Buenos Aires

Després de 20 hores de viatge l’Autobús entra a Buenos Aires i comença a acostar-se al centre. Passem per l’Estadi de River Plate, l’equip ric de la ciutat, l’aeroport del vols nacionals i continuem uns quants kilòmetres fins a veure el mar. Feia força dies que no veiem el mar i és el primer cop durant el viatge que veiem les aigües de l’Oceà Atlàntic. Continuem avançant i comencem a adonar-nos de la mida d’aquesta immensa ciutat. Per fi sembla que ens acostem al centre de la ciutat i passem per uns barris enormes de cases de totxo i uralita i algunes barraques de cartró i plàstics. Entre aquests 13 milions de persones n’hi ha força, vingudes de tots els racons del país, que viuen sota el llindar de la pobresa.
Finalment arribem a l’estació cap a la 1 del migdia. Ens fa una mica de mandra baixar del bus i trobar la manera de sortir de l’estació i arribar al barri on ens volem allotjar però gairebé no tenim temps per pensar-ho que ja estem al carrer envoltats de rius de gent que entren i surten de l’estació. Després de preguntar un parell de vegades trobem una boca de metro i fem el trajecte fins al barri de San Telmo. Aquest és el barri més “bohemi” de la ciutat. Normalment aquesta denominació acostuma a ser una mica artificial, però la veritat és que a San Telmo li escau. Va ser la zona noble de la ciutat però una epidèmia de Febre Groga va fer que la gent rica marxés més al nord i li va deixar al barri una mena d’encant decadent. Els nous habitants, més humils, molts d’ells artistes li van anar donant una nova vida. Hi ha molts locals on es balla Tango, hi ha fires d’artesania i antiguitats els caps de setmana, i també, com no, molts bars restaurants i botigues.




Potser el fet de tenir un barri “pijo” com Palermo ha permès a San Telmo mantenir la seva personalitat i no veure’s envaït de botigues super fashion i convertir-se en un barri per turistes. A Palermo, que es divideix en Palermo Hollywood i Palermo Soho, s’hi poden trobar passejadors professionals de gossos. Evidentment la gent del Barri està massa enfeinada com per passejar el gos.



Sigui com sigui a Buenos Aires els carrers estan sempre plens de gent. Ja sigui al sorollós centre, als tranquils parcs de Palermo, a la zona de botigues més “inn” del Soho o a San Telmo, els carrers són per a la gent i gairebé sempre són plens de gent i de vida. És una de les coses que més ens agrada de Buenos Aires. Als llarguíssims carrers peatonals plens de gent i pots trobar paradetes amb graelles que venen entrepans de carn a la brasa i al cor de San Telmo, a la plaza Dorrego, els caps de setmana hi ha música tot el dia i per les nits s’hi ballen Tangos. Us imagineu això a Barcelona? Les barbacoes al carrer no durarien ni cinc minuts, tots els veïns es queixarien del fum i la pudor i les autoritats competents els hi reclamarien impostos municipals, carnet de manipulador d’aliments, permís per vendre al carrer, etc. Del ball cada cap de setmana no cal ni parlar-ne. Això ens fa pensar en la diferència entre Europa i Amèrica llatina pel que fa a l’espai vital de cadascú i l’espai públic. Buenos Aires potser és el lloc més Europeu de sud Amèrica i Espanya el lloc menys Europeu d’Europa però les diferències continuen sent bastant grans ¿Els llatinoamericans són uns escandalosos o és que els Europeus som uns paranoics que ens molesta tot? ¿Què és ser educat no sortir-te de la teva bombolla i així no pertorbar la pau de ningú dels qui t’envolten o ser tolerant i entendre que la gent fa soroll, es mou, menja, que els nens ploren o que el gossos borden?
Sigui com sigui a Buenos Aires tenim la sensació que el carrer pertany realment a la gent i ens fa molta enveja.
Tenim la sort que el nostre Hostal és al costat de la Plaza Dorrego i que hi arribem en cap de setmana. La música de tango arriba fins a l’habitació. La plaça s’omple de parelles d’aficionats que ballen tangos sota els fanalets de la plaça. Tot un espectacle gratis i a l’aire lliure.




