Ben a prop del cel

Deixem Cuzco en direcció est cap a Puno, a la riba del llac Titikaka, el llac navegable a més alçada del món.
Sabem que les companyies de transport al Perú són una mica perilloses i que cal vigilar perquè o condueixen molt ràpid, o et vénen un tipus de seient que no existeix o les pròpies companyies roben als turistes mentre dormen. A les estacions hi ha tot de petites sucursals d’infinitat de companyies que,a crits, et venen els seus trajectes. La companyia més recomanable, que acostuma a valer el doble que les altres, no fa el trajecte Cuzco- Puno així que els hi demanem que ens recomanin una altra i ens recomanen la del costat, San Luis. Al comprar els bitllets ens adonem que som els únics per a aquell autobús, mala senyal.
L’endemà al matí arribem a l’estació i la companyia ens fa esperar. Comencem a dubtar de que realment hi hagi un autocar d’aquella companyia que surt a les 10:30 perquè som els únics que esperem davant de la sucursal de San Luis. Passen els minuts i comencem a posar-nos nerviosos. Paciència, fins que no ens la fotin no ens podem indignar ni saber de quin mal hem de morir. Ja passa de l’hora d’embarcar i només falten 5 minuts perquè marxi el bus. Finalment ens avisen que el bus està a punt i ens donen uns bitllets. Efectivament els bitllets són d’una altra companyia, s’han esperat fins a l’últim moment perquè no ens doni temps a reclamar. Mentre el Pau es queixa a la companyia, la Moni pregunta a la companyia de la que ens han donat els bitllets quant val el trajecte i ens diuen que 15 soles, la meitat del que hem pagat. Demanem la diferència de preu a la companyia i es neguen així que els hi diem que no ens mourem d’allà fins que ens tornin la diferència i que advertirem a tota la gent que vulgui comprar bitllets que són uns estafadors i uns mentiders. Finalment, ens tornen la diferència i marxem cagant llets perquè el bus ja s’està movent!
Més tard ens assabentem que aquesta companyia té un llarg historial de robatoris als seus autobusos. Sembla que a mitja nit pugen viatgers que no tenen seient i dormen al passadís. En realitat són lladres que aprofiten que estan al terra per robar a les bosses dels turistes que normalment són a sota els seients. Menys mal que ens han venut els bitllets d’una altra companyia.
A l’autobús ens traiem l’estress de sobre. Ha valgut la pena tant de patiment. El paisatge de l’altiplà és impressionant i tenim els seient de davant amb la millor vista.



A Puno ens hi esperen el Manel i el Quique que tenien bitllets amb una altra companyia. En arribar ja tenim allotjament i ens venen a buscar a l’estació amb taxi, tot un luxe. La ciutat de Puno no és gaire maca però és una bona base d’operacions pel llac Titikaka.
No obstant tenim sort i coincidim amb una festival folklòric que aquí organitzen amb qualsevol excusa. Aquest cop és l’aniversari d’una escola i totes les escoles i instituts de la ciutat concursen amb els seu grup de vall i bandes de música. Els colors llampants dels vestits i el reflexes dels metalls de la banda en mig de la foscor de la nit gairebé fan mal als ulls.



La música és una mica repetitiva. Té un aire hipnòtic i a nosaltres en sembla un punt oriental. Si ens diguessin que es música tradicional xinesa ens ho creuríem.
L’endemà agafem un Tour per anar a veure les illes flotant i les illes d’Amantaní, on passarem nit a casa d’una família local, i l'illa de Taquile.



Les illes flotants semblen de mentida. Havíem vist com els habitants d’un lloc sovint utilitzen un arbre per a moltes coses però el que veiem a lex illes Uros és increïble. La totora, una planta aquàtica llarga i prima, els hi serveix per fer les seves cases, per menjar, com a combustible per la cuina i per escalfar-se o per fer les barques amb les que es mouen pel llac; però a més les illes on viuen són illetes artificials fetes de totora! Les arrels de la planta formen una superfície de mig metre de gruix que flota al llac i a sobre i afegeixen totora seca per fer més gruix. Les illes han d’estar ancorades amb pedres i pals enormes clavats al fons del llac perquè si no la corrent superficial creada pel vent les mouria. Alguna vegada s’han despertat a desenes de quilòmetres d’on eren. L’arxipèlag artificial està format per desenes d’illes d’uns centenars de metres quadrats on hi viuen dues o tres famílies. Sembla ser que els primers habitants d’aquesta mena d’illes i van anar a parar accidentalment fugint d’una guerra i s’hi van quedar vivint de la pesca i la caça.



