Illa gran, illa petita

Des de Ko Bulon agafem una barca que ens portarà al continent. Arribem en bus fins a Trang i des d’allà agafem un altre que ens durà a l’illa de Ko Lanta, a la que s’hi arriba creuant amb ferri dins del bus.
Ko Lanta és una illa molt més gran i turística que les que hem vist, així que tenim la sensació que a partir d’ara això serà un altre rotllo. No esperem trobar més illetes com Ko Bulon o Ko Tarutao, gràcies a Déu, un cop més estem totalment equivocats.



Ko Lanta és una illa de 24 quilòmetres de llarg amb una costa plena de platges bastant desenvolupades, i l’altra costa vorejada de manglars i poblets de pescadors. Al mig és força muntanyosa i verge.



Ens allotgem en una de les llargues platges plenes de bars, restaurants i bungalows. L’aigua és força tèrbola i les platges tampoc són tant maques com les que hem estat veient aquests dies, així que lloguem una moto i anem a veure la resta de l’illa.
Les platges del sud són una mica més maques i molt més tranquil•les, però amb l’aigua de color de gos quant fuig, no llueixen gaire.




La calor és impressionant i amb la moto es va molt bé. Al final la carretera es converteix en una camí que no para de pujar i baixar amb un pam de pols rogenca. A l’extrem de l’illa hi ha una reserva marina amb una platja per la que s’ha de pagar, així que girem cua i dinem en una de les platges solitàries.



Seguim cap al nord per la costa est i anem veient com a mida que avancem, l’illa es torna més turística. Es nota que és un lloc amb un creixement ràpid i caòtic que ha deixat la costa est bastant lletja. A dalt de tot hi ha el poble on arriba el ferri i les barques d’altres illes. Està ple de botigues de souvenirs, roba, i agències de viatges. De la vida abans del turisme no en queda ni rastre.




En canvi al poble de Ban Ko Lanta, Old Lanta pels turistes, a la costa Oest, no hi té res a veure. És un poblet tranquil al costat del mar on tot és més barat i més de debò i on hi arriben pocs turistes. També hi ha un moll d’on surten barques cap a altres illes així que preguntem per escapar-nos de Lanta d’aquí un parell de dies.





La costa oest no té platges i això l’ha salvat de córrer la mateixa sort que l’altra part de l’illa. Seguint cap al sud l’illa es torna encara més relaxada i la vida normal, la d’abans que arribés el turisme, es deixa veure una mica més.


Això és el Tàkrâw o futbol siamès, un esport que es practica al Sud Est Asiàtic, sobretot a Tailàndia i que és espectacular. Aquí a l’illa s’hi juga molt. En un moment passem per davant de quatre camps amb nois jugant.



És una mena de futvolei que es practica amb una pilota buida originalment de fibres naturals com de vímet. A qualsevol poblet trobes camps d’aquests amb tíos que fan unes xil•lenes increïbles.



Més al sud passem per un poble de Chow Lairs (pescadors nòmades) que és el primer assentament fix al que es van veure forçats a establir-se.




També passem per un cementiri Chow Lair a la bora del mar. Diuen que als morts també els hi agrada estar a prop del mar on han viscut i un cop a l’any hi fan una festa on canten i ballen fins l’endemà al matí, perquè els morts també es diverteixin almenys un cop l’any.




Estem de sort, a Old Lanta és l’últim dia d’un festival cultural anual amb balls tradicionals, paradetes de tot tipus i actuacions al carrer. Sembla que mentre la costa golfa segueix creixent i desdibuixant la identitat cultural de l’illa, a l’est, com a mínim, intenten conservar el que encara no han perdut, mentre intenten treure també alguna cosa del turisme menys gos que es passa per aquí.
Ens hi passem una bona estona veient els balls-art marcial,



veient les dones cuinar de manera tradicional o menjant uns grills fregits,



o unes larves ben cruixents.