Els diumenges al matí la mateixa plaça canvia els tangos per antiguitats i s’omple de gent que remena entre les diferents parades en busca d’un tresor. Aquí s’hi pot trobar de tot i a molt bon preu des de cromos de futbol dels 80 fins a vaixelles victorianes. Ens captiva tant l’ambient i l’activitat del barri de San Telmo que els primers dos dies no ens movem d’allà. Només tenim 4 dies per veure aquesta ciutat enorme i captivadora ja que tenim bitllets d’avió per anar a Ushuaia, però ens sentim tant a gust a San Telmo que ens és igual.
La nit de diumenge decidim anar a veure ballar tango però en comptes d’anar a un espectacle, preferim anar a veure una milonga, és a dir, un ball de debò, on hi va la gent del carrer a ballar tangos. El local és un centre cultural de Barri amb escenari per a les actuacions en directe on pots sopar o fer una copa. Nosaltres hi anem ben aviat i agafem una taula que rodeja la pista de ball. Les parelles, a poc a poc es comencen a animar i surten a la pista de ball. Tot i ser un lloc informal hi ha una certa mística al voltant del Tango que és immutable i inherent al propi ball. Molta gent es canvia de sabates al local per no ballar amb les sabates de carrer. Durant el ball no es parla, algunes dones inclús ballen amb el ulls tancats. No tot són parelles, hi ha força gent que hi va sola i un cop allà va canviant de parella una i altra vegada. Una lleu mirada, ell s’aixeca i es planta davant d’ella, un lleu cop de cap i ella s’aixeca. Mentre ballen sembla que es coneguin de tota la vida però en acabar la música se separen, intercanvien un parell de paraules i cadascú torna a la seva taula.




Dilluns al matí anem al barri de la Boca. La Boca és un barri humil al costat del mar fundat per pescadors genovesos que van arribar cap a finals del XIX. Varies famílies s’agrupaven en una casa de xapa amb un pati central que anomenaven “conventillos” compartint el bany i la cuina. Les xapes que cobrien les cases les pintaven amb els sobrants de pintura dels vaixells on treballaven per això les cases sempre tenien uns quants colors. Una de les atraccions turístiques del barri és l’estadi de futbol del Club Argentinos Boca Junior, conegut com la bombonera per la seva reduïda mida i la inclinació de les grades i la proximitat del públic al terreny de joc. A la vorera de l’estadi hi ha les típiques estrelles de Hollywood amb els futbolistes més assenyalats de l’equip i l’exterior del camp està pintat amb murals que mostren l’estreta relació entre el barri i el club que de ser el club pobre de la capital ha passat a ser el club més famós del país.



La majoria de jugadors importants del club han sortit del barri, gairebé tots tenen cognom italià. Per suposat les rodalies del camp estan plenes d’autocars i microbusos de turistes que vénen a fer fotos, comprar souvenirs i visitar el museu i el camp. Una mica més enllà del camp, hi ha el carrer més famós del barri, Caminito. El carrer està ple de les típiques cases pintades de colors molt llampants.



En realitat l’atractiu de la Boca es redueix a dos carrers curts i estrets, el famós Caminito i el carrer paral•lel. Sempre estan plens de gent i al final hi ha una placeta amb els autocars esperant els turistes que venen amb tours. Tot i això val la pena arribar-s’hi, les cases de colors, els antics bars tangueros que sobreviuen gràcies al turisme, la música al carrer, tot plegat és com un petit museu del que era el barri fa 50 anys.



Els “conventillos” s’han convertit en petits museus o botigues de souvenirs però en una d’elles ens hi trobem la Paulina, la filla d’uns immigrants gallecs que va viure en una d’aquestes cases.




Ens explica que ara la Boca ja no és un barri pobre, ara hi ha la mateixa pobresa que abans o més però concentrada en els barris de la perifèria de la ciutat. Els milers de turistes que passegen per “caminito” al cap del dia ni se n’adonen de les dificultats per les que passaven la gent que vivia aquí i molt menys de la realitat de la pobresa de Buenos Aires.



Marxem de La Boca i ens acostem a la zona alta de la ciutat, al barri de Palermo. Aquí el rotllo és completament diferent. Els edificis, els carrers, els parcs i les botigues són totalment europeus. Hem sentit crítiques de la ciutat per ser massa europea però a nosaltres això no ens sembla que li tregui personalitat. Buenos Aires té molts barris diferents i cadascun té un encant diferent i únic.
El barri de Palermo està ple de parcs i jardins on passejar, menjar o descansar tranquil•lament. Un dels jardins que ens fa gràcia visitar és el Jardín Japonès, un regal dels japonesos al govern argentí.