La llàstima és que, avui dia, aquesta gent viuen exclusivament dels i pels turistes. Les illes semblen un parc temàtic. Es passen el dia esperant les barques de turistes. Quan hi passes a prop amb la barca et criden des de la seva illa perquè hi vaguis. Nosaltres anem a una de les primeres illes de l’arxipèlag on hi viuen unes 10 persones que ens expliquen com fan les illes i les cases i com és la seva vida quotidiana. Després ens venen artesanies i ens “conviden” a fer un volt amb la seva embarcació feta de totora sense cap fusta, clau ni corda. Com ningú no s’hi anima rebaixen el preu a la meitat.



Després visitem una altra illeta on hi ha un restaurant i unes petites habitacions per a turistes fetes també de totora. Ens expliquen que a uns quilòmetres hi ha unes quantes illes més on viuen de la manera tradicional i no admeten turistes. Després de comprovar la dependència del turisme d’aquesta gent ens fa sentir una mica menys culpables. No és d’estranyar que tots el turistes vinguin a petar aquí. A part del pintoresc de les illetes, el paisatge és preciós. La barreja de l’aigua verdosa, els cels blavíssims i el groc llampant de la totora que s’escampa per un horitzó pla fins a l’infinit és estranyament relaxant, com un desert de colors vius a sobre l'aigua.



Seguim camí amb la barca més lenta del món cap a l’illa d’Amantaní. Al cap d’unes tres hores hi arribem. L’illa està tota marcada per les terrasses de cultiu i té un aspecte força mediterrani. A mida que ens hi acostem veiem que en realitat és molt més seca i erma que una illa del mediterrani i és que ja se’ns havia oblidat que estem a quasi 4000 metres d’alçada. Tot i això encara aconsegueixen plantar-hi tubercles i verdures. En arribar a l’illa les dones ens esperen i se’ns reparteixen per allotjar-nos a casa seva. Nosaltres 4 aconseguim estar junts i anem amb la Gladys cap a casa seva. Allà coneixem en Facundo que sempre du un somriure d’orella a orella i als seus fills. La Gladys i el Facundo tenen el mateix cognom de primer i de segon, segurament producte de l’aillament en el que viuen i de l’endogàmia lògica en una illa de 2000 habitants al mig d’un petit mar.



La primera cosa que ens crida l’atenció és el silenci. No hi ha carreteres, ni res de semblant a prop, tampoc hi ha gossos o galls que facin soroll. L’única cosa que se sent de tant en tant és el vent que mou les fulles dels pocs arbres que hi ha a l’illa. Després d’instal•lar-nos dinem. Els àpats són vegetarians ja que a l’illa gairebé no mengen carn ni peix, tot i això són força abundants i bastant bons. Després de dinar quedem amb el altres del grup per pujar a la muntanya de l’illa. Gràcies a Déu és només un turonet, perquè a més de 3800 metres i amb el dinar encara al coll costa molt avançar.



Les vistes fan que valgui la pena. Sobretot pel cel. Són els cels més nets i transparents que hem vist. L’alçada i el vent que bufa gairebé sempre li donen uns colors brillants i fan que les muntanyes que són a més de cent quilòmetres semblin a tocar.



A dalt també hi ha bancals i un temple on venen a fer ofrenes al sol i a la lluna els dies senyalats.



La posta de sol és espectacular però hem de baixar de seguida ja que a l’illa no hi ha electricitat i de seguida es fa fosc. Tenen instal•lacions elèctriques, llums al carrer i un generador de gasoil però no es poden permetre el combustible així que no l’utilitzen mai. En comptes d’això voldrien tenir un centre mèdic en condicions, de vegades els malalts greus es moren a la barca de camí a Puno.
Descansem una mica i després de sopar els nostres amfitrions ens vesteixen amb la roba tradicional per anar a la “peña” a ballar.