De tornada a la “nostra” platja podem gaudir d’un espectacle molt més per giris que també té la seva gràcia.



L’endemà anem a fer un tour per fer snorkel i veure altres illes del voltant.



Les illes són la majoria pics de roca que surten del mar, molts estan plens d’estalactites i de coves.




L’snorkel és decepcionant, només hi veus dotzenes de culs blanquets. Als llocs d’snorkel hi ha sempre cinc o sis barques carregades de turistes. A més hi ha molt poca visibilitat i els coralls no són gran cosa. Per si fos poc tenen la mania d’alimentar els peixos per a que vinguin a menjar a un pam dels turistes, cosa que ja hem vist uns quants cops i ens comença a fer molta ràbia.
Quant ja no tenim gaires esperances en el que ens queda de tour, parem a la Emerald Cave. Al costat d’un foradet petit en una immensa roca-illa hi ha una vintena de barques, vaixells i velers plens de turistes. Els voltants de la cova són plens de turistes amb armilles salvavides surant com olives.
La Moni i jo ens mirem i no podem evitar riure. Com a mínim ens divertirem una estona. Ara ni ens en recordem que hem perdut la bateria de la càmera aquàtica.
Ens llencem al mar i seguim al nostre guia “nedant” com gossets al seu darrera (es impossible nedar amb un salvavides d’aquests, ja ho saben això el fabricants de salvavides?) Passem pel costat de grups de tailandesos que van lligats entre ells com una tira de salsitxes. La cridòria és insuportable. Entrem a la cova nedant com podem i de seguida és tot fosc, els crits de la gent que omplen l’estret túnel ple d’aigua són insuportables. Els guies porten un llum per a que els segueixis però en aquest mar de cames i braços és impossible no perdre’t.
De cop es veu la llum al final del túnel i al final d’aquest una platgeta mínima d’aigua turquesa. Arribem a la platgeta, aixequem el cap i al•lucinem.
Estem en un forat al vell mig d’una muntanya, rodejats totalment de parets de pedra entapissades amb mil verds diferents. El lloc sembla el cràter d’un volcà però en comptes lava hi ha una platgeta i un petit bosc frondós. Sembla ser que els pirates de la zona amagaven tresors aquí però no se n’ha trobat cap. El lloc és tant especial que quasi t’oblides de les més de cent persones que hi ha. Quina ràbia no haver portat la càmera aquàtica.
Després parem a dinar a Ko Ngai, una altra illeta del voltant i ens n’enamorem.




Ko Ngai té dues patges habitades, una més llarga i desenvolupada, i l’altre molt més petita i on hi ha un sol resort. Afortunadament parem a dinar a la platgeta petita i és quant descobrim aquesta meravella d’illa.



És una platja petita de sorra blanca i aigües turqueses que queda protegida per roques altes i escarpades a ambdós costats, i que té al seu darrere un munt de cocoters altíssima i darrera una selva verda impressionant. L’únic resort de la platja consisteix en una dotzena de cabanes de bambú repartides pel palmeral.



Agafem un caminet que surt de la platja i s’endinsa per la selva per arribar a les altres platges de l’illa.



L’illa mai ha estat habitada i caminar pel seu interior és una meravella. Pel camí no ens trobem ningú, només nosaltres, la selva frondosa i el soroll dels animals que s’amaguen a l’interior.



A uns 20 minuts de camí trobem uns Chow Lairs netejant roba en un pou (un forat excavat a terra) d’aigua, uns metres més enllà trobem una platja de pedres on més Chow Lairs mengem, xerren i dormen. Se suposa que ja no en queden de nòmades, que tots tenen una casa, potser aquests s’han escapat de terra ferma per tornar al mar o potser és la seva idea d’unes vacances.
No podem continuar explorant l’illa ja que el nostre tour ha fet una paradeta d’una hora per dinar i hem de tornar. Abans de marxar però preguntem quant costen les cabanes i decidim tornar-hi en un parell de dies.