És un jardí força bonic però el més espectacular és la combinació del verd i els arbres del jardí amb els gratacels de fons. Després de 6 mesos de viatge, aquest paisatge ens sobta.




La zona de Palermo Viejo es divideix en Palermo Hollywood i Palermo Soho. Són barris molt moderns amb casetes baixes i plens de botigues, bars i restaurants d’allò més fashion. Per uns moments la Mònica es torna boja al veure el preus que són força assequibles, però per a nosaltres continua sent tot prohibitiu així que tornem al nostre hostal i ens cuinem uns bistecs boníssims per un preu que sí ens podem permetre.
L’últim dia a Buenos Aires el dediquem a visitar el cementiri de Recoleta un dels més visitats del món i on està enterrada la venerada Eva Perón.





És un immens laberint de panteons i estàtues on la gent rica deixava mostra del seu estatus. El realisme d’algunes de les estàtues posa els pèls de punta.





Finalment visitem el centre de la ciutat, la catedral (la més rara que hàgim vist mai), el palau del govern i les seves avingudes. Passegem per la Avenida Florida de camí cap a l’hostal, un carrer ple de botigues i centres comercials on cada 5 minuts et trobes un Mc Donalds.
L’endemà al matí un taxi ens porta a l’aeroport. Marxem amb la pena de no haver tingut temps suficient per veure-ho tot però amb l’esperança de poder tornar-hi algun dia carregats de diners. Buenos Aires ens ha despertat sensacions contradictòries. És admirable l’ús dels carrers i places per part de la gent sobretot a San Telmo i ens agradaria que Barcelona fos tant viva i tan autèntica, és a dir tan poc comercial i turística però per l’altra banda ens hem tornat bojos mirant aparadors de botigues, la Moni les de roba i el Pau les d’antiguitats, i se’ns ha despertat la fam consumista que teníem adormida des de feia 6 mesos. Potser és la gran virtut d’aquesta ciutat la de reunir els excessos de les ciutats més comercials en uns carrers que encara són de la gent.




Veure més fotos

We finally arrive to Buenos Aires, the capital of Argenitna. From the bus we can already realized about the size of the city where 13 million people live.
Once on the bus terminal we feel a bit lazy to look for the way out and he way to get our hostel; but within a second we are already in the middle of the jungle and after a few minutes we are inside the metro. We get our hostel which is located in the bohemian neighbourhood called San Telmo. San Telmo happens to be a fantastic place to stay and more over getting here on a weekend. On Saturday afternoon the closest square of our hostel, gets crowded with artistic stalls and people walking around. On the evening the stalls disappeared and the square is for the tango dancers, people who come from all the corners of the city to dance here for free. The atmosphere is superb. On Sunday morning the stalls come up again but this time they sell antiques.
We really enjoy San Telmo because you can actually stay on the street, there’s live going on in the street; you can walk, dance or even by food in a barbecue that there is just down the corner. We can’t imagine a barbecue or a dancing evening going on in the streets of Barcelona as all the neighbours would complain about the smog, the smell and the noise. That’s why we enjoy that city as much because the city is for the people.
Another interesting neighbourhood is called La Boca. This is one of the dangerous ones, as everyone says, but it also has a very interesting area. There is the well known football club La Boca and a few streets away there is the famous street called Caminito. This is famous because it’s colourful houses which were in the past Corralitos, where a few families used to live together. There’s nothing left about it now, all the houses are nowadays souvenirs shops and restaurants, but still it’s a lovely place to visit.
On Monday we visit Palermo neighbourhood which is divided into Palermo Hollywood and Palermo Soho. These are the coolest ones and the most European too. There are little and colourful houses and the streets are plenty of trendy shops and fancy restaurants. The prices are not bad comparing with euro but in our case, still everything is prohibited so… never mind, we’ll come back another time plenty of money!
The Japanese Garden is also a very nice spot in that neighbourhood. It’s not amazing but the contrast between the garden and the skyscrapers behind is great.
Before leaving we also visit the Recoleta cemetery where Eva Perón is buried. The cemetery itself is fascinating for its big size and incredible graves.
We leave the city centre for the final walk and we don’t actually find it very nice. It’s quite imperial and it’s got big avenues plenty of cars and people. So that wouldn’t be our favourite spot of the city but definitely Buenos Aires has touched us.

