “He visto más oro en cuatro días en estas costas que en cuatro años en España”. Això va resultar ser fals i la zona va ser durant segles la més pobra i menys desenvolupada del nou món. No hi havia or, els indígenes eren hostils i ferotges, els mosquits i la malària omnipresents i el país estava cobert de selva impenetrable, pantans pudents i muntanyes inaccessibles. Per això Costa Rica no va seguir el model colonial de la resta del nou món amb grans latifundistes i mà d’obra d’esclaus sinó que es va implantar un model de multitud de petits productors. Aquest fet va ser una de les claus que al segle XX convertirien Costa Rica en el país més democràtic, pacífic i ric de Centre Amèrica. No va ser fins a finals del segle XIX amb l’arribada del cafè que l’economia del país va començar a despertar i per tal d’exportar-lo a través del Carib va començar la construcció del ferrocarril. L’empresa va ser un desastre amb milers de treballadors morts pels accidents, la malària i les condicions en les que vivien. Per això van començar a portar treballadors jamaicans, més acostumats a aquelles condicions, per construir-lo i per alimentar-los van plantar bananos al voltant del ferrocarril. Al 1890 el ferrocarril per fi va estar acabat. Al cap de pocs anys la industria bananera va acabar sent la principal exportació del país desbancant al cafè, tot i que els diners de la banana es van quedar en mans del nord-americà que tenia la concessió del ferrocarril ja que el govern li va donar terres per sufragar la ruïnosa empresa. Aquest va acabar fundant la omnipresent United Fruit Company però per sort pels “ticos” va acabar marxant del país. Els treballadors jamaicans es van quedar a viure a les costes del carib sense perdre el seu idioma i la seva cultura donant lloc a una altra Costa Rica totalment diferent de la “sabanera” de vaquers del nord o de la dels grangers de la vall central del país.



Quant el mercat del cafè es va col•lapsar al 1970, Costa Rica va saber trobar una altra gran font de riquesa que va acabar de convertir-la en el país pròsper que és avui. L’ecoturisme és la principal font de riquesa del país i tot i amb els seus problemes i contradiccions intrínseques (¿Com es pot mantenir un turisme ecològic amb més d’un milió i mig de turistes a l’any?) avui per avui és el que marca la gran diferència amb els seus veïns. Però aquest desenvolupament turístic no hauria estat possible sense una estabilitat política i una democràcia consolidada a més dels parcs naturals i les meravelles naturals del país.
Paradoxalment la aparent falta de riquesa del país el va mantenir lluny de la cobdícia dels nobles esclavistes i va convertir el país en la democràcia més saludable, estable i rica de Centre Amèrica. Més tard, per acabar d’arrodonir la paradoxa, les selves impenetrables que la havien fet inservible per als conqueridors i latifundistes espanyols i que havia complicat tant la gran empresa del ferrocarril que portaria tanta riquesa al segle XX, van acabar convertint-se en l’or verd que avui fa del país una veritable costa rica.

Arribem a Cahuita a les 8 de la tarda després de 13 hores de viatge i anem directament a l’hotel on ens vam allotjar fa 4 anys. És una mica car però la mestressa ens fa un bon preu i ens hi quedem uns dies. És un hotelet a primera línea de mar amb un jardí amb amaques i palmeres que acaba al Carib.





Sortim de seguida a veure el poble i el que veiem ens agrada. La part de la costa està gairebé intacta, no han construït res nou, tampoc veiem cap edifici de més de dues plantes. El que sí notem que s’ha perdut és la cuina tradicional del Carib que ha quedat substituïda en bona part per restaurants argentins o italians. Als pocs restaurants locals que queden l’ “arroz con frijoles” a substituït al “rice and beans” caribeny cuinat amb llet de coco i amb moltíssima més gràcia i personalitat. També han aparegut més botigues de souvenirs, alguna agència de viatges que ofereix tours i sobretot una petita zona comercial a la nova estació d’autobusos en una nova avinguda lluny del mar. Tot i això, inexplicablement la zona més pròxima al mar continua igual inclús amb algun edifici en runes que ja era així fa 4 anys.






L’endemà al matí anem al Parc Natural, una petita franja de bosc tropical humit que voreja tota la costa. Un camí el recorre paral•lel a la platja. El camí pel bosc és preciós, i en aquesta ocasió tenim la sort de veure 3 perezosos a l’alçada gairebé dels ulls. Una de les decepcions que ens emportem és que la platja més bonica del parc ha desaparegut. Fa 4 anys hi havia una petita platja de sorra blanca i aigües turqueses però sembla que les tempestes i els huracans han maltractat força la costa i ara tot està ple de troncs i palmeres caigudes.








En els dies que ens estem a Cahuita entrem dues vegades al parc i les dues vegades descobrim nous racons on banyar-nos i gandulejar, intentar fer snorkell per la barrera de corall (les pluges recents han deixat l’aigua tèrbola i no s’hi veu gairebé res) o simplement observar com el Pau es baralla amb els cocos.