Tornem a Old lanta i busquem transport per l’endemà veure una petita illa, Ko Bu Bu, i demà passat tornar a Ko Ngai.



Ko Bu Bu és una petita illa privada on no hi ha res a fer ni gairebé ningú. L’illa té una platja gran i algunes petites al darrera. Es pot creuar pel mig en menys de 10 minuts. Estar en una illeta mínima sense veure res ni ningú tot un dia et fa pensar en com seria viure com un Chow Lair o imaginar-te ser nàufrag.




Després d’un dels dies mes buits i relaxants dels últims mesos tornem cap a Lanta i gaudim del capvespre i la cuina tailandesa.




L’endemà anem a Ko Ngai. Anem directament a la platja de la que ens vam enamorar i ens hi passem quatre dies passejant, parlant o estirats a l’ombra a la vora del mar. Veient com puja i baixa la marea i com passen els dies lentament. Amb permís de Ko Bulon, l’illa que més hem gaudit a Tailàndia. La propietària del resort, la Malin, és encantadora, i els quatre turistes que ens hi estem a penes ens veiem però ens saludem com si fóssim veïns de tota la vida.





Aprofitem també per visitar la platja més desenvolupada de Ko Ngai, a l’altre banda de l’illa, que s’hi arriba travessant la selva.
Aquesta platja està plena de restaurants i resorts, un rere l’altre. No té la meitat d’encant que té la nostra platja i està molt més atapeïda de gent. L’aigua però, és més turquesa aquí.




Les postes de sol, els capvespres i les petites cales amagades entre les roques fan de la nostra petita platja de Ko Ngai, un dels llocs més bonics on hem estat.





Que què hi fem aquí? Res. Buidor, descans, uns dies sense plans, emocions ni preocupacions. El que haurien de ser unes bones vacances. En el nostre cas vacances de les vacances.
Les platges de Ko Lanta no són de les més maques de Tailàndia, si vols un lloc tranquil de platja no es pot ni comparar amb les illes més petites del sud del mar d’Andaman. Si busques festa, la animació nocturna i els locals de Lanta segur que no li arriben ni a la sola de la sabata als de Phi Phi, Ko Samui o Ko Pagnan. De totes maneres en guardem un bon record, i no sabríem explicar per què.
Ko Lanta és molt bona illa per escapar-se de Ko lanta.
Gràcies a haver passat per aquí hem descobert Ko Ngai, un dels llocs que més enyorarem quant arribem a casa, un d’aquests llocs que desitjaries que no canviés mai per poder tornar-hi d’aquí a molts anys i comprovar que la memòria no sempre t’enganya.