See more pictures

Sí o sí

Les “Cataratas de Iguazú” és el lloc més visitat d’Argentina i el segon de Sud Amèrica. Són les cascades més grans del món i ara mateix tenen cinc vegades més aigua que habitualment així que per lluny que ens quedi i per malament de temps que anem, hi hem d’anar. El trajecte és el més llarg en bus de tot el viatge. Des de Salta viatjem 24 hores fins a Puerto Iguazú. Al matí següent agafem el bus de les 8:30 i a quarts de 10 entrem al Parc Nacional Iguazú. Hi ha un parell de recorreguts per passarel•les per poder veure els salts d’aigua des de diferents punts de vista, un tren que et fa un recorregut curt d’un circuit a l’altre, una petita excursió per la selva i una activitat ja més cara que és agafar la barca que et permet veure les cataractes el més a prop possible. Nosaltres ens conformem amb fer els recorreguts per les passarel•les ja que el preu de la barca és considerable, ara, recomanem a tothom que hi vagi que ho faci perquè ha de ser espectacular. Les cataractes estan formades per més de 250 salts d’aigua amb una alçada màxima d’uns 80 metres i una quantitat d’aigua descomunal. La llàstima és que és un destí turístic molt visitat i el parc en sí sembla Port Aventura, els camins estan totalment marcats i delimitats, i els ramats de turistes i sobretot d’escoles són massa per les estretes passarel•les. Tot i això el lloc s’ha de veure sí o sí. No només és un lloc preciós, a més és absolutament imponent i la natura que l’envolta val molt la pena.





Tot i ser gairebé un parc temàtic i acollir a milers de visitants al dia es poden veure força animals i, si un s’allunya una mica dels camins més transitats, sobretot a primera hora es pot gaudir de la natura que l’envolta. Nosaltres hi veiem uns ocells preciosos que aquí en diuen “Paraguaya”



Milers de papallones que imiten les fulles d’un arbre,



les formigues més grans que hàgim vist mai,



un llangardaix imponent que estrena pell



i fins hi tot un Tucan.



Menció a part mereixen els coatís que són animals oportunistes que mengen qualsevol cosa i no tenen por de l’home. Això junt amb la massiva afluència de gent els ha convertit en animals perillosos pels turistes que no dubten en prendre de les mans el menjar a la gent. N’hi ha molts, sobretot al voltant de les cafeteries, són molt llestos i no tenen por de res. Podria ser una bona metàfora del que és el Parc Natural d’Iguazú, un lloc salvatge que s’ha convertit en un monstre mig domesticat que ja mai tornarà a ser el que era. Però no volem ser tant dolents. És un lloc absolutament imponent que hauria de ser vist per tothom encara que sigui al preu d’acabar amb mal de cap pels crits dels nens, enlluernat pels flaixos de la gent o esgarrapat pels coatís.



El tòpic de la força de la natura aquí deixa de ser una frase feta per convertir-se en una obvietat gegant que acollona. Una vegada més les fotos no poden ni acostar-se a explicar la magnificència i la brutalitat del lloc.



Intenteu imaginar-vos un mar precipitant-se de cop a terra des de dalt d’un edifici de 30 plantes. Tot això contemplat a escassos 50 metres de vosaltres.




El brogit que et va saturant les orelles a mida que t’acostes a la Garganta del Diablo, on un riu immens es precipita en un munt de cascades que s’ajunten formant una U, acaba fen-te vibrar les entranyes i després d’acollonir-te, al cap d’uns minuts, se’t fica a dintre i gairebé et relaxa.



Satisfets d’haver decidit venir i amb ganes de veure Buenos Aires, l’endemà ens tornem a ficar en un bus que després d’unes 20 hores ens deixarà a la capital. La ciutat que més ens ve de gust des de que hem començat el viatge.

