El Calafate és a la riba del llac Argentino. En mig de la “estepa patagònica” que tot i ser semi desèrtica conté força vida animal. Aquí s’hi ve a veure un altre dels plats forts del viatge i una de les atraccions més importants del continent, el famós Perito Moreno. El Perito no és una de les glaceres més grans i segurament no és la més espectacular però sens dubte és la Vedette de les glaceres. El Calafate és l’entrada al parc natural de Los Glaciares dins de la segona massa de gel més gran del món desprès de l’Antàrtida: el camp de gel patagònic. No és l’estrella del parc natural per casualitat, per començar és l’única glacera accessible per carretera. A més la petita península de Magallanes situada just al davant del front actiu, a molts pocs metres, és el balcó perfecte per poder observar les masses de gel blau de ben a prop mentre es desprenen i cauen al Lago Argentino. Per acabar d’arrodonir l’espectacle, quan el Perito avança molt, cada 6 anys aproximadament, el gel arriba a la península i s’hi puja a sobre. El Llac queda així dividit en dos pel gel i quant els nivells dels dos llacs són massa diferents, la força de l’aigua trenca la barrera de gel i es produeix un trencament massiu de la glacera
Agafem una excursió organitzada per veure el Perito, ja que al nostre hostal, per un preu raonable, et donen un tomb per l’estepa patagònica, una passejada per la riba del llac, i una hora de navegació pel llac, a part de la observació normal des de les passarel•les de la península. Comencem ben aviat acostant-nos al Perito per camins molt poc transitats envoltats d’estepa i “estancias” d’ovelles. Tenim sort i veiem força animals.
La llebre europea, que va ser portada pels colons, ha trobat aquí un paradís d’herba sense gaires depredadors així que són enormes i molt abundants.
L’”àguila mora” sembla encantada amb les noves veïnes.
Igual que el còndor del andes que entre les ovelles i les llebres que moren en té més que suficient per subsistir.
També veiem nyandús, una mena d’estruços més petits, uns falcons anomenats cara-caras i vicunyes.
La Jimena, la nostra guia, ens explica la història i el funcionament de les “Estancias ovejeras” per les que passem. Són extensions enormes d’estepa coberta d’herba on les ovelles campen tranquil•lament. L’únic depredador capaç de matar-ne una és el Puma i aquest no és gaire abundant. La herba aquí no és de molt bona qualitat així que es necessita molt de terreny per alimentar a una ovella. Per tal que sigui rendible el negoci es necessita un mínim de dues mil ovelles. Així que les “estancias” són immenses. La llana i la carn de xai d’aquesta zona són de molt bona qualitat i tenen bona sortida, així que el negoci continua funcionant igual que fa cent anys.
Mentre ens acostem a l’entrada del parc natural de “los Glaciares” no podem evitar pensar en la decepció de Torres del Paine. Tot i això continuem confiant amb els “plats forts” del viatge i esperem que El Perito ens torni el bon gust de boca.
Entrem al parc natural i caminem per la riba del llac Argentino amb el Perito de fons.
La primera impressió, tot i estar bastant lluny, és immensa. Sembla una maqueta. Costa de creure que tot allò sigui gel en constant moviment.
Continuem acostant-nos al Perito i finalment arribem a les passarel•les de la península de Magallanes. Tenir massa expectatives en general no és gaire bo però en aquest cas això no és cap problema.
El Perito no et pot decebre, és impossible. Aquesta mena de riu glaçat de 3 kilòmetres de front de blocs de gel de 60 metres d’alçada d’un blau impossible només pot ser el que és, absolutament acollonant.
Sentir els blocs de gel quant es desprenen i cauen a l’aigua del tranquil llac, és una altra d’aquelles coses que et fa sentir immensament petit. Encara que sigui un tòpic quant la natura mostra aquest poder, aquesta inexorabilitat, et sents agust de no ser més que una cagadeta de mosca en un univers infinit.
Acabes convençut que fent els disbarats que fem, i encara que ens ho proposem, mai podrem acabar amb el planeta. Més aviat aquest ens escopirà com el pinyol d’una oliva per continuar amb el seu pas tranquil. Poder arribar a aquesta conclusió tranquil•litza tot i que no és excusa per no escoltar amb atenció un cop més l’eterna cançó de l’escalfament global que està fent tant de mal a aquest camp de gel patagònic.
La majoria de glaceres estan retrocedint a tota velocitat en aquests últims anys. No obstant, a la vedette del parc natural Los Glaciares, no li afecta; per alguna cosa és l’estrella. Aquesta glacera és la única del parc que es manté en equilibri des que se’n té registre. No se sap exactament perquè però sembla que les precipitacions de neu anuals a la capçalera de la glacera es mantenen any rere any i l’escalfament global no l’està afectant.