Veure més fotos

We leave Ko Bulon and arrive to Ko Lanta. This is a bigger island where you need transport to move around as it is 24 km long. Ko Lanta is almost part of the continent as it’s just split with it for a thin river that you cross in the bus within the ferry. That’s the reason why it’s more development and touristy that the other we’ve seen so far.
Ko Lanta isn’t very nice. The beaches are long but the water is not turquoise, so they are not that special. Also the amount of resorts, restaurants and shops all around the coast make the island even uglier. On the other hand, the good thing about Ko Lanta is that from here you can explore some other places like some remote little islands, caves and snorkeling spots. So, the first couple of days we rent a motorbike and explore the whole island. The most interesting spot of the island is the south Old Town where the people who live there still live like they used to do years a go.
That nigh we enjoy the last day festival in the Old Town with some interesting dance shows and some weird local food.
The next day we join a tour to do some snorkel and spot some other islands. The snorkel is very disappointing as the visibility is very bad and also there are hundreds of boats around the snorkel spot so also thousand of people snorkeling around… which makes it very sad indeed. They also throw food to the fishes so they come where the tourist are which is also quite pathetic.
When we were almost thinking that that tour was a complete disaster, we arrive to the Emerald Cave. We jump from the boat, like all the other thousand of people in the other boats, and follow our guide to a hole in the big and tall rock just in front of us. Once in the hole we keep swimming and go into the absolute dark of a cave. We swim for about 5 minutes and we already see a light and a small beach at the end of the tunnel. When we get out of the cave the scenario is awesome. We are in hole in the middle of a rock surrounded by rock walls with vegetation and trees all around, and with that stunning turquoise little beach in our feet. The place is unbelievable but the hundreds of people all around spoil the place. In the past, the pirates used to hide their treasures here, although nowadays never has been found.
After that, we stop in Ko Ngai, a little island for just one hour to have lunch. As soon as we spot it from the boat we just fall in love with it. This is a little turquoise water beach with white sand that hides underneath it a dense jungle with palm trees. It’s also protected by rocks on the both sides and there is just one modest resort with a dozen bungalows spread around the land. We walk around the island and take a trail to get to the other beaches. The trail crosses the jungle and it’s absolutely fantastic path as we are just the only ones doing it, the only we hear are the animals hiding in the jungle and as we walk by we hear the sea again. We don’t have time to get to the main beach, the more developed and long but we don’t care as that little one is perfect for us. We have to go back to Ko Lanta but we decide to go back to in a couple of days as this is the quietest and beautiful beach we’ve even been.
Before going back to Ko Ngai, we go to Ko Bu Bu for one day. This little private island is just 30 minutes off shore of Ko Lanta. There’s basically nothing to do here and nowhere to go, as in 10 minutes you can walk through the whole island. There are just a couple of persons so this is the perfect place to have a rest and imagine yourself as a shipwrecked person.
Next day we go back to Ko Ngai. There are just three couples in the resort so we are almost alone and have the beach for us. This time we explore the whole island and also the more developed beach. That beach is full of restaurants and resorts, so this is not as quiet as our beach but the turquoise of the water here is stunning.
We spend in Ko Ngai 4 days chilling out and talking about us and the future. That little island will have a place in our hearts forever.

See more pictures

Turquesa Andaman

Sortim de Kuala Lumpur en autobús cap al nord. A la tarda arribem a Tailàndia i fem nit a Hat Yai abans d’anar cap a les illes del mar d’Andaman.
La costa del sud-oest de Tailàndia està esquitxada de centenars d’illes i illots muntanyosos que treuen el nas sobre un mar turquesa.



La primera illa que visitem és Ko Tarutao, que forma part del Parc Natural que porta el mateix nom. És una illa d’uns 20 quilòmetres de llargada amb muntanyes i platges totalment verges. Fa 60 anys hi havia una presó de presos polítics i una de presos comuns. En aquella època hi havia cocodrils per tota l’illa i els presos gairebé no necessitaven vigilància. Durant la segona guerra mundial el vaixell que portava les provisions a la presó va ser enfonsat i els presos i el guardes van començar a campar per l’illa buscant alguna cosa que menjar. Un dia un vaixell de càrrega va passar molt a prop de la costa i els guardes i els presos que encara no havien mort de fam, ofegats a mig camí del continent o, devorats pels cocodrils, van assaltar el vaixell i se’l van quedar. Des de llavors van començar a campar pel mar d’Andaman com a pirates atacant a tot vaixell que passava i dominant durant uns anys tota la costa oest de Tailàndia i Malàisia.



Actualment a Ko Tarutao només hi ha un allotjament del govern, i un petit resort privat en una platja apartada. L’illa té camins que passen pel mig de la selva i és molt fàcil observar-hi macacos, langurs o hornbills.



Els langurs són uns micos més grans que els macacos i amb una careta encantadora. No us recorden una mica als Ewoks? Són molt curiosos i força intel•ligents, tenen una estructura social molt desenvolupada i es mouen en grups de fins a 30 individus. Les cries neixen totalment pèl roges i destaquen moltíssim als braços de les seves mares.



A l’illa hi ha una calma i una tranquil•litat absolutes, inclús pots llogar una tenda de campanya i acampar en una platja solitària.