Veure més fotos

We don’t know if to spend the time and the money to get the Iguazú falls would be worth it, but we’ve been told that they have got 5 times the amount of water as usual right now, so we end up taking a bus from Salta and going to Iguazú falls, the major Argentinan attraction.
24 hours later (the longest bus trip ever) we arrive to Puerto Iguazú which is the closest village of the famous spot. Next morning we take a bus and head the falls.
The falls itself are spectacular. Wherever you look at them is always impressive and the amount of water falling down and the strength of it are just amazing.
On the other hand, the National Park is like and amusement park with a train that carry the people from one side of the falls to another; with some fancy restaurants and souvenir shops; with millions and millions of people and whole schools shouting around; and with the narrow gateways as the only way to see the falls.
But this is all moaning, the spot really worth a visit.
You can also enjoy the view of wildlife as some nice birds and also coatis, which are used to the tourists and can get very aggressive and even steal your lunch and fight for it.
The most spectacular view of the falls is “Garganta del Diablo” which means Devil’s Throat. This is the place where a few different falls emerge in one big jump and the view is absolutely impressive. You can’t reach the end of the falls with your eyes as the only thing you can see is water.
In the afternoon we take again another long bus that drop us in the big city: Buenos Aires.

See more pictures

La primera mossegada d’Argentina

Arribem a Salta cap a les 10 de la nit després de 12 hores d’autocar.
Aconseguim un hotel bé de preu, cèntric i agradable i sortim a treure diners i menjar alguna cosa. Són les 10:30 de la nit i hi ha gent pels carrers passejant tranquil•lament i molts restaurants oberts. Això és nou per a nosaltres, ens adonem que Argentina ja s’assembla més a casa. Salta és una ciutat molt agradable o potser és simplement el fet d’estar passejant pels carrers d’una ciutat tant tard i sentir-nos tant agust i segurs el que ens fa veure la ciutat amb bons ulls.
Sopem a “La casa de la empanada”, unes empanadilles bones i barates de carn, pollastre i formatge en una terrasseta al carrer on hi estem la mar d’agust. Hi ha força gent però els argentins no són tant cridaners i sorollosos com en d’altres països llatinoamericans així que s’està molt agust.
L’endemà al matí després d’esmorzar busquem la manera d’anar al sud passant per Cafayate i arribar fins a Cachi. El bus que hi arriba surt només a les 7 del matí, ja hem fet tard per agafar-lo; però un taxi ens costa només 2€ més i triga molt menys, així que ens hi anem amb taxi que compartim amb dues persones més.
El camí de Salta a Cafayate és preciós. Camps, vinyes, poblets petits amb molt d’encant i la Quebrada de Cafayate, un canyó de 50 kilòmetres amb formacions rocoses espectaculars. A les 14:00 arribem a Cafayate. Ens diuen que el bus que surt direcció Cachi (de fet et deixa a Angastaco, i d’allà t’has de buscar la vida per arribar a Cachi) només surt pels matins així que sembla que haurem de passar la nit a Cafayate però no ens importa gens ja que és un poblet maco i molt acollidor amb una plaça central plena de gespa i arbres envoltat de restaurants amb terrassetes.



Aquí la gent viu de la vinya i una mica del turisme. El poble és molt tranquil i alguns detalls recorden a l’Espanya de fa uns quants anys. Les boines, les bicicletes, les bates dels alumnes de les escoles, algunes botigues, etc.



Trobem un hotel molt maco però una mica car, així que aquest cop dormim en un dormitori per estalviar i perquè la resta de l’hotel està molt bé. Dinem en un bar al costat del mercat i fem bugada. Per la tarda la Moni es queda gaudint de la terrasseta i el wifi de l’hotel mentre el Pau lloga una bicicleta per intentar arribar fins la Quebrada de Cafayate, que hem vist de camí amb el taxi. Ara us explica la seva aventureta:
Són mes de dos quarts de sis i la Quebrada comença a uns 20 kilòmetres del poble així que em diuen que no tinc temps per veure-la, que puc anar als Médanos, unes dunes que hi ha a uns 5 kilòmetres o a una cascada a uns 4 kilòmetres en l’altra direcció. A mi se m’ha fotut a la ceba que vull veure la Quebrada i me’n vaig cap allà pedalant a tota màquina. Al cap de poc de sortir del poble el vent comença a bufar de cara i començo a dubtar si hi podré arribar i tornar abans que es faci fosc. De camí passo pels Médanos, un mini desert al mig de la vall del riu Cafayate. Agafo un camí a l’esquerra i de seguida em trobo envoltat de dunes.



Sembla que tota aquesta sorra l’hagi portat el riu i que més que un petit desert sigui una immensa platja. Amb un terra molt semblant a aquesta sorra aquí i planten vinyes. No sé com s’ho fan però els vins de per aquí són dels més ben considerats del país.
Després de caminar una estona per les dunes torno a la carretera i em disposo a arribar a la Quebrada sí o sí. Segueixo pedalant per una carretera plana sense cap cotxe ni rastre humà, el paisatge es bastant desèrtic.