Acabem el Tour amb una volta amb vaixell pel Lago Argentino on ens acostem a uns centenars de metres del front de la glacera. El gel sobresurt de l’aigua uns 60 metres però a sota hi ha més de 100 metres més.
Deixem el Calafate per seguir cap al Nord fins al Chaltén, un poble molt recent al costat del parc natural Los Glaciares creat gairebé exclusivament per a la gent que ve a caminar i a fer activitats de muntanya. Hi ha molts quilòmetres de camins, algunes glaceres, llacs de muntanya i dues muntanyes mítiques: El Fitz Roy i El Cerro Torre.
Aquestes dues moles de granit són força similars a les Torres del Paine i són molt conegudes pels escaladors de tot el món. La cara sud del Cerro Torre és una de les parets més difícils d’escalar del món. De fet només ha sigut escalada un cop per un italià anomenat Maestri. Aquest va necessitar 29 dies, la majoria esperant a que millorés el temps, per escalar aquesta paret immensa. Quant va poder acabar la paret sud ja no li quedava menjar i no va poder fer la última ascensió per coronar el cim del Cerro Torre. Ens han dit que aquests dies, el tal Maestri, corre per aquí, segurament preparant alguna altra ascensió.
El primer dia neva molt i fa força vent. Les muntanyes estan totalment tapades i ens quedem a l’hostal esperant. Al poble no hi ha res a fer, és força fred i una mica car, com a mínim no és un abús com el de Torres del Paine i podem esperar a que millori el temps. L’endemà també està tapat i neva una mica, però ens abriguem bé i sortim a fer una excursió igualment. Caminem cap a la base del Fitz Roy passant per boscos i estepa.
El vent bufa fort i el temps canvia molt ràpidament però el Fitz Roy no es deixa veure.
Passem per la bora d’una glacera penjada d’una muntanya. Quant l’hem passada, un tros de gel se’n desprèn i tornem corrent enrere. Encara hi ha una cascada de gel caient.
El temps no millora així que decidim no pujar cap a la base del Fitz Roy. Tornem al poble per un altre camí. Anem sols tota l’estona i al mig d’un bosc tenim la sort de veure un Pica-soques impressionant.
És com el dels dibuixos animats. El soroll que fa quant pica amb el bec ressona per tot el bosc i se sent a kilòmetres de distància.
Seguim baixant i abans d’arribar al poble el temps ens permet gaudir d’unes vistes impressionants sobre la vall.
L’endemà el temps és encara pitjor així que ens quedem al poble. Com que no tenim gaire temps ens apuntem per fer una excursió a una glacera per l’endemà, a veure si hi ha sort. Segons el nostre meteoròleg de capçalera (www.windguru.com) demà farà bo.
L’excursió és una caminada amb grampons per sobre el “Glaciar Torre” i un petita escalada en una paret de gel. La glacera està a unes 4 hores de distància així que en total l’excursió dura unes 12. L’endemà fa un dia espectacular. Per primer cop en 4 dies veiem el Fitz Roy per la finestra. Comencem a les 7 del matí i caminem unes tres hores fins al riu que neix de la glacera.
Les vistes són impressionants, no hi ha ni un núvol i la visibilitat és perfecta, el Cerro Torre sembla una maqueta.
Creuem el riu amb una tirolina i seguim una hora més fins a la Glacera al peu del Cerro Torre.
Des d’aquí ja es veu tota la glacera i la impressió que fa aquest riu congelat fa que ens morim de ganes d’arribar-hi.
Finalment arribem a baix, ens posem els grampons i comencem a caminar per aquestes dunes de gel. És una de les primeres excursions de la temporada així que el nostre guia no sap el que ens trobarem. Comença a explorar aquest desert blau i el seguim amb una emoció immensa. Tenim tota la glacera per nosaltres sols i el Cerro Torre d’únic testimoni. Semblem nens explorant un racó prohibit.
És molt difícil explicar les sensacions que t’envaeixen durant les més de dues hores de caminar pel mig d’aquest lloc tan al•lucinant. Només podem dir que impressionant és molt poc i que les paraules, almenys les nostres es quedarien a anys llum del que vam experimentar. Mireu que poca cosa que érem enmig d’aquest mar glaçat. Ens veieu?
Durant les 4 hores de tornada anem paint poc a poc i en silenci tot el que hem viscut en un dels dies que no oblidarem mai.
L’endemà estem baldats però al dia següent marxem i volem aprofitar per intentar veure el Fitz Roy i el llacs que dormen al seus peus. El dia no podia ser més clar així que no tenim excusa i comencem a caminar cansats però amb ganes.