Sortim a caminar fins a la platja més llarga de l’illa. Després de 2 hores caminant sota el sol arribem a una platja intacta d’uns quants quilòmetres de llargada on hi venen a niar tortugues. Aquí els sorolls de la muntanya i la selva es barregen amb la remor del mar.
En tot el dia només veiem 4 persones.





Tornem a la nostra cabana i arribem just per pujar un petit turó i veure la posta de sol.



Des d’aquí es veuen algunes illes de formes ben curioses. Tot i estar molt agust a Ko Tarutao ens entren ganes de veure’n més i decidim marxar l’endemà.



Ko Lipe és una altra cosa. És una illa petita, habitada i força turística, però a canvi té unes platges espectaculars. Aquí el color de les seves tranquil•les aigües ens deixa sense adjectius. Li direm simplement turquesa Andaman.



La gent que viu a Ko Lipe són majoritàriament Chow Lairs o gitanos del mar, una gent de raça malaia que han viscut durant segles de manera nòmada en aquestes illes i que s’han vist obligats a abandonar el nomadisme en els últims 50 anys.



Des de fa uns 15 anys molts inversors han comprat els millors terrenys de les illes per al turisme i els han obligat a quedar-se a les més petites, però tot i així encara mantenen bona part dels seus costums i la seva hospitalitat de poble nòmada. Alguns d’ells obren petits negocis per als turistes i la majoria es dediquen a portar als turistes en les seves barques de pesca d’una illa a una altra o per fer tours o anar a bussejar.
A Ko Lipe però s’ho han muntat millor, les barques ràpides que porten a la gent des del continent o d’altres illes no arriben a la platja, es queden a 50 metres de la costa en un vaixell antic que fa d’estació i allà els turistes hem d’agafar una de les seves barques per que ens porti a la platja principal i sigui el transport més absurd que has pagat mai o bé que et porti a una de les altres platges de l’illa i t’estalviï una bona caminada per un euro.



Ko Lipe està en aquell punt de no retorn pel que fa al desenvolupament del turisme. Probablement d’aquí a una dècada ja haurà perdut gran part del seu encant, però ara mateix ofereix una mica d’animació per la nit i un munt de bars a la platja principal
(que pel nostre gust ja està massa construïda i atrafegada), però també platges més tranquil•les on descansar, mentre encara manté part de la seva personalitat i cultura pròpia.
Ens deixem endur totalment pel ritme de l’illa i la indulgència d’aquestes aigües i aquest sol, i ens hi estem una setmana literalment gratant-nos-els.




Ja ens perdonareu per publicar aquestes fotos mentre allà us foteu de fred però deixeu-nos dir que ara mateix no ens aniria gens malament una miqueta de neu.



Després de Ko Lipe anem a Ko Bulon. Aquesta illa és molt més petita i tranquil•la però també habitada i amb una personalitat molt més marcada.



Ens estem en unes cabanes sobre un turó al mig de l’illa des d’on veiem una punteta de mar i les llums dels pescadors que s’endinsen al mar després del capvespre.
Per arribar a les platges més boniques hem de caminar 10 minuts passant pel mig d’un trosset de selva. A mida que avances pel caminet el turquesa comença a escolar-se entre les fulles fins que envaeix tot el fons i a tu t’envaeixen unes ganes boges de llençar-t’hi corrents.





La sorra aquí és molt blanca i la platja ben llarga. A Ko Bulon no hi ha massa resorts, ni massa restaurants ni gairebé cap botiga. Només la vida tranquil•la dels pocs habitants de l’illa i quatre turistes que de seguida ens contagiem de la calma i el bon rotllo de l’illa.




Ara ens adonem que aquesta illa sí que està al punt just de desenvolupament i no Ko Lipe, esperem tornar a equivocar-nos ja que encara ens queden unes quantes illes per veure.