Els turistes fem el ridícul tots junts i els del poble s’ho passen d’allò més bé. Les dones treuen a ballar als turistes i ballen amb ell, algunes sense gaire ganes, es la seva feina. Al cap d’una estoneta marxem cap a casa a dormir. De camí contemplem el cel més estrellat que hem vist mai. L’alçada, el vent, la falta d’electricitat i la situació de les illes al mig del llac són la combinació perfecta que ens permet regalar-nos la vista amb aquesta meravella de cel. Una de les imatges d’aquest viatge que no oblidarem mai.



L’endemà ens acomiadem dels nostres amfitrions i marxem cap a l’illa de Taquile. Aquesta és força mes turística que l’altra. Hi ha restaurants i algun hostal. Tot i això mantenen molt vius els seus costums i vesteixen de la manera tradicional. Els homes porten un barret ratllat de solters i un altre llis de color vermell de casats. Les dones també es diferencien per la roba. Les solteres duen unes borles de llana grans als extrems i les casades unes de petites. Quant hi arribem la plaça està plena de turistes. Tot i això els habitants del poble segueixen el seu ritme tranquil sense fer massa cas. Recorrem l’illa caminant i dinem en un restaurant apartats del grup per molt millor preu que la resta. El portar mesos viatjant i el ser catalans havien de servir per alguna cosa, no? La sopa de quinua (un cereal local) i la truita del llac fregida són boníssimes.





Després de dinar seguim caminant cap a l’altre extrem de l’illa on ens espera la barca per portar-nos cap a Puno a la mateixa velocitat absurda. Aprofitem les tres hores per fer una mica de tot.



Ens acomiadem del Titikaka passant per l’altiplà i els seus paisatges impressionants, i ens dirigim a Arequipa, una ciutat colonial al peu del volcà Misti.



Aquí visitarem el canyó del Colca, el més profund del món i el millor lloc per veure el Cóndor andí, un petit ocellet de tres metres d’envergadura.
Ens recullen a les 4 de la matinada i fem via cap a la Cruz del Cóndor, el millor punt d’observació de còndors i del canyó.



El Canyó no és tan impressionant com ens l’imaginàvem però el còndor és immens. De vegades ens passen volant a pocs metres i se’ns fa un nus a la gola.





Baixem pels poblets de la vall i parem en algun mirador i en un lloc on hi ha tombes Inques i una pedra cerimonial de la que no es coneix gaire cosa. Els vestits típics de la zona són impressionants. Parem a un poblet per dinar i ens escapem del grup per menjar al mercat. Fem un volt pel poble i seguim viatge cap a Arequipa. És un viatge força llarg per fer-lo en un dia però val la pena.




De tornada passem per paisatges desèrtics impressionants i ens aturem uns instants per veure les Vicuñes, el parent salvatge de les Llames, en un parc natural. El volcà Misti també ens acompanya una bona estona. Arribem a Arequipa baldats però satisfets.



Aquí aprofitarem per descansar uns quants dies que ja ens fa falta. Gaudirem del menjar de la ciutat que és espectacular i força econòmic i planegem la ruta pels propers dies.



Malauradament aquí s’acaben els nostres dies amb el Manel i el Quique. L’últim dinar plegats el fem a un restaurant com Déu mana i ens fotem un bon tiberi. A la nit per acabar-ho de rematar ens cruspim un pastís de comiat dels que ja portàvem dies mirant als aparadors. A veure si recuperem algun dels quilets que hem perdut aquests mesos.
Després del pastís vénen els adéus, el Manel i el Quique han d’agafar un autobús nocturn i nosaltres ens quedem novament sols i una mica nostàlgics.