El vent bufa cada cop més fort. Al final d’una interminable recta la carretera gira. Segueixo pedalant amb força, segur que després de la recta el vent no vindrà tant de cara. Al final de la recta hi ha una altra encara més llarga on el vent bufa encara més de cara, a més la carretera comença a pujar lleugerament. Segueixo pedalant amb totes les meves forces fins que un altre ciclista, aparegut de la nada, m’avança. El punyetero Induráin de la Pampa em passa com si jo estigués parat i ell anés amb moto. Si algun cop un Argentí guanya el Tour no tindré cap dubte que era aquest fenomenu. Després del cop moral baixo una mica el ritme i m’ho prenc amb més calma. Una mena de perdiu gran creua la carretera i me’n vaig darrera d’ella sortint de la carretera fins que desapareix. Aquí no hi ha res ni ningú en kilòmetres. Torno a la carretera i segueixo amb calma, al final de la recta es veu una bona pujada.
La pujada és molt més forta del que pensava i el vent segueix bufant, al final he de baixar de la bici i caminar uns metres. Tot i això no se’m passa pel cap girar cua.
Finalment arribo al inici de la Quebrada, no queda gaire estona de llum però calculo que podré arribar abans que es faci de nit.



El riu i el vent al passar entre aquestes muntanyes de terreny argilós tant tou han anat esculpint un paisatge capritxós i una mica fantasmagòric. Trobo un camí que sembla un riu sec i hi pedalejo totalment sol un parell de kilòmetres envoltat d’aquestes escultures que amb la llum del capvespre es van tornant més vermelles i més irreals.






L’esforç ha valgut molt la pena. Em prenc la tornada amb més calma. El vent que ara m’hauria d’ajudar ha parat per complert i arribo al poble ja de nit i amb el cul bastant perjudicat (¿Qui collons es va inventar aquests seients tan estrets i durs?) però totalment satisfet i no tant cansat com esperava.
A l’hora de sopar aprofitem la cuina de l’hotel, una de les millors del viatge i comprem un parell de mitjanes de vedella (o d’un tall semblant que aquí en diuen lomo) per menys de 2€!. Ho acompanyem amb alvocat, pastanaga, patates i una Quilmes, i ens ho mengem a la terrassa de l’hotel amb la lluna plena de fanal. Resulta ser un dels millors sopars del viatge tant pel menjar com pel lloc. No som especialment carnívors però la carn d’aquí és espectacular. És la més tendra i gustosa que hàgim menjat mai. De seguida ens preguntem què coi els hi donen a les vaques de per aquí. La resposta és evident: herba. La pregunta correcta seria: que coi mengen les nostres vaques?
L’endemà al matí decidim fer un tour en comptes d’intentar arribar a Cachi pel nostre compte perquè és possible que ens costi un dia més arribar-hi i el tour ens torna a portar fins a Salta que de fet ens va millor per marxar l’endemà cap a les cataractes d’Iguazú. A més regatejant a última hora aconseguim el tour a meitat de preu.




Durant el tour passem per la Quebrada de las Flechas, uns turons que prenen aquesta forma pel material sedimentari perfectament estratificat, que es va doblegar cap amunt durant el xoc de dues plaques fins a trencar-se. Les línies dels diferents estrats van quedar totalment verticals donant-los aquest aspecte de fletxes.




Passem per Angastaco, on fem una cata de vins casolans o “pateros” en una masia molt autèntica,



i per San Pedro, un poble recent restaurat però completament vuit. Un poble fantasma nou de trinca. La sequera va afectar molt a aquest poble que vivia exclusivament dels conreus de regadiu. El poble es va anar buidant i recentment han començat a restaurar-lo. És el poble més maco de la zona, té un regust castellà barrejat amb un cert aire de decorat d’espageti western.



En alguns casos han restaurat les façanes d’edificis que per dins estan buits o ja no existeixen.



Arribem a Cachi a l’hora de dinar. La Lonely Planet deia que Cachi era el poble més maco de la regió i que tenia unes vistes panoràmiques impressionants i, altra vegada, pensem que els qui han escrit això o no han estat a Cachi o bé els hi ha agradat massa el vi de la zona. El poble en sí és mono, però ni és tant preciós com diu ni té cap vista de res.




Després de dinar seguim via i parem al parc natural de los Cardones, una espècie de cactus gegant, on en veiem un de 14 metres d’alçada.