Els dies passen tranquil•lament, ens hi sentim molt a gust a Cahuita i no sabem explicar el per què simplement és un lloc que ens enganxa i tampoc ens ve de gust saber exactament els motius.
Ens sobta que ens els dies que hi portem no hàgim vist en cap moment al propietari de l’hotel que vam conèixer fa 4 anys, en Nan, un negre alt i fort amb un somriure d’orella a orella i una parsimònia i bon rotllo contagioses. Sempre ens ha atès la seva dona però no gosem preguntar-li pel seu marit. Parlant amb el noi que l’ajuda a portar l’hotel ens assabentem que en Nan va ser assassinat pel seu germà gran fa un parell d’anys. Sembla mentida com en un lloc com aquest puguin passar bestieses d’aquesta mida. Ens en recordem del Pura Vida de en Mendiluce que descriu tan bé aquesta costa i la seva gent amb les seves llums i ombres.




Aconseguim deixar Cahuita un dia de pluja i marxem al veí Puerto Viejo.
Puerto Viejo de Talamanca sí ha patit el pas del turisme. Només arribar ens adonem que les invasió turística ha fet força mal aquí. Restaurants, botigues i hotels nous per tot arreu, però el que més angoixa ens fa és que no trobem a la gent d’aquí, només veiem turistes i negocis regentats per gringos o europeus. On han anat a parar els negres amb rastes i la taula de surf sota el braç. Per sort els trobem passejant pels carrers després de la posta de sol, encara no està tot perdut. La nit però, ha canviat bastant també. Abans turistes i locals es concentraven en tres locals a escoltar reggae i veure cervesa. Un d’aquest ha desaparegut, l’altre l’ha comprat un argentí i estava tancat. L’únic que quedava estava força buit i és que ara els joves del poble van als llocs de turistes regentats per estrangers on sona música nord americana. Tot i això, afortunadament encara es pot sentir calypso en directe a alguns locals de Puerto Viejo.




Lloguem unes bicis per fer els 16 Km. de recorregut entre Puerto Viejo i Manzanillo. És un camí preciós envoltat de rierols, flors i arbres impressionants, sens dubte és del millor que es pot fer a Puerto viejo. A mig camí parem a Playa Chiquita. Aquesta platja no la coneixíem i ens encanta. Està gairebé deserta, en arribar només trobem una turista i uns cavalls prenent-hi el sol. Seguim el camí fins a Punta Uva on també parem a fer-hi un banyet i finalment arribem a Manzanillo a l’hora de dinar. Manzanillo és potser la platja amb menys encant de tot el recorregut però és ideal per banyar-se, a més el dia ens acompanya i hi ha un cel espectacular. Llàstima que l’aigua tèrbola i les onades no ens deixen fer snorkell per la barrera de corall.







Després de 7 dies entre Cahuita i Puerto Viejo emprenem el camí de nou amb certa nostàlgia. No sabem si hi tornarem algun dia i no parem de veure terrenys i cases en venda. Ens mirem als ulls. Què? Preguntem?



Veure més fotos

We finally arrive to the Caribbean coast of Costa Rica. Four years ago we fell in love with the little villages of Cahuita and Puerto Viejo de Talamanca, and now we are dying to get them again and see how the years and the tourism have treat them.
We arrive to Cahuita at 8pm after 13 hours in three different buses and one boat. We go straight away to the hotel where we were 4 years ago. Still there, still the same cute hotel placed in front of the ocean. As we can see, Cahuita remains quite nice and authentic as we remembered. The coast is still intact and wild and the restaurants and shops are basically the same ones. There are more little restaurants and hotels and a few souvenir shops but they’re not breaking the harmony of the town.
We spend 4 days in Cahuita between the beach, the Natural Park and chilling out in the hotel balcony. The Natural Park is great in here. You can do all the way through it either by the shore of the beach or the forest trail. The trail is gorgeous, plenty of vegetation and animals. We are lucky to see 3 sloths in the 2 times we get into the Park.
We are sorry to realize that the beautiful beach of white sand and turquoise water it was here 4 years a go, has now disappeared. We can guess that the storms have been brave here and now the beach is just a laying place for palm trees.
We leave Cahuita on a raining day and head the neighbor Puerto Viejo. As soon as we get it we realize that the tourism has changed it here. The streets and the beach are the same ones, but the hotels, restaurants and shops are all around now and have changed the atmosphere and the laid-back rhythm of the Caribbean style of life.
Nevertheless we still feel comfortable and we stay there for 3 days. One of those days, we rent a couple of bikes and do all the way between Puerto Viejo and Manzanillo, 16Km far. The way is incredible nice, it goes through the forest and it’s also full of nice and big flowers everywhere. Half our way, we do a stop in Chiquita beach. We didn’t know this one and we really like it. It’s quite a remote and isolated beach and when we get there, there are a couple of horses laying on the sun and chilling out.
After that, we continue our way and stop again in Punta Uva beach. That one is lovely. We take some pictures and have a swim before carry on until we get Manzanillo beach at lunch time.
It’s time to leave Puerto Viejo and we can’t stop thinking about the “on sale” houses we’ve seen around, shall we ask how much?

See more pictures