Ahhh sí Arequipa és preciós per cert. En diuen la Ciudad Blanca perquè els edificis històrics estan fets de sillar, una pedra volcànica blanca. Ha suportat molts terratrèmols i la pedra volcànica aguanta millor els sismes que els materials nous. Entre les moltes esglésies i cases colonials destaca el Convent de Santa Catalina. Un convent de clausura que funciona com a museu on es pot veure com vivien les monges.
Tot preciós però com hem dit aprofitem per estar-nos una setmaneta a Arequipa sense fer res. Si els cels del Titikaka ens van fer sentir més a prop del cel, la setmaneta sense fer res i sobretot sense moure’ns ens transporta literalment al setè cel. Amb les presses del viatge se’ns havia oblidat què bé s’està sense moure’s del llit, què bé s’està a “casa”.
I aquests dies hem comprovat que un té casa seva on té un bon llit i bons amics. Gràcies Manel i Quique, fins aviat.

Veure més fotos

Sorry, no english version this time.

See more pictures

Una visita esperada

Sortim de Huaraz a les 22:00 i arribem a les 05:30 del matí a Lima. Aquest cop ens esperem a l’estació d’autocars perquè a les 15:00 surt el nostre transport (20 hores!) fins a Cuzco. Després d’unes hores per la costa totalment desèrtica enfilem cap als Andes fins a la vall de Cuzco a l’antiga capital del l’imperi Inca.
Estem molt nerviosos perquè allà ens esperen el Manel i el Quique, uns amics de Barcelona que vénen a passar uns dies amb nosaltres.
L’entrada a Cuzco és força impressionant, les faldes de les muntanyes plenes de cases i la vall plena de places i esglésies son difícils de creure després de tants quilòmetres de muntanyes solitàries.




Arribem a Cuzco i després de les abraçades, petons, i regalets varis que ens porten (gràcies mames!), sortim a veure la ciutat. Cuzco ens sorprèn molt gratament, potser perquè no en sabíem gran cosa i simplement pensàvem que era només el punt de partida per visitar el Machu Picchu. Aviat ens adonem que Cuzco encara conserva gran part del seu llegat com a capital del món Inca a més del seu passat colonial.




Normalment les runes d’antigues civilitzacions no deixen de ser conjunts de pedres, però en el cas del Inques les pedres eren més que importants, eren sagrades. Per ells no representaven una cosa immòbil o immutable sinó tot el contrari. Degut als nombrosos sismes i despreniments que tenen lloc en aquesta part dels andes les pedres eren un símbol de la mutabilitat de la natura canviant i el tractament que els hi donaven, polint-les i encaixant-les perfectament son una mostra que per a ells eren molt més que simple material de construcció.



Estem tant contents de que el Manel i el Quique passin 10 dies amb nosaltres que les hores ens passen volant gaudint de la ciutat tant com de la companyia.




L’endemà al matí emprenem la marxa cap al Machu Picchu encara que no serà fins demà passat que hi pujarem. Avui ens dediquem a visitar les runes inques del “Valle Sagrado”. De camí parem en algun poblet per veure els seus mercats d’artesanies. Els colors de les robes són impressionants.



El “Valle Sagrado” són un seguit de runes Inques a la vall del riu Urubamba on encara hi ha població en petits nuclis urbans que viuen de manera similar a la que ho feien els Inques fa més de 500 anys.
Les runes de Pisac són un seguit de terrasses de cultiu en una muntanya al cim de la qual hi ha uns pocs temples i algunes cases dels sacerdots que hi vivien. Als bancals hi plantaven sobretot blat de moro y patates per alimentar els pobles de la vall dels quals no queden restes arqueològiques perquè encara hi viu gent i han anat refent les cases i carrers. La majoria de cases ara són d’adob i no de pedra. Al cim però els temples fets amb pedres perfectament tallades per encaixar encara resisteixen el temps. Els murs secs, sense adob o morter per unir les pedres, aguanten la calor, el fred, el vent i els sismes molt millor que les construccions d’avui dia. Poc se’n sap dels rituals que es feien als temples del sol i de la lluna. Tot i que els Inques són relativament recents, al no conèixer l’escriptura gran part del seu llegat s’ha perdut per sempre. Només se sap que es feien rituals coincidint amb els solsticis i equinoccis quan el sol o algunes estrelles entraven per les estretes finestres del temples i incidien en altars de pedra donant lloc a precisos jocs de llums i ombres. Se sap que de vegades feien sacrificis inclús algun cop humans, però no era el més comú a l’imperi Inca.
A baix a les terrasses encara queden algunes construccions civils, segurament dels constructors dels temples, que es diferencien de les sagrades perquè no estan fetes amb paret seca ni pedres tallades perfectament per encaixar.