A partir d’aquest punt el camí s’omple de boira i comença a fer un fred que pela. Nosaltres anem vestits d’estiu perquè els dies passats a Argentina havien estat força calorosos i patim una miqueta. Ens quedem al cotxe quant ens aturem en un mirador, de tota manera la boira espessa tampoc deixa veure res.
A les 20:00 arribem a Salta, comprem el bitllet d’autocar per sortir l’endemà cap a Iguazú (24 hores d’autocar) i dormim al mateix hotel que dos dies abans.
La primera mossegada d’Argentina ens deixa molt bon regust. Només hem vist un trosset d’aquest descomunal país però, paisatges com la Quebrada de Cafayate o la de las Flechas o poblets com San Pedro, no s’assemblen en res al que havíem vist fins ara i això a aquestes altures de viatge ja és molt.

Veure més fotos

After 12 hours on the bus, we reach Salta, our first stop in Argentina.
It is 22:00 o’clock and we easily find a nice place to stay. Afterwards we get out for dinner and we get very impressed because this is the first time in the whole trip that we can walk at that time of the night feeling safe and comfortable and we just love that.
The streets are also full of people walking around or just getting home after dinner and that makes us feel at home.
Next morning we go to Cafayate, which is cozy little village surrounded by “La quebrada de Cafayate” which is a spectacular landscape of mountains. In the afternoon Monica stays at the hotel enjoying the wifi, while Pau hires a bike and goes to see from a closest view “La quebrada de Cafayate” that we have already seen in our way to Salta. On the evening we enjoy the best dinner of the trip: meat with fries and salad that we cook in the kitchen’s hostel. The meat here is absolutely fantastic and cheap so we enjoy every beat of it!
Next morning we join a tour and have the chance to see more little villages surrounded by vines land. These little villages are lovely and charm and we also have the chance to visit a house where they do homemade wine.
After the tour we go back to Salta and stay at the same hotel.
We’ve been in Argetina just for 2 days but we can already appreciate the difference between this country and the other ones. We feel very good in here, closer to home in some way and enjoying the food so much as is great and cheap. We are delighted to be in Argentina already.

See more pictures

Després d’Uyuni

Acabem el tour pels deserts d’Uyuni a les 10:00 del matí. Allà a la frontera real amb Xile, al mig del no res, ens deixa el nostre 4X4 i agafem un microbús que ens portarà a la frontera administrativa, a San Pedro d’Atacama. Bastant cansats pels dies al desert i encara més impressionats per la quantitat de paisatges increïbles d’aquests tres dies, que encara no hem paït, entrem a Xile tant descol•locats com si tornéssim a la Terra després de voltar un dies per Mart.
Creuar la frontera és tota una odissea, hi ha un parell de busos plens esperant que els segellin els passaports i els revisin els equipatges. El conductor del bus, amb el dit aixecat i repetint-ho un parell de cops, ens diu que no està permès sortir del bus ni per anar al lavabo, hem d’esperar a que acabin els autobusos que ens precedeixen. Al cap d’una estona la gent (tots som estrangers) comença a sortir per anar al lavabo, fumar o simplement estirar les cames. És el control més exhaustiu que hem hagut de passar fins ara. Benvinguts a Xile. Després d’un parell d’hores acabem els tràmits i arribem a San Pedro. El petit poble en mig del desert ens sorprèn gratament. És un poble al mig del no-res, els carrers són de terra i les cases d’atovó (“adobe”, el català correcte passa’l) així que tot és del color ocre del desert. Tot i que és un poble bàsicament turístic, trobem que té molt d’encant, molt més del que ens esperàvem. L’únic problema que li trobem és que és caríssim. Ens havien dit que Xile era molt car i que San Pedro d’Atacama probablement era el lloc més car de tot el país i efectivament els preus són més del doble que als països fronterers com Bolívia o Perú.
La nostra idea és quedar-nos pocs dies a San Pedro, només ens agradaria fer un parell de tours pel desert. Comencem a mirar preus i un dels que ens feia més il•lusió, que era un nocturn d’observació d’estrelles i visita a un gran telescopi (Atacama és un dels millors llocs del món per fer-ho) , no val la pena fer-lo ja que és força car i la lluna és casi plena i hi ha massa llum per gaudir del cel. Decidim fer-ne un força accessible de preu que té un recorregut per les valls del desert més properes a San Pedro.
Sortim a les 15:00 i la primera parada és el Valle de la Luna. Fa milers d’anys tot el desert d’Atacama era un mar que en assecar-se va deixar una capa enorme de sediments originant la Cordillera de la Sal. Aquests per acció de l’erosió de l’aigua de la pluja i el vent van donar lloc a aquest paisatge tant estrany.



