26 de juny 2009

Livingston, supongo

Arribem a Puerto Barrios al capvespre. És una ciutat costanera d’amples avingudes amb ferrocarrils que ja no s’usen, llegat de quant tones de bananes de les plantacions del voltant del llac Izabal passaven cada dia en direcció als vaixells nord-americans. Un noi que viatja en el nostre autobús ens acompanya al moll on agafarem la última barca cap a Livingston. –Ya verán que viaje más divertido–. La barca es plena de gent de seguida i sortim. Només començar el viatge el capità reparteix uns plàstics transparents. Un per cada filera de seients. No tardem en descobrir a què es referia el company amb “un viaje divertido”. Les onades són cada cop més altes i la gent comença a desembolicar els plàstics i a cobrir-se completament amb ells. Amb cada onada l’aigua ens cobreix del tot i els bots que fa la barca són dignes d’una atracció de fira.



Livingston és un poble escampat al llarg de la costa al que no hi arriben carreteres. El centre és turístic però tranquil i al voltant de la platja s’hi escampen les típiques casetes garífunes de fusta i palma. Com a tots els pobles Garífuna que hem vist s’hi respira un bon rotllo i una tranquil•litat caribenya que de seguida et fan sentir molt còmode. La gent et saluda al passar i els nens se t’acosten encuriosits.





L’endemà anem a Los siete altares, una sèrie de piscines naturals i petites cascades cap al final d’un riu que desemboca al carib. Hi anem passejant per la platja. Al cap d’una horeta hi arribem. El riu té molt poca aigua així que només tres de les set piscines naturals estan plenes. Ens hi banyem i descansem una mica abans de tornar cap al poble.




A Livingston no hi ha gaire cosa a fer tret de relaxar-se i passejar pels afores del poble coberts de selva plujosa i esquitxats de cases i horts.






Asseguts a la terrassa d’un restaurant a punt per esmorzar la casualitat ens regala una de les sorpreses més agradables del viatge. Una parella s’atura a mirar la carta del restaurant. Jo porto la samarreta del Barça comprada especialment per la final de la Champions (és la única que em queda neta) i el noi s’acosta i ens pregunta –Sou catalans? – Resulten ser el Marc i la Mireia(www.viatge365.blogspot.com)una parella de Barcelona que, com nosaltres, estan viatjant un any pel món. Quedem per sopar. Sopem junts i xerrem sense parar fins que tanca el restaurant. Ells ja porten més de set mesos viatjant i fan la ruta inversa a la nostra, ja han viatjat pel sud-est asiàtic i ara comencen a fer Amèrica. Més sort impossible. Ens expliquen un munt de coses que segur que ens seran súper útils així com llocs que no ens podem perdre, anècdotes, trucs, etc.



–Ja veureu com us passa volant–. Repeteix el Marc. Ens donen forces per aprofitar cada segon del viatge al màxim. El temps amb el Marc i la Mireia també passa volant. Hem tingut una potra descomunal. Ens acomiadem sense acomiadar-nos perquè estem segurs que ens tornarem a trobar.



L’endemà al matí agafem una barca que va pel Rio Dulce que és la desembocadura de l’immens Lago de Izabal al mar Carib. El trajecte és preciós. El poble de Rio Dulce però és lleig de collons.




Caminant pel poble ens trobem, com no podia ser d’una altra manera, al Marc i la Mireia. Ells estan esperant un veler que els portarà cap a uns Cayos perduts de Belize en una travessia de set dies. Ens fan una enveja terrible però sana. Calculem que ens tornarem a trobar a les illes d’Honduras o sinó més tard a Nicaragua, Costa Rica o potser a Perú d’aquí a uns mesos. Viatjant coneixes a molta gent, intercanvies mails, etc però trobar a dos Barcelonins que estan fent el mateix que nosaltres i que a més són gent collonuda, és un regal del cel.

L’endemà anem a Finca el Paraíso, a només uns quants quilòmetres de Rio Dulce. Allà hi ha una cascada d’aigua calenta que cau a una piscina natural d’aigua freda. La sensació de l’aigua calenta caient mentre la resta del cos està dins d’aigua freda és una passada. Entre les roques es produeix un vapor d’aigua calent que fa de sauna al aire lliure.





Després de 30 dies a Guatemala, ens acomiadem amb la peneta de deixar un país tant impressionant però amb l’emoció per descobrir un nou país. Honduras ens espera.

Veure més fotos

Our last destination in Guatemala is up north, the Garifuna city of Livingston. This city has nothing to do with the rest of Guatemala as it’s set on the north Caribbean coast very close to Belize. So it’s closer to the Belizean feeling rather than the Guatemalan one. The people are so nice and they say “hi” when you walk around.
There’s no much to do though, we fancy a walk on the beach and a bath in Los Siete Altares, which are seven different natural pools. As is dry season though, there’s no much water, so instead of being 7 pools we just can bath in 3 of them.
The best thing in Livingstone is meeting up a couple from Barcelona who are traveling for one year too. They’ve been traveling for seven months already and they are heading the same direction as we are for the next couple of months.
We spend a lot of time chatting, time just flies, and after 2 days we have to say good-bye. We know though that we are going to meet them somewhere else, maybe Honduras, Nicaragua or Peru… it doesn’t matter really, we’ll eventually meet them back in Barcelona.
The last village we visit is Rio Dulce, which there’s nothing to do there and it’s pretty ugly. We just pop up there for going to a hot cascade that ends up into a cold water natural pool. The scenario is quite impressive as while you are bathing into cold water, the hot water from the cascade is dropping on your head. It’s just so weird.

After 30 days traveling around Guatemala, it’s time to leave. We go with sadness of leaving such a great country where we had a great time, but also we are excited about getting into a new one: Honduras is already waiting for us.


More pictures

1 comentari:

  1. Ei, jijiji, vam llegir el post ahir, però ens vareu fer posar tendres i la pell de gallina, així que ens vam reservar per escriure avui!!! Val a dir, que la sensació i sentiment és mutu, sou uns cracks!!! Esperem que de veritat ens poguem trobar més endavant. Potser a Omepete!!! De moment, no us perdem la pista a través del blog ;)

    SALUT!!!!

    ResponElimina