A la fortalesa d’Ollantaytambo els conqueridors espanyols van ser aturats al menys momentàniament. La gent del poble es va refugiar a dalt de les terrasses de cultiu on són els temples i des d’allà van poder aturar els espanyols inundant d’aigua l’esplanada de sota i llençant pedres des de dalt.



Els cavalls dels conqueridors no servien de gaire en aquestes condicions i van haver de retirar-se momentàniament. El poble de sota la ciutadella encara manté l’antiga estructura dels pobles inques. A la muntanya de davant hi ha els graners de l’època. Els feien a dalt de la muntanya on els vents freds conservaven les patates cultivades a les terrasses més altes i el blat de moro de les valls.




A la tarda agafem el tren que ens porta fins al poble més a prop de les runes del Machu Picchu: Aguas Calientes. Aquest és un poblet nou on tot és a mig fer. No té cap encant i està atapeït d’hotels, restaurants i botigues. Tot està pensat pel turista que va i ve del Machu Picchu. Almenys hi ha tanta oferta que els preus tampoc s’han disparat massa. Aquí tastem per primera vegada la carn d’alpaca (una mena de llama) que resulta ser molt tendra i boníssima.



L’endemà a les 4:30 del matí ja estem fent cua per agafar els primers autobusos que pugen al Machu Picchu a les 5:00 del matí. En un principi volíem fer-ho a peu però la pluja, la mandra i el poc atractiu del camí fan que ens decantem pel bus que, d’altra banda, és una altra de les coses caríssimes que acompanyen la pujada a les mítiques runes. L’entrada val uns 40€, el tren que ens puja i ens baixa 60€, el bus que ens puja i baixa 10€ i a sobre un cop allà si vols pixar també has de pagar! És increïble.



Arribem al Machu Picchu abans que el sol surti per les muntanyes. A les 6 obren la porta i la gent comença a entrar. No ens podem aguantar les ganes de veure la típica foto de les runes amb les muntanyes de fons, i correm cap al cim abans que el ramat de turistes espatlli la foto. La vista és espectacular. Efectivament no ens decep, evidentment tampoc ens sorprèn perquè l’hem vist mil milions de vegades, deu ser una de les fotos mes vistes del món, però definitivament tots els diners i el temps invertits per arribar al Machu Picchu valen la pena només per aquesta imatge. Les muntanyes de fons et donen la idea de la inaccessibilitat del lloc i de què insòlit és trobar una ciutat en runes de la civilització més important de Sud Amèrica en un lloc tan amagat com aquest.
Hi ha gent que en veure aquesta vista tan esperada per primer cop es queda gairebé fred, hi ha gent que no pot contenir les llàgrimes d’emoció en aconseguir arribar al lloc tan esperat després de caminar durant dies. A nosaltres el poder compartir aquesta visita tan esperada amb algú de casa ens fa oblidar els milions de vegades que hem vist aquesta postal i gaudir-ho gairebé tant com si haguéssim aterrat allà per accident.
El que està clar és que el bombardeig de tantes imatges idíl•liques ja siguin del Machu Picchu o de la platja somiada amb sorra blanca i aigua turquesa acaben per fer força mal. Si no voleu matar la sorpresa no mireu fotos dels llocs on voleu anar, com hem pogut comprovar uns quants cops, quant menys t’ho esperes, apareix la imatge que et deixa de pedra.
Nosaltres però, com comprendreu, no ens podem estar d’ensenyar-vos les.