A les illes del mar d’Andaman i pots fer milers de fotos espectaculars, però també experimentar-hi algunes coses que no es poden explicar amb una foto i que costen d’explicar amb paraules: Estirar-te en una hamaca a fer una cervesa en una nit de lluna plena a la platja amb la llum de la lluna il•luminant la sorra blanca i fent tanta claror que fins i tot el mar es veu turquesa.
Ajeure’t en un bar al cim d’un turonet amb reggae tailandès de fons i veure com el taronja encegador de l’última llum del dia es filtra entre les fulles de la selva que t’envolta mentre els sorolls de la nit comencen encendre’s.
Xerrar amb una yaya, cadascú amb el seu idioma, sense entendre res del que diu l’altre.
Esperar gairebé una hora per a que et serveixin el sopar i quant ja estàs mort de fam trobar-te que et porten el més bo i abundant que has menjat en mesos per menys de dos euros. Amb unes gambes que farien enrogir d’enveja a les de Palamós i de vergonya a quasi totes les altres.



No esperàvem trobar tanta tranquil•litat a les illes de Tailàndia, sobretot amb aquestes platges i amb aquest mar turquesa, és un petit miracle que encara quedin llocs com Ko Bulon on sentir-te en una altre planeta que gairebé ningú més coneix.



No podem quedar-nos-hi per sempre però prometem seguir buscant entre aquest turquesa Andaman a veure si hi trobem més perles. De moment ens quedem amb Ko Bulon com la nostra perla negra particular. Paradís és una paraula força ambigua, propensa al tòpic i molt trillada així que de moment ens abstindrem de fer-la servir, tant de bo d’aquí a poc trobem un lloc on no ens en puguem estar i ens la fem a sobre.

Veure més fotos

We leave Kuala Lumpur by bus and get the Thailand border in the afternoon. That night we sleep in Hat Yai, which is the closet door to the Andaman Islands pier.
There are a lot of little islands on the Andaman see and we finally decide to visit a couple of them which looks quite and beautiful.
The first one is called Ko Tarutao and is one of the islands of the National Park with the same name. This is not an amazing turquoise waters island but is very quiet and you can walk trough the jungle and see plenty of birds and monkeys.
We stay there for a couple of days and move to Ko Lipe. This one is something different. This is a much more a touristy island with plenty of hotels, restaurants and shops but the beaches here are absolutely stunning. There beach where we choose to stay has a gorgeous turquoise clear waters and white sand all along the beach. Is also a very quiet beach, a family-couple kind of.
On the other side of the island there is that other beach, the main one, which is full of bars and restaurants. In the night, the bars put some tables with candles and cushions in the sand. There is also a little path that communicates one beach with the other and this path is full of restaurants, hotels, bars and shops.
There are also people living in that island which use to run little business for tourist like little restaurants or shops. They are called Chow Lairs, the gipsy of the sea, because many years ago they use to leave in a nomadic way from one island to another. Nowadays they have been forced for the government to settle down and they have gone to the little islands.
We just fall in love with that island and stay there for one week just chilling out.
After that week we move on to Ko Bulon. This is the smallest of the three islands we have been so far and also our favorite one. Ko Bulon has also an amazing long white sandy beach with turquoise water, but there aren’t many tourists in here and not many restaurants or resorts neither, just the enough ones.
We choose some cottages just in the heart of the island in the top of the hill where we can also see the beach and have 10 minutes walk to it through a jungle trail.
There are also Chow Lairs living here and they also run little business for tourists where you normally can find cheaper things.
We also fall in love with Ko Bulon for its tranquility, beauty and awesome food, so we stay there for another relaxed and quiet week…