La primera part de la caminada ja l’havíem feta però aquest cop ens sembla més dura. A canvi tenim la impressionant visió del Fitz Roy de fons. S’assembla força al Cerro Torre, i és que es tracta d’una altra torre de granit tallada tant perfectament que sembla una maqueta. Son les muntanyes més maques que hem vist mai.
Després d’una parell d’hores comença l’ascensió cap al peu del Fitz Roy. Ens han dit que és dura i la veritat és que ens hem d’aturar un parell de cops. És molt empinat i les cames comencen a necessitar un bon descans.
Finalment arribem al peu de la muntanya on un llac glaçat ens espera només a nosaltres.
Vorejant el llac arribem fins a un penya-segat que ens ofereix un espectacle imponent i diferent a tots els llacs de muntanya que hem vist fins ara.
En diuen “Laguna Sucia” però les aigües són d’un blau que pot ser qualsevol cosa menys brut. Entren unes ganes terribles de baixar-hi i intentar caminar per les plaques de gel saltant d’una a l’altra.
La tornada cap al poble costa una mica, estem baldats, però infinitament feliços d’haver aprofitat totes les hores de sol, que aquí a les muntanyes de la Patagònia son or, i d’haver pogut veure tot el que ens proposàvem al venir aquí.
Si el Perito Moreno ens ha tornat la fe en els plats forts del viatge, el Cerro Torre i el Fitz Roy, les caminades pel parc natural Los Glaciares i sobretot l’excursió per sobre el Glaciar Torre ens fan oblidar completament l’experiència de les Torres del Paine i fins i tot ens fa veure el Perito Moreno una mica més petit en la nostra memòria.
Una vegada més una cosa que no havíem planejat, l’excursió per sobre una glacera, ens acaba agradant tant que ens fa gaudir molt més que el gran event o el lloc imperdible que portes planejant des de fa tant o inclús, en aquest cas, que dos d’aquests llocs junts. Potser és un altre exemple més que el que conta és el camí en sí i no a on et porta aquest.
Veure més fotos
We leave Torres del Paine in silence and disappointment as we haven’t seen one of the highlights of the trip. We leave Chile and get again into Argentina heading another highlight of the trip: the Perito Moreno Glacier, we hope this one don’t disappoint us!
Next morning we join a hostel tour to visit the Perito Moreno Glacier, plus some other extra sights we couldn’t see for ourselves. The first view of the Glacier is just amazing.
We see it first from quite a long distance and afterwards we head the closest trails and the view it’s impressive! Also to hear some blocks of ice falling into the water is amazing. The colour of the Glacier with its blues and also the punchy shapes of it it’s just gorgeous. Before ending the tour, there is a boat trip through the lake were the Glacier rests, and it gets quite close to the ice. What we are expecting though, is to see some block of ice falling. We are not lucky this time and we while we are there there’s no ice breaking but the tour and the view of that amazing Glacier has been worth it and we are happy about it.
Next day we head El Chaltén, which is another mountain village laying in a valley just 3 hours away from the Perito Moreno Glacier. The village itself it’s not very nice, you can tell it’s a new village just built for the tourism that come here to trek, because this is a perfect place to do some incredible trekking.
We are not lucky again with the weather, so the first day there is rainy and cloudy so we just look for information about the trekking and the transport to leave the village afterwards, and also to chill out and relax. Next morning is not raining but is still cloudy. Anyway we decide to carry on as we can’t waste so much time, and we do a nice trekking around the forest where there’s also a Glacier, not as nice and big as the Perito Moreno but very nice too.
Next day the sun shines and there’s no clouds at all, we are quite lucky as we have booked for that day to do an ice trekking and the weather couldn’t be better. The trekking is supposed to be very good as you walk into the forest, cross a river, climb a mountain and behind it there is the Glacier which we are going to walk through. All of that is going to take us about 12 hours and we are going to be walking around 40 Km, which is a lot for us. The result is that we have the most beautiful day we could imagine and the ice trek is fantastic. The feeling of being walking in the middle of the ice with the high snowed mountains as a unique witness is amazing. The only we can hear is the air and sometimes some little rocks falling. You feel free, you feel small, and you feel remote. The best part of the tour is to climb an ice wall. It looks hard work but in fact is quite easy and funny.
Next day, even though we are completely exhausted, we do our last trekking in the area as we are leaving the day after. This is another good trekking to the Cerro Torre and the views from the top have no words.
We are happy to have come to El Chaltén as we didn’t expect that and really enjoyed. So once again we reassure about the theory that sometimes the more you expect something the less you enjoy it and fortunately the less you expect something the more you enjoy it.
See more pictures