Què dir del Machu Picchu? Doncs per no enrotllar-nos gaire, per variar, dir-vos que encara no se sap massa de la seva construcció. Són uns 172 edificis construïts en una cresta que uneix el pics del Machu Picchu i el Huayna Picchu. Es diu que podria ser la última ciutat construïda per preservar la cultura Inca dels espanyols o bé que va ser una segona residència d’algun emperador Inca. Com a caseta d’estiu no està gens malament. Però si el que volien era amagar-se ho van aconseguir, la ciutadella no va ser oficialment “descoberta” fins al 1911.




El més creïble, però, es que va ser construïda cap a mitjans segle XV i que l’habitaven entre 300 i 1000 persones de la elit Inca vinculades al primer emperador Inca Pachacútec que hi anava de tant en tant a descansar. Pel que sembla no estava tant aïllada com es creia en un principi.




Es considera una obra mestra de la arquitectura i la enginyeria. A nosaltres ens han cridat especialment la atenció les terrasses agrícoles suspeses del vuit i una font amb racons per banyar-se que passa pel mig d’una escala i que recorda als jardins de l’Alhambra. Els canals de rec i alguns dels bancals encara funcionaven al 1911 i eren utilitzats per dues famílies que hi vivien.




Algunes combinacions entre pedres naturals, que utilitzaven com a altars, i pedres de construcció semblen impossibles.



Després de les fotos de rigor i de recórrer l’antic poblat inca, pugem al Huayna Picchu, la muntanya que es veu just darrere el Machu Picchu. La pujada no resulta tant dura com sembla des de sota, l’únic problema és potser l’alçada exagerada d’alguns dels graons i l’enorme pendent però en un 45 minuts fem el cim. Les vistes del Machu Picchu des d’allà són genials i atípiques.



Un cop a dalt tenim la experiència mística més corprenedora de tot el viatge.
El Manel i el Quique ens han portat una Llonganissa impressionant i de part de la Mercè dos paquets de pernil d’aglà de pecat mortal que ens fan entendre què cony hi fotien els Inques transportant pedres de desenes de tones on Atahualpa va perdre l’espardenya i què cony fotem nosaltres pujant l’agulla mes empinada del Andes a ple sol després d’haver caminat tot el matí. Els 10 minuts de silenci devorant les delícies més llardoses que mai hagin sortit d’un animal li donen sentit a tot.




Encara salivem ara en recordar-ho, encara ens sembla notar aquella sensació greixosa darrera la llengua i el paladar. Qui sap quant trigarem a tornar a menjar delicatessens com aquestes. Qui sap per què collons no poden fer el mateix amb els porc de per aquí. O amb qualsevol altre bitxo.



La nostra idea era passar tot el dia al Machu Picchu i veure la posta de sol, però a les 4 de la tarda estem destrossats i decidim baixar a Aguas Calientes.
L’endemà al matí agafem de nou el tren que ens porta fins a Ollantaytambo i d’allà un cotxe que ens porta fins a Cuzco.

Per la tarda visitem les runes de Saxaihuamán una fortalesa enorme que servia com a defensa de la vall de Cuzco. Aquí les pedres són encara més grans i tot i ser una construcció civil el polit i l’encaix de les pedres continua sent impressionant.



Des de la fortalesa hi ha unes vistes impressionants de Cuzco i acabem en una terrasseta d’aprop fent una cerveseta (Cusqueña evidentment) mentre es pon el sol entre les muntanyes.



Abans de marxar cap al llac Titikaka encara ens dóna temps de visitar el convent de Santo Domingo de Cuzco que se situa sobre l’antic temple del sol dels Inques. Es diu que aquest tenia un jardí ple de reproduccions d’animals i plantes sagrades pels inques en or massís de mida real. El que sí se sap del cert és que el mur perimetral de l’enorme recinte estava recobert amb una planxa d’or de més d’un metre d’alçada. Els espanyols es van endur tot l’or i les pedres precioses i els Dominics van construir a sobre una església i un convent. Anys més tard amb els terratrèmols i les successives reconstruccions van anar reapareixen elements de l’antic temple i finalment els Dominics van acceptar de recuperar-lo parcialment i obrir-lo al públic. Al convent també hi ha exposicions temporals d’art contemporani i una pinacoteca amb les obres més destacades de l’escola cuzqueña de pintura barroca.