See more pictures

La Ciudad

Dejamos Sulawesi y nos despedimos de Indonesia. Es el país donde más tiempo hemos estado y seguramente se merecería un post de despedida pero vosotros seguro que tenéis ganas de ver sitios nuevos y que os contemos otras cosas y nosotros tampoco tenemos ganas de ponernos sentimentales, a estas alturas del viaje ya duele un poquito ponerse tontorrón cuando miras atrás, así que solo diremos hasta pronto Indonesia.
Bueno, por lo menos dejadnos decir que es un país increíble, con mil caras, paisajes impresionantes, playas acojonantes, una naturaleza alucinante y gente encantadora. Además es barato y poco turístico. Como no, también tienen sus inconvenientes y alguna vez hemos tenido ganas de estrangular a algún simpático indonesio pero eso entra dentro de lo normal. Resumiendo, un país impresionante que nos acompañará por el resto de nuestras vidas. Ojala podamos volver pronto.
Volamos desde Manado, en el norte de Sulawesi, hasta Kuala Lumpur en la Malasia peninsular. Llegamos bastante perjudicados, caminar 10 horas por la selva completamente mojados no es muy recomendable. Mónica tiene bastante fiebre así que buscamos un “buen hotel” y descansamos. Una ciudad como Kuala Lumpur nos vendrá muy bien para reponer energías.

Kuala Lumpur es la capital de Malasia. Hace 150 años ni siquiera existía y hoy es una de las ciudades más modernas del Sureste Asiático. Rascacielos, monorraíles elevados y centros comerciales por todas partes.

Mónica se queda en cama un par de días mientras Pau explora un poco la ciudad. Rascacielos, mezquitas, calles hechas polvo al lado de centros comerciales de lujo, monorraíles elevados ultra modernos pasando por barrios chinos e indios llenos de puestos de comida y de gente. Parece una ciudad rara, una buena mezcla.



El centro de la ciudad es un pequeño barrio colonial alrededor de Merdeka Field, es decir, el campo de la libertad. Os imagináis a Mel Gibson encima de su caballo gritando MERDEEKAAA! Nosotros sí.
Aquí es donde los malayos consiguieron la independencia de los ingleses en 1957.



La mezcla de edificios coloniales, arquitectura islámica y rascacielos es bastante divertida.



Cerca está Chinatown, un pequeño barrio que rodea una calle con un mercadillo permanente de ropa, comida y artículos variopintos. Por ejemplo, un señor asando castañas con piedras calientes que nos recuerda el frío que todavía debéis estar pasando.



El templo chino de Chinatown está muy concurrido. A pesar de que el barrio chino no es muy grande, en la ciudad vive mucha gente de origen chino.




También hay muchos indios y bangladeshis, también con su barrio, Little India, donde hay tiendas y comida indias. Aquí prácticamente todo el mundo es indio y los olores y los sonidos de las calles deben parecerse bastante a los de una ciudad india.



El barrio no es bonito pero pasear por sus calles es tan agradable como peculiar. Paseamos un rato, comemos y curioseamos en algunas tiendas.
Lamentablemente están restaurando el templo hindú desde hace un par de siglos y se puede ver el interior pero nada del edificio.



El barrio más visitado de la ciudad es la zona de los rascacielos. Muchos de ellos tienen influencias de la arquitectura islámica.



Los transportes públicos también son muy modernos. El metro viaja sin conductor y se puede ver el túnel desde dentro del vagón.



El monorraíl está presente por todo el centro de la ciudad y le da un toque futurista al paisaje.



La mayor atracción de la ciudad son las Torres Petronas. Hasta hace poco eran las más altas del mundo. Estas dos torres de 90 plantas son, para que os hagáis una idea, más del doble de altas que las torres Mapfre de Barcelona. Son una mezcla de edificio supermoderno, con la tradición islámica. Un monstruo de acero y vidrio minimalista y exuberante a la vez.



De noche parece una nave espacial a punto de despegar.



En realidad la atracción turística con más visitantes es la vecina torre de telecomunicaciones KL Tower.



Desde el mirador de la torre se tiene una vista impresionante de toda la ciudad, especialmente de los rascacielos y de las torres Petronas. La KL Tower es el doble de alta que la de Collserola en Barcelona.
El barrio financiero desde aquí parece de lego.