Tot i ser el lloc on menys plou del món, la poca aigua que cau es barreja amb la sal del terra i fa que es dissolgui la tova capa de sediments donant lloc a aquest paisatge.
Després visitem el Valle de la Muerte.



El paisatge s’assembla a l’anterior però amb tons més rogencs i amb algunes formacions sedimentaries perfectament estratificades que deixen constància de les antigues erupcions dels volcans de la zona en forma de capes blanques de cendra.



El seu nom es deu a que la primera persona que va començar a ensenyar als visitants aquest lloc era un missioner belga. Resulta que el que ell volia dir era “Valle de Marte”, per la similitud amb aquest planeta però, degut a la seva pronuncia, la gent entenia Muerte enlloc de Marte, i així s’ha quedat.
Després passem per les 3 Marías, unes formacions rocoses que després d’haver passat per Uyuni no tenen mes interès que el de trobar-li semblances a les figures. Algú veu la granota?



Després veiem una antiga mina de sal i finalment un canyó molt estret per on passegem envoltats de formacions sedimentàries que degut al canvi de temperatura entre el dia i la nit no paren de cruixir tota l’estona.




El nostre guia ens assegura que no hi ha perill tot i que s’aprecien moltes esquerdes entre les roques.



També s’hi veuen formacions que recorden a estalactites degudes a l’erosió de l’aigua gota a gota durant milers d’anys.



Finalment acabem el tour a la Gran Duna des d’on es domina una vall espectacular i on esperem que es pongui el sol.



La posta de sol no és gaire especial ja que no hi ha ni un núvol però el que no ens esperàvem era veure sortir la lluna plena per darrera els volcans de l’altre costat del desert. Sembla una pla d’Star Wars.



La última nit a San Pedro la compartim amb l’Emma i l’Ash, una parella d’anglesos amb els qui vam coincidir a Uyuni i que s’han quedat al mateix hostal que nosaltres. Ells també viatgen durant un any i ja han passat per Nova Zelanda i Àsia així que ens donen moltíssima informació útil pel nostres propers destins. Les hores ens passen volant i ens passem la nit xerrant. Segur que algun dia ens tornarem a veure.
A Atacama hi ha moltes més coses per veure i per fer: Salars, llacunes, aigües termals, sandboarding, etc. però tot es molt car i venint del Salar de Uyuni cap d’aquestes coses ens hauria impressionat gaire. Així que l’endemà al matí agafem l’autocar que ens portarà fins a Salta al nord oest d’Argentina, ja tornarem a entrar a Xile més endavant i més al sud.

Veure més fotos

We get the hedge of the Uyuni desert and a microbus is waiting for all the tourists that, like us, are heading the Chilean border in order to arrive to San Pedro de Atacama.
San Pedro de Atacama is small town in the middle of the desert. There is no asphalt in its streets and the buildings are made with adobe. Everything in there has got the beige color of the desert.
Around San Pedro there is just a big and long desert, is the driest spot in the world. We don’t want to stay too long as the prices here are incredible high. We have a look in the tours we can join and the one which looks like more interesting is about an evening tour to watch the stars. Apparently this is one of the best places in the world to see them. Finally we don’t do it because it’s almost full moon and they actually don’t do it in full moon as there is too much light to see the stars. It’s also quite expensive so, never mind!
The one we do is a tour trough the closest spots of the Atacama Desert that gets different landscapes. The desert used to be a sea many years a go, so when the water dried, the land that remained had a lot of sediments plus salt. So because of these land properties, when eventually rains, it gets these weird shapes that looks like the moon land images that we’ve always seen in the movies.
There is actually The moon Valley and the Death Valley which are amazing.
We also walk trough a canyon, visit and old salt mine and we end with an incredible sunset from the Big Dune. The sunset itself is not that spectacular but the big moon that we weren’t expecting.
On the evening we have dinner with Emma and Ash, an English couple who have also been traveling around for a year. They have already been in New Zealand and Asia and that night they told us a lot of useful information for our next adventures!

See more pictures