Malauradament no es poden fer fotos i aquest cop ens portem bé i fem cas. Però a part de fer-te una idea de com era el temple hi ha reproduccions d’objectes sagrats, calendaris i d’altres amb panells informatius, tota una novetat al Perú, explicant el poc que se sap de les creences i la cosmogonia del Inques. Per acabar, un petit museu exhibeix algunes de les poquíssimes peces trobades al temple així com objectes quotidians d’altres jaciments, mòmies i cranis que semblen d’extraterrestres. La noblesa de l’època embolicaven amb força teles al voltant dels cranis dels nens per donar-los-hi forma cònica a mida que anaven creixent. Us en recordeu de la pel•lícula Los Caraconos? Per si fos poc alguns tenien trepanacions, és a dir enormes forats fets en precises operacions quirúrgiques per a alliberar la pressió sanguínia produïda per un cop de maça en una batalla i salvar-li la vida al pacient. Alguns d’aquest cranis tenien dues trepanacions amb recreixement de l’os pels voltant que indicava que el pacient havia sobreviscut uns quants anys a les operacions. Sembla impossible que no coneguessin l’escriptura o la roda i fessin operacions de neurocirurgia. A internet hem trobat aquesta foto perquè us feu una idea.



És una llàstima no tenir fotos perquè el convent de Santo Domingo és el lloc més interessant de Cuzco i el millor lloc per entendre moltes coses dels Inques que no expliquen les pedres de les runes.
És curiós que els que conservin el poc que queda del llegat dels Inques a la seva antiga capital siguin els mateixos que van contribuir a destruir-ho en nom del veritable Déu. No sabem si és la seva manera de demanar perdó o una política per guanyar clientela. Els beneficis que en treuen de l’entrada tampoc sabem on van destinats.

Veure més fotos

We leave Huaraz at 22:00 o’clock and get Lima around 05:30 am. This time we are going to wait on the bus station as our nest bus is at 15:00 pm, and our destination Cuzco. We are very excited because in Cuzco two friends of us coming from Spain are waiting for us. They are going to spend 10 days with us in Peru and just to think about it draw us a smile.
Once in Cuzco and after all the kissing and hugging we go to explore the city. We didn’t expect Cuzco to be that beautiful and warm. We thought it was just the typical city-bridge to visit Machu Picchu, but a matter of fact is more than that. It used to be the old Inca capital and there is still some remaining of the old civilization.
Next morning we leave Cuzco and head Aguas Calientes, the closest village of Machu Picchu. It’s going to be the tomorrow though when we actually go up to Machu Picchu, today is just the approach.
In our way to the mythic ruins, we visit some villages with their markets plenty of bright fabrics, and also some other Inca ruins.
By 19:00 pm we take a train in Ollantaytambo that is going to bring us to Aguas Calientes.
At 4:30 am we are already queuing to get the first bus to Machu Picchu. We were going to walk to Machu Picchu first but the rain and the unattractive trail make us change our minds and take the bus. At 6:00 am they open the door and we run to highest point to get the perfect view of Machu Picchu without tourists. The view is amazing. It’s true that we’ve seen it in pictures hundred of million times so when we actually see it we don’t get shocked but it really worth it the time and the money spent. Is incredible how the Incas we able to built that city in the top of the mountain, this is actually really impressive. After walking around the ruins for a while, we are ready to climb the Huayna Picchu which is the mountain behind the Machu Picchu. The climb isn’t as hard as it looks like from the base, and after 45 minutes we reach the top. The views are impressive and unexpected. But maybe the highlight of the day is having lunch in the top and having all the meat that our friends and our mums have brought us from Spain. We haven’t had them since we left so they taste glorious in our mouths!
After lunch we go back and leave the ruins as we are completely knackered.
Next day we take the train again until Ollantaytambo and get Cuzco for the last time. Before leaving next day, we still have time to visit some Inca ruins and a very interesting museum about the Inca culture.
We are ready to go to Puno and the Lake Titikaka… but this is another story.

See more pictures