Sortim a veure la ciutat. Valparaíso és una successió de turons que s’alcen al voltant d’una badia que és un dels principals ports del país. A dalt als turons s’hi pot pujar amb ascensors antics de tipus cremallera. En aquests turons hi ha barris tranquils plens de cases precioses modernistes i victorianes, moltes d’elles abandonades.
Quasi sempre amb un toc cutre i un aire decadent.
D’altres són horribles, estan fetes pols i s’amunteguen com poden per sobre els turons.
Aquests barris de dalt dels turons tenen un cert aire decadent i envellit però les parets aquí estan més vives que a qualsevol lloc del país.
Des d’aquí dalt la vista és una barreja força curiosa.
No sabem que té, però Valparaíso ens agrada. Serà aquesta barreja de modernitat i decadència, de cases precioses abandonades i edificis d’oficines lluents i horribles, de parets velles amb pells noves de colors joves.
Tenim la sensació que pels carrers d’ aquesta ciutat horrible i preciosa alhora desfilen la mort i la vida agafades de la mà.
L’estrella de Valparaíso però és la casa del poeta, polític, diplomàtic i “bon vivant” Pablo Neruda. Va viure la major part de la seva vida en aquesta ciutat que adorava i quant va poder es va construir aquesta casa dissenyada per admirar-la. El seu gust pels objectes i el col•leccionisme, per l’arquitectura i la decoració, pel mar i els vaixells donen com a resultat una casa carregada però acollidora i plena de sorpreses. La seva voluntat de construir els espais poèticament i de manera viva, d’entendre el disseny d’interiors com un joc, fan de la casa un plaer per als sentits.
A dins la casa no s’hi poden fer fotos així que només us podem recomanar, per si passeu a prop de Valparaíso que no us perdeu la casa d’aquest tros de poeta i tros de personatge.
No podem evitar reproduir uns versos que li va escriure el poeta a Valparaíso quant s’hi amagava als seus barris més pobres perseguit per motius polítics.
En mi día solitario el mar
se alejaba: miraba entonces
la llama vital de los cerros,
cada casa colgando, el
latido de Valparaíso:
los altos cerros desbordantes
de vidas, las puertas pintadas
de turquesa, escarlata y rosa,
los escalones desdentados,
los racimos de puertas pobres,
las viviendas desvencijadas,
la niebla, el humo extendiendo sus
redes de sal sobre las cosas,
los árboles desesperados
agarrándose a las quebradas,
la ropa colgada en los brazos
de las mansiones inhumanas,
el ronco silbato de pronto
hijo de las embarcaciones,
el sonido de la salmuera,
de la niebla, la voz marina,
hecha de golpes y susurros,
todo eso envolvía mi cuerpo
como un nuevo traje terrestre
y habité la bruma de arriba,
el alto pueblo de los pobres.
...
Mirad lo que yo miro,
el huraño detritus
que dejó en la garganta de mi patria
como un collar de pus, la lluvia de oro.
Que te acompañe, caminante,
esta mirada inmóvil que perfora,
atada al cielo de Valparaíso.
Vive el chileno
entre basura y vendaval, oscuro
hijo de la dura Patria.
Vidrios despedazados, techos rotos,
muros aniquilados, cal leprosa,
puerta enterrada, piso de barro,
sujetándose apenas al vestigio
del suelo.
Valparaíso, rosa inmunda,
pestilencial sarcófago marino!
No me hieras con tus calles de espinas,
con tu corona de agrios callejones,
no me dejes mirar al niño herido
por tu miseria de mortal pantano!
Me duele en ti mi pueblo,
toda mi patria americana,
todo lo que han roído de tus huesos
dejándote ceñida por la espuma
como una miserable diosa despedazada,
en cuyo dulce pecho roto
orinan los perros hambrientos.
Amo, Valparaíso, cuanto encierras,
y cuanto irradias, novia del océano,
…
Amo tus criminales callejones,
tu luna de puñal sobre los cerros,
y entre tus plazas la marinería
revistiendo de azul la primavera.
Que se entienda, te pido, puerto mío,
que yo tengo derecho
a escribirte lo bueno y lo malvado
y soy como las lámparas amargas
cuando iluminan las botellas rotas.
Santiago, la capital, és una altra història. Segurament no li dediquem el temps que mereix una ciutat com aquesta, però a nosaltres, tot i tenir algun racó maco, no ens acaba de dir res.