A medida que va anocheciendo y los rascacielos se van iluminando, la ciudad cada vez parece menos real.





Dentro de los límites de la ciudad hay uno de los parques urbanos más grandes del mundo con selva calificada como virgen. La ciudad es tan grande que los límites se pierden entre el horizonte y las nubes.



Los centros comerciales están por todas partes. Hay algunos monstruosos como el Times Square (que incluye un parque de atracciones en su interior, con montaña rusa y todo) otros más pijos como el que está debajo de las torres Petronas, o los de tecnología donde cualquier freakie de la electrónica se volvería loco.
Los centros comerciales siempre están llenos de gente, la mayoría turistas y algunos de mucho nivel. Está lleno de saudíes y árabes de mucha pasta comprando de todo. Ellos llevan polos de Ralph Lauren, zapatillas de marca, pantalón corto y gorra de béisbol mientras que ellas llevan un velo negro por el que solo se escapan las puntas de los pies y los ojos. Kuala Lumpur es la ciudad musulmana más moderna y con más centros comerciales del mundo y los musulmanes con más dinero tarde o temprano pasan por aquí. No es de extrañar ya que hay tiendas de todas las marcas de ropa del mundo y toda la electrónica de última generación. No es difícil volverse un poco loco. De hecho Pau no se puede aguantar y se compra un superteléfono con teclado, Windows, wi-fi, GPS, doble de queso y huevo duro por menos de la mitad de lo que cuesta en España. También compramos unas gafas y lentillas para tres meses. Están tiradísimas de precio y no nos podemos resistir.
Hubiéramos comprado muchas cosas más pero nuestros bolsillos no nos lo permiten, menos mal. Para ser sinceros, nos apetece consumir. Después de 10 meses sin comprar prácticamente nada, sin ningún capricho, nos damos cuenta de que lo echamos de menos, de que somos consumistas como el que más.
Seguramente es lo que tiene una gran ciudad moderna como Kuala Lumpur. Tiene la capacidad de transportarte a casa aunque estés a miles de kilómetros. Vuelves a sentir las necesidades de tu vida normal aunque en realidad no te haga puñetera falta un teléfono móvil o un vestido ideal.
Las grandes ciudades, sobretodo las más modernas, son todas casi iguales. Los malayos simpatiquísimos y extrovertidos aquí no te dan ni los buenos días cuando coincides en un ascensor. Aquí ya no somos raros, la gente ni siquiera te mira, además la ciudad está llena de turistas.
Las ciudades modernas transmiten ese calor tibio de lo conocido, lo seguro, algo que a un viajero, que se supone busca todo lo contrario, de vez en cuando no le viene mal. No solo para descansar, también para digerir tanta novedad y para poder valorar más lo que viene por delante que seguro será muy diferente a la uniformidad de las ciudades modernas.

Ver más fotos

We leave Indonesia and fly to Kuala Lumpur in Malaysia. When we arrive there Monica has got fever so we look for a nice hotel where we will rest for a couple of days. Kuala Lumpur is one of the most developed cities in South East Asia. 150 years ago it didn’t even exist, and nowadays is a big city with plenty of skyscrapers and malls all over the city. There are also the famous Patronas towers, which a few years ago where the tallest of the world. They are quite impressive and in the evening they look amazing with all the light illuminating them.
We visit the telecom tower which is just in front of the Patronas towers. From there we have a good view of the whole city and the skyscrapers.
There are also Chinatown and Little India to walk around. It’s not specially a nice nor warm city; it’s just a big city which has been developed very quickly without any order or taste. To walk around is not very comfortable as the city is clearly made for the cars and the pedestrians have no sidewalks most of the time and have very little time to cross the streets.
Anyway, our few days here have been well worth to rest, get over the cold, get our Thailand visa and do some shopping. Fair enough!

See more pictures