No és una ciutat especialment lletja ni bruta ni caòtica, com d’altres capitals llatinoamericanes, però tampoc li sabem trobar cap encant especial. Simplement passem un parell de dies rondant desordenadament pels seus carrers. Segurament ja tenim el cap a Nova Zelanda i mentre caminem per la ciutat buscant algun racó especial no podem evitar imaginar el que ens espera i recordar tot el que hem pogut esgarrapar d’aquest enorme continent.
Però per ser justos i intentar explicar-vos alguna cosa de la capital de Xile direm que als carrers hi ha força vida.
S’hi poden trobar des d’humoristes de carrer
o impressionants blues-man’s cecs
fins a carxofes que saben que són flors
o rodamons amants dels escacs.
Pels més nostàlgics direm que la figura d’Allende torna a ser present a prop de la reconstruïda Casa de la Moneda.
Algunes de les seves cèlebres frases demostren que era un optimista incurable i un pèssim endeví.
I molt a prop d’on el nou Xile ret homenatge al seu President màrtir trobem un vestigi de valor incalculable del vell Xile: un “Café con piernas”.
Aquests “simpàtics” establiments són bars on els homes poden anar a fer un cafè mentre gaudeixen de les cames de les cambreres. La clàssica barra de bar ha estat adaptada per tal de facilitar la tasca als estressats homes de negocis i funcionaris que venen aquí a desconectar de les tensions diàries. Quins collons!
Les contradiccions semblen perseguir-nos en aquest país. Un país que després d’un cop d’estat i gairebé dues dècades de dictadura té una presidenta socialista i divorciada, que gaudeix, en un país majoritàriament catòlic i força conservador, de la millor valoració popular i índex d’aprovació de llatinoamèrica.
Tot i això a les properes eleccions el partit de la presidenta sembla ser que no podrà amb el candidat de la dreta. Algú entén alguna cosa? Aquí els cartells electorals només porten les cares dels candidats i no els noms o logos dels partits. Al carrer, tot i ser una democràcia de les mes noves (en aquesta última etapa post Pinochet) sembla que el desencant està molt estès.
Així un cop més només podem confirmar que Xile ens sembla una contradicció dintre d’una contradicció, un país que després del trauma es mira a sí mateix al mirall de la modernitat i no sap si es reconeix.
És clar que això només és el punt de vista d’algú que només està de pas i que no ha pogut dedicar-li al país tot el temps que es mereix. Tot i això per ser totalment honestos hem de dir que deixem Xile sense gaire pena ja que no és un país que ens hagi agradat especialment ni on ens hàgim trobat especialment a gust. Els preus dels allotjaments, (que són de primer món per habitacions sovint casi tercermundistes), entrades a parcs naturals, activitats i demés han fet que no li dediquem el temps que hauríem volgut. Segurament també i té a veure que ja tenim el cap a un altre lloc. Ara comença una marató d’avions i d’aeroports fins que d’aquí a 3 dies arribem a l’aeroport d’Auckland (Nova Zelanda). Així que com sempre, sense mirar gaire enrere, li diem fins aviat a aquest tros de continent del que, com dèiem, només hem pogut esgarrapar el que hem pogut però que ens ha deixat marcats a foc alguns del millors moments d’aquest viatge.
Veure mes fotos
Our next stop in Chile is Valparaíso, a city built on the hills surrounding a bay.
It has very beautiful and horrible buildings, a decadent charm, but it’s also culturally alive. We don’t know exactly why but we like it and feel very comfortable. Maybe it’s because of the though contradiction between the decadent flavor and the youth colorful that you can find in some corners of the city. In Valparaíso lived for a long time the Chilean poet and politician Pablo Neruda. We visit the house he used to live when he was in Valaparíso and it is fantastic. Pictures were not allowed so we are afraid we can’t show any. In the Spanish version of that post, there is a poem that Neruda wrote to Valparíso. Again, we can’t translate this into English.
After just a couple of days in Valparaíso, we move to Chile main city, Santigo de Chile. We know that we don’t spend enough time here to be able to judge the city properly, but in our short stay we don’t really fancy it that much. It’s not especially ugly, dirty or poor as many other capital cities in Central and South America, but is just that we don’t find anything especial here or maybe is just that our minds are already somewhere else, due to the fact that in 2 days we are flying to New Zealand.
Leaving Chile we leave the American continent and we feel a bit sorry for that because we have lived here very good moments that will never forget.
See more pictures
